L'arquitectura és una llarga espera...
L'interior del Museu BritànicL’arquitectura és una realitat que ens envolta, no podem defugir d’ella ni tampoc mirar cap un altre costat perquè a les nostres viles o ciutats tenim diverses mostres palpables que podríem relacionar amb el complex món de l’arquitectura.
Ara bé, els ciutadans que no som experts ni tampoc coneixedors d’aquesta realitat observem el nostre entorn des d’una perspectiva que poc té a veure amb la mirada introspectiva que realitzen els arquitectes. Reconec que podem caure en l’error d’emetre judicis de valors des d’un desconeixement total però sovint ens deixem anar per les percepcions que les obres arquitectòniques ens provoquen.
Segur que si contraposem la nostra opinió amb un professional del món de l’arquitectura, descobrirem que la nostra anàlisis es troba mancada d’arguments tècnics de pes que senzillament se’ns escapen de les mans. No obstant, en aquesta ocasió tindré la gosadia de pronunciar-me sobre la resolució del darrer Premi Príncep d’Astúries de les Arts, que precisament ha recaigut en mans de l’arquitecte britànic Norman Foster.
No vull deixar de recalcar la meva manca de coneixements arquitectònics, així que ningú prengui aquest escrit com un raonament en clau arquitectònica perquè no és el cas. Així que en aquesta ocasió, em limito a exposar la meva opinió sobre el treball que Foster ha desenvolupat en aquest extens camp.
En el nostre país tenim diverses empremtes de Foster, començant per la Torre de Collserola, el metro de Bilbao, la Torre a Madrid i el projecte del futur Camp Nou. No obstant, la primera vegada que vaig visitar el Museu Britànic, vaig quedar impressionada per l’enorme cúpula que s’albergava al seu interior, no vaig trigar en esbrinar qui era l’artífex d’aquesta construcció, Norman Foster.
Ara bé, els ciutadans que no som experts ni tampoc coneixedors d’aquesta realitat observem el nostre entorn des d’una perspectiva que poc té a veure amb la mirada introspectiva que realitzen els arquitectes. Reconec que podem caure en l’error d’emetre judicis de valors des d’un desconeixement total però sovint ens deixem anar per les percepcions que les obres arquitectòniques ens provoquen.
Segur que si contraposem la nostra opinió amb un professional del món de l’arquitectura, descobrirem que la nostra anàlisis es troba mancada d’arguments tècnics de pes que senzillament se’ns escapen de les mans. No obstant, en aquesta ocasió tindré la gosadia de pronunciar-me sobre la resolució del darrer Premi Príncep d’Astúries de les Arts, que precisament ha recaigut en mans de l’arquitecte britànic Norman Foster.
No vull deixar de recalcar la meva manca de coneixements arquitectònics, així que ningú prengui aquest escrit com un raonament en clau arquitectònica perquè no és el cas. Així que en aquesta ocasió, em limito a exposar la meva opinió sobre el treball que Foster ha desenvolupat en aquest extens camp.
En el nostre país tenim diverses empremtes de Foster, començant per la Torre de Collserola, el metro de Bilbao, la Torre a Madrid i el projecte del futur Camp Nou. No obstant, la primera vegada que vaig visitar el Museu Britànic, vaig quedar impressionada per l’enorme cúpula que s’albergava al seu interior, no vaig trigar en esbrinar qui era l’artífex d’aquesta construcció, Norman Foster.
Metro de BilbaoEn motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequín, la ciutat volia acollir als milions de visitants amb unes instal·lacions modernes i adaptades als reptes del segle XXI, per això no és casualitat que l’aeroport de Pequín fos un projecte que s’encarregués a Foster
No obstant, entre totes les seves obres, sento una especial predilecció pel Reichstag de Berlín, no he tingut l’oportunitat de visitar-lo però a través de fotografies i imatges em faig una idea aproximada sobre aquest edifici. Tanmateix, allò que més em crida l’atenció és la gran capacitat d’aquest arquitecte perquè les seves obres expressen quelcom més que una simple construcció arquitectònica. Precisament, en el cas del Reichstag, aquesta realitat s’evidencia amb un èmfasi especial, posant de relleu la història que s’amaga darrera del poble alemany i encaixant amb gran encert tota una sèrie de valors arquitectònics a l’espai on resideix la voluntat del poble alemany.
No obstant, entre totes les seves obres, sento una especial predilecció pel Reichstag de Berlín, no he tingut l’oportunitat de visitar-lo però a través de fotografies i imatges em faig una idea aproximada sobre aquest edifici. Tanmateix, allò que més em crida l’atenció és la gran capacitat d’aquest arquitecte perquè les seves obres expressen quelcom més que una simple construcció arquitectònica. Precisament, en el cas del Reichstag, aquesta realitat s’evidencia amb un èmfasi especial, posant de relleu la història que s’amaga darrera del poble alemany i encaixant amb gran encert tota una sèrie de valors arquitectònics a l’espai on resideix la voluntat del poble alemany.
Reichstag
Norman Foster té en aquests moments diversos projectes entre mans, ell no pensa en la jubilació i als seus setanta quatre anys continua treballant, pensant i ideant noves creacions. Un home pacient, tranquil però carregat de dinamisme, aquest és el nou Premi Príncep d’Astúries de les Arts i quan se li pregunta sobre l’arquitectura ell deixa anar una bona reflexió: “L’arquitectura és una llarga espera...”
posted by Laia Gomis @ 3:26 p. m.
3 comments
3 Comments:
Després de molt de temps sense entrar en aquest blog per uns comentaris que encara considero inoportuns em trobo la grata sorpresa d'una entrada parlant d'arquitectura! M'he sorprès gratament i només vull afegir un parell de cosetes:
Els arquitectes no s'acostumen a jubilar als 65 anys (sobretot els professionals liberals, com Foster), sinó que la vida professional s'allarga indefinidament. En el cas de Foster no és l'únic. L'exemple més flagrant és el d'Oscar Niemeyer, un dels arquitectes més respectats i una de les icones del final de l'estil internacional que van promoure Le Corbusier i Mies Van der Rohe (amb el seu pavelló a BCN, a Montjuïc) entre molts altres, acaba de celebrar 101 anys i continua treballant.
I la segona; estic d'acord amb què l'arquitectura és una llarga espera, és certa la frase de Foster: fa falta temps perquè la gent, els usuaris dels edificis, es puguin fer molt seu un projecte, un edifici, o simplement el rebutgin de les seves vides (un dels casos més sonats de la història és el de la Torre Eiffel).
Norman Foster és un dels arquitectes que practiquen una arquitectura que se l'anomenta "high tech", igual de Richard Rogers (van començar plegats formant un estudi amb les seves respectives dones). I és una bona reflexió pensar el context històric en el que es construeixen aquests edificis (d'aquí també es pot treure una reflexió a la llarga espera).
Acabo: El mateix cas, amb un arquitecte (que a mi personalment m'agrada molt) i un cas molt més proper és el Govern Civil de Tarragona, d'Alejandro de la Sota, que recomano molt la visita. És un edifici de l'any 1957. Cal pensar que és el mateix any de la pel·lícula "Benvingut Mr. Marshall", de Bardem, Mihura i Berlanga (perquè tothom es faci una idea del context històric en el què es projecta i construeix l'edifici).
Espero que no s'acabin aquí les reflexions d'arquitectura, ja que l'he trobat una entrada interessant perquè Norman Foster permet molt de debat. Un altre dia continuo la reflexió.
Gràcies
Frederic Porta Serramià
(ho poso tot i ens estalviem confusions inesperades)
Celebro el teu retorn en aquest espai, t'ho vaig comentar en entrades anteriors i aprofito l'avinentesa per dir-te que sempre que vulguis ja saps que pots passar per aquest espai.
La veritat és que vaig tenir la gosadia d'atrevir-me a entrar en un camp que conec molt poquet com és l'arquitectura. No obstant, em van poder més les ganes de parlar de qüestions plurals i diverses i assumir que podia cometre algun error però exposar la meva visió personal com una ciutadana més sobre l'obra de Foster.
Els teus comentaris demostren un gran coneixement d'una matèria de la qual no tinc cap pudor en reconèixer que en sóc una veritable ignorant ja que no disposo cap coneixement tècnic ni professional en relació amb l'arquitectura.
Així que moltes gràcies per les teves aportacions que sense cap mena de dubtes enriqueixen enormement el meu modest reconeixement a un gran arquitecte com és Norman Foster.
Cordialment,
Laia
Tothom coneix una mica més a fons un tema amb el què s'hi dedica. Una estudiant de dret té molts més coneixements que un altre que estudia arquitectura, com és el meu cas.
Tot i així està bé parlar d'arquitectura, que sempre ha estat moltes vegades un tema tabú en la societat. I sense por a equivocar-se, però fent ús del respecte que moltes vegades falta en persones que comenten sense coneixement.
Recomano un llibre que no és d'arquitectura especialitzada, però molt interessant per entendre perquè Foster fa la reconstrucció del parlament alemany, entre altres obres importants d'altres arquitectes. Es titula "La arquitectura del Poder", és de Deyan Sudjic, un arquitecte molt reflexiu amb aquestes qüestions. L'editorial, Ariel.
Salut i sort!
Frederic
(el mateix que el de la primera entrada)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home