La final de l'Eurocopa a la Rambla Cañas

A tres quarts de nou del vespre, bona part del nostre país es trobava concentrat davant la petita pantalla per seguir la final de l’Eurocopa que es disputaven Espanya i Alemanya. La veritat és que aquest partit era tota una fita històrica ja que la selecció espanyola sempre ha tingut nombroses dificultats per passar la prova dels quarts.

Reconec que no he mirat el partit,abans que algú tregui ràpides interpretacions, no pas perquè anhelava el triomf d’Alemanya sinó perquè el darrer repàs a l’examen de demà d’econometria m’ho impedia. No sóc una gran apassionada del món del futbol però de tant en tant m’agrada veure algun partit però avui primaven altres prioritats.

Tanmateix, malgrat no l’hagi vist per televisió, a la meva habitació arribava l’emoció i l’entusiasme de molts vendrellecs i vendrellenques que es trobaven aplegats a la Rambla Josep Cañas per seguir de prop a través d’una pantalla gegant tot el partit.

Les retransmissions en directe d’un partit de futbol a la Rambla Cañas no són cap novetat sinó que recordo que precisament un dels elements que integraven l’acte d’inauguració, d’aquest nou equipament, va consistir en col·locar una pantalla gegant per seguir el partit del final de la Champions League entre el Barça i l’Arsenal.

Una idea innovadora de l’anterior equip socialista que imagino que el nou consistori deu haver seguit per retransmetre la final de l’Eurocopa. Es tracta d’una hipòtesis i una intuïció perquè desconec qui hi havia darrera de l’organització tot i que pels elements que he pogut observar crec que no es tractava d’una iniciativa privada.

El fet de posar una pantalla gegant perquè totes aquelles persones que ho desitgessin poguessin mirar el partit a la fresca, és una actuació que s’engloba dins la normalitat absoluta i ningú li donarà cap mena d’importància ni de transcendència.

Ara bé, sempre m’agrada analitzar la realitat i procurar observar-la des de diferents prismes. Precisament, aquesta reflexió em condueix a deixar a l’aire una conclusió estrictament personal.

No sé perquè, però si la iniciativa de col·locar una pantalla gegant per seguir la retransmissió de la final de l’Eurocopa entre la selecció espanyola i l’alemanya, hagués estat realitzada per un govern socialista, aleshores tindríem la polèmica servida. Naixeria el debat sobre la idoneïtat d’aquest acte, altres qüestionarien la idea que es retransmeti un partit on juga la selecció espanyola... En fi, totes aquelles crítiques més rabioses que pugueu arribar imaginar entorn aquesta qüestió estarien a peu del carrer.

Ara, no deixa de ser curiós que un govern municipal encapçalat per Convergència i Unió aposti per un acte d’aquesta magnitud amb el transfons sentimental que porta acompanyat. No patiu, no sentireu ni mitja paraula, ni tampoc espereu cap crítica ja que tothom romandrà callat.

Un imatge de la Rambla Josep Cañas en els primers minuts del partit

La societat de l’aparença

El protagonisme és un valor en alça en determinats sectors de la nostra societat, hi ha persones que frisen per esdevenir el centre d’atenció enmig d’un grup de persones. No es tracta d’un element pejoratiu ni tampoc d’una crítica incondicional vers aquelles persones que presenten una aptitud reforçada amb una predisposició en convertir-se en el focus on centrar un bon feix de mirades.

Concretament, es tracta d’una dimensió més complexa i diversa dels estils tradicionals de protagonisme. Aquest ha patit una sèrie de transformacions fins arribar als extrems de trobar-nos davant de persones que avui es troben en l’anonimat absolut i la seva màxima aspiració en el dia de demà, simplement és esdevenir protagonistes de l’actualitat.

El procés a través del qual assoleixen aquest enorme pas de gegant no els preocupa, arriben a estar disposats a entrar en el joc dels enganys i les mentides per fer-se un petit espai a la petita pantalla o bé en una columna residual en el si de les pàgines infumables de la premsa rosa.

Imagino que darrera de tot aquest muntatge es troba l’ambició econòmica, el tòpic d’enquirir-se amb facilitat i poder viure de renda sense necessitat d’haver-se de llevar cada matí per anar a treballar. Anhelen tenir com a única preocupació, haver de quadrar l’agenda per escollir a quina tertúlia acudeixen per explicar les misèries barrejades amb bones dosis de ficció per causar un major furor.

Afortunadament, aquests casos malgrat existir no són els més abundants en les nostres societats però com es troben presents cal fer un esment als mateixos. Lluny de menysprear-los crec que resulta enormement interessant procurar descobrir els impulsos que guien aquestes persones a adoptar un comportament bastant allunyat dins els termes de la pròpia racionalitat.

Tanmateix, tot i tractar-se d’una sèrie de casos puntuals causen un gran ressò provocant una percepció totalment confusa entre el conjunt de la ciutadania. Aquesta situació no és ni de bon tros justa ja que aquelles persones que realment mereixerien esdevenir en el centre d’atenció per la seva professionalitat, el treball o el rigor, aleshores resten en el pur anonimat.

Existeix un fort consens entre la ciutadania per assenyalar aquesta realitat com un fruït associable a les necessitats i les exigències reals del mercat que demanda més personatges que no pas persones. Per cert, a col·lació d’aquesta reflexió, una bona mostra va ser tot el fenomen que es va generar entorn el representant d’Espanya a Eurovisió. Un personatge creat per un programa d’entreteniment que assoleix una dimensió sobrevalorada gaudint d’uns èxits inimaginables gràcies a l’audiència.

Tothom coneix a Rodolfo Chiquilicuatre, ara pocs s’han preguntat qui s’amaga darrera de la lletra i els sons de la melodia del famós Chiki-Chiki. Els baixpenedesencs tenim la resposta. Concretament, Jaume Nin, músic del grup calafellenc BUHOS va ser l’artífex del ritme de la popular cançó. No obstant, aquesta notícia es troba totalment difusa enmig d’un potent fenomen. Novament, el reclam de personatges i no persones pren protagonisme ja que tan sols interessa el producte que surt davant de la càmera. Ara tots els que ho han fet possible seguiran permanentment en l’anonimat, aquesta és la veritable societat de l’aparença!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/06/08
Laia Gomis

Un aniversari entre exàmens

Avui ha estat un dia especial, una realitat que reconforta en plena època d’exàmens. Per uns moments ens hem oblidat dels problemes i les preocupacions que aquestes alçades ens inunden davant algunes notes que no acaben de sortir i el darrer examen a punt d’arribar.

La universitat és quelcom més que un espai on anar estudiar i adquirir coneixements, és l’indret ideal per conèixer persones d’arreu del nostre país. Compartim moltes hores plegats, sense cap mena de dubtes, es generen moltes complicitats. Tenim opinions i manera de veure i interpretar les coses des de diferents prismes però precisament aquest fet provoca un enriquiment humà insubstituïble per cap manual o llibre.

Precisament, seguint amb aquest esperit de sinceritat i honestedat de l’amistat que compartim tots plegats, feia dies que un grup d’amics donàvem voltes respecte l’organització d’una jornada un xic diferent dins les mesures de les nostres possibilitats.

Un aniversari sempre és motiu de celebració però quan aquest cau enmig d’una època d’exàmens, es pot complicar una mica. Ara tots teníem clar que no podíem permetre que una companya i bona amiga celebrés el seu aniversari lluny de casa, en plena època d’exàmens, sola i sense gaudir d’una sonada celebració.

La solució era senzilla però l’aplicabilitat de la mateixa es complicava. Ara com els reptes ens agraden a tots plegats, doncs ens posàvem a la feina per organitzar una festa sorpresa. Aparentment, ens mostràvem bastant apàtics, tan sols buscàvem donar normalitat com si el dia 26 de juny no representés res per nosaltres, tot intentant que la Imma no sospités res.

Després de moments de nervis i algunes que altres dificultats pel camí hem aconseguit el nostre objectiu, fer-li una festa sorpresa canalitzada a través d’un dinar al restaurant de l’Hotel de la Universitat. La veritat és que ha estat una sorpresa amb totes les seves lletres perquè quan ens ha vist a tots plegats no donava crèdit.

Aquest moment d’emoció ha estat suficient per omplir-nos de satisfacció a tots plegats i hem oblidat de cop tots els nervis. Un gest senzill però carregat de transcendència, un dinar molt agradable, amb temes plurals i diversos tot i que els comentaris als exàmens no els hem pogut evitar tot i que ho hem intentat.

Un aniversari no es pot acabar sense bufar les espelmes, teníem les espelmes però no pas el pastís, hem trobat una solució in extremis gràcies a la col·laboració del restaurant. Hem gaudit d'un improvitsat pastís en forma de flam amb vint-i-dues espelmes. Així, que una exitosa sorpresa no es podia concloure sense una bona postal de felicitació. En un petit espai hem procurat expressar per escrit sentiments, emocions i agraïments vers una bona amiga que acostuma a passar desapercebuda, sense fer gens de soroll però sempre al peu del canó quan la necessites. A més, hem acompanyat la postal amb algun que altre detallet perquè no oblides el dia d’avui.

Això és tot el que ha donat de si, un dinar especial reconvertit vers una sorpresa per celebrar i compartir plegats l’aniversari de la Imma. A la tarda, tornem-hi amb les obligacions acadèmiques i cap estudiar econometria. Ara carregats d'energia i ganes per afrontar aquest darrer spring!

Bona revetlla!

Aprofito una estona de descans del meu estudi per escriure aquestes breus paraules. Fa dies que no sé en quin dia visc i el primer que faig quan em llevo es mirar quin dia de la setmana marca el calendari. El període d’exàmens comença a fer-se llarg i feixuc, a més si li sumem el fet que la gran majoria de companys i companyes fa dies que tenen els llibres desats al calaix, els missatges i les trucades són constants per sortir una estona però les obligacions acadèmiques m’ho impedeixen.

Tanmateix, els coets avisen de l’arribada de la revetlla de Sant Joan, la canalla i aquells que no ho són tant, aprofiten a partir de la mitja tarda per fer petar uns coets que cada any són més sofisticats. L’olor a pólvora em captiva tot i que guardo un gran respecte a les qüestions relacionades amb la pirotècnica ja que no cal oblidar la perillositat que poden comportar una mala manipulació dels coets.

Ara bé, un any més, em tocarà viure una revetlla descafeïnada, lluny del bullici i els aires de festa que es respiren en aquesta nit tan especial. Els responsables novament són els exàmens i de manera especial, aquelles persones que quan posen els exàmens sembla que tirin un dau. No puc entendre que just l’endemà de Sant Joan, és a dir, el dia 25 de juny, els alumnes d’ADE i DRET tenim un compromís, avaluar-nos d’una assignatura anomenada Estructura Productiva de l’Economia Espanyola.

La veritat és que no és una novetat i l’any passat el dia 25 de juny m’examinava de Dret Penal però malgrat alguns volen donar una aparença de normalitat no em convenceran. Aquest ritme si poguessin ens posarien un examen l’endemà de cap d’any... sort que és festa!

Després d’aquesta reivindicació que deixo a l’aire no em toca res més que seguir estudiant una estoneta més fins a l’hora de sopar perquè malgrat no gaudeixi d’una autèntica revetlla amb festa fins altes hores de la matinada, un sopar un xic especial i un tall de coca no me’l deixo escapar.

Us desitjo una molt bona revetlla, gaudiu intensament de la nit més curta de l’any i aneu amb compte amb els coets!!!

Innovacions jurídiques

L’extens món relacionat amb la justícia sempre es troba esquitxat per qüestions fonamentades en crítiques furibundes. Seria absurd negar la legitimitat d’algunes d’elles però sovint ens trobem davant reivindicacions que simplement persegueixen un objectiu: qüestionar i defenestrar el nostre estat de dret.

Davant un error jurídic corren rius de tinta, descobrim que entre la població existeixen magnífics fiscals, advocats i jutges, que dissortadament dediquen les seves jornades laborals a altres professions perquè si ells estiguessin al capdavant de la justícia segur que tot plegat aniria sobre rodes.

Ara bé, els mateixos que opinen i parlen obertament sobre la justícia davant un cas polèmic que penetra amb gran facilitat al conjunt de l’opinió pública. Quan arriba el moment de divulgar una informació relacionada amb la justícia que inexorablement afectarà en un estadi de les vides de tots els ciutadans, aleshores es converteixen en autèntiques mòmies egípcies.

El passat dimecres 18 de juny tenia lloc l’aprovació per unanimitat de tots els membres del Parlament de Catalunya del llibre IV del Codi Civil de Catalunya relatiu a successions. Malgrat quedar a anys llum d’ésser una tradicional sistematització, és susceptible de passar totalment inadvertit, tot i les incorporacions d’aspectes tremendament innovadors dins l’òptica jurídica.

Segurament, tots haurem sentit a parlar de la novetat més mediàtica del nou text, aquella relativa a la condició d’indigne per heretar a la persona condemnada per violència de gènere. Una aposta ferma i decidida que demostra una perfecta sintonia entre la realitat palpable en el conjunt de la societat i els texts legals. Habitualment, aquests últims sempre han estat criticats pel difícil encaix que presenten amb la societat però en aquesta ocasió veiem que lluny d’ésser anacrònics i arcaics, s’adapten a les noves necessitats que sorgeixen de les nostres complexes societats.

Aquesta regulació posarà fi a la situació tremendament injusta que podia portar a pràctiques esborronadores on un maltractador condemnat en sentència ferma podria acabar esdevenint hereu de la seva pròpia víctima amb total tranquil·litat. A partir de l’entrada en vigor del llibre IV del Codi Civil de Catalunya es posarà fi aquesta pràctica.

No obstant, més inadvertida ha passat la substitució del testament efectuat davant d’un capellà per l’alcalde. Una petita però no per aquest fet menor incidència en la contribució a la separació de dues esferes que durant massa anys han format una compacta unitat. Una altra previsió important és aquella que es realitza entorn els béns urbans d’una persona que mori sense hereus i sense haver fet testament, aquests s’hauran de destinar a afavorir polítiques d’habitatge social.

Aquests només són alguns dels nombrosos aspectes innovadors que recull el nou llibre IV del Codi Civil de Catalunya i precisament a través d’aquests exemples podem trencar els vells tòpics que sempre han dibuixat el món jurídic com un entramat aïllat de les necessitats col·lectives.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/06/08
Laia Gomis

Jornades de la Penedesfera

La Penedesfera s’ha aplegat durant aquest divendres i el dissabte a Gelida en unes jornades tremendament interessants. La meva idea inicial era acudir els dos dies però la fase precongresual en la qual ens trobem immersos els diversos partits polítics em va impedir estar ahir a la tarda a Gelida perquè a la mateixa hora tenia una reunió a Tarragona.

Malgrat, aquesta petita incidència, el dissabte he estat tot el matí i bona part de la tarda gaudint de les jornades de la Penedesfera. De bon matí, descobria gràcies a la taula rodona que explicava diverses però interessants experiències blocaires relacionades amb el món de la cultura el potencial cultural que s’amaga darrera dels blocs. Així com també, gràcies a les aportacions realitzades pels professors i els pedagogs presents a la taula me n’adonava com un bloc pot esdevenir un important instrument educatiu.

L’aventura d’iniciar un bloc pels infants desperta un interès vers el immens món virtual i de manera indirecta, lluny de les imposicions del professorat, els estudiants senten la necessitat d’escriure i comunicar-se publicant a la xarxa els seus escrits. D’aquesta manera, l’activitat educativa no queda reduïda a les classes i els treballs que es duen a terme en la pròpia aula sinó que tots nosaltres en podem ésser coneixedors.

A mig matí, arribava el moment de deixar l’espai que ocupava entre el públic i ocupar la meva cadira a la taula rodona titulada “Bloc, Polítics i Territori”. La veritat és que he tingut l’enorme plaer de participar en aquestes jornades, així que el meu agraïment infinit pel Daniel Garcia Peris, que em va convidar a ésser membre d’aquesta taula i també a tots els companys amb els quals he compartit taula.

En un principi, la llista d’assistents era molt amplia i extensa però per diversos motius tan sols hem format part de la taula Blocs, política i Territori: el diputat de CIU al Congrés, Carles Campuzano, el regidor d’ERC a l’Ajuntament de Vilafranca, Pep Quelart, el jove blocaire i autor del llibre 439 días: De CÓMO ZAPATERO BUSCÓ LA PAZ, Nacho Corredor, un membre de la Plataforma de la Vegueria del Penedès, Josep Guillen i jo mateixa. Tots moderats per la jove directora de Ràdio de Gelida, la Laia Carrillo.

No estic acostumada a participar en jornades d’aquesta magnitud però he procurat aportar la meva visió personal dels blocs, d’una banda relatant quin motiu em va conduir a obrir aquest espai a la xarxa, com he comentat en altres ocasions, simplement volia permetre l’accés a totes aquelles persones que volien llegir la meva col·laboració setmanal al Diari del Baix Penedès. Ara bé, quan vaig constatar les enormes potencialitats d’aquest instrument virtual, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig començar aprofitar totes elles.

D’una banda, el bloc em permet explicar activitats i tasques que es troben intrínseques dins el paper de la militància activa que sempre he defensat. D’aquesta manera, obro la porta perquè els ciutadans que ho desitgin puguin conèixer tot el complex entramat que s’acostuma associar en el conjunt de la classe política i dins la mesura de les possibilitats desfer vells tòpics. Sempre, visions i percepcions, passades pel meu sedàs personal, perquè en aquest punt hem coincidit plenament amb el Carles Campuzano, ja que reproduir els coneguts argumentaris que s’efectuen pels partits polítics no tenen cap interès pels ciutadans i els blocs que segueixen aquestes pautes tenen els dies comptats a la xarxa. Així com la interacció directa entre els ciutadans i les persones que escrivim els blocs, gràcies els comentaris es poden articular crítiques, denúncies i també noves idees que potser se'ns havien passat per alt.

A més, la jornada d’avui, m’ha permès conèixer a nombroses persones que tan sols coneixia virtualment i una vegada acabades les jornades gaudir d’una interessant tertúlia espontània que s’ha generat entre persones de la meva mateixa edat, inclús més joves que jo!!! Una realitat que us puc assegurar no acostuma a ésser massa habitual però mentre degustàvem el pica a pica Penedesferic hem tingut temps d’analitzar diverses qüestions de l’actualitat més imperant.

Tan sols em resta felicitar als organitzadors per aquestes primeres jornades tot esperant que es repeteixin l’any que ve. A les nostres mans tenim que aquest projecte progressi i vagi més enllà, a més, gràcies al poder de la xarxa, estic convençuda que la Penedesfera seguirà ben viva i procuraré continuar seguint de prop, les opinions i els comentaris generats per aquelles persones amb les quals avui he compartit taula i/o tertúlia.

D'esquerra a dreta: Pep Quelart (regidor d'ERC a l'Ajuntament de Vilafranca), Carles Campuzano(diputat de CIU al Congrés), Laia Carrillo (moderadora, directora de Ràdio Gelida), Laia Gomis (PSC), Nacho Corredor(autor del llibre 439 días: De cómo Zapatero buscó la paz), Josep Guillen (Plataforma Vegueria del Penedès)

Un primer triomf

L’àmbit local esdevé el marc geogràfic sobre el qual ens desenvolupem i aquesta és una de les raons que expliquen perquè ens decantem amb major facilitat per parlar sobre els problemes que existeixen en el si de la nostra població. Tanmateix, de tant en tant, no està de més, aixecar el cap i mirar més enllà.

Aquesta setmana farem un petit parèntesis tot deixant el territori baixpenedesenc, amb totes les virtuts i les mancances que acompanyen la nostra comarca i ens deixarem endur pels aires que es respiren a l’altre costat de l’Atlàntic, concretament finalitzant el nostre viatge als Estats Units.

No és estrany que en els espais informatius de casa nostra en un moment o altre apareguin notícies relacionades amb els Estats Units, ara bé, recentment entre la crisis econòmica derivada arran de les hipoteques subprime i les primàries demòcrates, les referències vers aquest país han estat molt més incisives.

No ens podem mostrar aliens vers l’actualitat nord-americana perquè tots tenim ben presents aquella dita que ens recorda que quan Estats Units esternuda, Europa es constipa. Precisament, per aquesta qüestió he procurat seguir quina ha estat l’evolució de les primàries que han tingut lloc en el si del partit demòcrata.

Recordo que des del interior partit demòcrata s’afrontaven aquestes primàries com un acte de tràmit perquè existia el convenciment que la candidata que gaudia amb més pes des de la direcció del partit, Hillary Clinton es postulava amb gran seguretat com la candidata a la presidència dels Estats Units.

No obstant, a mesura que anaven passant els mesos, un desconegut senador d’Illinois, Barack Obama, s’anava imposant amb una certa força. Recorrent tots els territoris, estant sempre al costat de les persones, escoltant en primera persona les seves reivindicacions i amb un missatge configurat des de l’eix vertebrador del canvi s’anava guanyant la confiança.

L’equip de Hillary Clinton es va equivocar en algunes de les seves estratègies però fonamentalment va cometre un error que en política es paga molt car: infravalorar l’adversari.

Una realitat que s’explica pels nombrosos estudis i càlculs que els assessor de Clinton dia rere dia efectuaven, centrant totes les seves energies i forces en comptabilitzar quants superdelegats tenia un candidat i quants l’altre. Mentre, uns estaven al despatx, treballant amb fulles de càlcul, fent trucades mirant de convèncer a uns i altres, buscant consol en les fórmules matemàtiques. Barack Obama i tot el seu equip, recorrien els estats amb un missatge esperançador, invocant allà on anaven una frase que hem fet nostra: “Yes we can”

No hi ha cap mena de dubte que els Estats Units necessiten un canvi i estic convençuda que Barack Obama és la persona més indicada per fer un gir en el rumb de la política nord-americana. De moment, ha obtingut el triomf en el si del Partit Demòcrata i estic convençuda que si no defalleix i continua treballant de manera incessant, d’aquí uns mesos, els Estats Units comptaran amb un nou president, Barack Obama.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/06/08
Laia Gomis

Assignatura polèmica.

El curs escolar esgota els darrers dies lectius, el clima prestiuenc es respira a moltes aules i arriba el moment de fer les conegudes valoracions del curs. Una realitat que des de diferents òptiques realitzen professors, pares i alumnes. Cadascú des de la vessant que els resulta més propera mirant de ressaltar els elements positius tot procurant que aquelles zones més fosques passin amb una merescuda discreció per evitar fer saltar les alarmes.

Aquestes alçades queda una mica llunyana una polèmica que inaugurava l’obertura del curs 2007/2008. En peu de guerra s’alçaven determinades associacions de pares, l’església catòlica i un sector important del Partit Popular oposant-se frontalment vers una assignatura anomenada Educació per la Ciutadania. Tots recordem els qualificatius que empraven per definir-la, especialment la duresa dels termes que parlaven de l’efecte perversiu i dogmàtic de la mateixa.

Personalment he anat seguint quines eren les matèries que s’anaven tractant durant el curs i he quedat gratament sorpresa en veure com els estudiants de 3r d’ESO tenien l’oportunitat d’entrar en contacte directe amb aspectes cabdals com ara l’essència i el funcionament de la democràcia, quins són els drets humans, que és la cultura de la pau o arribant a temes d’estricta actualitat com ara els greus problemes alimentaris existents en el nostre planeta.

Segurament, moltes d’aquestes qüestions en absència de l’assignatura Educació per a la Ciutadania, s’haguessin vist de manera puntual, superficial i sense entrar massa en el fons de l’assumpte. A més, aquest primer any de vida d’aquesta assignatura ha provocat que els elements fantasmagòrics i les pors que s’havien relacionat amb la mateixa formin part del passat.

No obstant, sembla ser que el proper curs escolar tampoc estarà exempt de polèmica i l’assignatura comuna a totes les branques de batxillerat, Ciències per al Món Contemporani prendrà el protagonisme que l’any passat va acaparar la coneguda Educació per la Ciutadania.

Una vegada més, les protestes es troben pilotades per l’església catòlica i les associacions catòliques de pares que no dubten en recuperar l’argumentari que empraven oposant-se a l’assignatura Educació per la Ciutadania. Personalment, no veig per enlloc l’efecte moralitzador ni dogmàtic de l’assignatura Ciències per al Món Contemporani més aviat crec que es tracta d’una gran oportunitat que es brinda als joves estudiants preuniversitaris. A través d’aquesta assignatura gaudiran d’una sòlida formació científica anant més enllà de les resolucions dels problemes amb una base matemàtica.

La llibertat i el coneixement sempre han anat de la mà i precisament aquesta realitat incomoda de manera especial a determinats sectors de la nostra societat que veuen perillar el control que tradicionalment havien exercit sobre la societat. Aquesta és la veritable explicació que guia l’oposició frontal a totes aquelles assignatures que permetin als estudiants pensar i reflexionar lliurement, ahir va ser Educació per la Ciutadania, avui Ciències per al Món Contemporani i si demà sorgeix una altra assignatura que pretén engrandir el punt de mira dels estudiants, no dubteu, ja podeu comptar amb la seva oposició.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 06/06/08
Laia Gomis.

Ja els tenim aquí...

Avui arriba el fatídic moment de passar la pàgina del calendari, adéu al maig i benvingut el juny. Aquest fet tan habitual em provoca un cert neguit, els exàmens ja són aquí i no s’acabaran fins el 30 de juny.

Al costat d’aquesta constatació immediata existeix una reflexió més profunda que en bona part naixia quan la setmana passada acomiadàvem el present curs amb un dinar. De sobte, recordava el neguit amb el qual iniciava una aventura incerta i desconeguda, canviant el institut que m’havia acollit durant sis anys per l’extens món universitari. Un indret lluny de casa on el primer dia tots érem desconeguts, i a més, aquest canvi anava acompanyat d’un projecte a llarg termini, la doble llicenciatura d’ADE i DRET.

El dia a dia s’imposa amb força i sense adonar-me’n han passat els darrers quatre anys volant. La reacció de companys, amics i coneguts quan els explicava que iniciaria uns estudis que durarien sis anys era de sorpresa i estupefacció però aquell llarg camí que alguns no veien el final del mateix els puc afirmar que fins el punt en el qual em trobo en aquests moments ha estat molt especial. Aquest fet no exclou mal de caps, indignacions, preocupacions i nervis, ara els elements positius s’imposen d’escreix sobre aquelles petites però empipadores pedres que es troben presents en tots els camins.

Tanmateix, entre totes aquelles oportunitats que ofereix el món universitari, més enllà de l’aproximació a tota una sèrie de continguts acadèmics tremendament interessants, em quedo amb l’oportunitat de conèixer persones d’arreu del territori. El més interessant és intercanviar parers i punts de vista sobre aquelles qüestions que marquen l’actualitat però també deixar-nos anar fins a les petites anècdotes o històries sense cap mena de rellevància però que en determinades ocasions arriben a esdevenir les protagonistes d’una tertúlia tot esmorzant o dinant.

Són moltes les hores que compartim durant el curs amb i aquest fet provoca el naixement d’una relació d’amistat més enllà dels termes estrictament estudiantils. Una bona mostra d’aquesta realitat va ser el dinar que vam celebrar la passada setmana per acomiadar el curs acadèmic 2007-2008. L’àpat era l’excusa perfecta per trobar-nos després de classe i compartir plegats al voltant d’una extensa i mooolt llarga taula d’una estona tremendament entretinguda. Oblidant, circumstancialment, les preocupacions pròpies de tots els estudiants quan ens trobem a les portes dels exàmens finals.

Després d’aquest colofó de curs arriba el moment de la veritat, tot esperant que l’esforç i el sacrifici es vegin plasmats en els exàmens que aquesta mateixa setmana començarem. Així doncs, aprofito les darreres línies d’aquest escrit per desitjar molta sort a totes les persones que ben aviat començaran amb el temut període d’exàmens.