Port Aventura

El Camp de Tarragona disposa d’importants atractius però entre tots ells s’hi troba un parc temàtic conegut arreu del món, Port Aventura. La veritat és que no sóc massa amant dels parcs d’atraccions però l’espectacular muntatge i la cuidada decoració que existeix en tots els racons de Port Aventura sempre m’ha cridat l’atenció. A més cal esmentar, l’encertada combinació d’atraccions que et deixen sense respiració amb altres més tranquil·les i nombrosos espectacles que converteixen el parc en un reclam especial per a totes les edats.

A més, qualsevol excusa és bona per passar un dia al costat de bons amics, oblidant temporalment les preocupacions estudiantils que ens envaeixen constantment i sense cap mena de dubtes, dilluns mateix tornarem a recuperar.

Així doncs, disposats a passar un cap de setmana diferent, allunyats de la facultat, dels apunts i els manuals vam decidir anar a treure el cap a Port Aventura. Pensàvem que un dissabte de maig que s’havia llevat mig ennuvolat no hi hauria massa gent, la nostra primera previsió va ser errònia ja que malgrat ens trobàvem lluny de les infinites cues pròpies de l’estiu hi havia un nombrós públic.

Tanmateix, tampoc ens vam escapar i ens vam endur una bona remullada. A mig matí els núvols amenaçadors s’imposaven per tot el cel i començava a ploure de manera força abundant. Ens havíem llevat aviat amb una fita, res no ens aturaria, així doncs, estoicament vam aguantar la pluja tot combinant amb algunes atraccions d’aigua per quedar totalment remullats.

Afortunadament, cap a l’hora de dinar, el temps va fer un gir inesperat i el sol s’imposava deixant endarrere la persistent pluja que ens havia posat a prova. Ràpidament, després de dinar vam voler recuperar el ritme per aprofitar tota la tarda que ens quedava per davant, així que convidats pel bon temps vam reprendre amb més ganes la nostra estada al parc.

No ens vam escapar d’haver de fer algunes cues per pujar a les atraccions més especials però la veritat és que lluny de fer-se pesades quan vas tota una colla les cues passen força ràpid ja que aprofites l’estona tot fent petar la xerrada.

Les hores anaven passant i amb elles les energies també s’anaven esgotant ja que fora de l’hora de dinar no vam parar quiets en tot el dia. De retruc l’hora de tancament del parc també s’acostava així que tot esgotant els darrers minuts abans de les vuit del vespre ens acomiadàvem d’una estada molt especial i sobretot molt divertida amb inclemències meteorològiques incloses. Tanmateix, tots plegats marxàvem satisfets, el dia havia passat volant replet de nombroses peripècies i divertides anècdotes, així doncs ens acomiadàvem amb el compromís de tornar-hi!

---------------------------------------------------------------------------------

Junts podem més, el Manifest de Falset

Canviant radicalment de terç, no voldria acabar aquest escrit sense fer una ràpida però obligada referència a la trobada que va tenir lloc ahir a Falset. Els alcaldes i caps de llista del PSC del Camp de Tarragona, acompanyats de diputats i senadors van consensuar el Manifest de Falset per tal de coordinar esforços i treballar conjuntament totes les administracions tot cercant una major eficàcia que reverteixi en benefici dels ciutadans. Ja veieu, mentre alguns gaudíem del nostre oci, tota una sèrie de persones compromeses amb el projecte socialista, treballaven intensament, pensant en tots nosaltres.

Melodies de casa

La nostra comarca compta amb grups musicals d’alt nivell, una realitat palpable que corroboren nombrosos entesos en la matèria. Ara bé, des d’una certa preocupació observo que aquesta percepció no es troba interioritzada pel conjunt dels baixpenedesencs.

Crec que aquesta actitud es sustenta fonamentalment en la proximitat i més concretament en el fet de conèixer algun integrant de qualsevol grup musical proper a nosaltres. En principi, aquests elements enormement positius es transformen en malignes, ja que sempre es tendeix a idolatrar als desconeguts o els inaccessibles. En canvi, la quotidianitat i la naturalitat provoca que aquelles persones que amb certa freqüència veiem pel carrer i s’aturen per intercanviar unes paraules amb nosaltres quan pugen dalt de l’escenari no gaudeixen del reconeixement que s’adreçaria a qualsevol formació musical que provingués d’un centenar de quilòmetres.

http://www.myspace.com/respectmark

L’actitud lògica i coherent seria pròpia d’un immens orgull acompanyat d’una gran satisfacció pels nombrosos grups musicals que en aquests moment té el Baix Penedès. A més, crec que tots plegats hauríem de convertir els temes d’aquests grups en autèntics himnes i enarborar la bandera d’aquestes formacions musicals escampant els seus temes arreu del territori.

Només cal desplaçar-nos uns quilòmetres més enllà de la nostra comarca i constatar com nombroses poblacions queden bocabadades per la qualitat musical que en aquests moments té el Baix Penedès. En canvi, quan retornem a la nostra comarca, regna una total indiferència.

Aquesta realitat es recolza amb tot un seguit d’exemples, el més proper tenia lloc la setmana passada. El grup calafellenc, Buhos, dedicava una cançó al jugador del FC Barcelona, Messi. Un fet que despertava grans passions als compatriotes argentins de Messi, les trucades col·lapsaven al grup Buhos arribant a esdevenir portada del diari argentí Clarín.

En contraposició al reclam internacional que des de l’altre costat de l’Atlàntic s’adreçava als Buhos, la premsa de la nostra comarca li dedicava un tímid espai sense donar més importància aquest fet, com si es tractés d’una notícia qualsevol. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre patrimoni musical després no demanem als grups musicals que exportin el nom del nostre territori arreu de les poblacions on duen a terme els seus concerts.

http://www.myspace.com/buhosrock

La riquesa musical suposa un segell característic del Baix Penedès i penso que entre tots plegats hem d’aconseguir mantenir durant molts anys aquest element diferenciador. Tot i les diferències existents entre els grups existeix una certa confluència entre totes elles. Les tendències musicals, els ritmes característics i els sons propis passen a un segon nivell davant el denominador comú que empara a tots aquests potents grups: la passió musical que desprenen tots els temes que interpreten, des del primer fins el darrer.

http://www.myspace.com/baeturia

Comença a ser hora que ningú ens hagi d’estirar de les orelles per ser conscients de la realitat i ens creiem d’una vegada per totes el gran potencial musical de la nostra comarca. Si aconseguim això, de retruc acabarem d’una vegada per totes amb aquella vella afirmació que declarava que ningú es profeta a la seva terra.

Article publicat a Diari del Baix Penedès, 16/05/08
Laia Gomis

P.D: Espero que ningú es molesti per la tria personal de videos que he realitzat per il·lustrar el present article, sóc conscient que m'he deixat molts grups, els tinc en ment, i a tots ells va dedicat aquest escrit. Si no n'he afegit més és perquè no vull desvirtuar l'article convertint aquest post en una llarga col·lecció de videos del you tube

Els Mossos d'Esquadra i la Policia Local del Vendrell

Lluny de la professionalitat dels experts en periodisme, un grup de persones vam decidir engegar un programa a Ràdio El Vendrell. Molts de nosaltres, havíem compartit espai a les columnes d’opinió del Diari del Baix Penedès en un moment o altre, alguns les seguim compartint en aquests moments i aprofitant aquesta realitat combinada amb les diferents visions que sobre l’actualitat tenim tots plegats començàvem a les palpentes un programa titulat PAS DE VIANANTS.

Setmana rere setmana, cada dimecres de 7 a 8 del vespre duem a terme un programa en directe, obert a la participació de tots els oients i mirem de conèixer una mica més la realitat que ens envolta i contribuir a la generació d’una opinió plural i diversa però per sobre de tot, tremendament enriquidora.

Pel nostre programa han passat nombrosos convidats, en ment tenim pensat convidar-ne molts més, i el primer impacte mediàtic va venir gràcies a la participació en el nostre programa de tots els candidats de la circumscripció de Tarragona a les passades eleccions generals celebrades el 9 de març.

Recentment, hem volgut donar a conèixer una mica les nostres institucions, convidant a persones que s’hi troben estrictament relacionades amb les mateixes. Així doncs, hem desvetllat que s’amaga darrera d’un ajuntament, amb l’alcalde del Vendrell, de la Diputació de Tarragona, amb el seu vicepresident, el Quim Nin, i també vam conèixer l’entramat de la Secretaria General d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de la mà del propi Secretari General, Martí Carnicer.

Tanmateix, el tema central que ens ha ocupat el programa d’avui ha estat relacionat amb la mobilitat, la seguretat ciutadana, el trànsit... aspectes d’una gran complexitat que actualment es troben en mans de dos cossos policials civils, els Mossos dEsquadra i la Policia Local del Vendrell. Per aquest fet, hem convidat a l’Inspector en cap de l’Àrea Bàsica de Policia del Baix Penedès, Joan Carles de la Monja, i l’Inspector en cap de la Policia Local del Vendrell, Jordi Altarriba.

Durant tot el programa hem tingut oportunitat de conèixer l’estreta i directa col·laboració que existeix entre ambdós cossos policials amb una gran tasca de coordinació. A més, també hem aprofundit amb aspectes que dia rere dia escoltem i no sabem massa bé que signifiquen com ara la policia de proximitat, terme que ha esdevigut el substitutiu de la denominació anterior de la policia de barri. També hem conegut els protocols i les mesures que es prenen quan es troben davant de casos de violència de gènere i de cara a la imminent arribada de l’estiu i l’increment poblacional que pateix la nostra comarca, hem constat que tant els Mossos com la Policia Local ja estan treballant en aquesta matèria.

A més, voldria fer un esment especial a la resposta que l’Inspector dels Mossos, Joan Carles de la Monja ha donat quan l’Alfredo li ha preguntat si és cert el paral·lelisme que alguns duen a terme assimilant immigració = delinqüència. Sense pensar-s’ho dues vegades ha respost que amparant-se amb les xifres, lluny de percepcions i connotacions aquesta relació és totalment falsa ja que les pròpies dades s’encarreguen de desfer aquest postulat.

Ja veieu que hem tractat qüestions tremendament interessants, ara som conscients que al tinter han quedat molts aspectes, així doncs més endavant convidarem de nou al Joan Carles de la Monja i al Jordi Altarriba perquè tornin a passar pel nostre PAS DE VIANANTS.

Una curiositat

L’automobilisme desperta passions, no en tinc cap mena de dubtes, ja que és dels pocs programes televisius que posposen l’emissió dels telenotícies. Una qüestió que ja vaig abordar en un escrit , i dit sigui de passada, espero que la nova directora de TV3, Mònica Terribas, presti més atenció vers aquesta realitat.

Tanmateix, avui us voldria comentar una qüestió que poc té a veure amb la fórmula 1, en sentit estricte però que d’una manera indirecta es troba estretament relacionada. Concretament, es tracta de l’espot promocional que TV3 duu a terme per anunciar les emissions de la fórmula 1.

L’altre dia em vaig quedar sorpresa quan vaig veure una frase que em porta molt records, PERQUÈ SOM COM TU. Aquest és el lema que TV3 empra quan anuncia la programació de les retransmissions de la fórmula 1.

No té cap interès ni cap transcendència informativa però precisament aquestes mateixes paraules, PERQUÈ SOM COM TU, esdevenien la bandera dels socialistes vendrellencs durant les passades eleccions municipals.

Segurament es tracta d’una pura casualitat i una coincidència sense major importància però em va cridar l’atenció i per això m’he decidit a publicar aquesta informació. Si s’hagués donat en sentit contrari, tothom hagués parlat de plagi i còpia descarada... ara és una anècdota sense més.

Presentació a Tarragona

Durant aquest mes de maig, apareixen moltes propostes culturals tremendament interessants, la voluntat d’assistir al màxim nombre possible existeix des del primer moment que en tinc coneixement però quan obro l’agenda les possibilitats es redueixen enormement.

Encara falten uns quants dies pels exàmens finals però cal posar-se a treballar a fons en aquest assumpte, a més d’aquesta prioritat altres projectes m’ocupen una part important del meu temps, la col·laboració setmanal al Diari del Baix Penedès, el programa que un grup de persones duem a terme en directe els dimecres de 7 a 8 del vespre des de les ones de ràdio el Vendrell. La meva implicació política i les poques hores que resten, un mínim d’atenció per a la família i els amics, que sempre són els més perjudicats de l’escassetat del meu temps.

Així que entre reunions polítiques, apunts i manuals he mirat de fer un petit foradet per assistir a la presentació d’una obra que els lectors habituals d’aquest espai coneixeu de ben a prop, El Jove Andreu Nin. Textos periodístics .

Un llibre que s'ha presentat a nombroses i diverses localitats, El Vendrell , Calafell, Barcelona, Madrid i ara a Tarragona... un veritable èxit que personalment el catalogo com un triple èxit. D’una banda, de l’editorial calafellenca, Llibres de Matrícula, que amb una gran valentia va decidir emprendre aquest viatge de donar a conèixer un vendrellenc il·lustre. En segon lloc, un èxit que indubtablement reverteix en la persona que va decidir treballar a fons i permetre que els apassionats de la història poguéssim tenir entre les nostres mans, una excel·lent recopil·lació d’escrits d’Andreu Nin, incloent obres escrites per Nin però signades amb pseudònim. I en darrer lloc, la gran beneficiada de l’èxit, sense cap mena de dubtes, és el conjunt de la societat.

La presentació de Tarragona havia de comptar amb la presència de Wildewaldo Solano però no va ser possible perquè la seva avançada edat li va empedir estar entre nosaltres. Així doncs, la presentació va anar a càrrec de l'alcalde de Tarragona, Pep Fèlix Ballesteros, Pello Erdoziain, secretari de la Fundació Andreu Nin i Ernest Benito, autor del recull.

Un acte que no es van voler perdre molts apassionats de la història i entre el públic vam poder veure la presència del diputat al Congrés, Joan Ruiz, el delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté i el subdelegat del govern central a Tarragona, Joan Maria Abelló.

Alguns es preguntaran quin sentit té assistir a la presentació d’un llibre en diverses ocasions. Us puc assegurar que en totes les presentacions he aprofundit una mica més en la figura d’aquest il·lustre vendrellenc. Tots els actes han comptat amb persones que han dut a terme una especial aportació sobre Andreu Nin.

L’Ernest Benito, gran coneixedor d’Andreu Nin i autor del recull, a la presentació de Tarragona va aprofitar per desvetllar una de les moltes tècniques que va emprar per procedir a la identificació dels articles signats amb pseudònim que sospitava que havia escrit Andreu Nin. En l’època en la qual Nin publicava els seus articles, encara no havia tingut lloc el procés de normalització lingüística del Pompeu Fabra, així doncs, els escrits de Nin es caracteritzaven per una redacció especial que el diari publicava integrament sense corregir.

Una tasca difícil i enormement laboriosa però gràcies a la qual avui tenim tota una sèrie d'articles que podem identificar directament amb Andreu Nin. Un personatge extraordinari, polifacètic i polièdric, a més de ser un gran pensador, convençut polític, bon pedagog i expert literari, entre moltes altres facetes que va dur a terme fins que alguns van acabar amb la seva vida.

Malgrat la brillantor que desprèn aquest gran vendrellenc, el municipi on és més desconegut, continua sent la seva vila nadiua, el municipi que el va veure néixer, El Vendrell. Tota una paradoxa que ningú entèn i aquesta s'accentua enormement quan viatges per diverses ciutats i constates l'admiració i devoció que moltes persones senten vers l'Andreu Nin. Potser tots els vendrellencs i les vendrellenques, hauríem de reflexionar aquesta realitat i acabar d'una vegada per totes amb els vells tabús que durant massa anys s'han mantingut en el nostre municipi.

L’aperitiu estiuenc

El bullici pels carrers de la nostra vila el passat divendres era realment espectacular, un anar i venir de persones que aprofitant el pont de l’1 de maig es desplaçaven fins la nostra comarca per desconnectar durant uns dies. Les bones temperatures provocaven un efecte crida cap als barris marítims on les tovalloles, la protecció solar i els biquinis començaven a cobrir l’extensa capa de sorra que banya les nostres platges.

Per a molts, l’1 de maig és simplement sinònim de festa, altres tenen una remota idea relacionada amb el món laboral però tampoc coneixen a fons el perquè de la festivitat. Realment, ens trobem davant d’autèntics desconeixedors del veritable motiu que els permet gaudir d’uns dies de festa, ara aquest fet no produeix cap incomoditat i sentiment de culpa, més aviat viuen alegrement gaudint al màxim la jornada festiva que acaba desencadenant en un atractiu pont.

Les manifestacions i les reivindicacions laborals semblen ser una cosa del passat, com si es tractés d’un afer que no preocupes als milions de persones que dia rere dia acudeixen a desenvolupar la seva tasca professional al seu lloc de treball. La societat, ens dóna una imatge que poc s’aproxima a la realitat. Sembla que la gran majoria dels nostres veïns es mostri indiferent vers aquestes qüestions però quan s’apropen els darrers dies del mes, tothom espera l’arribada de la nòmina. Aleshores, les protestes i les queixen prenen forma però quan és el moment de fer sentir la veu dels treballadors, molts obliden l’oportunitat que l’1 de maig els ofereix i legítimament opten per marxar de pont.

Aquells que no ens hem desplaçat de la nostra vila, aquests dies hem assistit a un episodi realment sorprenent. Recentment, dia per altre, en els espais informatius les notícies econòmiques i més concretament aquelles relacionades amb la crisi econòmica, durant els dies del pont, han desaparegut completament de l’escena pública. Les imatges més repetides són les quilomètriques cues que sempre provoquen els desplaçaments massius i els primers banys a les platges.

Sembla ser que els periodistes volen contribuir a mantenir la felicitat, almenys momentània i temporal dels milions de persones que gaudeixen d’uns dies de festa obviant la informació que ofereix constants al•lusions estrictament econòmiques. Un exemple que es repeteix amb quan arriba el període estival, de manera especial a l’agost. En aquest mes, els diaris sumen poc més d’un grapat de fulls i es converteixen en autèntics passatemps perquè l’elaboració de la notícia és eminentment escassa.

He arribat a la conclusió que aquest llarg pont de maig ha esdevingut una preparació important per començar a familiaritzar-nos amb l’increment espectacular en la xifra de residents que registra la nostra comarca en el període estival. Els apartaments i les segons vivendes s’ocupen més enllà del cap de setmana i si a més, sumem tots els turistes que freqüentegen per les contrades baixpenedesenques durant uns dies extraiem una magnitud poblacional realment considerable.

Un fenomen tremendament important que a més de revitalitzar i donar vida a la nostra comarca genera un impacte en el si del nostre territori. Les administracions públiques i les empreses privades han de contemplar aquesta realitat oscil•lant perquè sinó ens podem trobar amb seriosos problemes en ple període estival.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/05/08
Laia Gomis

Absurda polèmica

Les actuacions que s’emmarquen dins l’estil anomenat políticament correcte la veritat és que em produeixen una certa asfixia. La defensa d’una opinió pròpia s’ha vist amb bons ulls sempre i quan els arguments que acompanyen les tesis centrals encaixen dins una certa lògica. D’aquesta manera, indirectament, es limita l’opinió però encara existeix un cert marge de maniobra per pilotar un criteri, una versió o pròpiament una opinió personal.

La societat tendeix a pensar que quan les persones decideixen participar activament d’un projecte polític, totes les seves reflexions i opinions es troben supeditades a la idea general que el partit presenta davant les qüestions que imperen l’actualitat informativa. De sobte, l’opinió pública resta credibilitat i totes les reflexions s’acaben resumint amb una frase prou coneguda... “que ha de dir, si és una socialista convençuda”

La proliferació dels blogs ha suposat un canvi informatiu espectacular en el món periodístic. Especialment, aquells blogs que versen sobre política ha permès establir una via de contacte directe sense intermediaris entre els ciutadans i els polítics.

Hi ha espais polítics que es limiten a exaltar les virtuts d’una formació política concreta, reproduint amb una certa exactitud les línies generals que la premsa escrita recull. Altres, aposten per combinar la informació que l'actulitat proporciona enriquint el discurs amb opinions i comentaris que l’autor afegeix donant un toc d’originalitat a la informació.

Personalment, sempre em decanto per visitar els darrers ja que una vegada has llegit les meravelles d’una decisió concreta esdevé bastant absurd recorre a un altre blog que reprodueix la mateixa informació, amb només una diferència, el tipus i el color de lletra.

Ara bé, els periodistes s’han convertit en experts rastrejadors d’informacions que els polítics publiquen als seus blogs i aprofiten qualsevol afirmació per fer néixer una estèril i al meu parer absurda polèmica.

Aquesta reflexió no és casual sinó que neix després de constatar l’impacte mediàtic que ha generat una opinió que el diputat mataroní, Manel Mas, va publicar al seu blog . He de reconèixer que visito amb certa freqüència el seu espai i recordo perfectament el dia que vaig llegir la reflexió que el Manel realitzava sobre l’entrevista que la Mònica Terribas va realitzar al President Montilla.

La veritat és que des del primer moment que vaig veure la imatge del president Zapatero que es projectava per sobre del president Montilla, em va semblar totalment desafortunada ja que l'espectador percebia un missatge clar i entenedor, Montilla es trobava supeditat a les decisions de Zapatero.

Mai hagués arribat a imaginar que la reflexió que el Manel va plasmar per escrit sobre aquests termes hagués despertat tantes passions, la meva perplexitat arribava a límits inimaginables quan vaig constatar que el Periodico i l’Avui es feien ressò de la mateixa.

Als polítics sempre se’ls reclama que siguin sincers i expressin les seves opinions i percepcions i quan així ho fan, aleshores, els periodistes es freguen les mans i del no res miren de fer nèixer una ridícula polèmica.

Una incoherència descomunal i després en aquest mateix context li sumem l’enorme pell fina que molts periodistes tenen, ells poden criticar, infravalorar o menystenir el treball que un polític concret duu a terme publicant allò que els vingui de gust (coneixeu la famosa llibertat d’opinió que sempre pronuncien). Ara bé, després del trist espectacle que els propis periodistes han generat, si voleu un consell, que a ningú se li passi pel cap criticar un treball periodíctic perquè de sobte perdrà la condició de demòcrata i encara menys intenti emparar-se amb la coneguda llibertat d'expressió perquè aquesta serà transformada sota la voluntat de censura que amagaran les paraules crítiques.

La convivència comercial

Una gran preocupació va despertar a la població vendrellenca quan va tenir coneixement del tancament de l’únic centre d’oci que la vila del Vendrell disposava. Les Mates es va convertir per a molts vendrellencs en un espai de trobada, un indret ideal per desconnectar de la frenètica activitat tot prenent una copa sota clàssiques melodies o apostant pels sons més moderns movent el cos al ritme de les darreres novetats musicals.

El Vendrell, tota una capital de comarca, és una població que sempre s’ha trobat en les darreres posicions del rànquing dins l’oci nocturn. A més, el nostre municipi sempre acostuma a sortir força mal parat quan es duen a terme aquelles comparacions tant odioses amb altres poblacions.

L’obertura del centre lúdic Les Mates va contribuir indubtablement a frenar la creació de més perjudicis i tothom es felicitava per l’arribada d’un espai d’oci, un equipament llargament reivindicat per la població de la nostra vila que va trigar massa anys arribar però finalment va encaixar perfectament en El Vendrell.

No obstant, quan ja ens havíem acostumat a la seva presència i tots plegats en major o menor mesura anàvem a treure el cap per aquell espai arribava la fatídica notícia. El signe negatiu dels balanços comptables provocaven el tancament de Les Mates.

Les especulacions van començar a circular, hi havia qui s’atrevia a dir que s’aprofitarien les instal·lacions per dinamitzar el comerç amb algunes franquícies de moda. En aquest moment, les alarmes saltaven en el conjunt del comerç tradicional del Vendrell, només es tractaven de rumors però no van menystenir els mateixos i abans que es donessis passos endavant van deixar veure clarament la seva oposició total i radical aquesta idea.

El pas del temps ha demostrat que aquella proposta que algú va donar a conèixer no gaudia de sòlids plantejaments però sembla ser que amb l’adquisició de les Mates per part d’una empresa holandesa potser podria renéixer aquella remota possibilitat. Novament, com si es tractés d’una vacuna, han tornat a sortir les mateixes veus, malgrat la formulació d’un discurs realitzat des d’una cordialitat aparent l’oposició continua sent frontal.

Sóc una ferma partidària de la dinamització del comerç del Vendrell, és més, sempre que tinc l’oportunitat freqüentejo les botigues que es troben instal·lades en el nostre municipi. Aquesta realitat no entra pas en contradicció en reconèixer que visito els centres comercials i no m’amago que em desplaço força quilòmetres per donar un cop d’ull a diverses franquícies que acullen poblacions veïnes mentre que nosaltres ens entossudim a mantenir intacte el comerç vendrellenc.

Aquells que s’oposen a que la nostra vila compti amb importants marques de moda ignoren una realitat palpable. Si aquestes firmes no estan al Vendrell, la facilitat en la mobilitat permetrà via transport públic o privat fer un tomb per aquelles poblacions que intel·ligentment van ser pioneres en acollir franquícies en el si del seu municipi.

Un reclam que lluny de condemnar a la misèria a les petites i mitjanes botigues ha contribuït indubtablement en donar un impuls necessari a la vida social i comercial de molts municipis. Mentrestant, nosaltres seguim instal·lats en aquell vell discurs que amenaça els últims dies del comerç si arriben les franquícies i optem per mirar-nos el mèlic en comptes de deixar-nos emmirallar per alguns dels reflexos comercials que desprenen diverses poblacions veïnes.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 02/05/08
Laia Gomis

No és un joc

D’un dia per l’altre, al nostre país s’esvaeixen els símils futbolístics o taurins que amb tanta freqüència s’empren en el món polític i de la mà dels liberals o els conservadors, amb el ball terminològic ja no sé com els he d’anomenar, arriben els jocs de cartes.

No deixa de ser curiós que el canvi vingui provocat per aquells que es presenten com els defensors a ultrança de la pàtria espanyola i manifesten obertament el manteniment inqüestionable de les velles tradicions.

Afortunadament, feia uns dies que seguia amb especial interès els moviments i les pugnes que tenen lloc en el Partit Popular. No acostuma a ser massa habitual que la dreta del nostre país presenti discursos divergents, contraposicions que s’allunyen d’aquella falsa uniformitat i unitat que tant els agrada vendre i entre els seus propis membres creuin missatges totalment oposats.

L’estira i arronsa Rajoy-Aguirre és una realitat que arriba a acaparar portades i a més s’endu la curiositat dels observadors que des d’una certa perspectiva contemplem la disbauxa que es respira en el si del Partit Popular.

En aquest punt, sorgeix una frase que tots hem escoltat en un moment o altre quan té lloc una derrota electoral: el famós debat d’ideològic. Una aposta profundament interessant que s’ha de donar amb independència de l’èxit o del fracàs ja que tots els partit polítics no han d’oblidar el nord que dirigeix i guia les seves actuacions. Precisament, la ideologia és l’encarregada de marcar el rumb de la nau i efectuar severs i bruscs cops de timó a banda de resultar realment perillós pot acabar provocant una autèntica deriva .

Ara bé, quan alguns de la mà del debat ideològic acompanyen el terme renovació ens trobem amb tota seguretat davant uns interessos que van més enllà del reforçament i l’impuls del partit polític en qüestió. Evidentment, no es tracta d’una senzilla operació matemàtica però és freqüent trobar en aquest compendi projeccions i ambicions personals, situades en una posició discreta i millor si pot ser amagada. En els moment difícils sempre hi ha qui lluny de reconduir la situació opta per aprofitar-se de la mateixa.

En el cas del Partit Popular, no hi ha dubtes, ja que el debat ideològic és l’excusa perfecta per aquells que simplement es volen fer amb el poder. De manera molt intel·ligent, enmig d’aquesta complexitat, descobrim l’afició i el domini que la presidenta la de Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre té amb el món dels naips.

Aquest fet provoca que es desvií l’atenció vers la qüestió de fons i tots plegats ens veiem induïts en un llenguatge veritablement aliè per aquells que no juguem ni al pòquer ni tampoc al mus. Estic convençuda que la incorporació dels jocs de cartes en el discurs d’Aguirre no va ser fruit de la casualitat sinó que estava molt estudiat.

L’anècdota ha estat molt comentada però realment em preocupa que els propis polítics d’alta volada frivolitzin el món de la política reduint-lo a la mínima expressió, realitzant una comparació, des del meu parer totalment desafortunada, amb una simple baralla de cartes. Aquells que vegin la política com un entretingut joc crec que farien un gran favor al conjunt de la ciutadania marxant de les institucions públiques. Si la disbauxa i l’atzar acaben substituint la serenitat i el rigor a l’hora de prendre decisions, correm el greu perill d’acabar transformant les nostres institucions en veritables casinos.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/04/08
Laia Gomis

Diumenge 20 d'abril, celebració baixpenedesenca de la victòria socialista

Xavier Sabaté, Pep Guasch, Judith Alberich, Francesc Vallès i Helena Arribas

Un dia emboirat i mig plujós, una bona notícia per la necessitat d’aigua però l’esperit ambivalent provocava que els nervis es disparessin entre aquells que de bon matí procuràvem organitzar una festa que havia de ser sonada. Tanmateix, per sobre dels interessos del partit sempre hi ha la situació d’urgència que el nostre país registra respecte les necessitats hídriques, per tant benvinguda la pluja!!!

Una opinió compartida durant tota la jornada era el desplegament massiu ja que prop de tres-centes persones ens hem aplegat al Pavelló del CEIP PAU CASALS del Vendrell per celebrar la victòria que els socialistes vam aconseguir a les passades eleccions generals celebrades el 9 de març.

Un bon dinar, en aquest cas una paella, sempre és una bona excusa per compartir plegats una estona, intercanviar opinions i parlar de manera distesa sense haver de patir per les pressions de les concorregudes agendes.

No obstant, la pluja també ens ha jugat una petita mala passada, el dinar era en un espai cobert però les inclemències meteorològiques han impedit als companys de l’Ebre venir fins al Vendrell. Ara, vull remarcar l’interès i la predisposició que van demostrar tant la diputada ampostina, Lluïsa Lizárraga com el senador tortosí, Joan Sabaté per participar a la festa que els socialistes baixpenedesencs havíem preparat.

Ara bé, fins a la nostra vila si que s’han pogut desplaçar la resta de diputats electes i senadors de la present legislatura, per si algú encara no els coneix són el Francesc Vallès, el Joan Ruiz, l’Anton Ferré i els senadors són el Ramon Aleu i la Judith Alberich. Cap d’ells han volgut faltar a la cita i han compartit amb tots nosaltres la festa socialista del Baix Penedès.

A més, el primer secretari del PSC del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, la diputada al Parlament de Catalunya, Núria Segú, el company Àlex Martínez, la regidora a l’ajuntament de Tarragona, Begoña Floria, també han volgut venir fins el Vendrell per gaudir plegats de la celebració de la victòria socialista.

Com sempre acostuma a passar, em deixo els companys de casa pel final, no me n'he oblidat d'ells sinó que els tinc ben presents. Així doncs, el meu sincer agraiment per la presència d'alcaldesses, regidors i regidores de tots els municipis del Baix Penedès, el diputat a la Diputació de Tarragona i Primer Secretari del PSC del Baix Penedès, Pep Guasch i el nostre Secretari General d'Economia i Finances, el Martí Carnicer.

Potser no té massa credibilitat que una persona com jo afirmi que la festa ha estat un veritable èxit, però penso que comença a ser hora que abandonem els tòpics. Sóc la primera en reconèixer els èxits i també els fracassos i avui, sense cap mena de dubtes, ens hem d’apuntar dins la llista dels èxits.

El passat 9 de març va quedar palesa la força i la potència que el projecte socialista té a la nostra comarca. Avui, ha estat un gran dia pels socialistes baixpenedesencs, demostrant que lluny d’ésser un moviment que apareix quan s’acosten les compteses electorals i s’esvaeix lentament quan aquestes desapareixen, nosaltres estem al peu del canó, abans, durant i el més important després de les eleccions. Quan arriba el moment de dur a terme i aplicar les polítiques que defineixen i fan únic el projecte socialista, som els primers en escoltar les propostes, tendir la mà i abandonar la demagogia que tan agrada alguns.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair la mobilització i la resposta positiva que han demostrat tots els companys i companyes dels diversos municipis de la nostra comarca que gràcies a ells la celebració ha gaudit d'aquesta gran magnitud. A més, recollint el bonic gest que el primer secretari del PSC del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, ha tingut en el moment dels parlaments vers totes les persones que han fet possible la jornada festiva d'avui.

Sovint tendim a oblidar la feina que s'amaga darrera de qualsevol acte però si quelcom he après és que totes les tasques per insignificants que puguin semblar són veritablement importants. Potser la cara visible som aquells que estem a l'entrada cobrant els tiquets però afortunadament hi ha moltes altres persones que des de bon matí col·locàvem cadires, taules, passàvem nervis, improvitzavem solucions pels darrers imprevists... Aquest neguit inicial s'alleuja quan constates que tot ha sortit sobre rodes, pels més increduls, aquí us deixo amb algunes imatges que evidencien aquesta realitat.

L'abans......

i el després...

Benvinguts al segle XXI

La setmana passada en aquest mateix espai duia a terme una reflexió sobre les susceptibilitats que generava en un petit reducte de la societat espanyola el fet que dones ocupessin llocs de responsabilitat política o empresarial.

A més, aprofitava el nomenament de la portaveu popular al Congrés, Soraya Sáez de Santamaría, per posar sobre la taula tota una sèrie de crítiques infundades que es basaven única i exclusivament en la seva condició de dona. Ningú criticava ni analitzava la seva vàlua professional sinó que tothom es fixava en aquells detallets sense importància però que gaudien d’un gran ressò i impacte mediàtic.

Situats en aquest punt, la sorpresa arribaria unes hores més tard que l’article veies la llum ja que la formació del nou govern socialista condemnava en un segon pla a Soraya Sáez de Santamaría i el protagonisme l’acaparaven les nou dones que formaven part del nou executiu.

Mª Teresa Fernández de la Vega, Carme Chacón, Mercedes Cabrera, Magdalena Álvarez, Elena Espinosa, Elena Salgado, Cristina Garmendia, Betariz Corredor i Bibiana Aído. Totes elles passaran a la història per formar part del primer govern que donava un salt qualitatiu, anant més enllà de la paritat mantinguda en l’anterior legislatura, en aquests moments, hi ha més dones que homes al capdavant dels diversos ministeris.

Una fet que s’hauria d’encaixar dins la plena normalitat però no és així ja que en el nostre país, hi ha tota una sèrie de concepcions i prejudicis que no han avançat al mateix ritme que la societat espanyola. Si més de la meitat de la població són dones, és completament normal i a ningú hauria d’estranyar que aquesta realitat es plasmés en el moment de procedir al nomenament de càrrecs ministerials.

A més, el valor afegit de les noves ministres és que no es troben al capdavant dels diferents ministeris per la seva condició de dones sinó perquè són persones àmpliament preparades que compten amb una llarga experiència i amplis coneixements en diverses matèries.

Entre tots els nous nomenaments em permetreu que les darreres paraules les dediqui a la Carme Chacón. D’antuvi era prou conegut que es faria amb un ministeri de pes, però la sorpresa va arribar quan vam conèixer que una dona jove, socialista, catalana i embarassada estaria al capdavant del Ministeri de Defensa.

Mica en mica, el nostre país ha anat avançant a través de gestos que alguns creuen que són menors però l’agregat d’aquests petits passets quan mirem endarrere constatem que es converteixen en un autèntic pas de gegant.

La incomoditat que alguns senten perquè una dona es trobi al capdavant d’un ministeri és realment sorprenent però no s’acaba aquí sinó que acompanyen i orquestren aquest sentiment a través d’insults i desqualificacions que només demostren que hi ha moltes persones que segueixen anclades en el passat. Davant aquestes actituds, només em resta donar la benvinguda al segle XXI.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 18/04/08
Laia Gomis

Rosario, dinamitera

Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.

Miguel Hernández

Darrera d’aquest bell poema escrit per Miguel Hernández, s’amaga la història d’una jove inconformista que amb només disset anys planta cara als sublevats i s’allista a l’exèrcit en defensa de la legalitat republicana. Rosario Sánchez Mora, per alguns una autèntica desconeguda per molts de nosaltres un veritable símbol: Rosario, dinamitera.

Durant l'acte que els socialistes vendrellencs vam realitzar recordant la proclamació de la II República, no vam deixar passar l’oportunitat de recordar la gran importància que a la nostra societat han desenvolupat les nombroses fonts orals que han contribuït a donar conèixer el nostre passat més recent.

El pas dels anys ens priva de poder gaudir eternament d’aquestes veritables autoritats que van viure en primera persona episodis que avui relaten els llibres. Dissortadament, la Rosario avui ja no es troba entre nosaltres però el seu testimoni acompanyat del lúcid poema que Hernández li va dedicar estic convençuda que ajudarà a preservar la seva memòria ad infinitum.

Nou govern acompanyat d'una celebració

Solemnitat és la paraula que millor s’escau per definir l’obertura oficial de la IX Legislatura. La presència de la família reial donava un toc distingit que caracteritzava la sessió que tenia lloc avui al Congrés dels Diputats.

Els diputats i els senadors vivien plegats un acte carregat d’una gran dosis d’institucionalitat, a més avui vèiem per primera vegada a tot el nou gabinet socialista assegut en els seus respectius escons, una imatge que a molts encara ens sobta perquè encara tenim a la nostra memòria l’anterior equip de govern.

Mica en mica anirem interioritzant la reformulació que ha tingut lloc dins alguns ministeris amb canvis que personalment crec que eren estrictament necessaris per adaptar les noves necessitats i els nous reptes que ens presenta la nostra societat.

Hem pogut constatar com aquest nou govern ha començat a treballar des del primer moment, poc després que els ministres haguessin promès el seu càrrec i acte seguit haguessin pres possessió del mateix es posaven a treballar. L’agenda s’omplia amb la convocatòria del primer Consell de Ministres Extraordinari el mateix dilluns a la tarda.

Els socialistes, políticament, ens trobem en un bon moment i és per aquest fet que convé no baixar la guàrdia. Hem d’escoltar les reivindicacions dels ciutadans, prendre bona nota de les queixes i treballar pensant sempre en el conjunt de la ciutadania. Al nostre davant tenim quatre anys que estan per descobrir, hem de marcar el pas al devenir de la legislatura, procurant posar solucions allà on avui hi ha problemes.

En aquest context, els socialistes del Baix Penedès, no volem deixar escapar l’oportunitat i abans que les agendes frenètiques estiguin plenes d’intenses activitats organitzem un acte per celebrar la victòria socialista.

El proper diumenge 20 d’abril a partir de les 13h al Pavelló del CEIP PAU CASALS (zona escolar del Vendrell) tindrà lloc la celebració amb una paella i després del dinar hi haurà ball. Tot això per només 5 €.

Aquells que vulgueu celebrar amb nosaltres la victòria socialista podeu passar a recollir els tiquets pel local del PSC del Vendrell (Baixada Sant Miquel nº5, El Vendrell) o comprar-los el diumenge mateix al Pavelló.

US HI ESPEREM!!!

Celebració de la II República

14 d’abril, una data que els socialistes vendrellencs no deixem passar de llarg en el nostre calendari. Avui, com cada dia 14 d’abril un grup de companys i companyes socialistes ens hem aplegat al cementiri del Vendrell per recordar un dels períodes més fructífers de la història del nostre país, la II República.

Tanmateix, el salt quantitatiu i qualitatiu de prosperitat, igualtat i llibertat tan sols va durar cinc anys. Els responsables que aquesta realitat s’aturés van ser un petit però influent sector de la societat espanyola. La manca de cultura democràtica els va aportar a no assumir la desfeta electoral de les urnes i no trigarien en dur a terme el fatídic cop d’estat del juliol de 1936.

A partir d’aquell moment s’iniciaria un llarga guerra civil que dividiria famílies i pobles sencers. No obstant, davant la barbàrie i el feixisme, milers de persones van lluitar defensant els valors republicans i no van dubtar en donar tot allò que tenien a les seves mans per salvaguardar un règim democràtic, arribant a lliurar el bé més preuat que els éssers humans tenim, la pròpia vida.

El nostre humil però sentit homenatge anava dirigit a tots ells, milers de ciutadans anònims que van lluitar en defensa dels valors republicans. A més, hem volgut remarcar que el pas dels anys lluny de contribuir a l’oblit afavoreix que entre les nostres consciències neixi un sentiment d’enorme gratitud i respecte vers tots ells.

Unes emotives paraules acompanyades d’un ram de flors ha estat l’eix central de l’acte que els socialistes vendrellencs hem dut a terme avui recordant i homenatjant la II República.

Nou govern

Les especulacions s’han acabat quan hem conegut els noms de les persones que integraran els ministeris durant la IX Legislatura. Canvis importants en l’organització d’alguns ministeris amb gran pes polític acompanyats de cares noves.

En primer lloc, deixeu-me començar pels dos únics noms que tots sabíem que continuarien en el govern i repetirien les responsabilitats que estaven desenvolupant en l’anterior legislatura, MªTeresa Fernández de la Vega al capdavant de la vicepresidència primera i Ministra de la Presidència i Pedro Solbes, vicepresident segon i Ministre d’Economia.

Després d’aquests importants puntals del govern de Zapatero, veiem que finalment l’Alfredo Pérez Rubalcaba ha donat el braç a tòrcer i repeteix al capdavant del complex Ministeri del Interior. Les seves darreres declaracions públiques ens deixaven amb l’ai al cor a tots aquells que creiem amb la gran capacitat de treball que té l’Alfredo així com també la important vàlua personal i alhora política d’una persona que els socialistes no ens podíem deixar escapar. Dins l'entramet món de les relacions internacional, Zapatero continua apostant pel diplomàtic Miguel Ángel Moratinos, una persona que coneix a fons el Ministeri d'Afers Exteriors.

En canvi, en la composició del nou govern sempre hi ha aquells que renoven però també altres que marxen del govern perquè la renovació i els canvis són dos elements intrínsecs a l’activitat política. Un parell d’exemples que m’han cridat l’atenció són l’absència en el nou govern de Jesús Caldera (ministre de Treball i Afers socials) i de Cristina Narbona (Ministra de Medi Ambient).

Els socialistes catalans obtenim dos ministres, d’una banda Carme Chacón ocupa el Ministeri de Defensa mentre que l’alcalde d’Hospitalet del Llobregat, Celestino Corbacho, assumeix les responsabilitats del Ministeri de Treball i Immigració.

La darrera remodelació del govern que va tenir lloc en la passada legislatura, donava una pista important sobre l’orientació de la configuració del govern que José Luis Rodríguez Zapatero estava projectant de cara la legislatura que tot just comença a caminar. Així doncs, Elena Salgado, Bernat Soria i Cesar Antonio Molina continuen al capdavant del Ministeri d’Administracions Públiques, Sanitat i Cultura, respectivament.

Dues cares força conegudes de l’anterior govern no només continuen sinó que veuen ampliades les competències dels seus ministeris. D’una banda, Mercedes Cabrera, en aquesta legislatura a més d'ocupar el Ministeri d’Educació que sigui dit de passada el tenia apamat i el coneixia perfectament, s'ocuparà de Política Social i l’Esport. Mentre que la gallega Elena Espinosa, assumeix les responsabilitats pròpies de Medi Ambient, Medi Rural i Marí.

Aquestes alçades arriba el moment de donar conèixer aquelles persones que fins al dia d’ahir per molts de nosaltres eren desconegudes però a partir d’avui mateix es trobaran sota la pressió de les càmeres.

Deixeu-me començar per la ministra més jove del nou gabinet, Bibiana Aido, una gaditana que conec virtualment gràcies a l'efecte enllaç que suposen els blogs perquè d'un vas a un altre i així va ser com vaig trobar durant la campanya de les passades eleccions generals i autonòmiques a Andalusia, el blog d'aquesta jove, Amanece en Cádiz,, avui la Bibiana és Ministra d'Igualtat.

El Ministeri de Ciència i Innovació l’encapçala la donostiarra Cristina Garmendia, una dona que coneix de prop l’àmbit de la genètica i la biotecnologia. En el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme veiem la incorporació de Miguel Sebastian. En darrer lloc, dins els nous ministres, esmentar la titular de Vivenda, Beatriz Corredor, registradora de la propietat i experta en matèria de vivenda.

Aquestes alçades alguns es pensaran que m’he oblidat de dos ministres però els tinc ben presents i els deixava per la darrera part d’aquest escrit. D’una banda, el Ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, que arrel de la darrera vaga de funcionaris de justícia molts es pensaven que la mateixa li costaria la cartera. Afortunadament, el president Zapatero no s'ha deixat influir per les pressions externes i ha confiat en una persona que coneix el món de la justícia com pocs.

I la sorpresa que personalment he tingut quan he vist que el Ministeri de Foment, continua en mans de la dona de ferro andalusa, Magdalena Álvarez, una persona que molts ens pensàvem que tenia els dies comptats en el món polític però l’expressiu somriure que va realitzar ahir quan li van preguntar per la possibilitat de la seva reeleccio al capdavant de Foment, em va donar pistes d'un possible retorn.

En línies generals, penso que es tracta d'un govern potent i estic convençuda que durà a terme un treball vigorós a partir del proper dilluns, data en la qual els ministres prometen/juren el càrrec i la mateixa tarda hi ha una convocatòria extraordinària del Consell de Ministres. A més, es tracta d'un govern que combina amb gran encert l'experiència de sòlids polítics però obre la porta a noves incorporacions que aporten joventut i també il·lusió per encarar els nous reptes del projecte de futur que s'ha de desenvolupar en els propers quatre anys.