El ritme marcat pel temps

La noció del temps és una qüestió relativa, hi ha persones que contemplen el pas dels dies des d’una passivitat envejable, essent testimoni mediat i directe de cada hora que transcorre. En canvi, a l’altre costat ens trobem aquells que també vivim amb intensitat tots els moments però realment només som conscients del dia en el qual vivim quan alcem la vista i contemplen el calendari.

Precisament, aquestes alçades del 2009 el calendari esgota els darrers dies d’un any replet d’experiències, vivències i emocions. Les expectatives generades quan iniciem un nou any són tremendament ambicioses però a mesura que avancen els mesos aquestes van perdent intensitat fins que a mitjans d’any es troben totalment desnaturalitzades i pràcticament oblidades en el vell calaix dels records.

Tanmateix, les ambicions continuen ben presents, els reptes no falten però adquireixen un caràcter i un to completament diferent. El calendari no marca el ritme dels objectius sinó més aviat pren un especial protagonisme els interessos i les preocupacions intrínseques a les nostres vides.

Si bé és cert que darrera de l’obsessió d’organitzar i planificar s’amaga la por encoberta de deixar escapar valuosos moments sempre existeix un cert risc de prioritzar aquelles qüestions poc rellevants però que d’altra banda, marquen la nostra agenda. Quan arriba el dia que tanquem l’agenda, aleshores és qual realment som conscients de les dimensions i l’abast que suposen certes implicacions.

Tot s’acaba resumint en una paraula, senzilla però profundament reveladora d’una gran veritat, prioritat. A tots ens ha passat en alguna ocasió, dies que has marxat de casa d’una revolada de bon matí quan els primers rajos de sol tímidament apareixen i quan tornes a casa, són més de les deu de la nit i has passat tot el dia sense parar, amunt i a avall, d’aquí cap allà i en el millor dels casos tenint una estoneta per dinar i ràpidament continuar amb la feina.

Un dia que hem deixat escapar i aquest mai més el tornarem a recuperar, és cert que demà n’apareixerà un altre però per molt que ho intentem el cafè que tenim pendent o la conversa que hem posposat per després ja no tindrà cabuda en el dia que hem deixat endarrere sinó que haurà d’esperar l’arribada de l’endemà.

Les obligacions i les responsabilitats impliquen que per nosaltres la màxima que des de petits ens expliquen dient que els dies tenen vint-i-quatre hores no és exactament aquesta. La disponibilitat del temps que realment tenim per nosaltres és una qüestió ben diferent i que dissortadament s’allunya molt de les famoses vint-i-quatre hores.

Estem a les portes d’un nou any, el 2010 es presenta carregat de reptes i oportunitats per a tots nosaltres, convé extreure la màxima potencialitat d’aquest nou any i això només ho aconseguirem si ens proposem compaginar les responsabilitats amb els moments d’evasió i diversió. Només d’aquesta manera el temps no serà un problema en les nostres vides. Afortunadament, sempre existeix un cert marge de discrecionalitat, un espai reservat a l’artífex que dota d’una certa peculiaritat el nostre dia a dia i evita que la rutina s’apoderi de nosaltres, la improvisació que és capaç de tenyir de color un dia marcat pel to grisenc.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/12/09
Laia Gomis

Bones Festes!!!

Els dies s’esvaeixen, els mesos s’escolen entre les pàgines del calendari a una velocitat vertiginosa. El ritme trepidant de les nostres vides ens condueixen, pràcticament, sense adonar-nos al darrer mes de l’any. Alço la mirada i contemplo el calendari, el dia 24 de desembre ja ha arribat. Sincerament, pràcticament no me n’he adonat i ja tornem a tenir aquí les festivitats nadalenques.

Precisament, el fet de no ésser conscient de la noció del temps m’ha conduit a no pensar que aquesta setmana el Diari del Baix Penedès en comptes de sortir el divendres sortia avui mateix, dijous. Un fet que no me n’he adonat fins ahir a mitja tarda...aleshores ja era massa tard. Així doncs, em disposo a felicitar-vos les festes a totes les persones que de tant en tant traieu el cap per aquest espai. Espero que gaudiu intensament d’aquests dies que s’apropen, aprofitant al màxim l’encant que s’amaga darrera d’aquestes dates.

L’economia a les aules

Els dies previs a l’inici de les vacances nadalenques són jornades maratonianes en moltes escoles i instituts. Durant aquests mesos els alumnes han anat adquirint nous coneixements i s’han anat examinant de les diverses matèries que omplen el seu expedient acadèmic. Ara, arriba el moment de saber quin ha estat el resultat de l’esforç i la dedicació que per naturalesa es presumeix en tots els estudiants i que es materialitzarà amb el lliurement de les notes del primer trimestre del curs.

No obstant, més enllà del caràcter positiu o negatiu de les mateixes, hi ha una qüestió que penso que seria interessant d’abordar. Els nostres estudiants cursen les assignatures clàssiques: llengües, matemàtiques, història, física, química...Ara bé cal reconèixer que en els darrers anys es va introduir una nova assignatura: Educació per a la Ciutadania. Una aposta valenta i decidida que el govern encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero va realitzar per tal de que els estudiants analitzessin de prop qüestions tan importants i transcendental com els drets humans o la pròpia democràcia. No està de més, recordar la gran polèmica que es va suscitar entorn la incorporació d’aquesta assignatura a les escoles, especialment des dels sectors més conservadors es va posar el crit al cel tergiversant l’essència d’aquesta assignatura.

Tanmateix, crec que aquest va ser un pas important però no estaria de més avançar en aquest camí modernitzador i afegir dins el currículum dels nostres estudiants una nova assignatura. En aquests moments de crisi econòmica, constatem com els termes relacionats amb el món de l’economia flueixen constantment en diversos àmbits i sectors. L’economia ha deixat de ser una qüestió reduïda als cercles tancats i concèntrics on tan sols els coneixedors d’aquesta matèria, els experts i els professionals s’atrevien a parlar de les qüestions relacionades amb el món econòmic.

Avui en dia, si prestem atenció ens adonarem que podem sentir parlar d’economia en el forn de pa, a la porta de l’escola, a la màquina del cafè o en el transport públic. A vegades es poden sentir opinions interessants i reflexions que convé recordar tot i que també s’ha de destacar que determinades lectures o interpretacions simplistes provoquen certs escarafalls.

En el fons, l’economia és una realitat que ens acompanyarà durant tota la nostra vida, en èpoques de creixement econòmic en sentirem a parlar poc però quan arriben les recessions aleshores aquesta matèria pren de nou un cert protagonisme ja que es converteix en el centre d’atenció. Així doncs, penso que si bé els estudiants han d’acreditar certs coneixements lingüístics i científics per obtenir l’ESO, entre aquests àmbits del coneixement crec que no estaria de més ampliar-los i afegir una realitat tan quotidiana com és l’economia.

Paraules com dipòsit, hipoteca, crèdit personal, plans de pensions, interès nominal o euríbor són només alguns exemples de termes econòmics que tots els ciutadans haurien de conèixer. Ara bé, potser ningú es planteja introduir una assignatura econòmica o financera a les nostres aules perquè aleshores tots els estudiants acabarien la formació obligatòria amb coneixements bàsics sobre una realitat que malgrat estar en ple segle XXI molts encara consideren que ha d’estar a l’abast d’uns pocs.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 18/12/09
Laia Gomis

Els premis de l'Associació de Periodistes Parlamentaris

L’Associació de Periodistes Parlamentaris acull a prop de cent professionals de la comunicació que desenvolupen la seva activitat periodística a les Corts Generals. La visualització d’aquesta associació de periodistes pel conjunt de la ciutadania té lloc en el mes de desembre quan lliuren els Premis Parlamentaris.

Hi ha un extens ventall de modalitats i categories de premis i enguany aquests van ser els guardonats:

- El parlamentari més actiu: Joan Herrera (ICV)
- El diputat revelació: Carlos Salvador (UPN)
- El senador revelació és compartit per Esmeralda Iranzo (PSOE) i Josep Nuet (EUiA)
- Els senador de l’any: Manuel Fraga (PP)
- “Azote al Gobierno”: Josu Erkoreka (PNV)
- “Azote a la opoisición” Ministre de Foment, José Blanco
- L’eurodiputat de l’any: Ramón Jáuregui (PSOE)
- La desconoguda del Parlament: Cayetana Álvarez de Toledo (PP)
- El diputat més veterà: Alfonso Guerra (PSOE)
- Premi càstig de la premsa: Ministra de Defensa, Carme Chacón
- Premi Parlamentari a la millor relació amb la premsa: Francesc Vallès (PSC)

No em puc estar de fer un petit comentari sobre el darrer guardonat. D’entrada, per evitar lectures oportunistes i interessades que alguns s’entossudeixen a realitzar i que després a través dels comentaris em recriminen, afirmaré que aquesta reflexió és purament subjectiva i en cap moment cerco donar una falsa aparença dels paràmetres d’objectivitat.

Tinc la immensa sort de conèixer al Francesc Vallès i precisament per aquest fet puc afirmar que aquest guardó el té merescut. Ell en cap moment ho reconeixerà perquè la discreció és un dels atributs que caracteritzen la seva manera de ser, defugint sempre dels protagonismes. Ara bé, és un treballador infatigable i sempre desenvolupa totes les activitats encomanades des d’una gran professionalitat.

Per a molts, el lliurement d’aquest guardó pot ésser considerat com una qüestió poc rellevant però els periodistes que concedeixen aquests premis estan en relació constant amb els parlamentaris i tenen un coneixement detingut i minuciós sobre la seva activitat parlamentaria així com també tenen l’oportunitat d’intercanviar opinions en els passadissos més enllà de les tradicionals formalitats que es veuen reforçades en les rodes de premsa. Així doncs, ens podem mostrar orgullosos que el Francesc Vallès hagi estat distingit amb aquest premi.

Baetúria s'acomiada

L’excés de feina provoca que aquest espai no s’actualitzi amb la regularitat que desitjaria però des del primer dia que vaig obrir aquest bloc em vaig marcar la filosofia amb la qual emprendria aquest repte. Només escriuria sobre aquelles qüestions que personalment valoro com interessants i sobre les quals puc aportar una visió o percepció personal fonamentada a través del coneixement detingut i minuciós sobre la matèria. Descarto, escriure per obligació dia sí i dia també simplement per donar aparença de cara a la galeria que el bloc està actualitzat així com també defujo d’escriure alegrement sobre qüestions recurrents o buides de contingut.

Tot i això, diverses persones en els darrers dies, des de l’afecte que totes elles m’han demostrat m’han estirat de les orelles perquè no actualitzo el bloc. Els hi dono la raó i sincerament preferiria no haver de trencar el meu silenci amb una notícia que m’ha sobtat profundament.

Les xarxes socials tenen nombroses potencialitats i gràcies al facebook acabo de tenir coneixement d’una notícia que no m’ha deixat indiferent. Malgrat la proximitat d’un examen he decidit escriure quelcom al respecte perquè no volia deixar passar per alt un fet molt trist pel Vendrell. El grup de música Baetúria diu adéu.

La magnitud de la decisió presa ens porta a pensar que ha estat una qüestió meditada per tots els components del grup tot i que prefereixo deixar la porta entre oberta i pensar que en comptes d’un adéu definitiu es tracta d’un a reveure. No obstant, som molts els que hem convertit en nostres les lletres de les seves cançons i aquestes mai s’esvairan. Les lletres de Baetúria són veritables retrats de pensaments que en un moment o altre a tots ens han passat pel cap i en sentir-los, automàticament se’ns escapa un còmplice somriure o ens regalima galta avall alguna que altra llàgrima.

Escric aquestes paraules i m’acompanya sonant molt suau i fluixet el darrer disc de Baetúria, Sonotone. Aquest grup de música s’acomiada però les seves melodies sempre ens acompanyaran, us deixo amb un veritable clàssic de Baetúria, una cançó que des del primer moment que vaig escoltar em va captivar: Telephone.

Jordi Solé Tura, en la nostra memòria

Divendres al migdia, darrers preparatius per iniciar un pont i de sobte m’arriba un missatge al mòbil. Aquest és un fet habitual i recorrent, no m’hauria d’extranyar però el contingut del missatge em provoca un esglai. Un bon amic em fa saber que Jordi Solé Tura ha mort, dos dies abans que la nostra carta magna compleixi 31 anys, un dels pares de la Constitució ens ha deixat.

Una persona senzilla i humil, una peça clau en la transició democràtica del nostre país. El seu compromís polític el va portar primer a les files del PSUC i uns anys més tard va ingressar al PSC. L’any 1991 va ser nomenat Ministre de Cultura amb el Govern de Felipe González. La seva tasca va ser discreta però gràcies a la seva perseverància i dedicació va concretar la compra de la col·lecció Thyssen així com també el trasllat d’una obra pictòrica amb una gran trascendència emocional pel nostre país com és el Guernika al Reina Sofia. Sense menystenir l’important repte que es va propasar per tal de dinamitzar el paper de l’Institut Cervantes a l’estranger.

Més enllà de la seva vessant política, no podem oblidar d’esmentar una de les seves passions, el món del dret. Des de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, d’on va esdevenir Degà, va treballar de manera aferrissada en la tasca docent, especialment en la branca del Dret Constitucional. La seva tesis doctoral, Catalanisme i revolució burgesa no va passar inadvertida en el món acadèmic.

En els darrers anys, la malaltia de l’Alzehimer es va apoderar dels seus records i el seu fill va realitzar un documental tremendament interessant en el qual es podia constatar el procés d’evolució de la malaltia. Recomano aferrissadament la visualització d’aquest documental anomenat Bucarest: La memòria perduda.

Dissortadament, Solé Tura no podrà visualitzar un homenatge que la Cambra Baixa en motiu del trentè aniversari de la Constitució va encarregar al pintor Hernán Cortés el qual ha realitzat un retrat a tots els Pares de la Constitució. La imatge superior es correspon al retrat de Jordi Solé Tura.

Aquesta es tracta d’una reflexió improvitzada i ràpida però no podia deixar passar per alt aquest fet luctuós. Així doncs, penso que la millor manera de cloure aquest escrit és precisament emprant les paraules del propi fill de Jordi Solé Tura, ell defineix al seu pare com “Un forner de poble q no es va conformar amb el seu destí”

Escàndol

El dia a dia de la vida d’un estudiant de dret porta a llegir tot un reguitzell de sentències. Les primeres que et cauen a les mans no saps massa bé com desxifrar tot el contingut que s’hi recull però a mesura que la lectura de sentències esdevé una activitat quotidiana i rutinària, es guanya amb agilitat i rapidesa.

En el fons, els estudiants emprem les sentències que dicten els nostres tribunals per fonamentar les argumentacions que sostenim en la resolució dels casos pràctics així com també per ampliar la nostra cultura jurídica i constatar de prop l’aplicació real de tots els coneixements que s’expliquen a les classes teòriques.

El fet d’estar en contacte constant amb la realitat jurídica et porta a prestar una atenció especial i llegir detingudament totes aquelles informacions relacionades amb el món del dret. Precisament, la setmana passada, els mitjans de comunicació es feien ressò de la sentència que el Jutjat Penal número 1 de Tarragona dictava condemnant a l’interventor de l’Ajuntament del Vendrell, Ferran Hinojo, com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor.

A mesura que llegia la informació continguda en les cròniques periodístiques que relataven acuradament els fets provats, m’esgarrifava. No puc arribar a imaginar el difícil i el dur tràngol pel qual ha hagut de passar aquesta jove, això només ho sap ella que ho ha patit en primera persona.

Ara bé, sóc conscient que des de que van ocorre els fets l’any 2005 fins que s’ha dictat la sentència, han passat quatre anys llargs i durs però després de l’espera, la justícia s’ha pronunciat i ho ha fet declarant com autor d’un delicte d’abusos sexuals al interventor de l’Ajuntament del Vendrell. No obstant, aquesta decisió judicial és menystinguda per l’alcalde del Vendrell, Benet Jané, perquè davant la gravetat dels fets imputats a l’interventor, en cap moment es planteja apartar-lo del càrrec que ostenta. Tanmateix, el més curiós és l’argumentació sobre la qual recolza la seva decisió.

D’una banda, intenta confondre als ciutadans emprant termes jurídics fora del seu context perquè relaciona la possibilitat que Hinojo té de recorre la sentència amb la seva presumpció d’innocència. Si bé és cert que Ferran Hinojo pot recorre la sentència això res té a veure amb la presumpció d’innocència. En aquests moment sobre la taula hi ha una sentència que el condemna com autor d’un delicte d’abusos sexuals. Per tant, la presumpció d’innocència s’esvaeix perquè ha quedat provada la seva culpabilitat

L’actuació de l’alcalde del Vendrell és d’una irresponsabilitat sense precedents perquè no només manté com a interventor a Ferran Hinojo sinó que no dubta en reconèixer públicament la seva professionalitat. Què entén Benet Jané per professionalitat? Una persona condemnada per ser autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor, recordem que els fets van ocórrer a l’Ajuntament del Vendrell, pot ser un bon professional?

Si quelcom és clar i ben segur compartit pels ciutadans del Vendrell és que el fet de mantenir en el càrrec d’interventor a una persona condemnada per abusos sexuals a una menor mai pot estar justificat ni política ni moral ni socialment i encara menys apel·lant a la professionalitat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/12/09
Laia Gomis

L’interventor de l’Ajuntament del Vendrell condemnat com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor

Un cert ambient de tristor i desànim és el que es respira a la nostra vila. La veritat és que el nom del Vendrell en les darreres setmanes ha aparegut a la premsa en reiterades ocasions. Els fets que han provocat que el nostre municipi es trobés en el punt de mira informatiu no són massa agradables però la realitat és tossuda i convé no obviar-la sinó més aviat qüestionar-se com hem pogut arribar fins aquí.

Fa uns dies, en aquest mateix espai, informava sobre les declaracions del President de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, que rebel·lava el pacte de sota mà existent a l’Ajuntament del Vendrell entre Plataforma per Catalunya i Convergència i Unió.

Canviant radicalment de terç, el passat dijous el Jutjat Penal número 1 de Tarragona condemnava a l’interventor de l’Ajuntament del Vendrell, Ferran Hinojo, com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor, concretament a una noia que estava realitzant pràctiques a l’Ajuntament del Vendrell.

Quan l’aleshores alcaldessa socialista, Helena Arribas, va tenir coneixement d’aquests fets, va apartar cautelarment a Ferran Hinojo del càrrec d’interventor municipal. Ara bé, una de les primeres actuacions de l’actual alcalde va ser precisament restituir-lo com a interventor. En aquests moments, hi ha una sentència que condemna a Ferran Hinojo com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor i l’alcalde Benet Jané defensa a ultrança la professionalitat de l’interventor i es nega a apartar-lo del càrrec.

Una situació curiosa perquè els companys de formació política de Ferran Hinojo, recordem que fins fa ben poc ell era militant del PP, afirmen que si ell no hagués presentat la seva baixa el partit l’hagués expulsat. En canvi, l’alcalde del Vendrell amb una sentència a les mans que condemna al interventor com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor es nega a reconèixer a la realitat i mostra una actitud immobilista i assegura que no prendrà cap decisió. al respecte

Aquesta notícia ha adoptat un caire que supera d’escreix la dimensió vendrellenca perquè nombrosos mitjans de comunicació es fan ressò de la gravetat dels fets i dediquen diversos espais abordar aquest assumpte. A continuació us exposo una breu relació perquè pugueu contemplar aquesta notícia des de diverses òptiques i perspectives i així formar-vos una opinió sòlida i ben argumentada davant les nombroses fonts informatives: EL PAÍS, Delcamp.cat, ABC, Diari de Tarragona, El Punt, EL CONFIDENCIAL, El 3 de vuit