Una castanyada diferent

El calendari del 2008 no desperta massa simpaties als amants dels ponts, sembla que hagin desaparescut tots de cop i aquesta figura emblemàtica es converteix en una veritable desconeguda. Tothom busca però no aconseguim cercar algun que altre dia concentrat a final o a principi de setmana que permet allargar el cap de setmana. Especialment, en els darrers tres mesos d’enguany, les dates assenyalades que acostumen anar acompanyades de ponts es presenten aïllades i soles. Rajoy va col·laborar a recordar a tots els ciutadans que el dissabte 12 d’octubre era el dia de la hispanitat, per alguns, el dia del pilar per uns altres o senzillament com el propi Rajoy es va encarregar de caracteritzar i definir “un coñazo”. Una paraula que va fer la volta al món perquè s’ha de reconèixer que no és massa freqüent ni tampoc encertat que el cap de l’oposició es refereixi a la desfilada militar del 12 d’octubre amb els termes que va emprar.

Ara, ja ho sabeu, la dreta en aquest país té llicencia per això i molt més. Davant el ressò que va provocar aquest fet no s’ho van pensar dues vegades i ràpidament, tota la dreta en bloc va sortir a cobrir les espatlles del seu líder restant importància aquest fet. No em vull ni imaginar que hagués passat si l’autor d’aquestes paraules hagués estat una persona progressista i d’esquerres. Ipso facto, les veus que clamen contra el perill de balcanització d’Espanya haguessin ressorgit amb més ímpetu i força.

Tanmateix, aquesta anècdota és pràcticament oblidada i ens apropem a un cap de setmana que passarà força desapercebut. Dissabte, dia festiu marcat en el nostre calendari, però aquest fet no desperta ni tampoc genera cap mena de passió. En altres anys que el primer dia de novembre havia caigut en divendres o en dilluns, això permetia fer alguna escapadeta, no massa llunyana però suficient per desconnectar de la realitat.

Ara, enguany no serà així, viurem un cap de setmana normal acompanyat d’alguna particularitat com és el fet de degustar panellets i castanyes torrades. Una tradició que perviu en els nostres dies tot i que cada vegada siguin menys les persones que opten per seguir fil per randa la recepta tradicional i elaborar a casa aquests dolços típics de la tardor.

Cal reconèixer que l’elaboració no és complexa però requereix una bona dosis de temps i paciència, dos atributs que són força escassos en la societat de la immediatesa en la qual tots plegats hi estem abocats.

De totes maneres, aquells que no vulgueu invertir una tarda elaborant panellets, no patiu que no us quedareu sense menjar-ne ja que només cal passejar per davant dels forns de pa i les pastisseries per poder veure una infinitat de tipus i classes diverses de panellets. Els clàssics com ara els de pinyons, ametlles, coco o cafè, continuen presents però les innovacions prenen força en el món dels panellets, oferint als ciutadans noves textures i nous gustos que ajuden a redefinir el mercat dels panellets.

Si us hi fixeu, algunes de les festes del nostre calendari acostumen anar acompanyades d’uns dolços que permeten que duguem a terme una ràpida i directa assimilació. Així, que ara aprofiteu amb els panellets perquè d’aquí no res, ja tindrem entre nosaltres els torrons i polvorons, un símptoma que evidencia l’arribada de les festivitats nadalenques.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/10/08
Laia Gomis

El poder i la influencia del món 2.0

Definitivament, cada dia que passa, me n’adono més que els mitjans tradicionals de comunicació van a la baixa, premsa escrita i telenotícies són elements importants però van perdent terreny. Sóc una convençuda de la importància que els blocs, el twitter o el facebook, per esmentar-ne només alguns, desperten en el si de la nostra societat. És evident que tots no podem estar interconectats a través de la multiplicitat d’útils instruments existents en aquest moment, però en algun d’ells segur que si que hi estem conectats.

Després de diverses experiències i reflexions personals originades per una successió de fets que han tingut lloc en els darrers dies ratifico una vegada més una opinió que he exposat en diverses ocasions. Potser sempre he parlat d’aquesta qüestió des d’una perspectiva més abstracta o teòrica, sense anar més enllà.

Tanmateix, en aquesta ocasió serà diferent, l’actualitat permet posar de relleu un element inimaginable uns anys endarrere. Prou coneguda és la polèmica que s’ha despertat entorn les despeses del vehicle oficial del President del Parlament de Catalunya. Ernest Bencah, aquest cap de setmana, com és habitual escriu al seu bloc. Fins al dia d’avui, les opinions que apareixien al seu bloc no havien despertat massa interès, no obstant, molt em temo que des del primer moment que va esclatar la polèmica molts periodistes no li treien l’ull de sobre al bloc del President Benach, esperant si manifestava quelcom a través del seu espai personal a la xarxa.Efectivament, així ha estat i lluny de les rodes premses clàssiques, Benach ha dit la seva al seu bloc.

Un altre exemple, més proper pels baixpenedesencs, és la polèmica que es va despertar a Bellvei després de la prohibició de l’emissió d’un programa de ràdio. Molts vam conèixer aquesta notícia gràcies al bloc de la periodista que havia estat víctima de la censura, Gemma Urgell . I allò que aparentment podia tenir un caire local va gaudir d’una gran transcendència i ressò gràcies al immens poder de la xarxa.

Fins aquí, he esmentat qüestions lligades fonamentalment al món dels blocs. No obstant, voldria fer una petita al·lusió a la xarxa social a la qual molts hem caigut de quatre grapes, l’immens món del facebook.

Un espai de trobada especial en el qual s’hi barregen amistats consolidades durant molts anys amb noves amistats que tot just comencen a sorgir. A més, també et pots trobar amb companys de classe de l’institut dels quals havies perdut la pista o simplement companys de la feina de l’estiu. Un poderós món que disposa d’una infinitat d’opcions, les més conegudes, les fotos i els comentaris que et permeten fer a totes elles, escriure algunes paraules o reflexions al mur de la persona que desitges...

Cada dia rebo algun que altre missatge a través del facebook, he de reconèixer que em crida l'atenció aquest fet però avui m’ha passat una cosa curiosa. Entre tots els meus amics del facebook, s’hi troba Patxi López, el líder dels socialistes bascs que vaig conèixer en el passat Congrès del PSC.

Patxi López compta amb més de 1.100 amics i si tots ells li deixem comentaris, és perfectament comprensible que li saturem el facebook. Dono fe que procura contestar els comentaris però és perfectament comprensible que no doni abast davant l’allau dels comentaris i opinions. Aquesta situació hagués estat la ideal per desentendre’s del tema i al·legar massa volum de feina per poder mantenir actiu el facebook. Ara, lluny de tirar la tovallola, avui tots els seus amics del facebook hem rebut una proposta: deixar comentaris, preguntes, suggerències i opinions i ell es comprometia en donar resposta a totes elles a través d’una entrevista digital.

Aquests només són alguns dels nombrosos exemples que tinc a les meves mans en aquests moments, segur que molts de vosaltres en disposeu de molts d’altres. Aprofitant l'avinentesa, us recomano la lectura d'un escrit del Mèlich que més o menys va en la direcció que apunto en aquest escrit.

La conclusió és clara, el món 2.0 comença a guanyar força i terreny, un element que provoca la felicitat de tots aquells que fa anys que confiem i creiem en la utilitat d’aquesta pluralitat de mecanismes de comunicació que converteix a la nostra societat en més lliure i transparent!

Censura al segle XXI

Hi ha certes paraules que no són pròpies dels temps que corren, hi ha qui a través dels seus gestos ens demostren la clara voluntat de retornar cap a èpoques obscures i tenebroses, arrelant-se en un passat llunyà i obrint un bagul polsegós que conté una infinitat de termes que molts havíem oblidat.

Realment és inconcebible que en una societat oberta i plural com és la nostra puguin aparèixer tics autoritaris com recentment hem tingut l’oportunitat de constatar a la localitat baixpenedesenca de Bellvei. L’alcalde Josep Fonts prohibia l’emissió d’un programa, Tardes de parxís, senzillament perquè es parlaria d’una qüestió d’imperant actualitat com és el projecte de construcció de 16 dúplex al casc antic de Bellvei.

Sempre havia pensat que les emissores de ràdio municipals comptaven amb un valor afegit important ja que són l’espai ideal per parlar de totes aquelles qüestions que preocupen als veïns de la localitat i també ressaltar aquella informació de proximitat que els mitjans de comunicació de gran abast obliden . No obstant, sembla que l’alcalde de Bellvei, el convergent Josep Fonts, no entén massa bé quin és el marc i l’àmbit de la radio municipal.

Potser es pensa que la única finalitat de l’emissora de ràdio municipal és convertir-se en l’espai ideal per proclamar als quatre vents la virtuositat de la gestió del govern municipal y fer desaparèixer tots aquells temes que puguin originar un cert desgast polític a l’equip de govern. Si realment aquesta definició s’ajusta a la concepció que l’alcalde Fonts té de la ràdio municipal, tinc una solució.

En primer lloc fer desaparèixer el terme municipal quan es faci referència a la ràdio de Bellvei. Precisament, el concepte municipal no apareix de manera casual sinó que aquest terme demostra una concepció ample i extensa, on hi càpiga tota mena d’informació. En el moment que es limita la informació, aleshores decau el terme municipal i entrem en el terreny de l’oportunisme quan s’aborden temes enfocats des d’una determinada perspectiva i a poder ser que tan sols interessin a un reduït col·lectiu.

Acte seguit, s’hauria d’eliminar la partida pressupostària dedicada a l’emissora de ràdio de Bellvei dels pressupostos municipals, ja que no és just que els diners de tots els veïns serveixin única i exclusivament per publicitar l’equip de govern. Així que els interessats en tenir un espai a les ones radiofòniques on poder realitzar publicitat sobre l’equip de govern i destacar la professionalitat de l’alcalde, doncs, només els queda una alternativa: costejar amb diners de la seva butxaca no pas fons públics una cadena de ràdio privada. Segur que en aquest punt ningú tindrà res a dir però voler aprofitar-se d’una cadena pública per obtenir rèdits polítics, senzillament és denunciable.

He de reconèixer que tan bon punt em vaig assabentar d’aquesta informació, no donava crèdit. La màxima autoritat de Bellvei tenia la gosadia d’anar en contra de la llibertat d’opinió i d’expressió de la Gemma Urgell, una jove periodista que de manera altruista, col·laborava posant a disposició de tots els oients la seva experiència i el seu bagatge periodístic. Ara bé, gràcies a les noves tecnologies i concretament al món dels blocs, aquesta notícia s’ha conegut més enllà de la nostra comarca. Un fet que celebro ja que les actituds vulneradores de drets reconguts constitucionalment no poden caure en l’oblit col·lectiu. Durant massa anys les nostres veus van estar callades i no serà un alcalde escollit per les urnes el que vagi en contra d’un puntal de la nostra sòlida democràcia com és la llibertat d’opinió i d’expressió.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/10/08
Laia Gomis

Congrés del PSC de la Federació del Camp de Tarragona

Avui, dissabte 18 d’octubre, ha estat el dia escollit per dur a terme el 4rt Congrés del PSC de la Federació XVII del Camp de Tarragona. L’espai escollit era el Paranimf de la Universitat Rovira i Virgili, un indret molt agradable i especial per emprendre amb energia i força els propers quatre anys en el si de la nostra organització política.

De bon matí, una part de la delegació vendrellenca arribàvem a Tarragona i ens acreditàvem com a delegats. Diversos companys i companyes d’arreu de la nostra federació anaven arribant i apareixia el moment ideal per intercanviar unes paraules.

Tanmateix, puntualment tenia lloc l’obertura del congrés, en els primers moments hem conegut la proposta que s’elevava als delegats sobre la composició de la Mesa del Congrés, concretament la Presidenta del Congrés ha estat l’alcaldessa del Montmell, Imma Costa.

Acte seguit, l’alcalde de Tarragona, Pep Fèlix Ballesteros, ha estat l’encarregat de donar la benvinguda a tots els delegats. Durant la seva breu intervenció ha recalcat la importància que tenen tots els congressos però ha volgut destacar la singularitat que acompanya la celebració del congrés de la Federació del PSC al Camp de Tarragona.

Pep Fèlix Ballesteros

El Pep Fèlix ha recalcat que el PSC és el primer partit al Camp de Tarragona i a més no ha dubtat en afirmar que els socialistes som els únics que en situacions complexes mantenim coherència i seriositat, cercant una solució als problemes que poden sorgir del dia a dia, lluny de les estridències però amb sentit comú i rigorositat. Així doncs, ha encoratjat a tots els delegats a seguir el camí iniciat i d'aquesta manera el PSC de la Federació del Camp de Tarragona podrà continuar exercint el lideratge a més així ha d'ésser perquè els ciutadans ho estan esperant.

Després d’aquesta embranzida inicial, el Primer Secretari sortint, Xavier Sabaté ha exposat l’informe de gestió. No ha estat una exposició clàssica i tòpica en els termes que s’acostumen a fer les exposicions dels informes de gestió. De totes maneres, crec que ha estat molt encertat el to i també el contingut que el Xavi li ha donat. Escapant dels triomfalismes, ha remarcat la bona feina duta a terme durant aquests quatre anys però no ha oblidat esmentar algunes mancances pendents remarcant i fent un èmfesis especial esmentant que cal seguir treballant per millorar-les substancialment.

Xavier Sabaté

Un element que he valorat positivament ja que el més fàcil hagués estat emparant-se amb els bons resultats electorals obtinguts pel conjunt de la Federació de Tarragona en les darreres compteses electorals i fer la vista grossa sobre alguns dels dèficits actuals. No obstant, una vegada fet aquest apunt no vull enterbolir la realitat i destacar per sobre de tot, la bona feina realitzada en els darrers quatre anys, és més, crec que és de justícia reconèixer-ho perquè així ha estat.

Aquesta percepció ha estat compartida per tots els delegats ja que la votació de la gestió de la comissió executiva ha estat aprovada per unanimitat de tots els presents. Un cop finalitzada aquesta primera fase, arribava el moment de presentar candidatures a l’Executiva de Federació, els membres del Consell Nacional, Comissió de Control Financer i la Presidència del Consell de Federació

José Zaragoza

Mentre s’obria el termini per presentar candidatures, ha arribat el Secretari d’Organització del PSC, José Zaragoza, que s’ha acostat a Tarragona però no tenia massa temps ja que en el dia d’avui es concentraven un nombre importants de federacions socialistes que celebraven el seu congrés. De totes maneres, durant la seva ràpida intervenció, ha remarcat el moment de creixement en el qual es troba la Federació de Tarragona i aquest fet té un reflex directe en el dinamisme del partit. A més, ens ha recordat que el PSC és un partit viu, amb un gran passat, un bon present i un futur prometedor.

La Presidenta del Congrés, Imma Costa, ha comunicat als delegats les propostes de les candidatures presentades i acte seguit s’han repartit les paperetes per exercir el nostre dret de sufragi. Després ha arribat l’eix vertebrador de tot congrés, el procés de discussió i debat de les esmenes treballades per moltes agrupacions amb una única finalitat: enriquir el text proposat de la ponència marc i clarificar alguns aspectes concrets i específics del reglament de federació.

L’agrupació del Vendrell va treballar en aquesta qüestió, elaborant algunes esmenes que avui han aparegut en el moment de debat i discussió del Reglament de Federació. A més, hem aconseguit que una d’elles s’incorpori al redactat final del nostre Reglament de Federació.

Francesc Vallès

Tot i haver analitzat detingudament el text de la ponència marc, tan sols he pogut escoltar una part de la intervenció del Francesc Vallès i m’he perdut el sa debat que sempre es genera entorn algunes esmenes i punts concrets i específics presents en la ponència. Que ningú es pensi que m’he absentat del Congrés perquè m’ha vingut de gust, ans al contrari, mentre aquest procés tenia lloc, com a membre de la Comissió d’Escrutini em trobava efectuant el recompte de les votacions.

No queda massa bé que ho digui però la veritat és que hem obtingut els resultats amb una gran rapidesa, procedint al recompte amb una agilitat que sincerament no m’esperava. Una estona després d’acabar amb l’escrutini, tenia lloc la votació del reglament i la ponència marc, just entrava per la porta de la sala on celebràvem el Congrés en el moment que la presidenta passava a votació aquests dos elements.

El rellotge anava avançant i amb la noció del temps perduda, havia passat pràcticament tot el matí i ni m’havia adonat. Cap a la una del migdia, el Primer Secretari del PSC i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, arribava al nostre congrés per participar en la cloenda.

Tanmateix, abans d‘iniciar els parlaments, s’havien de fer públics els resultats de les votacions. Així, Xavier Sabaté, amb un 92,92% dels vots emesos era escollit Primer Secretari de la Federació del Camp de Tarragona. Ara podria escriure els noms de totes les persones que han estat escollides membres de l’executiva de la federació, consellers nacionals, membres de la comissió de control financer. No obstant, descarto aquesta opció ja que es tractaria de fer una llista on hi constarien més d’una cinquantena de noms.

De totes maneres, no em puc estar d’afegir un element que m’omple de satisfacció i alegria, el pes específic que els socialistes baixpenedesencs tenim en el si del nostre partit a la Federació del Camp de Tarragona. D’una banda, Maria Jesús Sequera, cap de llista d’Albinyana i consellera de Joventut al Consell Comarcal del Baix Penedès, es converteix en membre de l’Executiva de la Federació PSC del Camp de Tarragona i el Pep Guasch també entra en aquesta executiva. A més, aquí no acaben els representants baixpenedesencs a l’Executiva de Federació ja que com a vocals trobem al vendrellenc Martí Carnicer i a la cunitenca Judith Alberich.

El company calafellenc, Adrià Seràs, entra a la Comissió de Control Financer de la Federació. L’alcaldessa del Montmell, Imma Costa, es troba al capdavant de la Presidència del Consell de Federació a més d’ésser consellera nacional. Aquesta darrera responsabilitat també l’adquireixen, l’alcalde de Calafell i president del Consell Comarcal del Baix Penedès, Jordi Sánchez, l’exalcaldessa de Cunit, Dolors Carreras i el Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer.

D'esquerra a dreta: Pep Guach, MªJesús Sequera, Martí Carnicer, Imma Costa, Dolors Carreras, Jordi Sánchez i Judith Alberich

La veritat és que el socialisme baixpenedesenc obté una important representació en el màxim òrgan del partit en la nostra federació. Així doncs, tan sols em queda felicitar-los per les noves responsabilitats que avui mateix han assumit. Així com també aprofito per fer extensiva la meva felicitació a tots els companys i companyes que avui han estat escollits membres de l’Executiva de Federació, del Consell Nacional i de la Comissió de Control Financer de la Federació

Una vegada finalitzat el Congrés de la Federació de Tarragona, es tanca una porta però immediatament se n’obra una altra. Concretament, arriba el moment de procedir a les renovacions de les executives locals, per tant en breu, totes les agrupacions locals es posaran a treballar en aquesta qüestió.

Així, que ja veieu que enguany és un sense parar, des de l’11è Congrés del PSC celebrat al juliol a Barcelona, passant pel Congrés de Federació de Tarragona que avui hem realitzat, en breu les executives locals i quan aquestes estiguin escollides, arribarà el torn de les comissions coordinadores comarcals... Una relació que ens permet constatar la densitat i la intensitat que tots aquests processos portaran associats al nostre calendari. Ara si quelcom caracteritza els socialistes és les ganes i la il·lusió amb les quals emprenem els reptes que se’ns presenten!

En segon pla

Els principals cultius que podem trobar en la nostra comarca es troben articulats en dues branques importants i evidentment predominants com són les oliveres i la vinya. Ara bé, afortunadament aquests cultius no ostenten la categoria exclusiva sinó que la diversitat que caracteritza a l’holografia baixpenedesenca permet que existeixin altres tipus de plantes, arbres i arbusts que donen un toc singular i particular al nostre territori.

Ara bé, quan comença la campanya de la verema tots ens hem fem ressò i en aquests moments no trigarà massa dies en aparèixer informació relacionada amb la propera campanya de recol·lecció de les olives. Enmig d’aquests importants cultius molt coneguts trobem altres que passen en un segon terme perquè no són tan importants si tenim en compte el volum de producció total.

Precisament, si tombem pels diversos pobles que composen la nostra comarca podem veure com ja fa uns quants dies, els pagesos pleguen garrofes. Una realitat amb la qual molts de nosaltres estem completament familiaritzats però que no deixa de cridar l’atenció quan per una remota circumstància, enmig d’una conversa apareix la paraula garrofa. Automàticament, et trobes amb moltes cara d’estupefacció i ensurt com si estiguéssim al·ludint a una realitat estranya i perversa pròpia d’alguns vocabularis aliens a nosaltres.

Tendim a pensar que aquests conceptes són emprats i coneguts arreu del territori, no obstant, l’intercanvi d’opinions i expressions entre diverses persones ubicades en punts geogràfics molt diferents, et permet apreciar que les garrofes, són força desconegudes, més del que un podria imaginar.

Precisament, per donar a conèixer aquest producte, trobo molt encertada la campanya que des de fa alguns anys es duu a terme per part de les cuines del Vendrell. Gràcies a la campanya de divulgació i de difusió d’aquest producte es permet que les persones coneguin totes les potencialitats de la garrofa i a més puguin degustar productes en el quals les garrofes hi tenen un paper important i predominant com és el gelat de garrofa o el pastís de garrofa.

Així es contribueix a trencar els tòpics, i a diferència del que es tendeix a pensar, les garrofes no serveixen en exclusiva per alimentar el bestiar sinó que importants multinacionals de l’alimentació, especialment en el món del xocolata i els gelats, empren el garrofí en el moment d’elaborar els seus productes.

Actualment la garrofa és un fruït de poc valor. No obstant, es tracta d’una realitat que dista amb el paper important que va desenvolupar aquest fruit en la dieta de moltes persones en plena postguerra. Després de la cruenta guerra civil que va tenir lloc en el nostre país, l’escassetat d’aliments era una realitat i moltes eren les persones que cercaven desesperades garrofes per poder portar-se quelcom a la boca.

Una imatge que em ve al cap sempre que observo els garrofers perquè tot allò que avui la societat menysprea potser d’aquí uns quants anys adquirirà un valor important. De moment, ens quedem amb l’ombra fresca i perenne dels garrofers, un espai ideal per passar les hores d’estiu més feixugues.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/10/08
Laia Gomis

IV Fira d’oficis al Montmell

Totes les persones que fan possible la Fira d'oficis amb l'alcaldessa, Imma Costa

Des del passat dijous que va tenir lloc la inauguració de la Fira de Santa Teresa al Vendrell tota la informació s’ha concentrat en aquest esdeveniment tan important en el si de la nostra comarca. Més de cent anys de celebració són una mostra evident d’una llarga tradició continuada que amb el pas dels anys a un ritme més o menys intens ha anat canviant i evolucionant adaptant-se als nous temps.

Tanmateix, com aquesta setmana als diversos mitjans de comunicació hem pogut llegir molta literatura en relació a la necessitat de seguir innovant i així introduint canvis a la Fira vendrellenca, voldria anar una mica més enllà i no incedir en aquesta qüestió que en diverses ocasions ja he tingut l’oportunitat de dir la meva.

Tot sovint, tenim la sensació que l’origen i el final de la nostra comarca és El Vendrell i quan té lloc un esdeveniment en el nostre municipi es fa un important ressò. Una realitat innegable però crec que aquest fet no ha d’anar en prejudici de la difusió i l’extensió de moltes de les activitats que es desenvolupen als municipis baixpenedesencs.

Sabeu que més enllà dels postul·lats teòrics sempre s’hi troba el contacte directe amb la realitat i precisament per aquest fet tinc el costum d’exemplificar les meves reflexions. Durant aquests dies tothom ha parlat de la Fira del Vendrell, un fet que celebro. No obstant, ahir dissabte, al Montmell va tenir lloc la celebració d’una jove fira, concretament la quarta edició de la Fira d’Oficis del Montmell.

Segurament molts dels que llegiu aquestes paraules descobriu per primera vegada aquesta activitat present en alguna breu columna als diaris comarcals on en els millor dels casos s’hi ressaltaven els principals trets. No obstant, crec que és una fira que sorgeix amb molts força ja que darrera de la mateixa hi ha un nombre molt important de veïns i veïnes del poble que treballen intensament perquè tots plegats en puguem gaudir. Sense ells, aquesta fira no seria possible ja que el treball no es concentra en un dia concret sinó que la planificació i l’organització de la mateixa s’estén uns quants dies més enllà.

L'elaboració de l'orujo

En una societat globalitzada com la nostra, crec que és tremendament important, que les institucions plantegin fer un petit parèntesis per aturar-nos en el temps i des d’una certa perspectiva mirar endarrere i així anar avançant amb més força i solidesa.

Precisament, l’Ajuntament del Montmell ho ha aconseguit consolidant la fira d’oficis. Els visitants d’aquesta fira vam poder seguir de prop l’elaboració artesanal del pa, també vam tenir l’oportunitat de seguir l’elaboració de l’orujo. Uns metres més enllà, constatàvem l’activitat entretinguda d’elaborar escombres i l’àrdua tasca de fer marges de pedra seca. A més, també vam constatar que la cultura de la reutilització no és una innovació del segle XXI sinó que es trobava ben present en els nostres avantpassats, aprofitant l’oli de fregir i cuinar per elaborar sabó de casa.

Un moment elaborant el marge de pedra seca

El reclam de grans i petits era la carbonera, una construcció digne d’estudi d’enginyeria, muntada fonamentalment amb troncs, arena i branques de pi col·locades d’una manera concreta i específica perquè tingués lloc una bona combustió i quedés un carbó de bona qualitat. Així explicat sembla molt senzill però us puc assegurar que l’explicació concreta i detallada dels entesos en aquesta matèria, on descobreixes tots els ets i els uts, constates la complexitat de la mateixa.

La carbonera

A més, enmig d’aquest nombre tant important d’activitats, també hi havia taules i cadires, perquè totes les persones que ho desitgessin poguessin degustar fesols acompanyats de carn de porc i botifarres elaborades artesanalment.

Com veieu un veritable plaer pel paladar que a molts els passa desapercebut ja que es deixen emmirallar pels grans titulars i abandonen la tasca de seguir la intensa vida candent que té lloc en la gran majoria dels nostres municipis baixpenedesencs.

A més, crec que cal destacar el plantejament original d’aquesta fira, lluny del reclam d’empreses externes que arribessin al municipi i muntessin una realitat virtual, precisament el valor afegit d’aquesta fira es troba en la important implicació de molts veïns i veïnes del municipi que permeten que tots nosaltres gaudim d’un dia diferent, especial i molt entretingut. Aquesta és la tercera vegada que hi acudeixo i us puc assegurar que any rere any hi aprenc quelcom nou, així que ara ja ens preparem per poder gaudir amb la mateixa energia i vitalitat que en les ocasions anteriors de la V Fira d’oficis.

On és la crisis?

Perplexitat és la primera paraula que em ve al cap després de contemplar la portada que el DIARI oferia a tots els lectors la setmana passada. Segur que a ningú li va passar per alt la informació que en ella s’hi resumia. L’ajuntament del Vendrell adquireix el cinema-teatre Brisamar per 1.200.000€. Ràpidament, em venia al cap la portada que no feia massa dies havia aparegut en aquest mateix setmanari on s’informava a tots els lectors que l’ajuntament deixaria d’ingressar 3,4 milions d’euros arrel de la crisi.

En aquest ball de xifres hi ha quelcom que no entenc, primer ens posen sobre la taula els efectes de la crisi econòmica i en menys de set dies, el consistori anuncia l’adquisició d’una propietat per una suma de diners gens menyspreable. En determinats moments, tinc la sensació que la gestió econòmica que duu a terme l’actual equip de govern de CiU és fruit de la desorganització i el caos, actuant bàsicament a cop d’impulsos, lluny de la racionalitat i el seny tan necessaris en el temps que corren.

A més, el joc dels disbarats no acaba aquí, curant-se amb salut per possibles crítiques que podria generar aquesta operació econòmica, en plena roda de premsa, l’alcalde es cobreix les espatlles dient que l’informe tècnic exposa que es tracta d’una bona adquisició ja que tan sols s’està pagant el 10% del valor total del immoble. A més, fan costar que l’edifici necessita profundes reformes i millores, per tant, sense dir-ho explícitament ens informen que caldran noves inversions més enllà dels 1.2 milions d’euros.

Us asseguro que sento una gran curiositat per conèixer aquest informe i llegir-lo detingudament des de la primera línia fins a la darrera. No qüestiono en absolut els treballs que duen a terme els professionals i els experts en una matèria però la veritat és que resulta difícil empassar-nos aquesta afirmació quan veiem com els preus dels immobles han baixat espectacularment

No voldria perdre el fil d’aquest assumpte i crec que hi ha qüestions sobre les quals s’ha passat de puntetes i penso que és el moment de dir quelcom al respecte. Segons ens consta, el cinema teatre Brisamar havia d’ésser objecte d’una subhasta. Un fet que ens demostra la difícil situació econòmica en la qual es trobava aquest immoble, ofegat pels nombrosos deutes que amb tota seguretat pesaven sobre el mateix.

Abans d’arribar a la subhasta, l’ajuntament del Vendrell sorgeix com el gran salvador i a través de l’anunci d’aquisició del cinema paralitza aquest tràmit. Perquè l’ajuntament actua amb tanta pressa per aturar la subhasta? Per què no va acudir a la subhasta on amb tota seguretat hagués pogut adquirir el immoble amb unes millor condicions econòmiques???

Aquestes només són algunes qüestions que em plantejo després de constatar com es duu a terme una operació econòmica d’una important envergadura. Ara, en el nostre país, en nom de la tradició i el valor històric tot hi té cabuda. Tan fa que es tracti d’una operació econòmica desorbitant perquè com compta amb el segell de la tradició i la cultura automàticament ningú gosa oposar-s’hi per no ésser desterrat i proclamat als quatre vents com un autèntic antivendrellenc.

Si l’Ajuntament pot adquirir un edifici per un valor de 1,2 milions d’euros, en plena època de crisis, crec que aquest gest ens demostra el bon estat econòmic i la solvència en la qual es troba el nostre consistori. Així, que els vendrellencs i les vendrellenques podem estar tranquils, després d’aquesta operació macroeconòmica, enguany novament es baixaran els nostres impostos. Si en el fons, els ciutadans del Vendrell no tenim dret a queixar-nos ja que enmig d’un món immers en una greu crisis, nosaltres vivim en un petit oasis

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 10/10/08
Laia Gomis

La campanya americana des d'una altra perspectiva!

Un bon amic m’envia un correu electrònic amb un document adjunt força divertit i avui el vull compartir amb tots vosaltres. La veritat és que fa temps que segueixo dins la mesura que puc la campanya americana. Malgrat la meva joventut, diverses són les bogeries que he realitzat en aquest món i la veritat és que pràcticament totes elles comparteixen un mateix denominador comú anomenat política.

L'exemple més recent el trobo no fa massa dies quan em vaig quedar desperta fins a les tres de la matinada per seguir en directe el primer dels tres debats televisius que es duien a terme a l’altre costat de l’Atlàntic. La meva sorpresa inicial va ser el desplegament que diversos canals de casa nostra havien realitzat per no perdre fil del debat que es disputarien Obama i Mc Cain. Així que a banda de seguir de prop les qüestions que s’anaven plantejant a mesura que avançava el debat, els comentaris i les opinions d’experts i entesos en la matèria van ser tremendament interessants.

Moltes són les diferències que separen els nostres procesos electorals amb els que tenen lloc als Estats Units tot i que cada vegada més existeixen certs punts d’unió i connexió. Tanmateix, en aquesta ocasió lluny de recomanar-vos interessants lectures aposto per penjar un vídeo d’una família un xic peculiar que amb tota seguretat en un moment o altre haurà arribat a les nostres llars.

La sèrie de dibuixos animats, Els Simpson, s’ha convertit en una veritable institució als Estats Units i a casa nostra, la influència d’aquesta família també comença a desplegar els seus efectes quan arreu podem trobar productes relacionats amb una família que trenca tòpics i esquemes.

Des d’un to més desenfadat i divertit, us adjunto un trosset d’un capítol que s’ha emès en els EE UU. Aquest conté un missatge molt clar que no dóna lloc a cap mena d’equívocs... Homer Simpson es decideix per anar a votar i aposta per Barack Obama tot i que la màquina li juga una mala passada...

Senyals inequívoques

Les noves tecnologies es troben presents en moltes esferes de les nostres vides, segurament la generalització de l’ús i el consum de les mateixes provoca que aquells que les emprem amb freqüència pensem que tothom reprodueix els nostres ítems d’ús de connexió a la xarxa. En aquest sentit, les enquestes demostren un avanç important en aquesta matèria i cada dia són més els ciutadans que aposten per internet a l’hora d’informar-se o simplement cercar informació.

La cara amable d’aquesta realitat és la connexió i la comunicació pràcticament instantània amb tots els ciutadans que empren aquestes tecnologies tot i que convé no oblidar que moltes persones no gaudeixen d’aquesta realitat D’aquí sorgeix el terme analfabetisme digital, una qüestió en la qual s’està treballant, precisament per evitar la seva expansió i a ésser possible reduir-la fins a la mínima expressió.

Si em permeteu fer un petit salt tot mantenint el lligam tecnològic, crec que mirar endarrere és molt important per conèixer el moment exacte en el qual ens trobem. En un període de temps molt curt han tingut lloc molts canvis, precisament aquesta rapidesa ens provoca no ésser conscients de la magnitud dels mateixos. Segur que tots vosaltres podríeu posar exemples interessants però jo us parlaré de l’evolució de l’ús de les noves tecnologies que he constatat en primera persona en un món que conec força, la universitat.

És fàcil tenir una idea preconitzada sobre la interrelació directa que existeix entre la universitat i l’ús de les noves tecnologies. Tothom pensa que en un espai on es mouen tants joves segur que les noves tecnologies estan a l’ordre del dia. Una afirmació certa fins a un cert punt ja que si els estudiants hi estem plenament acostumats a treballar el professorat i les gestions administratives sempre acostumen anar a un pas més endarrere. En honor a la veritat crec que convé destacar l’avanç progressiu i positiu que s’està duent a terme en aquesta matèria.

El procés de matriculació sempre es caracteritzava per la gran quantitat de paperassa que s’havia de moure al volant, les llargues i interminables cues que provocava aquest fet. Una realitat que jo no he conegut, gràcies a les noves tecnologies, des de l’ordinador de casa, tranquil·lament sempre he efectuat la meva matrícula.

Les copisteries sempre han estat una autèntica institució en totes les universitat, eren l’espai per excel·lència on obtenir la informació que els professors deixaven a l’abast dels estudiants. Mica en mica, les copisteries van perdent la seva importància, els professors utilitzen cada vegada més internet per proporcionar als estudiants tota la informació relacionada amb l’assignatura arribant a emprar instruments tant actuals com són els blocs.

Estem familiaritzats a consultar blocs personals i/o polítics i la veritat és que personalment em va sobtar arribar el primer dia de classe i constatar que un dels elements emprats per dur a terme la presentació d’una assignatura, era precisament el bloc del professor, on espai on fonamentalment tenien lloc profundes reflexions jurídiques. Un fet inimaginable un temps endarrere però una realitat avui en dia. Sóc conscient que alguns es pensaran que és una anècdota aïllada però la revesteixo d’especial importància ja que sense cap mena de dubtes, crec que es tracta d’una senyal inequívoca que ens demostra un avanç que no té marxa endarrere.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/10/08
Laia Gomis