Un aniversari musical

Les cançons es converteixen en una veritable banda sonora de les nostres vides, els moments especials sempre es troben acompanyats d’una melodia i en moltes ocasions la tristor i l’enyorança també compta amb les seva pròpia partitura. Una bonica cançó que ens apassiona es pot arribar a convertir en una peça odiosa arribant a esdevenir un veritable malson si ens evoca males vibracions.

La importància de la música em condueix a escriure aquestes paraules perquè avui és un dia especial per a un cantautor que sense cap mena de dubtes forma part de la vida de molts ciutadans, Joan Manuel Serrat compleix 65 anys. El noi del poble sec es va convertir en una insígnia en una època de repressió i manca de llibertat. No es va tractar d’un fenomen puntual sinó que les lletres de les seves cançons marcarien generacions senceres molts anys després d’ésser interpretades per primer cop.

Les cançons de Serrat són veritables poemes musicats, versos construïts amb molta força i passió que no deixen indiferents a ningú. Realment, Serrat aconsegueix encomanar l’energia que desprenen les seves cançons a tothom qui les escolta.

La meva joventut no és incompatible amb el fet de gaudir intensament de les cançons de Serrat perquè si quelcom caracteritza i fa especial a Joan Manuel Serrat és precisament la transversalitat del públic que s’emociona amb les seves cançons. Començant pels fidels seguidors que han estat al peu del canó des del primer dia que van sentir aquest cantautor fins arribar als més joves que hem quedat captivats per les seves melodies i el rere fons que amaguen les seves cançons

Així que celebro el seixanta-cinquè aniversari de Serrat i espero que en compleixi molts més. Pot estar segur que tots els apassionats d’aquest cantautor estarem expectants davant les seves noves aparicions, de moment seguirem gaudint dels seus temes que malgrat escoltar-los infinitats de vegades sempre resulten tremendament interessants.

En aquest espai he parlat en diverses ocasions de Joan Manuel Serrat, per si ho voleu recordar, us adjunto un parell d'enllaços: Serrat i Sabina a Tarragona i Una vetllada inoblidable

Un litigi que no és cap joc

Els catàlegs de joguines es troben presents en totes les llars on hi ha quitxalla, les creus i els cercles vers les joguines preferides són una constant. No obstant, aquesta informació no es dirigeix només cap al públic infantil sinó que som molts els que agafem aquests tresors replets d’interessant informació per conèixer les novetats existents en el mercat de les joguines.

Realment és un exercici molt entretingut fullejar les nombroses pàgines que integren aquestes revistes monotemàtiques de l’oci infantil, especialitzades, classificades i ordenades d’una manera molt acurada. A més, a mesura que passes els fulls descobreixes una infinitat de productes que fins aquell precís moment ignoraves. Quan els més petits de la casa et relaten la carta als reis que han escrit, te n’adones que hi ha tota una sèrie de demandes que no et sonen de res, és aleshores quan hem d’acabar recorrent als catàlegs de joguines per anar familiaritzar-nos amb la terminologia que els més petits empren amb tanta facilitat i fluïdesa.

En la nostra ment s’hi troben joguines mítiques que mai passen de moda, encara es troben presents a les botigues i amb tota seguretat, esdevenen el reclam de nombrosos infants. No obstant, el mercat del món de les joguines en les darreres dècades s’ha anat ampliant, un fet que té una important traducció en termes econòmics. La competència entre les empreses que es dediquen aquest sector ha anat augmentant, un fet que pels consumidors és positiu sempre i quan, les rivalitats no vagin més enllà i es mantinguin dins un escrupolós respecte vers les regles del joc.

Davant la innocència i la màgia de les joguines tots quedem hipnotitzats i el darrer que pensaríem seria en hipotètics conflictes judicials en aquest món tan especial. No obstant, la realitat és més rica que la ficció i és sorprenent contemplar l’impressionant conflicte judicial que enfronta a dues potents empreses de joguines, Mattel i MGR, concretament, l’objecte de la discòrdia es troba entre els seus productes més importants: les Barbies i les Bratz.

Les Barbies han estat un producte estrella però en els darrers anys aquest protagonisme ha estat desbancat per les Bratzs. Un fet que va fer aixecar l’alerta a l’empresa Mattel i després de donar-hi moltes voltes van descobrir que la persona que havia creat les Bratzs havia estat un dissenyador en plantilla de Mattel que uns mesos després de crear el producte va anar a treballar per l’empresa MGR, productora de les Bratzs.

Davant aquesta situació, Mattel va acudir als tribunals i després d’un veritable peregrinatge judicial, s’ha dictat sentència condemnatòria a l’empresa MGR, la fabricant de les Bratz. D’una banda, s’obliga a l’empresa MGR a deixar de fabricar les Bratz i també ha de procedir a la retirada del mercat de totes aquestes nines una vegada hagin passat les festes nadalenques. No es tracta d’una resolució judicial ferma, encara hi ha opció d’apel·lació.

El món del dret es troba present en totes les facetes de les nostres vides, per alguns pot resultat feixuc, inclòs avorrit però és una realitat incontestable i novament aquest cas ho evidencia. Si finalment, aquesta decisió judicial es confirma, l’aplicació pràctica tindrà una gran importància en termes econòmics per l’empresa però els efectes també es desprendran sobre tots nosaltres perquè dels prestatges de les botigues de joguines desapareixeran les famoses Bratzs.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/12/08
Laia Gomis

Dualismes nadalencs

En èpoques amb dificultats econòmiques, les percepcions tenen un gran pes i una influència decisiva per modular el comportament i les actuacions dels ciutadans. Sense ésser massa conscients si en el nostre entorn es respira un ambient afligit on l’optimisme no hi té lloc, tard o d’hora, s’acaba encomanant i les nostres actuacions passen a estar regides sota aquests cànons.

L’equador del mes de desembre l’hem deixat endarrera i ara encarem tota una sèrie de dies carregats d’un simbolisme especial, hi ha qui l’anomena esperit nadalenc o màgia del Nadal. Les festivitats religioses que insipren aquests dies semblen haver quedat reduïdes en un segon pla, i la veritat és que molts som els que aprofitem les festivitats nadalenques per trobar-nos amb tota la família, compartir estones amenes, tranquil·lament al voltant d’un bon àpat.

A més, les festes nadalenques amb el pas dels anys han anat patit canvis i evolucions, així com també han rebut ingerències d’altres cultures i s’han incorporat noves tradicions. Un fet que personalment considero positiu ja que els reduccionismes sempre són perillosos i el fet d’aïllar-se davant un món globalitzat com és el nostre ho considero un error. Recordo que quan era petita, hi havia qui es posava les mans al cap perquè diverses famílies apostaven per guarnir amb llums i vistosos llaços un petit avet.

En aquest moment, sempre apareixia la diàlectica, aquells que seguint fidelment amb la tradició feien el pessebre o els més innovadors que apostaven per l’arbre de Nadal. Avui en dia, aquest debat està superat i crec que les dues realitats es poden compartir, encaixen perfectament i no cal sacrificar l’una en detriment de l’altra ja que no són pas excloents entre elles.

Aquests dies en una conversa recent amb uns amics, aquest dualisme va renéixer però els protagonistes en aquesta ocasió es trobaven personificats amb el pare noel i els reis mags de l’orient. La polèmica sorgia davant quina celebració s’havia de dur a terme a casa nostra. Les posicions estaven clarament enfrontades, hi havia opinions per a tots els gustos, la història novament es repetia, els partidaris aferrims de les tradicions pròpies aïllant les imposicions que venen de la mà del consumisme. Un argument que no vaig dubtar en rebatre ja que si analitzem exclusivament aquestes celebracions en termes de consumisme, ràpidament les hauríem de suprimir totes, ja que en el fons de les tradicions d’aquí i les d’allà trobem un element comú i vertebrador, el consum.

No obstant, el consum no comença ni tampoc acaba durant les festivitats nadalenques sinó que la línea que projecta aquesta actuació que tots amb major o menor mesura duem a terme manté un traç constant i continu durant els tres-cents seixanta cinc dies de l’any, però cal reconèixer que en aquestes èpoques la intensitat és major. No sóc d’aquelles que associa la paraula consum amb connotacions negatives sinó que cal ésser responsable i consumir amb seny, tenint sempre en compte quines són les pròpies limitacions i la necessitat o idoneïtat de l’objecte en qüestió.

En aquest punt desapareixen les diferències, els més tradicionals i els més moderns acaben atrapats per les urpes del consum. En unes cases arribarà el Pare Noel, altres faran cagar el tió i més tard arribaran ses majestats els reis mags de l’orient, carregats de presents. Precisament, si hi ha quelcom que caracteritza aquests dies previs a les festivitats nadalenques és el tràfec i la intensitat amb la qual tots aquests personatges ultimen els darrers preparatius.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/12/08
Laia Gomis

Ana Ripoll, nova rectora de la UAB

Avui, la Universitat Autònoma de Barcelona ha viscut un dia intens. Tota la comunitat universitària estava cridada a les urnes per escollir el nou rector o rectora. A dos quarts de deu han obert els col·legis electorals i de manera ininterrompuda fins a dos quarts de set totes les persones que ho han desitjat han pogut exercir el dret de sufragi.

En un post recent, vaig fer una reflexió sobre el procés electoral en el qual es trobava immersa la UAB, hi havia dues opcions, el candidat Lluís Tort i la candidata Ana Ripoll. En aquests moments ja disposem de l’escrutini final, amb un 56, % dels vots ha guanyat l’Ana Ripoll. No obstant, per aquells que no coneixeu com és el sistema de votació crec que no està de més realitzar algun apunt.

El conjunt de la comunitat universitària es divideix en quatre sectors: el sector A: funcionaris doctors, el sector B format pel personal docent no doctor, el sector C que integra estudiants i el sector D on hi trobem el Personal d’Administració i Serveis (PAS).

El sector amb una major participació ha estat l’integrat per funcionaris doctors amb un 67,79% mentre que tan sols un 8, 20% dels estudiants han acudit a les urnes. Considero preocupant el desinterès que els estudiants demostren davant l’oportunitat d’escollir la persona que encapçalarà la UAB. Ara, tots aquells que no s’han acostat als col·legis electorals seran els primers en encapçalar manifestacions, ocupar les facultats i interrompre el normal funcionament de la vida universitària. La veritat és que aquest passotisme evidencia realment quins interessos s’amaguen darrera de les seves actuacions, molt allunyades del món acadèmic, perquè si realment els interesés el mateix, s’implicarien, participarien i dirien la seva.

Després de quaranta anys d’història, la UAB compta per primera vegada al capdavant del rectorat amb una dona amb un gran bagatge professional. Així que des d’aquest espai encoratjo al nou equip a treballar fort i de valent per fer front als nombrosos reptes existents en l’àmbit universitari i concretament en el si de la UAB.

Un mes de celebracions

El mes de desembre ha perdut la seva personalitat, sense desitjar-ho entre tots plegats, hem buidat de contingut els trenta un dies que integren aquest mes i hem subsumit el seu caràcter en un parell de dates concentrades a les darreres setmanes de l’any.

La nostra història és prou rica com per limitar-nos a ressaltar les grandeses del mes de desembre, circumcidant única i exclusivament el dotzè mes del calendari amb els afers i les qüestions relacionades en l’àmbit nadalenc. Fa tot just una setmana, es celebrava un aniversari tremendament important, el trentè aniversari de la constitució espanyola.

Un text normatiu que ha garantit la convivència en el nostre país, des de la distància avui podem treure importància aquest aspecte però crec que si ubiquem la constitució en el seu context històric, en una situació realment tensa i complicada com eren els darrers anys de la dècada dels setanta, el text que es va assolir va ser un punt de partida tremendament important per impulsar i albirar en una mar desconeguda pels ciutadans d’aquest país, però no per aquest fet anhelada: la democràcia.

Ara, l’estabilitat democràtica i el clima de convivència que la carta magna ha aportat al nostre país no han d’ésser cap excusa a l’hora de postposar possibles modificacions que han de donar a una puntual reforma constitucional. Els anys passen i cal adaptar el nostre text constitucional a la realitat, no ens enganyem que el nostre país i la seva gent ha canviat molt en els darrers trenta anys.

Tots en major o menor mesura hem sentit a parlar de l’aniversari de la Constitució, els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquest important esdeveniment i tots aquells que no havíem nascut contemplem aquest fet com un veritable esdeveniment històric. La veritat és que tres dècades pels historiadors no és una magnitud temporal, en llenguatge col·loquial diríem que va passar ahir per la tarda, ara tots aquells que no vam ser protagonistes ni tampoc vam viure in situ aquest procés, no ens mostrem aliens aquesta realitat perquè hem nascut i gaudit en ple marc constitucional.

No obstant, aquest no és l’únic aniversari que hem de celebrar en aquest mes, sinó que el passat 10 de desembre, es commemorava el seixantè aniversari de l’aprovació de la Declaració dels Drets humans. Un text tremendament important que a diferència del que molts pensen, la seva importància no es mesura en el pes dels seus fulls ja que en el seu articulat tan sols hi trobem una trentena d’articles. Sempre es tendeix a pensar que la qualitat dels texts normatius es caracteritza per la seva extensió i precisament la Declaració dels Drets Humans trenca amb aquest esquema instal·lat en moltes ments humanes.

Si avui rellegim la Declaració de Drets Humans, ràpidament ens apareixeran nombroses imatges que evidencien el flagrant incompliment d’alguns dels preceptes que en aquest text s’hi recullen. Ara bé, aquest fet no ens ha de conduir al desànim sinó que cal mirar endarrere i constatar l’enorme salt qualitatiu que s’ha assolit gràcies aquest text. Ens hem de contagiar de l’esperit que es desprèn d’aquest text perquè s’intensifiqui i així augmenti exponencialment les ganes de treballar arreu del món per guanyar la causa a favor dels drets humans

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 12/12/08
Laia Gomis

Tres anys!

Avui, 11 de desembre, fa precisament tres anys que em decidia a obrir el meu petit espai a la xarxa. La veritat és que ho feia sense saber massa bé com l’articularia, mica en mica amb el pas del temps li he anat donant forma i contingut. Des del primer moment, la meva passió comunicativa m’empenyia a desdibuixar els hipotètics problemes tècnics que es podrien plantejar i destacar les enormes virtuts que a simple vista aportava aquest instrument comunicatiu: llibertat, immediatesa i contacte directe amb els lectors i les lectores que així ho desitgen a través del mecanisme dels comentaris.

El meu balanç d’aquests tres anys és enormement positiu, si miro endarrere veig com s’acumulen a la memòria d’aquest espai diversos escrits carregats de reflexions i opinions. La nostra ment reté aquells esdeveniments importants per a les nostres vides però avui fent un ràpid repàs m’han vingut molts records que tot i que no tenia presents es trobaven latents en el meu subconscient.

Tanmateix, allò veritablement important no és la meva opinió sinó la de tots vosaltres, aquelles persones que decidiu treure el cap i invertir una estoneta del vostre temps llegint les meves reflexions polítiques, econòmiques socials i alguna que altra dèria personal.

La meva filosofia durant aquests tres anys s’ha mantingut constant i invariable, procurant des del primer dia que aquest bloc es convertís en un espai de trobada i diàleg de totes aquelles persones que lliurement decideixin dir la seva. Les opinions diferents a les meves i les crítiques aferrissades sempre han tingut les portes obertes d’aquest espai, crec que la virtuositat d’aquest espai és la interacció ràpida i directa, sempre des de la racionalitat i el seny, respectant dues màximes que considero fonamentals: l’educació i el respecte.

Sempre hi ha qui vol trencar amb el to conciliador que es respira en aquest espai, recentment en tenim tota una sèrie d’exemples a través d’un reguitzell de comentaris en un parell d’escrits. Ara bé, són casos puntuals i aïllats, i crec que no mereixen més al•lusions.

En el pastís d’avui hi podem veure tres espelmes però us asseguro que la meva intenció és que s’hi puguin afegir moltes més. Així que, per la meva part, estic disposada a continuar amb aquest interessant repte que avui fa tres anys que vaig iniciar.

Eleccions a la UAB

Candidats a rector o rectora de la UAB: Lluís Tort i Ana Ripoll

Després d’uns quants dies de festa, arriba el moment de començar a organitzar la setmana. Tasques realitzades durant els dies de festa, assumptes que han quedat pendents així com també planificar totes aquelles qüestions que van més enllà de l’àmbit acadèmic. He de reconèixer que durant aquests dies no he obert el correu de la universitat i ara ho acabo de fer i m’he trobat amb informació realment interessant.

Fa temps que vaig anotar a l’agenda que el proper dilluns 15 de desembre es celebren eleccions per tal d’escollir el nou rector o rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Concretament, hi ha dues candidatures, una encapçalada per Lluís Tort i l’altra per Ana Ripoll.

La meva primera sorpresa va ser quan vaig rebre al correu electrònic de la universitat, la presentació d’ambdós candidats. Un fet que vaig pensar que seria puntual, però novament, avui he rebut més informació sobre els programes i altres qüestions dels candidats.

He de reconèixer que no conec a cap dels dos professors, ambdós formen part de disciplines molt allunyades a les meves. Ara bé, aquest fet ha suposat un al·licient alhora de conèixer de més a prop quines són les seves propostes, llegir detingudament el seu programa així com també visualitzar l’equip que presenten.

Aquells que em coneixen saben que una de les meves debilitats es troba en la política i em resulta molt difícil no establir determinats paral·lelismes entre les eleccions que escolliran a un nou rector o rectora de la UAB amb als processos electorals merament polítics.

Salvant les distàncies, hi ha determinats elements que connecten aquest procés electoral universitari amb els processos electorals pròpiament polítics. Segurament, la meva implicació política i el fet de viure diverses campanyes des de dins em porta a realitzar aquesta reflexió.

Un primer element rellevant és l’ús de les noves tecnologies. Ambdós candidats compten amb pàgina web pròpia ( web del Lluís Tort i la web de l'Ana Ripoll) i bloc (bloc d’Ana Ripoll i bloc de Lluís Tort) , instruments a través dels quals permeten obrir al conjunt de la comunitat universitària el projecte que presenten. És més, precisament gràcies aquests espais m’he informat integrament i he conegut de prop les propostes dels candidats. De moment, no he rebut cap informació relacionada amb el procés electoral en format paper, un element que celebro enormement. S’ha de reconèixer que l’àmbit d’actuació universitari es troba localitzat i centralitzat en un espai concret i específic i això facilita aquest fet ara no està de més, prendre nota d’aquest aspecte.

Imagino que els candidats deuen tenir programes en format paper ara molt diferent és pensar en una xifra concreta i específica que haver de remetre programes electorals al conjunt de la comunitat universitària. Més enllà de l’estalvi econòmic també s’hi troba un cost mediambiental important, així que celebro aquesta actitud i desitjo que algun dia els partits polítics i l’administració en tot el seu conjunt la interioritzi, no serà fàcil però cal insistir-hi.

Després de pensar i reflexionar detingudament sobre quina serà la meva opció personal a l’hora de votar al futur rector o rectora de la UAB , m’he decidit així que el sentit del meu vot ja el tinc clar i ben definit. Crec que és una responsabilitat important i espero que tots aquells que clamen als quatre vents sobre el protagonisme dels estudiants en la vida universitària acudeixin el proper dilluns 15 de desembre massivament a les urnes. Una vegada conegui els resultats, em comprometo a fer-vos cinc cèntims sobre els mateixos i explicar-vos una mica allò que ha donat de si del procés electoral.

Els dies festius i la premsa

Els dies festius són els ideals per repassar tota la premsa, deixar de fullejar ràpidament els diaris com és habitual durant la setmana, perdre de vista el rellotge simplement perquè les obligacions festives són una mica més flexibles i així introduir-se de ple en el mar de lletres que els diaris apleguen, tot repassant i analitzant detingudament la premsa.

Per mi, els diumenges i altres dies festius, la lectura de la premsa és un veritable ritual, tot i que algú s’atreveix a relatar-ho com un autèntic cerimonial, ho reconec. Una petita mania que no és nova, sinó que recordo que ve de lluny, de ben petita, els diumenges sempre tenia curiositat per llegir les lletres més grosses d’un gruixut diari que en aquella època era en blanc i negre. Un fet que provocava una pluja de preguntes que moltes d’elles no tenien una fàcil resposta malgrat m’entossudís en exigir-la.

Ara bé, si volem dur a terme una ràpida aproximació al món periodístic no ens podem oblidar d’una premsa emergent que cada dia té més importància en el nostre país, la premsa gratuïta. Un concepte que trenca amb els esquemes preestablerts en el món comunicatiu i que va veure la llum per primera vegada als Estats Units en plena dècada dels setanta.

En el nostre país, la premsa gratuïta es faria esperar i si no ho tinc mal entès no seria fins als volts del 1995 quan va apareixer el primer diari gratuït que amb tota seguretat haurem sentit en alguna ocasió, el metro.

Reconec, que fins que no vaig arribar a la universitat no vaig ser conscient de la importància de la premsa gratuïta. Un element que no m’hauria de cridar tant l’atenció ja que a casa nostra, una revista gratuïta, La Fura, que es reparteix a tots els forns de pa de l’Alt i Baix Penedès i part de l’Anoia, té un èxit aclaparador.

No obstant, no estava familiaritzada amb el format del diari gratuït, un mitjà de comunicació que es troba present en llocs estratègics, parades de trens i autobusos, a més, a totes les facultats es poden adquirir diversos exemplars i si passejes pels bars escampats per la universitat, ràpidament amb un simple cop d’ull, pots veure com sobre la taula, hi ha tot un reguitzell de diaris gratuïts: 20 minutos, el Metro o el Qué!

La premsa escrita convencional ha anat evolucionant, poc s’assemblen els diaris que a la dècada dels noranta circulaven pel nostre país amb les versions actuals que avui mateix tots nosaltres podem adquirir en qualsevol quiosc. A més, en aquest context, s’ha de tenir en compte l’impacte d’una veritable revolució tecnològica, internet. Pràcticament, la totatilitat de rotatius, compten amb una pàgina web, a través de la qual proporcionen als internautes actualitzacions, notícies d’última hora, fòrums per debatre qüestions d’actualitat... uns sense fi de possibilitats comunicatives.

En aquest context, sempre sorgeixen les veus que condemnen a la desaparició de la premsa escrita davant l’avanç imparable que el món digital presenta a les nostres vides. La veritat és que en aquesta ocasió, la meva opinió és un xic més moderada, és prou coneguda la meva implicació i la creença total en la importància dels instruments comunicatius virtuals però crec en la comptabilitat d’ambdues esferes.

Tota aquesta reflexió comunicativa ha d’acabar amb un toc tremendament actual. Avui estem d’aniversari, la Constitució fa trenta anys, un tema que personalment m’apassiona així que us detallo diversos suggeriments que després de procedir a la lectura dels mateixos m’han semblat interessants, així que si us interessa aquest tema us convido a gaudir de la lectura d’aquestes informacions i reflexions que avui apareixen a la premsa.

- Treinta años... y ni uno más

- Una constitución constructora

- Aquel otoño del 1978

-Los padres de la Constitución

- TC, de ámbito territorial y garante de derechos a la politización

- Vale para 30 años más

-Virgencita que me quede como estoy

- Carta Magna, texto y contexto

Des del campus

En les darreres setmanes els estudiants universitaris ens hem convertit en els protagonistes dels informatius. Un fet que aparentment hauria de ser contemplat com a positiu però que personalment no valoro en aquest sentit. Normalment, les posicions estudiantils i per naturalesa el conjunt de la comunitat estudiant universitària sempre s’ha considerat inconformista amb un esperit rebel, lliure i crític.

Crec que aquesta idea generalitzada sobre la concepció dels estudiants universitaris en el conjunt de la societat no és pas pejorativa. Ara bé, com a tota comunitat, les diferències existents en el si dels estudiants universitaris provoquen un cert grinyol ja que la uniformitat i la generalització acostumen a ser perilloses.

La veritat és que compto amb cinc anys d’experiència universitària, un balanç tremendament positiu a nivell d’enriquiment acadèmic i també personal. El campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha convertit en la meva segona residència, no pas perquè m’hagi traslladat a viure allà sinó perquè en aquest espai és en el qual hi he invertit bona part de les meves hores en els darrers anys.

Les pancartes i les pintades contra el Pla de Bolonya donen la benvinguda a tots els estudiants només quan arriben a la universitat i si ens desplacem per les seves immediacions podem llegir diverses pintades que, en primer lloc, embruten el campus universitari i a més sense cap mena de pudor inclouen consignes un xic allunyades amb la realitat

L’origen de tots els mals rau en la declaració que els principals representants polítics europeus van dur a terme a la ciutat de Bolonya per tal de construir l’Espai Europeu d’Educació Superior. És tremendament complex resumir tot l’entramat que caracteritza l’Espai Europeu d’Educació Superior en un paràgraf. Tanmateix, la finalitat i la idea que porta a crear el mateix és la conversió dels sistemes educatius superiors, molt diferents i dispars entre els diversos estats membres de la Unió Europea. Precisament, aquest fet permetrà agilitzar i facilitar la mobilitat d’estudiants i professors entre els diversos països de la Unió Europea.

No veig que aquests elements siguin negatius, és més, m’atreveixo a convertir-me en una ferma defensora dels mateixos. Les universitats del nostre país s’han d’adaptar al món en el qual vivim, la globalització ha arribat a totes les esferes de les nostres vides i la universitat no se n’escapa. Aquest fet no implica que les universitats deixin de ser l’espai per excel·lència on resideix el debat, la reflexió, el coneixement i la investigació. Crec que els poders públics han de treballar en aquest sentit i precisament un dels molts instruments que permeten caminar en aquesta direcció és no abandonar la política de beques i anar més enllà dotant una atrevida i valenta política de beques pels universitaris.

Pràcticament tots els països europeus ja han interioritzat en la vida universitària els trets fonamentals i definidors de l’Espai Europeu d’Educació Superior, aquest important pas l’han realitzat sense estridències, emprant el seny i la raó. No obstant, a casa nostra sembla a ser que el soroll s’ha imposat. Diverses facultats de la UAB estan ocupades per estudiants que s’oposen al mal anomenat Pla de Bolonya. No crec que un centenar de persones tancades en una facultat siguin representatives del conjunt dels universitaris. El caprici d’alguns estudiants provoca veritables maldecaps a tot el conjunt de la comunitat universitària, personalment penso que les ocupacions universitàries fan un flac favor al conjunt dels estudiants universitaris, que som els que veritablement en sortim malparats.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/12/08
Laia Gomis