Una reflexió més enllà de la festivitat

Un dia de festa, aquest és el sentit i el significat que molts ciutadans donen al dia 6 de desembre. Una opció totalment respectable però no voldria caure en aquesta tònica parlant dels meravellosos dies de festa que se’ns presenten durant la primera setmana de desembre.

Fa uns mesos que observo amb una certa preocupació la vanalització que des de diversos àmbits es duu a terme vers aspectes molt concrets i específics. La greu situació per la qual passa el Tribunal Constitucional ocupant pàgines i pàgines dels diaris dia sí i dia també amb tots els estires i arronses de les restitucions entre els membres que composen l’alt tribunal crec que contribueix de manera directa a l’onada desprestigiadora d’una institució imprescindible i clau en el nostre sistema constitucional.

La paraula consens, durant la present legislatura, ha desaparegut de l’escenari polític. D’una banda, la radicalització extrema del Partit Popular vers totes les propostes que sorgien del govern i el conegut no per sistema i de l’altra, el perillós camí pel qual van apostar els membres del principal partit de l’oposició. És plausible que des d’una total solitud han transitat per una drecera sense companys de viatge però amb molt soroll de fons.

L’obsessió derivada arran de la derrota electoral que el PP va patir el passat 14 de març s’ha vist reflexada diàriament en totes i cadascunes de les respectives intervencions i actuacions. Ingènuament, pensava que demostrarien la seva talla política en determinades qüestions d’estat, aquelles on l’interès del conjunt del país, ha de passar per sobre de les pugnes i discussions polítiques.

Ni de bon tros ha estat així, és més, encara han anat molt més lluny arribant a impugnar una gran quantitat de lleis aprovades a les Corts Generals presentant-les davant el Tribunal Constitucional. Buscant que aquest tribunal declarés la inconstitucionalitat de les mateixes i les deixés sense efecte, una opció sobre la qual no hi tinc res a dir sinó constatéssim que darrera de la mateixa es troba la voluntat persistent de desvirtuar la funció que caracteritza el funcionament del Tribunal Constitucional i convertint-lo de manera implícita en una segona cambra legislativa.

Enmig d’aquesta situació que lluny de moderar-se crec que anirà en augment davant la proximitat de la celebració de les properes eleccions generals, em ve al meu cap les moderades reflexions que tant caracteritzaven a una persona que avui ja no es troba entre nosaltres, Gabriel Cisneros. Un polític espanyol d’una gran vàlua, fet que no tinc cap inconvenient en reconèixer públicament malgrat les enormes diferències ideològiques que em separaven amb ell. No dubtava en llegir i escoltar amb un gran interès les seves encertades i alhora interessants reflexions.

En aquests dies, la seva figura i el seu esperit planaran amb més força. Especialment en tots els actes que es celebrin entorn la Constitució perquè la figura de Gabriel Cisneros juntament amb la resta de pares de la nostra Constitució els uneix un vincle afectiu molt important vers el 6 de desembre, dia que es celebra l’aprovació en referèndum de la nostra Carta Magna. Enguany, Cisneros ja no podrà commemorar aquesta jornada acompanyat dels altres pares de l’actual Constitució però estic convençuda que la seva absència física es veurà superada pel record vers una persona senzilla, aliena al protagonisme però alhora un incansable treballador que fins els seus darrers dies amb un avançat estat de la malaltia que patia el vam poder veure treballant des de la vicepresidència del Congrés dels Diputats.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/12/07
Laia Gomis