Míting eleccions europees a Tarragona

Arriba el cap de setmana, un parell de dies en els quals el ritme de treball es redueix, ara bé en campanya electoral no existeixen diferències entre els dies festius i laborables. El dissabte, a mig matí, els socialistes baixpenedesencs ens desplaçàvem fins a Tarragona, no ens volíem perdre el míting central de campanya a les comarques tarragonines i cap al Tinglado del Port de Tarragona faltava gent!!!

En comptes de desplaçar-nos cadascú de nosaltres amb el cotxe particular, el PSC del Baix Penedès organitzava un autocar i així tots plegats acudíem al míting. Personalment crec que es tracta d’una bona idea, més enllà de les qüestions pràctiques i les facilitats que comporta agafar un autocar i oblidar-se de cercar aparcament i altres elements purament organitzatius, penso que el fet d’anar tots plegats amb l’autocar et permet parlar amb els companys i companyes més enllà de l’àmbit estrictament polític i intens de les reunions, en un to més lúdic, una vessant més distesa, molt necessària dins les organitzacions polítiques.

Els socialistes baixpenedesencs arribem força abans de l’hora prevista de l’inici de l’acte, un fet que ens permet poder agafar lloc i mentre esperem que comenci el míting doncs gaudim de l’oportunitat d’intercanviar paraules, parers i impressions amb companys i companyes que també s’han desplaçat fins a Tarragona per sentir les reflexions de Celestino Corbacho, Maria Badia i José Montilla.

Precisament, els moments d’espera són una bona oportunitat per saludar a companys i a companyes d’altres municipis, des de simpatitzants, militants fins arribar a persones amb responsabilitats i càrrecs orgànics i/o institucionals. En el fons, sempre he pensat que aquesta és una pràctica saludable que crec que no hauríem de perdre mai. Parlant amb uns i altres, acabes perdent la noció del temps i sense ser conscient els minuts passen així que una mica més tard del previst, el primer secretari del PSC de la Federació de Tarragona, Xavier Sabaté, és l’encarregat d’obrir l’acte amb una curta intervenció però molt efusiva destacant la importància de les eleccions del proper diumenge 7 de juny.

Xavier Sabaté

El relleu del Xavi, el pren el Ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho que no dubta en ressaltar la complexa situació econòmica en la qual es troba el nostre país però ressalta el caràcter global d’aquesta realitat perquè no és un tret únic i exclusiu del nostre país sinó que els nostres països veïns es troben en una situació similar a la nostra. Així doncs, Corbacho, destaca que aquesta crisi planteja reptes globals perquè es tracta d’una crisi global i Europa s’ha de construir des de la fortalesa, el procés de construcció parteix de dues perspectives, d’una banda aquella fonamentada en el conservadorisme o bé l’aposta de l’esquerra amb tots els reptes de futur. Els socialistes, no ho dubtem, ho tenim molt clar i apostem per la darrera opció.

Celestino Corbacho

La nostra candidata, Maria Badia, des d’una perspectiva història ens recorda la importància i la transcendència que en el nostre país va suposar l’entrada a la Comunitat Econòmica Europa, l’any 1986. Precisament, gràcies a la nostra incorporació a Europa hem pogut construir l’estat del Benestar que avui en dia tots coneixem i els nombrosos fons europeus han ajudat a la projecció de les nostres viles i ciutats.

Maria Badia

En clau més estrictament europea, Maria Badia, destaca que els socialistes sempre hem cregut amb la importància que la Unió Europea té en les nostres vides, un fet diferenciador vers la resta de formacions polítiques i un fet palpable d’aquesta realitat és que els socialistes ens presentem aquestes eleccions amb un programa únic arreu d’Europa. La resta de formacions polítiques s’entretenen en barrejar aquesta campanya elements propis de les cambres legislatives catalanes i/o espanyoles, aquests dies tots hauríem de parlar d’Europa, de la seva trascendència, de l’activitat que es duu a terme al Parlament Europeu i no plantejar aquestes eleccions en clau interna com alguns partits s’entossudeixen en realitzar.

Ara bé, com molt bé ha exposat Badia, mentre hi ha qui es passa el dia parlant i parlant, presentant infinitats de propostes per fer veure que tenen molts projectes en clau europea, aquests difícilment es convertiran en una realitat si no van acompanyats d’un treball. Els socialistes, parlem, proposem, exposem propostes i treballem, un fet diferenciador.

José Montilla

José Montilla, va ser el darrer en intervenir i durant la seva exposició va abordar diverses qüestions però va fer un èmfasi especial en relació a la nostra candidata Maria Badia, tot recordant que en els moments claus els socialistes sempre estem a l’alçada de les circumstàncies. Maria Badia és l’única candidata que va votar a favor de l’Estatut i de la Constitució Europea, un fet que cap altre candidat pot exposar.

Alguns dels assistents baixpenedesencs al míting, Isa, gràcies per la foto!

Avui, ens trobem a una setmana de les eleccions europees, durant aquests dies toca treballar amb més energia que mai per difondre el projecte europeu. Els socialistes vendrellencs durant aquesta setmana continuarem amb el porta a porta, aproximant als nostres veïns i veïnes la importància d’acudir el proper 7 de juny a les urnes i el divendres al matí, com ja és tradició, ens trobareu al carrer dels cafès repartint vots i el butlletí monogràfic que l’agrupació del PSC del Vendrell ha realitzat en clau europea.

No hi ha marxa endarrere

Sovint els consells i les recomanacions sonen a tòpics i no els prestem l’atenció que mereixerien. Les persones del nostre voltant durant anys repeteixen per activa i per passiva un discurs que quan l’has escoltat dues vegades sona caduc i quan reconeixes les primeres paraules del mateix, la ment automàticament desconnecta. És inevitable, no ens agrada que ens estiguin retraient dia rere dia les males costums i alguns que altres vicis que poden repercutir negativament sobre la nostra salut.

Els primers símptomes no triguen arribar, lleugeres estossegades que amb el pas del temps s’acaben convertint en ofecs que tenen molt mala pinta. La capacitat d’invenció és tremenda, ràpidament optem cap als recursos ambientals i relacionem aquest fet amb les fredes temperatures de l’hivern, quan abandonem aquesta estació, aleshores l’al·lèrgia es converteix en el camuflatge perfecte per responsabilitzar el nostre estat de salut i quan l’estiu es troba instal·lat entre nosaltres, els aires condicionants esdevenen els veritables culpables.

No volem ni sentir a parlar dels professionals de la sanitat, si algú se li ocorre suggerir la idea d’acudir al metge automàticament salten totes les alarmes i cal evitar que aquest fet es generalitzi, com si es tractés d’una acció més pròpia dels repel·lents abans que d’una conducta humana.

Tots aquests símptomes només revelen una realitat que rep un nom curt però colpidor: por. Una sensació estranya recorre per la ment de les persones que sense ésser professionals de la salut coneixen perfectament quin és el seu diagnòstic. L’objectiu és esquivar la confirmació oficial, moure’s pel terreny de les suposicions i de les hipòtesis és molt més agradable ja que sempre hi cap la possibilitat d’atribuir a altres causes el malestar i la feblesa de la salut. Quan existeix la confirmació oficial a càrrec d’un professional, el món s’atura en sec.

De sobte, per la ment comencen a passar a una gran velocitat molts records, moments de la vida on curiosament en totes les escenes màgiques i inoblidables sempre apareixes molt ben acompanyada, al costat d’una cigarreta. En principi, aquest detall passa desapercebut però quan reps l’últimàtum aleshores tot pren sentit. Tot va començar com una broma, un joc d’adolescents que volien ser grans i recorrien al tabac per aparentar la maduresa i la responsabilitat. Quan te n’adones, el joc s’ha convertit en una addicció i diversos intents han estat frustrats per oblidar per sempre més el fum del tabac. No obstant, el càncer de laringe, de pulmons o d’esòfag sentencien una realitat, hi ha qui vol allunyar les connexions però els vincles són clars i directes. El tabac acaba passant factura i les manifestacions de malalties directament relacionades amb el consum de tabac apareixen quan menys t’ho esperes.

Desitjaria que aquesta reflexió es classifiqués dins l’espai reservat a la ficció, en el terreny propi de les invencions, una història irreal, pròpia de la inventiva i de la imaginació. Dissortadament no és així perquè el tabac és la segona causa de mortalitat al món, concretament acaba amb la vida de cinc milions de persones anualment. El proper diumenge 31 de maig es celebra el Dia Mundial sense Tabac, totes aquelles persones fumadores poden replantejar la seva dependència, encara estan a temps perquè quan arriba el diagnòstic mèdic, aleshores ja no hi ha marxa endarrera, és massa tard.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/05/09
Laia Gomis

Un somni convertit en una realitat...

Els clàxons han deixat de sonar, la serenitat de la nit em porta a escriure unes paraules. Reconec que és tard, molt tard, massa tard però crec que avui hem viscut una nit històrica i als moments històrics no els hi vull donar l’esquena, així que aposto per escriure una ràpida reflexió.

La festa, la celebració, l’alegria desenfrenada es percep en l’ambient. Per un moment tanco els ulls i em trasllado a Barcelona o a Roma, enmig de milers de ciutadans que celebren efusivament un triomf que s’ha de multiplicar per tres.

He de reconèixer que no sento una passió especial pel futbol però en dies com avui m’he alçat de la cadira en diverses ocasions i he gaudit de valent veient el partit. Procuro estar al dia en el món del futbol i sempre que tinc l’oportunitat doncs miro algun que altre partit però res més. No obstant, aquesta temporada he seguit força partits del Barça tot i que he de reconèixer que em vaig perdre el 2-6, deuria ser de les poques ciutadanes d’aquest país que no el va veure, però és que els amics estan per sobre d’un Madrid-Barça. No obstant, els últims partits de la Champions els he seguit sense perdre cap detall.

Moments de patiment i de nervis, que avui queden en un segon pla, un gol d’Iniesta a Londres portava al Barça cap a la final, Roma estava a tocar de dits. Després d’una llarga espera, el 27 de maig ha arribat i a les 20.45 molts érem els que estàvem pendents del que succeïa a Roma. Els primers minuts no han estat fàcils però el primer gol ha suposat una injecció de moral i de tranquil·litat pels jugadors blaugranes. Cada vegada el somni es trobava més a prop, no es podia baixar la guàrdia perquè el Manchester anava a per totes però el Barça s’ha imposat i el segon gol de Messi ha sentenciat el partit.

Copa del Rei, Lliga i Champions, tres títols...el triplet! Aquesta ha estat una gran temporada pel Barça, una temporada que serà difícil d’oblidar. No obstant, si s’ha arribat fins aquí no és gràcies a la bonaventura ni tampoc perquè s’ha estat de sort sinó el secret d’aquest triomf radica en un intens treball combinat amb un equip il·lusionat, carregat d’empempta i energia. Pep Guardiola tenia clar els seus objectius, així doncs des del primer dia que va entrar al vestuari com a entrenador va començar a treballar per fer-los possible. Avui, els apassionats del futbol reconeixen sense embuts el gran equip que té el Barça i tota l’afició blaugrana venera a un equip que ha fet història. Qui diu que els somnis no es converteixen en realitat???

Us deixo amb una cançó ideal pel dia d’avui: Títols i més títols, obra dels calafellencs BUHOS

Una visió més sobre la conferència: L'economia en temps de crisi

Ahir us vaig fer cinc cèntims sobre la conferència que el passat divendres l’agrupació del PSC del Vendrell va organitzar a la Sala del Portal del Pardo, centrada amb els temes econòmics i titulada “L’economia en temps de crisi”. Com acostumo a fer, l’endemà de la conferència vaig redactar un escrit realitzat a través de les meves anotacions combinades amb impressions, percepcions i sensacions estrictament personals. No es tracta d’una crònica periodística ni tampoc pretén ésser un document objectiu sobre totes les qüestions que es va abordar durant el desenvolupament de la conferència.

Hi ha actes i conferències que resulta impossible sintetitzar-los amb un escrit perquè sempre hi ha aspectes que s’escapen de les mans i és aleshores quan te n’adones que a vegades les paraules no són suficients per captar tota una realitat.

De totes maneres, sempre he pensat que l’agregat d’opinions et permet fer una idea més fidedigna de la realitat, una única visió pot provocar una imatge esbiaixada així que mentre més veus coneguem doncs més ens aproximarem a la realitat. Així, que tots aquells que no vau assistir a la conferència del passat divendres i tot aquells que ho vau fer i vulgueu conèixer les impressions d’un dels ponents, us recomano la visita al blog del Manel Mas, el títol de l’escrit sintetitza amb un gran encert la dinàmica de la conferència,”Mano a mano”.

De passada, aquells que encara no coneixeu el blog del Manel, descobrireu un espai replet d’informació interessant sobre qüestions d’actualitat, una aproximació a l'activitat parlamentaria allunyada de les cròniques periodístiques i nombroses reflexions pròpies i inèdites que si quelcom us puc assegurar és que no les trobareu en cap altre espai.

Raimon Obiols a Cunit

José Luis Rodríguez, Raimon Obiols i Judith Alberich

Seguim de conferències, ahir era el torn de l’economia al Vendrelli avui cap a Cunit, els companys de l’Agrupació del PSC de Cunit han organitzar un acte de campanya per a les eleccions europees. Concretament, el casal cívic de “Cal Cego” era l’espai escollit per celebrar una interessant conferència a càrrec del candidat al Parlament Europeu, Raimon Obiols.

He tingut l’oportunitat d’escoltar en diverses ocasions en conferències, mítings o trobades les reflexions que el Raimon duu a terme, sempre tens l’oportunitat d’aprofundir en els teus coneixements així com també descobrir noves realitats que desconeixes. A més, el Raimon Obiols disposa d’un bloc titulat Notes de Brusel·les, un espai de visita obligada per tots aquells que ens interessen les qüestions que s’aborden a Europa. Gràcies aquest espai, les distàncies geogràfiques que ens poden allunyar d’una certa realitat queden reduïdes fins a la mínima expressió.

La veritat és que allò que més m’ha cridat l’atenció han estat les primeres paraules que el Raimon ha emprat quan ha començat la conferència: “Estranya campanya...”. Dues paraules, concretes i concises però que descriuen amb gran encert aquesta campanya electoral. El Raimon acte seguit ha acompanyat aquesta reflexió amb el fet que comencem una campanya on dia per altre assistim a l’estat de desànim acompanyat d’una important desmovilització que els mitjans de comunicació ens recorden constantment. No obstant, aquest desinterès és molt contraproduent perquè ha afirmat que els 627 diputats que escolliran els 27 estats membres decidiran quin tipus de sortida s’adopta per la difícil situació en la qual ens trobem en aquests moments, és a dir, ni més ni menys, a les seves mans tindran el nostre futur.

Durant la conferència, el Raimon ha analitzat els motius que provoquen l’abstenció, personalment comparteixo plenament la seva anàlisi perquè els ciutadans quan acudeixen a les urnes ho fan impulsat a escollir alcaldes, alcaldesses, president de la Generalitat o del Govern però no pensen en els regidors o els diputats que escullen. Precisament, el proper 7 de juny no escollirem cap govern sinó europarlamentaris i aquest fet no acaba de motivar als ciutadans a l’hora d’acudir a les urnes. Els assistents també hem tingut l’oportunitat de conèixer a grans trets el complex funcionament de les institucions europees així com també les conductes i els comportaments que els diversos partits duen a terme en clau europea quan acudeixen al Parlament Europeu.

Una molt bona reflexió del Raimon ha estat entorn la crisi, però no entesa com una unitat indissoluble sinó precisament en l’agregat de crisis que en aquests moments existeix a Europa, el Raimon parlava de la multiplicitat de crisis: l’econòmica, la financera, la demogràfica, energètica, institucional... Realment, són reptes molt importants que estaran en mans de la nova configuració del Parlament Europeu, per aquest fet no podem restar immòbils sinó que hem d’intentar fer extensiu a tots els familiars, amics i coneguts la importància d’acudir a votar en aquestes eleccions del proper 7 de juny.

Un bon record de l'acte d'avui

Gran participació a la conferència: L'economia en temps de crisi

Martí Carnicer i Manel Mas

L’economia és una matèria que en els darrers mesos s’ha posat molt de moda, tots en major o menor mesura parlem d’aquesta realitat i descobrim com neixen del no res grans savis que tenen en potència un petit economista. La veritat és que avui en dia tothom s’atreveix a parlar d’economia però ràpidament te n’adones amb una gran facilitat qui coneix la matèria davant d’aquells que es limiten a repetir com a lloros quatre idees principals.

Des del PSC del Vendrell, fa diversos mesos que vam pensar en organitzar una conferència que tingués com a eix central l’economia i especialment la difícil situació econòmica en la qual ens trobem en aquests moments. A més, teníem molt clar els nostres ponents: el Martí Carnicer i el Manel Mas. En principi era una aposta difícil d’aconseguir perquè quadrar les dues agendes no ha estat una tasca fàcil però la voluntat i la col·laboració de tots dos ha estat present des del primer dia que els hi vam comentar. Així que després de superar tots els ensurts que ens hem trobat pel camí, finalment ahir al vespre vam poder celebrar la conferència.

La veritat és que el primer que voldria ressaltar és l’expectativa que havia generat aquesta conferència, dos ponents de luxe i coneixedors de la matèria que abordarien va provocar que moltes persones es desplacessin fins a la Sala del Portal del Pardo. Ràpidament hi ha qui tendirà a pensar que la sala l’omplien en exclusiva militants i simpatitzants socialistes però en aquesta ocasió s’equivoquen perquè si bé és cert que una part del públic es podria encaixar en aquesta classificació allò que més em va sorprendre es veure tota una sèrie de cares conegudes que no tenen cap vincle amb el partit així com també moltes persones que no coneixia però s’havien apropat al Portal del Pardo per sentir en viu i en directe les reflexions del Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer i del diputat al Congrés i portaveu a la Comissió del Tribunal de Comptes, Manel Mas.

Els nervis previs a la celebració de la conferència estan a flor de pell i especialment s’intensifiquen quan les noves tecnologies juguen una mala passada, després els ponents es troben retinguts a la xarxa viària i la sala està plena a vessar. Tanmateix, totes les preocupacions s’esvaeixen quan s’inicia la conferència i constates que la sala s’ha quedat petita i un bon nombre de persones resten dempeus escoltant atentament les reflexions del Martí i el Manel.

No puc ser objectiva perquè sento una estima especial pels dos ponents però crec que van formar un bon tàndem. A més, no podem oblidar els enormes punts de connexió que tenen el Manel Mas i el Martí Carnicer, d’una banda en el terreny professional, els dos són economistes de professió i en la vessant política, els dos han estat alcaldes del seu municipi, el Martí del Vendrell i el Manel de Mataró. De totes maneres, allò més interessant van ser les opinions divergents que els dos ponents van exposar en determinats punts de la conferència i sense cap mena de rubor van explicar al nombrós públic assistent.

L’èxit de la conferència crec que va radicar en l’estil i el to que van adoptar els ponents a l’hora de realitzar les seves explicacions, no es va tractar del concepte de conferència que per defecte tenim al cap sinó que va anar molt més enllà. Quan els ponents van acabar amb les seves intervencions, el públic va prendre la paraula i es va generar un interessant col·loqui sobre diverses qüestions que s’havien abordat durant la xerrada.

Una vegada finalitzat l’acte, diverses persones se’m van apropar i em van comentar l’encert d’aquesta conferència i especialment coincidien en una qüestió, moltes d’elles afirmaven no sentir cap interès especial vers l’economia, és més la consideren feixuga i un xic pesada però la conferència els havia resultat molt dinàmica, no s’havien perdut en les explicacions i marxaven amb la sensació d’haver après quelcom.

La veritat és que en els temps que corren és un veritable luxe sentir parlar a dues celebritats com són el Martí Carnicer i Manel Mas, dues persones que tenen les coses molt clares, uns coneixements econòmics envejables i a més una capacitat divulgativa admirable. Per tant, no puc acabar aquest escrit sense agrair al Martí i al Manel que acceptessin la invitació i compartissin amb tots nosaltres una petita part dels seus coneixements i el gran bagatge que els acompanya.

“El Gran Hermano” vendrellenc

D’un temps ençà, els reality shows han anat adquirint un important protagonisme, mica en mica han anat assolint una major audiència que els ha portat a incrementar la quota de pantalla. Aquesta realitat ens demostra que una part dels ciutadans té un especial interès per seguir de prop quina és la vida que duen a terme un grup de persones que es tanquen en un espai i comparteixen alegries i misèries aïllats de la resta del món durant un temps determinat.

Hi ha qui parla de la curiositat que ha existit tota la vida però adaptada als nous temps, personalment em decanto per definir-ho com una manifestació incontrolada amb un elevat contingut morbós. L’esclat d’aquests programes es va produir fa alguns anys, recordo els grans estralls que va generar el programa Gran Hermano, una desconeguda fórmula que va atrapar a milions de ciutadans, aquest programa va ser el que va obrir les portes i després en succeirien tota una infinitat de rèpliques ubicades en un context diferent però amb la mateixa finalitat: les persones que participaven acordaven esdevenir un reclam televisiu i per aconseguir aquesta anhelada finalitat s’oblidaven del dret a la intimitat i exposaven davant de les càmeres i a ulls de tots els ciutadans que ho desitgessin parcel·les tremendament reservades de les seves vides privades.

L’altre dia, passejant pels carrers del Vendrell, vaig tenir la sensació que el nostre municipi s’havia convertit en un plató de televisió i totes les persones que caminàvem pel carrer sense voler-ho ens havíem convertit en actors i actrius que ens trobàvem subjectes a les nombroses càmeres que es troben instal·lades en el nostre municipi. De totes maneres, cap ciutadà pot al·legar el desconeixement perquè uns cartells horrorosos que trenquen amb l’estètica del nostre municipi anuncien que l’espai en el qual ens trobem és objecte de videovigilància. Estem avisats, així que en principi no hi ha res a dir.

Tanmateix, cal anar en compte perquè les solucions miraculoses no existeixen i aquells que ens volen vendre la idea que amb les càmeres de videovigilancia s’eradicaran de cop tots els problemes, saben tan bé com jo que això no és cert. A més, crec que es tracta d’una veritable irresponsabilitat perquè els ciutadans no gaudim d’una informació completa. Només s’exposa aquella part que pot resultar més atractiva, l’augment de la seguretat que implicarà la presència d’aquestes càmeres però interessadament s’amaguen altres qüestions.

Jugar amb les percepcions dels ciutadans és molt perillós, ara sóc conscient que la necessitat d’obtenir rèdits polítics ràpids i imminents porta adoptar decisions marcadament populistes com aquestes. És evident, que en els espais on hi ha càmeres de videovigilància, els ciutadans tendeixen a tenir una sensació de major seguretat. Aquesta sensació existeix perquè els ciutadans pensen que un grup de persones es troben davant de les pantalles que capten les imatges i acte seguit totes les imatges captades són enregistrades.

Ara bé, les imatges que capten les infinitats de càmeres presents als carrers de la nostra vila no són emmagatzemades, senzillament perquè davant d’una sèrie de fets delictius que han ocorregut a la via pública els afectats no han pogut recorre a les imatges captades per les càmeres. Per tant, són molts els vendrellencs que es pregunten, quina és la utilitat de les càmeres?

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 22/05/09
Laia Gomis

Comença la campanya...

Els socialistes vendrellencs tenim un sa costum inherent a l’inici de totes les campanyes electorals. La nit que donarà el tret de sortida als quinze dies de campanya ens reunim al local del partit i tots els companys i les companyes sopem plegats, moment ideal per conversar tranquil·lament i quan s’apropen les dotze de la nit ens dirigim al lloc tradicional on els socialistes vendrellencs sempre comencem les campanyes, a la plaça Pep Jai.

L’inici de la campanya de les eleccions europees no ha estat una excepció i dijous a la nit, l’agrupació del PSC del Vendrell va donar el tret de sortida a la campanya de les eleccions al Parlament Europeu. El nostre primer secretari, Ernest Benito, acompanyat de la Presidenta del Grup Municipal Socialista i del Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer, van procedir a l’enganxada del primer cartell de campanya.

Pel carrer segurament haureu vist les pancartes i els cartells de la campanya socialista, elles giren entorn d’Aznar, Bush i Berlusconi, un exemple que desemmascara i evidencia la cara de la dreta més dura i antieuropea. Anit, vaig tenir l’oportunitat de comentar amb els meus companys i companyes socialistes que personalment aquest estil de campanya no m’apassiona. Crec que podríem potenciar moltes altres vessants, hi ha molt treball en matèria de pedagogia en clau europea i si bé és cert que el triomf de la dreta a Europa porta de la mà els valors que aquests líders polítics defensen a ultrança, monopolitzar tota la campanya vers aquesta vessant, personalment no m’acaba de convèncer.

No obstant, els experts i els entenedors en la matèria imagino que tindran suficients explicacions i argumentacions de pes per haver ideat la campanya en aquest sentit, així que la meva opinió és precisament això, una opinió sense major importància ni rellevància.

Els socialistes vendrellencs som uns europeus convençuts, durant aquests dies de campanya aprofitarem totes les oportunitats que se’ns presentin per informar als ciutadans sobre la importància que té el fet d’acudir a les urnes el proper diumenge 7 de juny.

Intentaré acompanyar i ajudar als meus companys sempre que pugui tot i que he de reconèixer que se’m presenten uns dies intensos, la recta final del curs, la preparació dels exàmens, treballs i pràctiques. Enmig de tot això, les gestions pròpies com a representant de la meva formació política davant de la Junta Electoral de Zona del Vendrell, en aquestes alçades especialment entorn la tramitació d’interventors i apoderats i si encara tinc una miqueta de temps doncs intentaré assistir als mítings i a les conferències que es realitzin aquests dies.

Molta feina però cal treballar perquè Europa deixi de ser una percepció llunyana i abstracta i cal fer extensiu a tots els ciutadans que les decisions que es prenen al Parlament Europeu cada dia tenen una importància major en el nostre dia a dia.

L'arquitectura és una llarga espera...

L'interior del Museu Britànic

L’arquitectura és una realitat que ens envolta, no podem defugir d’ella ni tampoc mirar cap un altre costat perquè a les nostres viles o ciutats tenim diverses mostres palpables que podríem relacionar amb el complex món de l’arquitectura.

Ara bé, els ciutadans que no som experts ni tampoc coneixedors d’aquesta realitat observem el nostre entorn des d’una perspectiva que poc té a veure amb la mirada introspectiva que realitzen els arquitectes. Reconec que podem caure en l’error d’emetre judicis de valors des d’un desconeixement total però sovint ens deixem anar per les percepcions que les obres arquitectòniques ens provoquen.

Segur que si contraposem la nostra opinió amb un professional del món de l’arquitectura, descobrirem que la nostra anàlisis es troba mancada d’arguments tècnics de pes que senzillament se’ns escapen de les mans. No obstant, en aquesta ocasió tindré la gosadia de pronunciar-me sobre la resolució del darrer Premi Príncep d’Astúries de les Arts, que precisament ha recaigut en mans de l’arquitecte britànic Norman Foster.

No vull deixar de recalcar la meva manca de coneixements arquitectònics, així que ningú prengui aquest escrit com un raonament en clau arquitectònica perquè no és el cas. Així que en aquesta ocasió, em limito a exposar la meva opinió sobre el treball que Foster ha desenvolupat en aquest extens camp.

En el nostre país tenim diverses empremtes de Foster, començant per la Torre de Collserola, el metro de Bilbao, la Torre a Madrid i el projecte del futur Camp Nou. No obstant, la primera vegada que vaig visitar el Museu Britànic, vaig quedar impressionada per l’enorme cúpula que s’albergava al seu interior, no vaig trigar en esbrinar qui era l’artífex d’aquesta construcció, Norman Foster.

Metro de Bilbao

En motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequín, la ciutat volia acollir als milions de visitants amb unes instal·lacions modernes i adaptades als reptes del segle XXI, per això no és casualitat que l’aeroport de Pequín fos un projecte que s’encarregués a Foster

No obstant, entre totes les seves obres, sento una especial predilecció pel Reichstag de Berlín, no he tingut l’oportunitat de visitar-lo però a través de fotografies i imatges em faig una idea aproximada sobre aquest edifici. Tanmateix, allò que més em crida l’atenció és la gran capacitat d’aquest arquitecte perquè les seves obres expressen quelcom més que una simple construcció arquitectònica. Precisament, en el cas del Reichstag, aquesta realitat s’evidencia amb un èmfasi especial, posant de relleu la història que s’amaga darrera del poble alemany i encaixant amb gran encert tota una sèrie de valors arquitectònics a l’espai on resideix la voluntat del poble alemany.

Reichstag

Norman Foster té en aquests moments diversos projectes entre mans, ell no pensa en la jubilació i als seus setanta quatre anys continua treballant, pensant i ideant noves creacions. Un home pacient, tranquil però carregat de dinamisme, aquest és el nou Premi Príncep d’Astúries de les Arts i quan se li pregunta sobre l’arquitectura ell deixa anar una bona reflexió: “L’arquitectura és una llarga espera...”

Va de poetes

Fa uns dies, en aquest espai em feia ressò de la malaltia d’un poeta, Benedetti m’ha fet descobrir nous món, noves realitats sense moure’m de casa, passant els fulls la meva mirada concentrada en els seus versos curts però carregats d’idees, emocions i sentiments.

Quan vaig conèixer la notícia, la tràgica notícia que anunciava la mort de Mario Benedetti, vaig recorre de nou als prestatges cercant algun llibre seu. A l’atzar, vaig agafar una antologia poètica. Una relectura d’alguns poemes cercant aquells versos que a cop de llegir-los una i una altra vegada un bon dia descobreixes que has interioritzat...

“...al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío...”

Dissortadament, avui ens acomiadem de Benedetti, ara sempre ens quedaran els seus versos. Aquests romandran entre nosaltres, ens acompanyaran sempre igual que ho han fet els de molts altres poetes.

Desitjaria acabar aquest escrit amb una cançó dedicada a un altre gran poeta que fa escassament fa un any que ens va deixar, Ángel González.Una cançó que només podria ser obra del gran mestre Sabina, un poeta que sense denominar-se com a tal, s’encarrega de musicalitzar els seus propis versos. Avui, en primícia a la Cadena Ser ha tingut lloc l'emisió d'aquesta canço, així que tots aquells que desitgeu conèixer el petit homenatge que Sabina ha realitzat a Ángel González, podeu clicar al present enllaç: Joaquín Sabina en primicía, canción dedicada al poeta asturiano, Ángel González

Declaració del Vendrell: Junts sortirem més aviat i millor de la crisi

En un indret amb un encant especial, a Vil·la Casals, amb la remor de la mar de fons, ahir dissabte tots els caps de llista i els alcaldes del PSC del Camp de Tarragona es van desplaçar fins el Vendrell per realitzar una intensa jornada de treball que va acabar amb l’elaboració d’un manifest articulat a través d’una declaració anomenada “La declaració del Vendrell: Junts sortirem més aviat i millor de la crisis”.

Durant el dia d’avui he tingut l’oportunitat de llegir detingudament aquesta declaració i estudiar de prop el contingut que s’hi recull a la mateixa. L’actual crisis econòmica té un lloc especial en la declaració, ara bé, en comptes de caure en el pessimisme desenfrenat, els socialistes cerquem solucions i des de totes les administracions treballem amb convicció i energia per intentar sortir el més aviat d’aquesta complexa situació en la qual ens trobem en aquests moments.

Si quelcom és patent, és la necessitat d’un canvi de model productiu, la dependència en exclusiva del món de la construcció ha quedat clar i manifest quins efectes ha provocat al conjunt del nostre país. Així doncs, cal incorporar al nostre model valors en alça com són per exemple la recerca i la innovació, sense oblidar els sectors que generen més ocupació.

Tanmateix, en la situació en la qual ens trobem en aquests moments hi ha diverses veus que aposten per difondre el missatge del caos i la desesperació, les propostes brillen per la seva absència perquè la tasca més senzilla consisteix en responsabilitzar als socialistes.

Ara bé, els socialistes en comptes de mirar cap un altre costat, prenem cartes sobre l’assumpte i lluny de restar indiferents des de les diverses administracions ens posem a treball a fons. Així que crec que no està de més, donar a conèixer el global de les xifres que ha suposat el Fons d’Inversió Local promogut pel govern socialista que ha donat feina a 4.435 persones a la nostra província i la injecció econòmica ha estat de 134 milions d’euros. Un element que convé no oblidar i que potser ha passat més desapercebut és l’augment de les subvencions que la Generalitat de Catalunya ha realitzat al món local a través del PUOSC, 72 milions d’euros, una xifra gens menyspreable.

Les polítiques socials així com el turisme també han tingut un espai en la declaració i sóc conscient que oblido molts detalls i certes concrecions però no em vull descuidar d’un apunt que serà tremendament important per a la nostra comarca: el Logis Penedès.

Els socialistes en l’època de creixement i expansió econòmica reivindicàvem la importància del Logis Penedès per diversificar el teixit econòmic de la nostra comarca. En aquests moments, mantenim invariable el nostre discurs, ara bé, avui més que mai, amb les xifres de l’atur a la mà constatem que el nombre de persones desocupades al Baix Penedès superen les 8.500. Els socialistes seguim defensant que el Logis Penedès provocarà la creació de més de 3.000 llocs de treball.

Aquesta és una ràpida aproximació al conjunt de la Declaració del Vendrell: Junts sortirem més aviat i millor de la crisi. De totes maneres, em quedo amb l’eix vertebrador que es desprèn d’aquesta declaració, des de la primera fins la darrera paraula: el compromís de tots els alcaldes, alcaldesses i cap de llista socialistes en treballar dia a dia pensant en tots els ciutadans.

Doble moral

El paper de les noves tecnologies traspua fins arribar a tots els racons de les nostres vides, sense ésser massa conscients adoptem noves actituds que van acompanyades de comportaments singulars propis del temps que corren.

Un canvi que amb tota seguretat tots haurem experimentat és aquell relacionat amb l’obtenció de la informació. A mitjans del segle XX, la ràdio era un aparell present a la gran majoria de les llars del nostre país, les ones radiofòniques informaven als ciutadans. Uns anys més tard, des d’una timidesa prudent apareixien els primers televisors i mica en mica s’anirien escolant fins arribar a gaudir d’un ampli teixit que provocaria la substitució de l’aparell de ràdio per la televisió Actualment, la revolució tecnològica deixa el seu rastre i es multipliquen exponencialment les vies per rebre informació, menció especial mereix internet, la clau de l’immediatesa.

Tanmateix, els mitjans de comunicació en suport paper, especialment la premsa escrita no ha desaparescut en aquest mar d’alternatives, ans al contrari, es troba ben present en el dia a dia. L’èxit de la bona comunicació es troba en la combinació encertada de tots els mitjans esmentats a les línies precedents, cap mitjà esdevé substituïble i precisament la riquesa comunicativa prové de l’agregat de tots ells.

Els principals rotatius es converteixen en un mirall d’informació, els ciutadans fullegem les seves pàgines per conèixer aquelles qüestions que l’actualitat informativa ens depara. Les estructures de cada diari són ben diferents però en tots ells trobem seccions prou interessants com la internacional, l’economia, l’actualitat política, l’opinió i els esports.

Enmig d’aquest oceà d’informació descobrim una realitat que resulta xocant, m’atreviria anar més enllà i afirmar la insensatesa que suposa la presència dels anuncis de contactes a la premsa escrita. Novament, es tracta d’un fet característic i singular del nostre país perquè als diaris europeus no trobareu aquest tipus d’anuncis.

En canvi, a casa nostra, els anuncis de contactes a la premsa escrita no són un fet aïllat d’un diari en concret sinó que s’estenen pràcticament a la totalitat de rotatius. La Vanguardia, l’ABC, La Razón, El País, El Periódico, El Punt, el Diari de Tarragona i també el diari que en aquests moments teniu entre les mans contenen una secció dedicada als anuncis de contactes.

Les divergències s’aprecien i es posen de relleu en situacions com aquestes. D’una banda, en nombroses ocasions des dels propis editorials dels diaris es condemnen pràctiques relacionades amb la prostitució i el menyspreu vers als comportaments que exalten i propicien aquests comportaments però unes pàgines més enllà trobem una infinitat d’anuncis de contactes degradants que sense cap mena de dubte entren en contradicció amb la línia editorial.

Els diaris no estan mal marge d’aquesta realitat, és més, ho coneixen de prop però opten per mirar cap un altre costat i així desviar l’atenció. No obstant, tots sabem que aquests anuncis de contactes reporten uns suculents ingressos, convertint-se en una de les principals fonts d’ingressos dels rotatius. Cal abandonar la doble moral que en aquests moments existeix al conjunt de la premsa escrita perquè la presència dels anuncis de contactes no encaixen amb els estàndards i els valors propis de l’ètica periodística.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 15/05/09
Laia Gomis

La bandera oficial del Montmell

Durant els darrers dies s’ha parlat molt sobre els símbols. Tots hem tingut l’oportunitat de dir la nostra, exposar el nostre parer, les percepcions i les opinions que ens genera aquest debat. No obstant, en aquesta ocasió, aprofitant l’avinentesa m’agradaria donar a conèixer una notícia que salvant les distàncies té una certa connexió amb el recent rebombori mediàtic dels símbols: el municipi baixpenedesenc del Montmell disposa de la seva bandera oficial.

El camí ha estat llarg, concretament cal remuntar-nos al novembre de l’any 1998 quan l’Ajuntament del Montmell iniciava aquest procediment a través de l’expedient d'adopció de la bandera del municipi. Els tràmits administratius són complexos, s’han de complir tota una sèrie de requisits legals amb informes preceptius, tràmits d’exposició pública així com també successives aprovacions a càrrec dels diversos organismes i autoritats competents.

Una vegada complerta tota la tramitació acompanyada de la conseqüent publicació al DOGC la inscripció de la bandera del Montmell al Registre dels Ens Locals podem donar a conèixer que el municpi més extens de la nostra comarca compta amb la seva bandera. Aquest fet és una realitat i les qüestions identitàries i els sentiments els deixem a la consideració i al judici individual de cada persona, parafrasejant Clarke, “Existeix l’esperança de simbolisme en el fet que les banderes no s’agitin en el buit”.

L’èxit d’una fórmula

La nostra cistella de la compra està composada per una singularitat de productes, entre ells podríem cercar diverses similituds tot i que ens acabaríem decantant per les nombroses diferències que els separen. Tanmateix, convé remarcar que entre els productes que integren la nostra cistella amb tota seguretat trobaríem una quantitat important de productes que han patit un complex procés d’elaboració fins que arriben a les mans dels consumidors.

Existeixen nombrosos exemples que podríem emprar per evidenciar aquesta realitat però crec que l’exemple paradigmàtic el trobem en un producte que tots plegats el coneixem per la marca que l’identifica: la Coca-Cola.

Una beguda d’ús corrent i freqüent, aquí i allà, pels que no s’acaben de creure el caràcter internacional d’aquesta beguda, recomano un experiment simple i senzill però revelador d’una realitat. En el indret més allunyat de la civilització que ens puguem imaginar, enmig del no res, la paraula Coca-Cola l’entenen i la comprenen i si la pronunciem, aquesta beguda refrescant no trigarà en arribar a les nostres mans.

La transcendència d’aquest fet va molt més enllà d’un simple gest i ens exposa davant dels nostres ulls l’imperi que aquesta multinacional nord-americana té constituït arreu del planeta. Hi ha diverses veus que al•leguen el triomf d’aquesta marca gràcies a la gran activitat promocional i especialment la centralització envers una realitat que en aquests moments és molt corrent però que fa algunes dècades les qüestions relacionades amb la publicitat i el màrqueting no eren habituals. Aquesta gran firma sempre ha anat de la mà d’ostentoses i impactants campanyes publicitàries, un fet que els ha facilitat obtenir importants quotes de mercat.

No obstant, el secret més ben guardat és la composició d’aquesta beguda. Molts són els rumors, els mites i les llegendes urbanes que corren en relació a l’ajustada combinació d’elements que donen lloc a un producte singular. Els competidors han estat persistents però tot i les tossudes còpies que diverses empreses han intentat realitzar no han aconseguit cercar les quantitats i les proporcions exactes que composen la Coca- Cola. A més, cal remarcar que aquesta beguda, per a molts ciutadans s’ha convertit en un producte insubstituïble, no accepten els resultats de les enginyoses còpies ni tampoc acurades reproduccions efectuades per una gran quantitat de marques.

En un dia com avui, 8 de maig, però de 1886 es va servir el primer got de Coca-Cola. Aquesta data ens transporta un parell de segles endarrere, en aquest temps, el món ha canviat molt, les diverses generacions han estat testimonis dels avenços i les transformacions que ha experimentat la nostra societat. L’artífex de la Coca-Cola, un farmacèutic que cercava un medicament per paliar el mal de cap va obtenir un xarop que va decidir comercialitzar a cinc centaus el got. John Pemberton no va ser conscient d’allò que havia descobert, una invenció que lluny d’ésser un mer apunt històric, cent vint-i-tres anys després té plena vigència i actualitat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/05/09
Laia Gomis

Gestos reveladors d'un canvi

Hi ha moments que s’inclouran en els llibres d’història i davant la seva importància i transcendència aposto per no deixar-los escapar i sempre que puc viure’ls en directe. D’aquesta manera, avui no m’he volgut perdre un esdeveniment que com a ciutadana i especialment com a socialista m’emociona profundament, la promesa del càrrec de lehendakari que Patxi López ha realitzat aquest matí sota l’arbre de Gernika.

Les especulacions durant aquests dies sobre el caire que el nou lehendakari donaria aquest acte han estat molt nombroses, finalment avui s’han desvetllat totes les incògnites. Patxi López no ha jurat el seu càrrec sinó que ha optat per la fórmula de la promesa. A més ho ha fet sobre un exemplar de l’Estatut de Gernika, a diferència dels seus predecessors que ho havien fet sobre una Bíblia en esukera.

Una vegada ha tingut lloc la promesa, tots esperàvem que Patxi López dirigís unes paraules. Aquestes paraules han estat molt especials, articulades en forma de dos profunds poemes. Personalment, m’ha sorprès molt gratament que el nou lehendakari hagi decidit substiuir el discurs i procedir a la lectura de dos poemes, un en euskera, 'Maiatzan', del jove escriptor Kirmen Uribe i l’altre en castellà, concretament, 'Nada es dos veces' de Wislawa Szymboreka:

Ningún día se repite,
ni dos noches son iguales,
ni dos besos parecidos,
ni dos citas similares.

Entre sonrisas y abrazos
verás que la paz se fragua
aunque seamos distintos
como dos gotas de agua

Estic convençuda que l’elecció d’aquests poemes no és fortuïta ni tampoc casual perquè el contingut i molt especialment el significat dels versos que integren ambdos poemes van més enllà de l’àmbit literari amb una traslació pràctica amb el context polític i també amb els reptes que pilotarà el nou lehendakari .

Aquests són petits gestos que demostren el nou tarannà que ha arribat a Euskadi, sé que alguns pensareu que no es tracten de qüestions de gran trascendència política però aquestes primeres passes crec que són reveladores del rumb i el camí que comença a dibuixar el lehendakari Patxi López.

A continuació us reprodueixo el poema que el lehendakari ha llegit avui en euskera i a més us adjunto una traducció aproximada al mateix. A més us recomano un ellaç en el qual podreu veure i sentir al propi lehendakari el moment en el qual ha procedit a la lectura dels poemes: fragment de la promesa del càrrec de lehendakari de Patxi López. fragment de la promesa del càrrec de lehendakari de Patxi López

Maiatzan

Begira, sartu da maiatza,
Zabaldu du bere betazal urdina portuan.
Erdu, aspaldian ez dut zure berri izan,
Ikarati zabiltza, ito ditugun katakumeak
bezala.
Erdu eta egingo dugu berba betiko
kontuez, atsegin izatearen balioaz,
Zalantzekin moldatu beharraz,
barruan ditugun zuloak nola bete.
Erdu, sentitu goiza aurpegian,
goibel gaudenean dena irizten zaigu
ospel, adoretsu gaudenean, atzera, papurtu
egiten da mundua.
Denok gordetzen dugu betiko besteren
alde ezkutu bat.

Maitzan, traducción aproximada del poema

Mira,ha entrado mayo.
Ha abierto su párpado azul sobre el puerto.
Ven y hablaremos de las cosas de siempre
del valor que suele ser amable
de la necesidad de arreglárnosla con las dudas
de cómo llenar los huecos que llevamos dentro
Ven, siente la mañana en tu rostro.
Cuando estamos tristes todo parece sobrevenirnos
Cuando estamos fuertes, el mundo se rompre, se desmorona
Cada uno de nosotros, guarda algo desconocido en vidas ajenas

Avui la mirada cap a Euskadi

Zorionak Patxi, Zorionak Lehendakari!!!

Mañana no será lo que Dios quiera

En les darreres entrades aquest espai podreu trobar diversos textos en els quals s’hi recullen idees, opinions i reflexions estretament relacionades amb el món de la cultura. En aquesta ocasió, novament dedicaré unes breus paraules a un gran autor de la nostra literatura, Ángel González.

Avui mateix he tingut coneixement que el proper 13 de maig tindrà lloc la publicació d’una biografia d’aquest artífex de la paraula. Mañana no será lo que Dios quiera és el títol que Luis García Montero ha escollit i penso que aquest llibre es convertirà en una lectura obligada per a totes aquelles persones que ens deixem endur pels versos d’Ángel González.

Tanmateix, mentre arriba el dia en el qual podrem adquirir aquesta obra a les llibreries, el diari El País, ens ofereix un petit tasteig sobre el contingut del llibre Mañana no será lo que Dios quiera, així que en el present enllaç podreu descobrir una petita però interessant part d’aquest llibre: poeta, Comença a llegir…Mañana no será lo que Dios quiera,

PARA NADA

Trabajé el aire
se lo entregué al viento:
voló, se deshizo,
se volvió silencio.

Por el ancho mar,
por los altos cielos,
trabajé la nada,
realicé el esfuerzo,
perforé la luz
ahondé el misterio.

Para nada, ahora,
para nada, luego;
humo son mis obras,
cenizas mis hechos.

...Y mi corazón
que se queda en ellos.

Ángel González