Adéu 2007!

Estem a punt d’acomiadar el 2007 i la premsa és l’encarregada de recordar-nos els esdeveniments més importants que han tingut lloc durant els 12 mesos que ben aviat deixarem endarrere i refrescar la memòria sempre és un interessant exercici. Per aquest motiu els últims dies de l’any sempre els dedico a dur a terme una ràpida però alhora meditada reflexió i enguany m’he decidit a plasmar-la per escrit..

Guardo molt bons records del 2007, de manera especial en l’aspecte personal i familiar però la vida no és de color de roses i si em sincero he de reconèixer que aquest no ha estat un any gens fàcil, almenys políticament parlant des d’una visió completament personal i alhora introspectiva.

Un exemple que tinc ben fresc és la derrota electoral que el PSC del Vendrell patia el passat 27 de maig. Aquest va ser un fet colpidor, un cop molt dur que el conjunt de la família socialista rebíem i de manera molt especial totes aquelles persones que havíem treballat de manera incessant perquè creiem fermament en el projecte polític. Cansament, molt poques hores dormides durant mesos, la seu del PSC es convertia en la nostra casa, els companys del partit els veiem més que als nostres familiars i en darrer lloc, els mals resultats van ajudar a formar un agregat ideal perquè durant la nit electoral molts quedéssim desfets i les llàgrimes inundessin els nostres rostres davant aquesta realitat.

La vessant humana de la política no l’hem d’amagar perquè les persones que sentim una passió especial vers uns ideals no som autòmats ni éssers d’un altre planeta, malgrat hi hagi qui pensi el contrari, tenim sentiments i emocions com la resta de ciutadans. La política té una dimensió humana extraordinària, si quelcom positiu té la implicació en aquest interessant món és precisament conèixer persones meravelloses, persones que lluny de presumir el càrrec que ocupen no dubten en trucar-te i anar fer un cafè o simplement interessar-se per com et van els estudis.

Detalls insignificants però que una agraeix enormement ara no ens enganyem perquè a vegades aquest clima es veu enterbolit davant el procés de configurar les llistes electorals. Aleshores constates realment aquelles persones amb les quals veritablement pots confiar i aquelles que simplement et donen un copet a l’esquena per quedar bé o altres que quasi ni et saludaven i de sobte se'n recorden de tu i et feliciten les festes i et desitgen bon any, simplement perquè oloren una expectativa d’ascensió política...

Acabo l’any una mica combativa i guerrillera, hi ha qui es sorprèn, normalment aquells que tenen una visió distorsionada que pensaven que la discreció que habitualment professo seria el meu estat natural perquè estava a camí d’una titella d’alguns i d’escriba d’altres. Ara, aquells que em coneixen de prop saben que des de la responsabilitat no em callo les veritats, malgrat a vegades siguin incòmodes i que totes les reflexions sorgeixen d’una servidora, perquè malgrat tenir 21 anys procuro formar-me una opinió pròpia i sòlida, lluny de les interessades influencies que alguns desitjarien.

Aquestes són les meves apreciacions personals del 2007, any que va començar amb molt bon regust de boca i que acaba amb un cert toc amargant però com ja m'he allargat prou, només em resta desitjar-vos un feliç 2008, esperant que els vostres somnis es converteixin en una realitat durant els propers 365 dies i gaudiu intensament de la nit de cap d'any! Tots aquells que vulgueu, ja sabeu que ens retrovem de nou per aquest espai ben aviat, concretament al 2008!

MOLT BON ANY 2008!

Sobre les seleccions esportives

Els darrers dies de l’any sempre es troben associats a tota una sèrie d’esdeveniments amb major o menor revulsiu però darrerament enmig del clima propici a l’acomiadament de l’any s’està fent un petit espai la celebració del partit de futbol de la selecció catalana. No és casualitat que la polèmica sempre acompanyi aquest partit ja que si l’any passat totes les mirades es centraven entorn un provocatiu espot publicitari, enguany la disputa apareixia de nou, concretament es centrava entorn la retransmissió en directe del partit per TV3.

La defensa aferrissada de les seleccions catalanes em sembla una posició tan correcta com aquella que argumenta la unitat indissoluble de la nació espanyola. Sincerament, em reservo la meva opinió vers aquesta qüestió tot i que a través de les meves paraules deixaré entreveure una realitat que comença a ser força avorrida i ensopida. Personalment, aquesta coneguda cançó comença a fer-se un xic pesada ja que el victimisme que des d’una part es professa i l’autoritarisme que es manifesta per l’altre, em semblen posicions molt difícils de lidiar enmig d’un entorn on la majoria dels ciutadans contemplen amb gran indiferència el retrets constants.

Tanmateix, no fa massa dies, m’arribava un correu electrònic amb un enllaç directe a la pàgina web en defensa de les seleccions catalanes. No vaig dubtar en acudir a la mateixa per tal de fer-me una idea més concreta sobre les informacions que allà hi podia trobar. Reconec la meva particularitat mania d’observadora i arrel d’aquesta vaig constatar el següent:

La pàgina web està escrita, òbviament, en català però la curiositat apareixia quan tan sols s’oferia la possibilitat de llegir la mateixa web en anglès i francès. Em sembla tot un detall per part de les persones que administren aquest espai, el nacionalisme carrincló obre la porta vers la europeització, és un primer pas. Ara bé, considero un menyspreu molt important l’exclusió directa que es duu a terme vers totes aquelles persones que també creuen en la defensa de les seleccions catalanes però la seva llengua materna és el castellà.

De manera implícita, a través d’aquestes actuacions donem a entendre que tan sols els catalano-parlants són els que defensen la seleccions catalanes. Greu error, en comptes d’ampliar el seu ventall, el volen reduir. Ara el que menys em preocupa és aquesta qüestió però em dol de manera especial que una entitat que rep la desorbitant xifra de prop de 1.200.000 del govern de la Generalitat de Catalunya cometi aquests errors. No està de més, recordar que darrera de la subvenció s’hi troben els impostos de tots els contribuents catalans, aquells que defensen les seleccions catalanes i aquells que no, així com també dels que habitualment empren el català o el castellà.

Per tant, crec que cal un respecte acompanyat d’una major responsabilitat i rigor perquè certes actituds que ratllen el despotisme no tinguin lloc. Tanmateix, abans que ningú m’acusi d’anticatalanista, denunciar tota una sèrie de pràctiques que diuen molt poc de la defensa aferrissada de la nació que es troba en l’essència de les seleccions esportives.

No puc entendre com els millors esportistes que tenim al nostre país, s’embolcallin amb la bandera espanyola, la senyera o la ikurriña, i després llegint la premsa econòmica descobreixis que els seus comptes corrents els tenen als coneguts bancs de suïssa o al mateix Mònaco, buscant l’evasió directa del pagament d’impostos. Aleshores, el gran soroll de fons queda desvirtuat fins a la mínima expressió perquè el veritable nacionalisme veu la llum quan és el moment de saldar comptes.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/12/07
Laia Gomis

BONES FESTES!!!!

Aquest arbre conté tota una sèrie d'encertades reflexions, així doncs, per evitar desvirtuar el contingut de les mateixes, us deixo amb aquest original i alhora especial arbre de Nadal, esperant que tingueu unes molt bones festes!

Una abraçada!

Laia

Meme pendent

Una mica més tard del que desitjaria compleixo amb un meme que m’arribava de la mà del Miquel Casellas i també de l’alcalde de Torroella de Montgrí, el Joan Margall . La intensa activitat a la universitat m’ha impedit realitzar aquest apunt abans però aprofito una estoneta lliure per complir amb el deute pendent.

L’essència d’aquest interessant exercici consisteix en destacar set blogs, amb el perill que això comporta ja que tota elecció suposa deixar pel camí interessants blogs que consulto amb una certa freqüència. Així que sense més preàmbuls us desvetllo la meva llista:

Començaré esmentant un blog de casa, l’espai a la xarxa de l’Ernest Benito a través del qual podem visualitzar l’esdevenir de l’activitat parlamentària i llegir pràcticament en primícia el contingut de l’article que setmana rere setmana aquest diputat vendrellenc publica al Diari del Baix Penedès.

De la nostra vila, faig un important salt en l’espai i em desplaço fins a Mataró, ciutat en la qual els blogs hi tenen un arrelament molt important. En primer lloc voldria esmentar, el blog de l’alcalde d’aquesta ciutat, Joan Antoni Barón . No és habitual que els alcaldes disposin de blog però encara més estrany és constatar que aquest espai no es tracta d’un lloc perdut i remot a la xarxa sinó que hi ha vida i les actualitzacions són una constant.

Sense marxar d’aquesta ciutat, esmentar el blog del diputat , Manel Mas, un espai de parada obligatòria per a totes aquelles persones que ens agrada reflexionar i abordar les qüestions des d’una òptica on el rigor i la professionalitat hi són presents a més de tocs estrictament personals, on les anotacions i les percepcions amb gran substància a vegades es desmarquen d’allò anomenat políticament correcte.

A la ciutat comtal trobem tot un clàssic, el blog del , Jordi Pedret , que justament fa pocs dies celebrava el seu segon aniversari a la xarxa. Un espai profundament interessant no només per la política en clau estrictament nacional que s'analitza sinó que allò que caracteritza aquest espai és precisament els aputs internacionals a través dels quals podem conèixer de primera mà informació que molt sovint queda reduïda a la mínima expressió en la premsa convencional.

Les meves referències de les terres gironines m’arriben a través de les anotacions parlamentaries del diputat , Àlex Sáez , i també de l’alcalde de Torroella de Montgrí, el , Joan Margall . L’Àlex, té l’habilitat de parlar tan aviat de la política que es desenvolupa al Congrés dels Diputats com fent una sèrie de referències vers la seva estimada ciutat, Girona així com també desvetllar-nos de tant en tant algunes interessants propostes literàries i musicals.

El Joan Margall ens permet visualitzar a través del seu blog tota una sèrie d’elements propis de la gestió municipal i conèixer la vessant més personal i alhora introspectiva, d’aquest jove alcalde. A més no es centra amb exclusivitat amb el món polític sinó que de tant en tant escriu alguns poemes que suposen una alenada d’aire fresc que oxigena amb gran encert el seu espai.

En darrer lloc, un blog de recent creació però que s’ha convertit en tot un fenomen i visita obligatòria pels estudiants , d’ADE+DRET . Com podeu constatar els blogs van molt més enllà de l’àmbit polític i social ja que esdevenen un instrument molt útil per facilitar l’accés ràpid i directe a totes les novetats i les informacions que es produeixen en el món universitari, i concretament, en el nostre grup d’ADE+DRET.

Una afortunada

Demà tindrà lloc el tradicional sorteig de Nadal, totes les mirades es centraran en el nens del col·legi de Sant Idelfons que durant el matí pronunciaran el número corresponent a la grossa de Nadal. Un moment molt esperat perquè són moltes les persones que tenen dipositades les seves esperances en el dia de demà, desitjant un cop d’afecte que els ajudi a pagar els deutes així com també permetre’s algun que altre caprici amb la suculent quantitat econòmica que rebrien si disposessin del dècim premiat.

Si quelcom caracteritza el sorteig de la loteria de Nadal és que tots aquells que durant la resta de l’any oblidem l’existència de la loteria, el clima propici que envolta aquesta època de l’any ens serveix la temptació de comprar algunes participacions i també un dècim perquè no sigui dit.

Tanmateix, el meu pragmatisme em condueix allunyar-me una mica dels jocs on l’atzar es troba en la base i el fonament del mateix. Tot i que he de reconèixer que totes les actuacions que els éssers humans duem a terme contenen un element de risc implícit que en funció de la magnitud de les mateixes és major o menor.

Ara allunyant-me de la meva posició inicial, adduïa per una sèrie de factors que desconec, no em puc resistir a comprar un dècim de loteria o alguna que altra participació de les botigues on amb més freqüència acudeixo a comprar. En el nostre interior sempre es troba present la fatídica pregunta :”I si toqués la grossa i jo no tingués cap participació?”. No cal fer cap estudi de camp perquè aquesta realitat evidencia una conducta egoista, ja que no volem ser menys que els nostres veïns, com a mínim trobar-nos en igualtat de condicions i si perdem els diners que ho fem tots plegats però no podríem resistir que uns s’enriquissin i altres ens quedéssim al marge.

Després volem demostrar l’orgull de la racionalitat de l’ésser humà, un aspecte que concretament en el cas dels jocs d’atzar cau pel seu propi pes. En el moment que trec els 20 € de la meva cartera per comprar un dècim de Nadal sé que literalment estic llençant els diners perquè tan sols compto amb un 0,003% de possibilitats que em toqui la grossa. No obstant, la irracionalitat humana dóna lloc aquestes actuacions que altres més agosarats titllarien amb gran encert directament d’imbecil·litats.

No obstant, si quelcom tinc clar és que la meva felicitat no depèn d’un sorteig de loteria perquè amb independència del número que demà surti a la grossa, continuaré sent feliç. Realment al dia d’avui em considero una afortunada de tenir uns pares que m’estimen i em proporcionen tot el tenen a les seves mans perquè pugui formar-me i contribuir directament a la meva felicitat. No em vull oblidar de tots els meus familiars i també d’aquelles persones amb les quals malgrat no tingui un grau de parentiu han passat a formar part de la meva família perquè m’han demostrat el seu afecte en aquells moments on les coses anaven sobre rodes però el més important és la trucada, el correu electrònic o senzillament els ànims i l’empenta per seguir endavant quan les coses no van gens bé. Amb ells comparteixo infinitats de moments i espero continuar compartint-los perquè aquests són els veritables amics.

Això no hi ha grossa de Nadal ni quantitat milionària de diners que pugui pagar perquè afortunadament l’afecte humà i l’amistat sincera són valors que sobrepassen l’esfera econòmica i us puc ben assegurar que el dia anterior i també posterior al sorteig de la grossa de Nadal em considero una gran afortunada.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/12/07
Laia Gomis

Una reflexió incòmode

Les eleccions generals es troben aquí mateix, els partits polítics comencen a treballar en l’elaboració de les llistes electorals on han d’incloure les persones que ens representaran a tots plegats a les Corts Generals, és a dir, tant al Congrés dels Diputats com també al Senat.

M’atreviria a dir, que els aparells dels principals partits fa mesos que estudien detingudament com han de quedar configurades les llistes, a mesura que s’escurça el calendari, a l’ordre del dia apareix la rumorologia. A les vuit del matí el candidat serà la persona x, a les dotze del migdia ho deixa de ser en detriment de y, a les quatre de la tarda apareix una desconeguda figura anomenada z i a les nou del vespre, torna a prendre força la posició inicial. Conclusió...no en podem treure aigua clara.

Aquesta és una situació que té lloc en el si de TOTS els partits polítics, i aquells que m’ho neguin saben tant bé com jo que menteixen. Per aquells més desconfiats vegem una sèrie d’exemples.

Fa alguns mesos corria el rumor de la possibilitat de Montserrat Nebrera d’encapçalar la candidatura del PP per la província de Barcelona, amb el pas del temps s’ha anat descartant perquè lluny del gir moderat, des del carrer Génova aposten pels extremistes i radicals orquestrats a través de personatges com Dolors Nadal, Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas, entre d’altres.

En canvi, CIU té molt clar que la llista per Barcelona l’encapçalarà en Duran i Lleida però les especulacions estan servides a la província de Tarragona on he escoltat tres possibilitats, començant per repetir el candidat, Josep Maldonado, passant per l’actual diputat Jordi Jané o el darrer rumor que situa a l’alcaldessa de Valls, Dolors Batalla, com a possible cap de llista de CIU per Tarragona.

Les disputes en el si d’Esquerra Republicana a la província de Tarragona són prou conegudes amb els estires i arronses entre Aragonès i Reyner, on sembla ser que al final s’ha acabat imposant Lluís Aragonès.

Seria absurd acabar aquest escrit sense fer un esment especial a la meva formació política. Avui mateix el PSC ha proclamat la candidata per Barcelona, Carme Chacón, personalment crec que es tracta d’una elecció molt encertada perquè durant tots aquests anys la Carme ha demostrat d’escreix la seva gran vàlua política, primer com a vicepresidenta del Congrés i darrerament com a Ministra d’Habitatge.

En clau estrictament de la província de Tarragona, desconec si ha tingut lloc la proclamació oficial del nostre candidat però crec que el Francesc Vallès és el millor candidat que pot presentar el PSC de Tarragona. El Francesc reuneix totes les potencialitats d’un bon candidat ja es tracta d’una persona molt preparada i a més té una gran capacitat de treball i durant aquests quatre anys així ho ha demostrat.

Tanmateix, permeteu-me que em deixi endur pel pantanós terreny de la rumorologia però voldria realitzar un toc d’alerta. Darrerament observo com a l’hora d’escollir les persones que han de formar part d’una llista electoral, l’arbitrarietat és una constant. De nou, una pràctica a TOTS els partits on sense cap pudor també incloc el meu, el PSC.

Recentment he constatat el creixement d’aquesta tendència on lluny de valorar la capacitat professional i la preparació de les persones que han de representar al conjunt de la ciutadania formant part d’una candidatura sembla que es prima l’amiguisme vers la cúpula dirigent del partit en detriment d’aquelles persones que han dut a terme una tasca des del rigor i el treball incessant però lluny del protagonisme que tan agrada aquells que no saben fer altra cosa que fer la pilota als màxims representant dels partits amb una finalitat concreta, clara i concisa: cercar un espai dins les llistes electorals.

No permetem que aquesta tendència s’imposi en el conjunt dels partits polítics perquè sinó caurem dins un pou sense sola on la credibilitat dels partits polítics estarà clarament en dubte. Expressió que manifesto no només com a militant d'un partit polític sinó també com a ciutadana perquè vull que al capdavant de les institucions del meu país estiguin les persones més preparades i capacitades, que tinguin il·lusió i creguin fermament en el projecte més enllà de la seva projecció política personal .

Espero que cap espavilat malinterpreti les meves paraules com una crítica vers la Carme Chacón o el Francesc Vallès perquè no és així, ja que precisament ambdós serien un clar exemple d'aquells que es troben a les antípodes de la reflexió que realitzava en aquest espai. De moment, he optat per la discreció i no he volgut incloure noms i cognoms però crec que el missatge no queda desvirtuat per aquesta intencionada absència.

Època energètico-nadalenca

La sensibilització de la ciutadania vers els desastrosos efectes que podria generar el canvi climàtic en el nostre planeta va en augment. En un primer moment, aquells que sense embuts exposaven públicament les greus conseqüències que es desencadenarien si continuem amb l’actitud immobilista i indiferent en la qual ens trobem en aquests moments, eren titllades de meres ocurrències alarmistes sense més importància.

Però a mesura que ha anat passant el temps, diversos científics recolzats de prestigiosos i solvents estudis, han posat sobre la taula un problema real. No es troba emmarcat en un espai remot ni tampoc futur, sinó que està molt a prop de nosaltres, ja que en major o menor mesura afectarà al conjunt de la casa que ens acull durant mil·lenis, el nostre oblidat planeta Terra.

Els éssers humans sempre necessitem un ultimàtum per copsar la magnitud del problema. L’esglai s’apodera de nosaltres quan a través d’imatges simulades podem observar els efectes del canvi climàtic, en un parell de minuts som protagonistes de la desartització d’importants àrees del nostre país així com també visualitzar la desaparició de l’apreciat Delta de l’Ebre o les inundacions que es generarien en les principals ciutats properes a la línia de la costa amb la pujada del nivell del mar.

Davant aquesta seriosa qüestió, hi ha qui demostrant un elevat grau d’irresponsabilitat opta per mofar-se de l’envergadura i de l’impacte que el canvi climàtic podria tenir i a la posteritat quedaran les ridícules i absurdes paraules pronunciades per Mariano Rajoy. Una persona que aspira a ser president d’aquest país i en comptes de mostrar una posició seriosa i rigorosa, es pren en broma aquesta qüestió que més aviat fa molt poca gràcia.

Al costat d’aquestes actituds puntuals trobem la indiferència que regna en diversos espais i que ningú es confongui perquè la inactivitat, d’una manera més dissimulada s’apunta a les tesis que es fonamenten en restar importància a l’assumpte. No cal dur a terme un crit de guerra i tornar a les cavernes, perquè realment es tractaria d’una mesura inviable i gens pragmàtica. En el nostre dia a dia, podem contribuir de manera directa a reconduir la situació, pensant estrictament en clau del nostre planeta. Lluny dels sobresforços i dels sacrificis tenim la clau a través dels petits gestos quotidians, aquells elements del dia a dia que ens passen completament desapercebuts.

Ens trobem immersos en unes dates especials i la veritat és que no voldria trencar amb l’esperit nadalenc que inunda aquesta època de l’any. Els carrers de la nostra vila es troben engalanats, gràcies als vistosos aparadors que els comerciats dissenyen de manera acurada i entren en perfecta combinació amb la il·luminació i la sonorització de la via pública. Ara bé, és evident que l’enllumenat de Nadal s’ha convertit en un element imprescindible en aquesta època de l’any, és una d’aquelles necessitats que ha estat implantada en un moment concret i determinat i ara es convertiria en un autèntic sacrilegi despendre’ns del mateix.

Personalment, penso que es podria dur a terme una distribució més racional a l’hora de col·locar l’enllumenat públic així com també delimitar l’horari en el qual es trobaran enceses una gran quantitat de bombetes. No penso només en els termes de la despesa econòmica que genera el consum de milions de bombetes durant un prolongat període de temps sinó que prefereixo mirar-ho en clau positiva amb el consegüent estalvi energètic que es produiria. No té cap sentit posar-se les mans i lamentar el canvi climàtic perquè s’ha d’actuar a tots els nivells però de manera especial penso que l’administració hauria de ser capdavantera i donar exemple, demostrant el sincer compromís vers una qüestió de vital importància.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/12/07
Laia Gomis

Un imminent aniversari...

El temps passa volant, tota una evidència, però ràpidament entendreu perquè us comento aquesta frase que en tantes ocasions hem pronunciat tots plegats en un moment o altre. L’espai en el qual esteu llegint aquesta informació, el meu blog, ben aviat complirà dos anys i uns dies endarrere rebia un comentari d’unes noies, estudiants de periodisme de la UAB que em demanaven si em podien entrevistar perquè estaven duent a terme un treball sobre els blogs.

He de reconèixer que la sorpresa va ser la meva primera reacció perquè mai hagués imaginat que aquest espai pogués ser objecte d’estudi i encara molt menys que jo els pogués aportar quelcom d’interessant pel seu treball. Tanmateix, no vaig dubtar en posar-me a la seva disposició per tot el que els pogués ajudar.



La veritat és que el to distès de l’entrevista em va permetre recordar el perquè d’aquest espai, en un principi amb la única finalitat de publicar l’article que setmanalment escric al Diari del Baix Penedès però amb el pas del temps he moldejat aquest espai i l’he convertit en una petita finestra personal a la xarxa on analitzo, valoro i comento tot allò que em sembla interessant.

A més, no vaig dubtar en exposar el reguitzell de persones que he conegut gràcies al fenòmens dels blogs, algunes de les quals també disposen d’aquest espai i podem intercanviar opinions sempre que tenim l’oportunitat

Tanmateix, les apreciacions de les estudiants de periodisme em van semblar molt interessants perquè van destacar el caràcter personal i alhora intrsopectiu dels articles. Una evidència que sempre he reconegut perquè es tracta d’un espai completament subjectiu on les meves impressions i sensacions es troben presents des de la primera paraula fins la darrera. A més, també es van sorprendre de la regularitat en les actualitzacions, he de reconèixer que hi voldria dedicar molt més temps però les meves obligacions fonamentalment acadèmiques i en menor mesura les polítiques m’ho impedeixen perquè per molt que estiri el dia no va més enllà de les 24 hores

Un element present en la conversa sobre els blogs van ser els comentaris, com sabeu tinc la porta ben oberta i mai he limitat ni censurat cap expressió dels lectors. Així com també procuro contestar-les regularment perquè em sembla realment molt interessant poder establir un diàleg directe amb la persona que visita aquest espai i a més es pren la molèstia de dir quelcom al respecte.

Ara bé, hi ha un element que és el veritable puntal d’aquest espai: les persones que en un moment o altre traieu el cap per aquest blog. Els amants de la discreció visiten aquest espai sense fer soroll, no els agrada deixar comentaris perquè així mateix m’ho fan saber i quan me’ls trobo pel carrer em comenten les seves opinions o bé opten per enviar-me un correu electrònic. Altres, més participatius s’animen a dir la seva a través de l’opció dels comentaris que totes les entrades tenen.

Entre els uns i els altres, m’ajudeu a construir aquest espai perquè no en tingueu cap dubte que aquest és també el vostre blog, l’espai de totes i cadascunes de les persones que tenen la paciència de llegir les meves parrafades perquè sense tots vosaltres aquest espai no tindria cap mena de sentit.

Gràcies per tots els bons moments i aquells que no ho han estat tant, que durant aquest dos anys hem compartit a través de la xarxa, mica en mica sembla que aquest projecte es va consolidant amb la mateixa empenta i embranzida que el primer dia.

Una abraçada!

Laia

Una reflexió més enllà de la festivitat

Un dia de festa, aquest és el sentit i el significat que molts ciutadans donen al dia 6 de desembre. Una opció totalment respectable però no voldria caure en aquesta tònica parlant dels meravellosos dies de festa que se’ns presenten durant la primera setmana de desembre.

Fa uns mesos que observo amb una certa preocupació la vanalització que des de diversos àmbits es duu a terme vers aspectes molt concrets i específics. La greu situació per la qual passa el Tribunal Constitucional ocupant pàgines i pàgines dels diaris dia sí i dia també amb tots els estires i arronses de les restitucions entre els membres que composen l’alt tribunal crec que contribueix de manera directa a l’onada desprestigiadora d’una institució imprescindible i clau en el nostre sistema constitucional.

La paraula consens, durant la present legislatura, ha desaparegut de l’escenari polític. D’una banda, la radicalització extrema del Partit Popular vers totes les propostes que sorgien del govern i el conegut no per sistema i de l’altra, el perillós camí pel qual van apostar els membres del principal partit de l’oposició. És plausible que des d’una total solitud han transitat per una drecera sense companys de viatge però amb molt soroll de fons.

L’obsessió derivada arran de la derrota electoral que el PP va patir el passat 14 de març s’ha vist reflexada diàriament en totes i cadascunes de les respectives intervencions i actuacions. Ingènuament, pensava que demostrarien la seva talla política en determinades qüestions d’estat, aquelles on l’interès del conjunt del país, ha de passar per sobre de les pugnes i discussions polítiques.

Ni de bon tros ha estat així, és més, encara han anat molt més lluny arribant a impugnar una gran quantitat de lleis aprovades a les Corts Generals presentant-les davant el Tribunal Constitucional. Buscant que aquest tribunal declarés la inconstitucionalitat de les mateixes i les deixés sense efecte, una opció sobre la qual no hi tinc res a dir sinó constatéssim que darrera de la mateixa es troba la voluntat persistent de desvirtuar la funció que caracteritza el funcionament del Tribunal Constitucional i convertint-lo de manera implícita en una segona cambra legislativa.

Enmig d’aquesta situació que lluny de moderar-se crec que anirà en augment davant la proximitat de la celebració de les properes eleccions generals, em ve al meu cap les moderades reflexions que tant caracteritzaven a una persona que avui ja no es troba entre nosaltres, Gabriel Cisneros. Un polític espanyol d’una gran vàlua, fet que no tinc cap inconvenient en reconèixer públicament malgrat les enormes diferències ideològiques que em separaven amb ell. No dubtava en llegir i escoltar amb un gran interès les seves encertades i alhora interessants reflexions.

En aquests dies, la seva figura i el seu esperit planaran amb més força. Especialment en tots els actes que es celebrin entorn la Constitució perquè la figura de Gabriel Cisneros juntament amb la resta de pares de la nostra Constitució els uneix un vincle afectiu molt important vers el 6 de desembre, dia que es celebra l’aprovació en referèndum de la nostra Carta Magna. Enguany, Cisneros ja no podrà commemorar aquesta jornada acompanyat dels altres pares de l’actual Constitució però estic convençuda que la seva absència física es veurà superada pel record vers una persona senzilla, aliena al protagonisme però alhora un incansable treballador que fins els seus darrers dies amb un avançat estat de la malaltia que patia el vam poder veure treballant des de la vicepresidència del Congrés dels Diputats.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/12/07
Laia Gomis

Presentació a l'Ateneu de Barcelona

Andy Durgan, Pelai Pagès, Bernat Castany i Ernest Benito

Darrerament, he dedicat alguns escrits a la figura d’Andreu Nin, no és la primera vegada que ho faig en aquest espai perquè només cal cercar entre les entrades anteriors per poder constatar que la figura d’aquest il·lustre vendrellenc ha aparegut en aquest espai en alguna altra ocasió. Tanmateix, aquesta tasca és àrdua i alhora feixuga però abans de dur a terme judicis de valor infudats, recomano sempre una sòlida informació.

Fet aquest imprescindible apunt, comentar-vos que ahir dimecres 5 de desembre va tenir lloc a l’Ateneu de Barcelona la presentació del llibre EL JOVE ANDREU NIN. Textos periodístics, obra realitzada per Ernest Benito. Algú pot pensar que no tenia massa sentit assistir a la presentació de Barcelona si ja havia estat al Vendrell però us puc assegurar que aquesta impressió no és certa, en bona part gràcies a la figura d’Andreu Nin, una persona sobre la qual es podria estar parlant dies i dies i sempre ens quedarien coses al tinter per exposar públicament.

De moment, les persones que han participat a les presentacions d’aquest llibre han demostrar ser uns grans coneixedors de la figura d’Andreu Nin i han dut a terme interessants reflexions respecte tota una sèrie d’assumptes i qüestions que dins la mesura de les meves capacitats he procurat reproduir sintèticament en aquest espai.

Ahir, no va ser una excepció perquè la nodrida taula estava composada per Andy Durgan, Pelai Pagès, el secretari de l’Ateneu de Barcelona i Ernest Benito. Després d’una introducció realitzada a càrrec del secretari de l’Ateneu de Barcelona, Andy professor d’història i com a representant Fundació Andreu Nin va prendre la paraula.

El primer que va apuntar va ser l’interès que els historiadors senten per la figura d’Andreu Nin, alguns creuen que per ser una de les darreres víctimes conegudes del stalinisme però ell va esmentar la necessitat de que la figura d’Andreu Nin tingui una rellevància més enllà del paper de víctima perquè la seva vida com a revolucionari cobreix un època clau del segle XX.

Respecte el llibre, l’Andy Durgan no va dubtar en exposar que es tractaven de tota una sèrie d’articles inèdits que ens mostren des de ben jove les inquietuds que Andreu Nin tenia per la cultura, en el seu concepte més ampli que compren des de la literatura, el teatre i totes les altres especificitats, a més del gran interès que sentia per la llengua universal a través de la qual totes les persones d’aquest món s’havien d’entendre, l’esperanto.

Pelai Pagès, professor d’història de la UB, va encetar la seva intervenció a través d’una suggerent reflexió. Setanta anys després de la mort d’Andreu Nin, aquest il·lustre vendrellenc continua interessant avui en dia. Sens dubte, això és una bona notícia. A més, va definir el llibre que es presentava com “important i alhora imprescindible” per conèixer els primers anys de la formació d’Andreu Nin on ja es constata l’interès que sentia vers la societat en la qual vivia i es troba en l’època per excel·lència on la curiositat innata aflora en tots els aspectes de la vida, en plena adolescència i aquest fet s’aprecia a través de les seves paraules. Pelai Pagès, també va voler incidir en un aspecte que l’Andy Durgan havia esmentat durant la seva intervenció, el paper clau de la cultura, entesa pel propi Nin com un instrument d’alliberament del poble i en concret de les classes populars. Una idea que topa frontalment amb els nacionalismes curt de mires davant aquest bonic concepte d’universalitat. Pelai Pagès, no va dubtar en agrair públicament la difícil tasca que Ernest Benito havia realitzat identificant els nombrosos articles que Andreu Nin signava amb pseudònim.

El darrer en intervenir va ser l’autor del llibre, Ernest Benito, que va agrair la valentia de l’editorial Llibres de Matrícula de tirar endavant aquest projecte que es va gestar en la commemoració del centenari del naixement d’Andreu Nin i finalment veia la llum amb el compliment del 70è aniversari de la seva mort. No dubtar en reconèixer que si aquest llibre té algun valor és que recull una part no publicada ni tampoc editada dels articles de l’Andreu Nin. En ells es pot apreciar la conciència social i la lluita per la igualtat que des de ben jove Andreu Nin té així com també a través d’un ric lèxic amb construccions sintàctiques molt elaborades es mostra el gran exponencial que tindrà aquest vendrellenc.

L’Ernest va voler incidir en un aspecte que em va semblar molt encertat, comentava que Andreu Nin pel Vendrell ho és tot però és cert que la figura d’aquest important personatge ha estat durant molt anys, massa, amagada i oculta. Una bona mostra és l’enorme dificultats que un institut vendrellenc va tenir per adoptar el nom d’Andreu Nin al centre. A més l’Ernest va exposar públicament que ell es donava per satisfet si a través d’aquesta obra es posava un granet de sorra per fer desaparèixer l’opaca cortina que no deixa entreveure les potencialitats d’aquest polièdric i polifacètic vendrellenc. Personalment, crec que la incidència d’aquesta obra no és només un granet de sorra sinó un important impuls per aconseguir una fita que porta molts anys de retràs.

Ernest Benito signant al llibre d'Honor de l'Ateneu

Reflexions recomanables

La premsa diària sempre està repleta d'interessants informacions, algunes relacionades amb l'actualitat més imperant però sempre trobem el toc d'enginy amb alguna encertada entrevista que quan comences a fullejar el diari no esperes trobar-te al seu interior.

Avui, no ha estat una excepció i mentre repassava detingudament EL PAÍS, he gaudit llegint les breus reflexions de la Magistrada del Tribunal Supem, Margarita Robles. Una persona que potser algú de vosaltres coneixerà pel seu pas a la política, concretament com a viceministra d'Interior quan aquesta cartera l'ocupava Belloch.

Una dona amant de la discreció i compromesa amb la tasca que desenvolupa al Tribunal Suprem, fet que aprofita per denunciar certes irregularitats, especialment en el compliment dels terminis i els temps en el món judicial, sigui dit de passada, actitud no massa habitual entre les persones que formen part dels tribunals del nostre país. A més, ella aporta un interessant punt de vista, humanitzant la justícia perquè afirma que darrera de les piles d'expedients s'hi troben problemes reals que afecten a les persones.

"Me queda el gran pesar de no dar respuesta a las quejas de los ciudadanos con más celeridad. Porque no hay que olvidar que detrás de cada caso hay un problema humano".

Les seves reflexions no s'acaben només en el món jurídic sinó que tenen una ampliació en tots els àmbits de la vida i de manera molt especial m'ha cridat l'atenció un paràgraf que a continuació reproduiré. Una sèrie d'actituds i comportaments que recentment constato i perquè no dir-ho visc en primera persona, malgrat no m'afectin directament, han provocat una gran sorpresa, senzillament perquè mai hagués pensat que es podien travessar límits molt ben definits. Hi ha qui no entendrà res d'aquest garabuix, ho comprenc però tan sols volia compartir amb vosaltres les paraules de la Margarita Robles. Totes elles carregades d'un gran sentit i amaguen una lliçó molt útil a la vida ja que aquells que es consideren imprescendibles en aquest món, haurien de fer una cura d'humiltat i interioritzar el contingut d'aquesta reflexió.

"Hoy eres mucho... y mañana quién sabe. Por eso yo siempre me he guiado por una máxima que aprendí del profesor con el que preparé las oposiciones a juez. Decía él: al que vayas a hacer daño de obra, no se lo hagas de palabra. Lo que quería decir es que hay que actuar, pero sin humillar a nadie".

Una gran presentació

D'esquerra a dreta: Martí Carnicer, Raimon Obiols i Ernest Benito

La veritat és que tenia ganes que arribés el dia de la presentació del llibre escrit per l’Ernest Benito titulat EL JOVE ANDREU NIN, Textos periodístics. Una obra que s’ha allargat molt en el temps, sóc conscient i així em consta que la investigació no ha estat gens senzilla però ha resultat molt fructífera i profitosa pels apassionants d’aquestes qüestions. Ara bé, no seria just reconèixer que en un parell de mesos s’ha accelerat el procés i afortunadament avui ja tenim físicament el llibre a les nostres mans.

Tan aviat com vaig conèixer les persones que intervenien en l’acte de presentació del llibre al Vendrell vaig pensar que era una ocasió que no em podia deixar escapar. Les ments il·lustres del Martí Carnicer, el Raimon Obiols i l’Ernest Benito per separat poden donar molt de sí però un agregat que permetés la coincidència de tots tres a l’hora, falten les paraules per descriure aquesta realitat.

El Martí Carnicer ens ha recordat com ell havia sentit parlar de l’Andreu Nin a través del boca a boca de persones que l’havien conegut personalment i tots ells destacaven que Nin era d’aquelles persones que valia la pena escoltar atentament. Precisament, aquest fet va despertar el seu interès pel personatge i uns anys més tard descobriria la vessant política de l’Andreu Nin, des de la creació del POUM fins al seu tràgic desenllaç.

A més, el Martí també ha destacat que durant els anys que va estar al capdavant del consistori vendrellenc va dur a terme una sèrie d’accions més protocol·làries com ara declarar fill il·lustre de la vila a Andreu Nin així com també dedicar-li un carrer. Al costat, d’aquestes també van existir tota una sèrie d’activitats relacionades amb la figura de Nin. Ara bé, ha ressaltat una idea que molts compartim, afirmant que Andreu Nin es mereixeria un reconeixement i un agraïment més ampli.

El Raimon Obiols, el primer que ha esmentat és el títol del llibre EL JOVE ANDREU NIN, i personalment ha afegit que duria a terme un petit canvi titulant-lo L’ADOLESCENT ANDREU NIN perquè l’edat en la qual va escriure els articles Nin estava compresa entre els 13 i els 20 anys, tot un adolescent. Ara una vegada realitzat aquest apunt, el Raimon ha dut a terme una intervenció difícil de transcriure perquè ens ha parlat de moltes qüestions que es trobaven estretament relacionades entre elles i a més ha tingut l’habilitat d’establir un lligam comú amb Andreu Nin i el llibre que avui es presentava. A més, no ha dubtat en descriure’ns el llibre com emocionant i profundament interessant. Tot recordant-nos que els escrits es van dur a terme a principis del segle passat en una societat molt diferent a la nostra però continuen mantenint la càrrega sentimental i ens diuen moltes coses als contemporanis quan en ple segle XXI els llegim.

El darrer en prendre la paraula ha estat l’autor del llibre, l’Ernest Benito, que ha deixat molt clara l’admiració que sentia vers l’Andreu Nin així com també ens ha explicat que si quelcom caracteritzen els escrits de l’Andreu Nin és que ens descriuen una manera d’escriure, de pensar, d’expressar, de sentir sense les barreres que els anys ens van posant.

A més, l’Ernest ens ha fet saber que aquest llibre no només es presentarà al Vendrell sinó que aquesta obra també es presentarà a altres municipis. Aprofito per ampliar la informació i dir-vos que concretament el dia 1 de desembre tindrà lloc a Calafell, a Barcelona el 5 de desembre a l'Ateneu de Barcelona, C/ Canuda 21. 19,30 hores. Amb la presència del Pelai Pagès, Wilebaldo Solano i Ernest Benito i el 12 desembre a Madrid a la Libreria Blanquerna C/ Marques de Casa Riera 2. 19,30 hores i resta per confirmar la data de la presentació a Bilbao.

El llibre està escrit en català però gràcies a les noves tecnologies s’adjuntarà un suport digital on es trobarà el mateix llibre traduït al castellà, a l’esukera i al gallec. La comunicació era una obsessió d’Andreu Nin i com podeu constatar aquest fet també impregna l’autor del llibre que no ha dubtat en permetre la lectura del llibre en les quatre llengües oficials de l’estat.

Després d’aquestes ràpides pinzellades que he retingut a la meva memòria , em permetreu un petit apunt personal. Des d’aquestes línies vull agrair públicament que l’Ernest m’inclogués dins les persones que esmenta en els seus agraïments. Tan aviat com vaig tenir notícia li vaig dir que no ho fes perquè no crec que la meva petita col·laboració es mereixés aparèixer en el llibre. Ara, tots coneixem l’Ernest i em va dir que no hi havia res a parlar. Així que malgrat ja li hagi donat les gràcies personalment, no em cansaré de repetir-li tantes vegades com calgui, la seva consideració i el seu gest perquè per mi és un veritable honor que el meu nom estigui inclòs en una obra escrita i elaborada per una persona com l’Ernest.