Sobre les seleccions esportives

Els darrers dies de l’any sempre es troben associats a tota una sèrie d’esdeveniments amb major o menor revulsiu però darrerament enmig del clima propici a l’acomiadament de l’any s’està fent un petit espai la celebració del partit de futbol de la selecció catalana. No és casualitat que la polèmica sempre acompanyi aquest partit ja que si l’any passat totes les mirades es centraven entorn un provocatiu espot publicitari, enguany la disputa apareixia de nou, concretament es centrava entorn la retransmissió en directe del partit per TV3.

La defensa aferrissada de les seleccions catalanes em sembla una posició tan correcta com aquella que argumenta la unitat indissoluble de la nació espanyola. Sincerament, em reservo la meva opinió vers aquesta qüestió tot i que a través de les meves paraules deixaré entreveure una realitat que comença a ser força avorrida i ensopida. Personalment, aquesta coneguda cançó comença a fer-se un xic pesada ja que el victimisme que des d’una part es professa i l’autoritarisme que es manifesta per l’altre, em semblen posicions molt difícils de lidiar enmig d’un entorn on la majoria dels ciutadans contemplen amb gran indiferència el retrets constants.

Tanmateix, no fa massa dies, m’arribava un correu electrònic amb un enllaç directe a la pàgina web en defensa de les seleccions catalanes. No vaig dubtar en acudir a la mateixa per tal de fer-me una idea més concreta sobre les informacions que allà hi podia trobar. Reconec la meva particularitat mania d’observadora i arrel d’aquesta vaig constatar el següent:

La pàgina web està escrita, òbviament, en català però la curiositat apareixia quan tan sols s’oferia la possibilitat de llegir la mateixa web en anglès i francès. Em sembla tot un detall per part de les persones que administren aquest espai, el nacionalisme carrincló obre la porta vers la europeització, és un primer pas. Ara bé, considero un menyspreu molt important l’exclusió directa que es duu a terme vers totes aquelles persones que també creuen en la defensa de les seleccions catalanes però la seva llengua materna és el castellà.

De manera implícita, a través d’aquestes actuacions donem a entendre que tan sols els catalano-parlants són els que defensen la seleccions catalanes. Greu error, en comptes d’ampliar el seu ventall, el volen reduir. Ara el que menys em preocupa és aquesta qüestió però em dol de manera especial que una entitat que rep la desorbitant xifra de prop de 1.200.000 del govern de la Generalitat de Catalunya cometi aquests errors. No està de més, recordar que darrera de la subvenció s’hi troben els impostos de tots els contribuents catalans, aquells que defensen les seleccions catalanes i aquells que no, així com també dels que habitualment empren el català o el castellà.

Per tant, crec que cal un respecte acompanyat d’una major responsabilitat i rigor perquè certes actituds que ratllen el despotisme no tinguin lloc. Tanmateix, abans que ningú m’acusi d’anticatalanista, denunciar tota una sèrie de pràctiques que diuen molt poc de la defensa aferrissada de la nació que es troba en l’essència de les seleccions esportives.

No puc entendre com els millors esportistes que tenim al nostre país, s’embolcallin amb la bandera espanyola, la senyera o la ikurriña, i després llegint la premsa econòmica descobreixis que els seus comptes corrents els tenen als coneguts bancs de suïssa o al mateix Mònaco, buscant l’evasió directa del pagament d’impostos. Aleshores, el gran soroll de fons queda desvirtuat fins a la mínima expressió perquè el veritable nacionalisme veu la llum quan és el moment de saldar comptes.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/12/07
Laia Gomis