No hi ha marxa endarrere

Sovint els consells i les recomanacions sonen a tòpics i no els prestem l’atenció que mereixerien. Les persones del nostre voltant durant anys repeteixen per activa i per passiva un discurs que quan l’has escoltat dues vegades sona caduc i quan reconeixes les primeres paraules del mateix, la ment automàticament desconnecta. És inevitable, no ens agrada que ens estiguin retraient dia rere dia les males costums i alguns que altres vicis que poden repercutir negativament sobre la nostra salut.

Els primers símptomes no triguen arribar, lleugeres estossegades que amb el pas del temps s’acaben convertint en ofecs que tenen molt mala pinta. La capacitat d’invenció és tremenda, ràpidament optem cap als recursos ambientals i relacionem aquest fet amb les fredes temperatures de l’hivern, quan abandonem aquesta estació, aleshores l’al·lèrgia es converteix en el camuflatge perfecte per responsabilitzar el nostre estat de salut i quan l’estiu es troba instal·lat entre nosaltres, els aires condicionants esdevenen els veritables culpables.

No volem ni sentir a parlar dels professionals de la sanitat, si algú se li ocorre suggerir la idea d’acudir al metge automàticament salten totes les alarmes i cal evitar que aquest fet es generalitzi, com si es tractés d’una acció més pròpia dels repel·lents abans que d’una conducta humana.

Tots aquests símptomes només revelen una realitat que rep un nom curt però colpidor: por. Una sensació estranya recorre per la ment de les persones que sense ésser professionals de la salut coneixen perfectament quin és el seu diagnòstic. L’objectiu és esquivar la confirmació oficial, moure’s pel terreny de les suposicions i de les hipòtesis és molt més agradable ja que sempre hi cap la possibilitat d’atribuir a altres causes el malestar i la feblesa de la salut. Quan existeix la confirmació oficial a càrrec d’un professional, el món s’atura en sec.

De sobte, per la ment comencen a passar a una gran velocitat molts records, moments de la vida on curiosament en totes les escenes màgiques i inoblidables sempre apareixes molt ben acompanyada, al costat d’una cigarreta. En principi, aquest detall passa desapercebut però quan reps l’últimàtum aleshores tot pren sentit. Tot va començar com una broma, un joc d’adolescents que volien ser grans i recorrien al tabac per aparentar la maduresa i la responsabilitat. Quan te n’adones, el joc s’ha convertit en una addicció i diversos intents han estat frustrats per oblidar per sempre més el fum del tabac. No obstant, el càncer de laringe, de pulmons o d’esòfag sentencien una realitat, hi ha qui vol allunyar les connexions però els vincles són clars i directes. El tabac acaba passant factura i les manifestacions de malalties directament relacionades amb el consum de tabac apareixen quan menys t’ho esperes.

Desitjaria que aquesta reflexió es classifiqués dins l’espai reservat a la ficció, en el terreny propi de les invencions, una història irreal, pròpia de la inventiva i de la imaginació. Dissortadament no és així perquè el tabac és la segona causa de mortalitat al món, concretament acaba amb la vida de cinc milions de persones anualment. El proper diumenge 31 de maig es celebra el Dia Mundial sense Tabac, totes aquelles persones fumadores poden replantejar la seva dependència, encara estan a temps perquè quan arriba el diagnòstic mèdic, aleshores ja no hi ha marxa endarrera, és massa tard.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/05/09
Laia Gomis