Reflexions recomanables

La premsa diària sempre està repleta d'interessants informacions, algunes relacionades amb l'actualitat més imperant però sempre trobem el toc d'enginy amb alguna encertada entrevista que quan comences a fullejar el diari no esperes trobar-te al seu interior.

Avui, no ha estat una excepció i mentre repassava detingudament EL PAÍS, he gaudit llegint les breus reflexions de la Magistrada del Tribunal Supem, Margarita Robles. Una persona que potser algú de vosaltres coneixerà pel seu pas a la política, concretament com a viceministra d'Interior quan aquesta cartera l'ocupava Belloch.

Una dona amant de la discreció i compromesa amb la tasca que desenvolupa al Tribunal Suprem, fet que aprofita per denunciar certes irregularitats, especialment en el compliment dels terminis i els temps en el món judicial, sigui dit de passada, actitud no massa habitual entre les persones que formen part dels tribunals del nostre país. A més, ella aporta un interessant punt de vista, humanitzant la justícia perquè afirma que darrera de les piles d'expedients s'hi troben problemes reals que afecten a les persones.

"Me queda el gran pesar de no dar respuesta a las quejas de los ciudadanos con más celeridad. Porque no hay que olvidar que detrás de cada caso hay un problema humano".

Les seves reflexions no s'acaben només en el món jurídic sinó que tenen una ampliació en tots els àmbits de la vida i de manera molt especial m'ha cridat l'atenció un paràgraf que a continuació reproduiré. Una sèrie d'actituds i comportaments que recentment constato i perquè no dir-ho visc en primera persona, malgrat no m'afectin directament, han provocat una gran sorpresa, senzillament perquè mai hagués pensat que es podien travessar límits molt ben definits. Hi ha qui no entendrà res d'aquest garabuix, ho comprenc però tan sols volia compartir amb vosaltres les paraules de la Margarita Robles. Totes elles carregades d'un gran sentit i amaguen una lliçó molt útil a la vida ja que aquells que es consideren imprescendibles en aquest món, haurien de fer una cura d'humiltat i interioritzar el contingut d'aquesta reflexió.

"Hoy eres mucho... y mañana quién sabe. Por eso yo siempre me he guiado por una máxima que aprendí del profesor con el que preparé las oposiciones a juez. Decía él: al que vayas a hacer daño de obra, no se lo hagas de palabra. Lo que quería decir es que hay que actuar, pero sin humillar a nadie".