La societat de l’aparença

El protagonisme és un valor en alça en determinats sectors de la nostra societat, hi ha persones que frisen per esdevenir el centre d’atenció enmig d’un grup de persones. No es tracta d’un element pejoratiu ni tampoc d’una crítica incondicional vers aquelles persones que presenten una aptitud reforçada amb una predisposició en convertir-se en el focus on centrar un bon feix de mirades.

Concretament, es tracta d’una dimensió més complexa i diversa dels estils tradicionals de protagonisme. Aquest ha patit una sèrie de transformacions fins arribar als extrems de trobar-nos davant de persones que avui es troben en l’anonimat absolut i la seva màxima aspiració en el dia de demà, simplement és esdevenir protagonistes de l’actualitat.

El procés a través del qual assoleixen aquest enorme pas de gegant no els preocupa, arriben a estar disposats a entrar en el joc dels enganys i les mentides per fer-se un petit espai a la petita pantalla o bé en una columna residual en el si de les pàgines infumables de la premsa rosa.

Imagino que darrera de tot aquest muntatge es troba l’ambició econòmica, el tòpic d’enquirir-se amb facilitat i poder viure de renda sense necessitat d’haver-se de llevar cada matí per anar a treballar. Anhelen tenir com a única preocupació, haver de quadrar l’agenda per escollir a quina tertúlia acudeixen per explicar les misèries barrejades amb bones dosis de ficció per causar un major furor.

Afortunadament, aquests casos malgrat existir no són els més abundants en les nostres societats però com es troben presents cal fer un esment als mateixos. Lluny de menysprear-los crec que resulta enormement interessant procurar descobrir els impulsos que guien aquestes persones a adoptar un comportament bastant allunyat dins els termes de la pròpia racionalitat.

Tanmateix, tot i tractar-se d’una sèrie de casos puntuals causen un gran ressò provocant una percepció totalment confusa entre el conjunt de la ciutadania. Aquesta situació no és ni de bon tros justa ja que aquelles persones que realment mereixerien esdevenir en el centre d’atenció per la seva professionalitat, el treball o el rigor, aleshores resten en el pur anonimat.

Existeix un fort consens entre la ciutadania per assenyalar aquesta realitat com un fruït associable a les necessitats i les exigències reals del mercat que demanda més personatges que no pas persones. Per cert, a col·lació d’aquesta reflexió, una bona mostra va ser tot el fenomen que es va generar entorn el representant d’Espanya a Eurovisió. Un personatge creat per un programa d’entreteniment que assoleix una dimensió sobrevalorada gaudint d’uns èxits inimaginables gràcies a l’audiència.

Tothom coneix a Rodolfo Chiquilicuatre, ara pocs s’han preguntat qui s’amaga darrera de la lletra i els sons de la melodia del famós Chiki-Chiki. Els baixpenedesencs tenim la resposta. Concretament, Jaume Nin, músic del grup calafellenc BUHOS va ser l’artífex del ritme de la popular cançó. No obstant, aquesta notícia es troba totalment difusa enmig d’un potent fenomen. Novament, el reclam de personatges i no persones pren protagonisme ja que tan sols interessa el producte que surt davant de la càmera. Ara tots els que ho han fet possible seguiran permanentment en l’anonimat, aquesta és la veritable societat de l’aparença!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/06/08
Laia Gomis