Dualismes nadalencs

En èpoques amb dificultats econòmiques, les percepcions tenen un gran pes i una influència decisiva per modular el comportament i les actuacions dels ciutadans. Sense ésser massa conscients si en el nostre entorn es respira un ambient afligit on l’optimisme no hi té lloc, tard o d’hora, s’acaba encomanant i les nostres actuacions passen a estar regides sota aquests cànons.

L’equador del mes de desembre l’hem deixat endarrera i ara encarem tota una sèrie de dies carregats d’un simbolisme especial, hi ha qui l’anomena esperit nadalenc o màgia del Nadal. Les festivitats religioses que insipren aquests dies semblen haver quedat reduïdes en un segon pla, i la veritat és que molts som els que aprofitem les festivitats nadalenques per trobar-nos amb tota la família, compartir estones amenes, tranquil·lament al voltant d’un bon àpat.

A més, les festes nadalenques amb el pas dels anys han anat patit canvis i evolucions, així com també han rebut ingerències d’altres cultures i s’han incorporat noves tradicions. Un fet que personalment considero positiu ja que els reduccionismes sempre són perillosos i el fet d’aïllar-se davant un món globalitzat com és el nostre ho considero un error. Recordo que quan era petita, hi havia qui es posava les mans al cap perquè diverses famílies apostaven per guarnir amb llums i vistosos llaços un petit avet.

En aquest moment, sempre apareixia la diàlectica, aquells que seguint fidelment amb la tradició feien el pessebre o els més innovadors que apostaven per l’arbre de Nadal. Avui en dia, aquest debat està superat i crec que les dues realitats es poden compartir, encaixen perfectament i no cal sacrificar l’una en detriment de l’altra ja que no són pas excloents entre elles.

Aquests dies en una conversa recent amb uns amics, aquest dualisme va renéixer però els protagonistes en aquesta ocasió es trobaven personificats amb el pare noel i els reis mags de l’orient. La polèmica sorgia davant quina celebració s’havia de dur a terme a casa nostra. Les posicions estaven clarament enfrontades, hi havia opinions per a tots els gustos, la història novament es repetia, els partidaris aferrims de les tradicions pròpies aïllant les imposicions que venen de la mà del consumisme. Un argument que no vaig dubtar en rebatre ja que si analitzem exclusivament aquestes celebracions en termes de consumisme, ràpidament les hauríem de suprimir totes, ja que en el fons de les tradicions d’aquí i les d’allà trobem un element comú i vertebrador, el consum.

No obstant, el consum no comença ni tampoc acaba durant les festivitats nadalenques sinó que la línea que projecta aquesta actuació que tots amb major o menor mesura duem a terme manté un traç constant i continu durant els tres-cents seixanta cinc dies de l’any, però cal reconèixer que en aquestes èpoques la intensitat és major. No sóc d’aquelles que associa la paraula consum amb connotacions negatives sinó que cal ésser responsable i consumir amb seny, tenint sempre en compte quines són les pròpies limitacions i la necessitat o idoneïtat de l’objecte en qüestió.

En aquest punt desapareixen les diferències, els més tradicionals i els més moderns acaben atrapats per les urpes del consum. En unes cases arribarà el Pare Noel, altres faran cagar el tió i més tard arribaran ses majestats els reis mags de l’orient, carregats de presents. Precisament, si hi ha quelcom que caracteritza aquests dies previs a les festivitats nadalenques és el tràfec i la intensitat amb la qual tots aquests personatges ultimen els darrers preparatius.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/12/08
Laia Gomis