Ja els tenim aquí...

Avui arriba el fatídic moment de passar la pàgina del calendari, adéu al maig i benvingut el juny. Aquest fet tan habitual em provoca un cert neguit, els exàmens ja són aquí i no s’acabaran fins el 30 de juny.

Al costat d’aquesta constatació immediata existeix una reflexió més profunda que en bona part naixia quan la setmana passada acomiadàvem el present curs amb un dinar. De sobte, recordava el neguit amb el qual iniciava una aventura incerta i desconeguda, canviant el institut que m’havia acollit durant sis anys per l’extens món universitari. Un indret lluny de casa on el primer dia tots érem desconeguts, i a més, aquest canvi anava acompanyat d’un projecte a llarg termini, la doble llicenciatura d’ADE i DRET.

El dia a dia s’imposa amb força i sense adonar-me’n han passat els darrers quatre anys volant. La reacció de companys, amics i coneguts quan els explicava que iniciaria uns estudis que durarien sis anys era de sorpresa i estupefacció però aquell llarg camí que alguns no veien el final del mateix els puc afirmar que fins el punt en el qual em trobo en aquests moments ha estat molt especial. Aquest fet no exclou mal de caps, indignacions, preocupacions i nervis, ara els elements positius s’imposen d’escreix sobre aquelles petites però empipadores pedres que es troben presents en tots els camins.

Tanmateix, entre totes aquelles oportunitats que ofereix el món universitari, més enllà de l’aproximació a tota una sèrie de continguts acadèmics tremendament interessants, em quedo amb l’oportunitat de conèixer persones d’arreu del territori. El més interessant és intercanviar parers i punts de vista sobre aquelles qüestions que marquen l’actualitat però també deixar-nos anar fins a les petites anècdotes o històries sense cap mena de rellevància però que en determinades ocasions arriben a esdevenir les protagonistes d’una tertúlia tot esmorzant o dinant.

Són moltes les hores que compartim durant el curs amb i aquest fet provoca el naixement d’una relació d’amistat més enllà dels termes estrictament estudiantils. Una bona mostra d’aquesta realitat va ser el dinar que vam celebrar la passada setmana per acomiadar el curs acadèmic 2007-2008. L’àpat era l’excusa perfecta per trobar-nos després de classe i compartir plegats al voltant d’una extensa i mooolt llarga taula d’una estona tremendament entretinguda. Oblidant, circumstancialment, les preocupacions pròpies de tots els estudiants quan ens trobem a les portes dels exàmens finals.

Després d’aquest colofó de curs arriba el moment de la veritat, tot esperant que l’esforç i el sacrifici es vegin plasmats en els exàmens que aquesta mateixa setmana començarem. Així doncs, aprofito les darreres línies d’aquest escrit per desitjar molta sort a totes les persones que ben aviat començaran amb el temut període d’exàmens.