Una reflexió incòmode

Les eleccions generals es troben aquí mateix, els partits polítics comencen a treballar en l’elaboració de les llistes electorals on han d’incloure les persones que ens representaran a tots plegats a les Corts Generals, és a dir, tant al Congrés dels Diputats com també al Senat.

M’atreviria a dir, que els aparells dels principals partits fa mesos que estudien detingudament com han de quedar configurades les llistes, a mesura que s’escurça el calendari, a l’ordre del dia apareix la rumorologia. A les vuit del matí el candidat serà la persona x, a les dotze del migdia ho deixa de ser en detriment de y, a les quatre de la tarda apareix una desconeguda figura anomenada z i a les nou del vespre, torna a prendre força la posició inicial. Conclusió...no en podem treure aigua clara.

Aquesta és una situació que té lloc en el si de TOTS els partits polítics, i aquells que m’ho neguin saben tant bé com jo que menteixen. Per aquells més desconfiats vegem una sèrie d’exemples.

Fa alguns mesos corria el rumor de la possibilitat de Montserrat Nebrera d’encapçalar la candidatura del PP per la província de Barcelona, amb el pas del temps s’ha anat descartant perquè lluny del gir moderat, des del carrer Génova aposten pels extremistes i radicals orquestrats a través de personatges com Dolors Nadal, Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas, entre d’altres.

En canvi, CIU té molt clar que la llista per Barcelona l’encapçalarà en Duran i Lleida però les especulacions estan servides a la província de Tarragona on he escoltat tres possibilitats, començant per repetir el candidat, Josep Maldonado, passant per l’actual diputat Jordi Jané o el darrer rumor que situa a l’alcaldessa de Valls, Dolors Batalla, com a possible cap de llista de CIU per Tarragona.

Les disputes en el si d’Esquerra Republicana a la província de Tarragona són prou conegudes amb els estires i arronses entre Aragonès i Reyner, on sembla ser que al final s’ha acabat imposant Lluís Aragonès.

Seria absurd acabar aquest escrit sense fer un esment especial a la meva formació política. Avui mateix el PSC ha proclamat la candidata per Barcelona, Carme Chacón, personalment crec que es tracta d’una elecció molt encertada perquè durant tots aquests anys la Carme ha demostrat d’escreix la seva gran vàlua política, primer com a vicepresidenta del Congrés i darrerament com a Ministra d’Habitatge.

En clau estrictament de la província de Tarragona, desconec si ha tingut lloc la proclamació oficial del nostre candidat però crec que el Francesc Vallès és el millor candidat que pot presentar el PSC de Tarragona. El Francesc reuneix totes les potencialitats d’un bon candidat ja es tracta d’una persona molt preparada i a més té una gran capacitat de treball i durant aquests quatre anys així ho ha demostrat.

Tanmateix, permeteu-me que em deixi endur pel pantanós terreny de la rumorologia però voldria realitzar un toc d’alerta. Darrerament observo com a l’hora d’escollir les persones que han de formar part d’una llista electoral, l’arbitrarietat és una constant. De nou, una pràctica a TOTS els partits on sense cap pudor també incloc el meu, el PSC.

Recentment he constatat el creixement d’aquesta tendència on lluny de valorar la capacitat professional i la preparació de les persones que han de representar al conjunt de la ciutadania formant part d’una candidatura sembla que es prima l’amiguisme vers la cúpula dirigent del partit en detriment d’aquelles persones que han dut a terme una tasca des del rigor i el treball incessant però lluny del protagonisme que tan agrada aquells que no saben fer altra cosa que fer la pilota als màxims representant dels partits amb una finalitat concreta, clara i concisa: cercar un espai dins les llistes electorals.

No permetem que aquesta tendència s’imposi en el conjunt dels partits polítics perquè sinó caurem dins un pou sense sola on la credibilitat dels partits polítics estarà clarament en dubte. Expressió que manifesto no només com a militant d'un partit polític sinó també com a ciutadana perquè vull que al capdavant de les institucions del meu país estiguin les persones més preparades i capacitades, que tinguin il·lusió i creguin fermament en el projecte més enllà de la seva projecció política personal .

Espero que cap espavilat malinterpreti les meves paraules com una crítica vers la Carme Chacón o el Francesc Vallès perquè no és així, ja que precisament ambdós serien un clar exemple d'aquells que es troben a les antípodes de la reflexió que realitzava en aquest espai. De moment, he optat per la discreció i no he volgut incloure noms i cognoms però crec que el missatge no queda desvirtuat per aquesta intencionada absència.