Una bona iniciativa

Les notícies en el període estival queden desnaturalitzades, les altes temperatures acompanyades de la situació de vacances en la qual es troba bona part de la població contribueixen inexorablement aquesta realitat.

No obstant, aquest fet no ens ha de conduir a restar importància a una iniciativa que em sembla realment important i que fa massa anys que resta pendent. Alguns s’atreveixen a jugar alegrement amb un tema tant sensible com és la immigració. Ràpidament munten un discurs que no s’aguanta per enlloc però el revesteixen amb una sèrie d’atributs que provoca que el missatge sigui llampant per un determinat sector de l’opinió pública.

Aleshores, una vegada està elaborat tot l’esquema, és tant senzill com fer recaure sobre el col·lectiu d’aquelles persones que han hagut d’abandonar el país que els va veure néixer per cercar un futur millor, l’origen de tots els mals.

Sempre he defensat que les persones que vivim i el més important convivim en un territori hem de complir estrictament les lleis i les disposicions que es troben vigents en el mateix. Ara bé, igual que exigeixo el compliment de tots i cadascun dels deures no em puc ni tampoc em vull oblidar dels drets.

No és just que persones que viuen en situació regular a casa nostra, que paguen religiosament tots els impostos i les taxes quan arriba el moment d’escollir el seu representant democràtic, automàticament neguem aquest dret de ciutadania.

Si demanem integració, aquesta s’ha de produir en tots els seus efectes sense oblidar-ne cap. D’aquesta manera valoro molt positivament, la intervenció que ahir la vicepresidenta del govern, Mª Teresa Fernández de la Vega, va dur a terme en la seva compareixença davant la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats.

El govern encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero està treballant a fons en aquesta matèria i el fort compromís que ha assolit amb l’objectiu que els immigrants puguin exercir l'exercici democràtic d’escollir els seus representants als ajuntament, no oblidem, l’administració més propera al ciutadà.

No hem d’oblidar l’aspecte jurídico-legal que s'amaga darrera d'aquest compromís. Els immigrants podran participar en els comicis electorals sempre i quan existeixi un conveni de reciprocitat entre el seu país d’origen i Espanya. Per agilitzar aquest procés, el govern nomenarà en breu un ambaixador que s'encarregarà fonamentalment d'aquesta important tasca.

Aquesta no ha estat l'única novetat sinó que també s'han presentat alguns canvis en relació amb els vots dels emigrants, és a dir, ciutadans espanyols que es troben en altres països. Des del govern, s'ha proposat que puguin efectuar el vot a través de dipositius electrònics, l'anomenat vot electrònic, una proposta que va ser votada en contra pel Partit Popular (PP) i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG).

En tot el seu conjunt, crec que es tracten de bones i alhora interessants iniciatives que reverteixen en el conjunt de la nostra societat amb un objectiu molt clar: enfortir la democràtica.

Una Festa Major carregada d'emocions

Aquests dies de festa major del Vendrell els he viscut amb una gran intensitat. El divendres es donava el tret de sortida amb una impactant mascletà i un sopar a la Rambla Josep Cañas. Després arribaria el torn al tradicional castell de focs i acte seguit els grups musicals donarien el toc especial al primer dia de festa.

L’endemà, dia de Santa Anna, tenia lloc la tradicional cercavila dels grups de cultura popular. Un dels actes que procuro no perdre’m any rere any però en l’edició d’enguany no puc dir el mateix. La veritat és que em va saber molt de greu però no hi vaig acudir perquè tenia un compromís familiar que no podia deixar escapar. No obstant, al migdia, vaig descobrir que el compromís que m’impedia haver gaudit d’un dels actes cabdals de la festa major era una excusa per tenir-me localitzada i així poder-me organitzar una festa sorpresa en motiu del meu aniversari que havia tingut lloc el passat dilluns 21 de juliol.

La veritat és que en cap moment vaig sospitar res, jo m’havia empassat el compromís com si es tractés d’un element insalvable i tenia coll avall que em perdria totes les actuacions de la Plaça Vella i els àcids versos del Ball de Diables del Vendrell.

Ara bé, sense cap mena de dubtes, no canvio per res del món l’emoció i els sentiments que a una velocitat vertiginosa corrien pel meu cap quan vaig arribar a casa i em vaig trobar una bona colla d’amics que m’esperaven per celebrar plegats el meu aniversari.

He de reconèixer que sóc una persona que sempre tinc coses a fer i tant aviat estic a Tarragona, al Vendrell com a Barcelona i en aquest sentit reconec que no els vaig posar les coses gens fàcil. Ells havien pensat en celebrar la festa sorpresa el passat cap de setmana però com es celebrava l’11è Congrés del PSC, com em coneixen bé i pateixen de tant en tant les meves dèries en relació a política no es van arriscar i ho vam aplaçar. Informació que conec a posteriori perquè la meva ingenuïtat m’ha impedit constatar cap element sospitós.

De totes maneres, gràcies a la complicitat de bona part de la meva família que no van dubtar en intervenir i a través del invent del compromís no em van perdre la pista durant tot el dissabte al matí perquè la sorpresa sortís rodona.

A més, van aconseguir un fet que poques persones són capaces d’assolir, deixar-me sense paraules perquè sincerament no em creia allò que m’estava passant. Un bonic cop d’afecte que us puc assegurar que mai oblidaré, per tot allò que hi havia al seu darrera. Uns s’havien llevat de bon matí per agafar un tren i salvar les distàncies de més de cent quilometres que separen casa seva amb el Vendrell, altres havien patit cues i retencions a l’autopista fins arribar a la nostra vila.

El millor regal d’aniversari a més en un context ideal com és enmig de la Festa Major i us puc assegurar que mai oblidaré aquest dia de Santa Anna tant especial perquè en aquesta societat materialista i que només es mou per interessos em sento plenament orgullosa de poder gaudir de la complicitat, l’estima i l’afecte de persones d’arreu del territori, plurals i diverses però amb un element que compartim plegats, el valor de l’amistat.

Un dia amb una carrega emotiva molt important que va acabar amb la cirereta del pastís, mentre celebràvem el meu aniversari, la Festa Major continuava. D’una banda, el tradicional correfoc que donava pas a la carretillada a càrrec del Ball de Diables del Vendrell i finalment l’encesa del Campanar. I quan el rellotge marcava quarts d’una de la nit ens indicava que havíem deixat endarrere un dia molt especial, era el torn del plat fort de la Festa Major amb l’actuació de Mago de Oz al Botafoc.. Massa emocions que no es poden reduir a unes simples paraules.

Tots els artífiexs de la sorpresa...

La protagonista: La Festa Major

Les cendres en les quals van quedar reduïdes les falles encara es troben fumejant, la crítica i la ironia que incoporaven lluny d’esvaïr-se es troba ben present en el conjunt de la societat vendrellenca. Tanmateix, ara hem de passar pàgina del capítol interessant i alhora entretingut que suposen les tradicionals festes del barri perquè arriba el moment de donar la benvinguda a la nostra festa major.

Encara conservem el bon regust que ens va deixar l’edició de l’any passat i per intentar equiparar l’èxit assolit en les diverses activitats programades que es van dur a terme en l’edició anterior i amb el desig d’anar més enllà dels bons resultats de la passada festa major se’ns presenten tot un seguit de propostes tremendament interessants.

No obstant, abans d’endinsar-nos en el programa en el seu sentit estricte, desitjaria esmentar una qüestió que potser ja es troba desubicada en el seu context temporal però no per aquest fet voldria deixar-la passar per alt. Una novetat d’aquesta edició consistia en un concurs per escollir el cartell de la festa major.

Els resultats poden agradar més o menys, així com la decisió del jurat sempre pot ésser criticable perquè com no es tracta d’una equació matemàtica amb un únic resultat possible, tots sabem que els gustos i les preferencies són plurals i diversos.

Ara bé, m’agrada la idea que s’amaga darrera del fet participatiu on totes les persones que ho desitgin poden presentar la seva proposta. Realment, es tracta d’una activitat que s’encaixa perfectament dins la participació i entra de ple en la dinàmica de fer partíceps a tots aquells ciutadans que ho desitgin implicant-se directament en una festa col·lectiva.

Aquesta no és l’única novetat sinó que després de llegir detingudament el programa constatem que enguany la nostra festa major compta amb alguns canvis importants respecte la ubicació dels concerts. Deixant la concorreguda plaça de la Sardana i traslladant-se fins a la zona del Botafoc, més concretament entre la riera de la Bisbal i el torrent Cullaré.

No està de més citar les queixes que nombrosos veïns realitzaven any rere any perquè no podien descansar per la nit ja que els concerts de festa major els ho impedia. Segurament, els veïns de la plaça de la Sardana estaran enormement contents i satisfets pel nou canvi d’ubicació però no ens enganyem, d’aquí quatre dies emergiran les veus d’algun veïns propers al nou indret on trascorreran els concerts queixat-se per les molèsties que ocasiona aquesta activitat lúdica i festiva.

La veritat és que aquest problema sempre es trobarà latent en la nostra societat però personalment crec que no cal magnificar-lo. Tots sabem que les festa major no dura una eternitat sinó simplement que es tracta d’un parell o tres de dies. Així doncs, amb una bona dosis de racionalitat i seny podem neutralitzar la dialèctica fervent que sempre es presenta entre el descans dels ciutadans i la diversió, la disbauxa i la festa.

Aquesta és una vessant que pocs volen destacar però no per amagar-la desapareix i a més es troba estretament relacionada amb la nostra festa major. Tanmateix, no perdem el nord ja que la nostra protagonista en aquests dies és única i exclusivament la Festa Major!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/07/08
Laia Gomis

Diumenge 20 de juliol, Congrés del PSC (III)

Una mica més i alguns delegats i convidats socialistes del Baix Penedès arribem abans que s’obrissin les portes del Palau de Congressos. Tot i l’hora intempestiva, hi havia cert moviment. Fins a les nou no començava la sessió plenària així que hem anat a fer un ràpid cafè i en aquest espai ens hem trobat amb alguns companys delegats de Tarragona que com nosaltres han matinat i des de primera hora del matí ja voltaven pels passadissos

Els delegats de la Federació XVII del Camp de Tarragona estem satisfets perquè a l’Executiva del PSC comptem amb Francesc Vallès, diputat al Congrés, l’alcalde de Tarragona, Pep Fèlix Ballesteros, l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez i la vallenca Laia Bonet.

A primerissima hora del matí he tingut l’oportunitat de felicitar-los pràcticament a tots ells, he estat buscant a la Laia Bonet per transmetre-li la meva sincera felicitació però no m’he creuat amb ella i quan tenia l’oportunitat una vegada tancat el Congrés, era el reclam dels objectius i dels periodistes davant el nou repte de que té a l’executiva socialista i no he volgut destorbar-la, ara vagi per endavant la més sincera felicitació a tots ells.

Les votacions a l’executiva, a la presidència de l’executiva, a la comissió de garanties, el control financer i el registre financer no s’iniciava fins a dos quarts de deu i la petita delegació socialista del Baix Penedès que a primera hora del matí ja ens trobàvem pel Palau de Congressos hem volgut immortalitzar el moment.

Al darrera, desitjàvem tenir l’escenari del PSC i alguns dels membres de la mesa del Congrés del PSC, entre ells el president de l’11è Congrés i alcalde de Barcelona, Jordi Hereu i Josep Anton Burgasé, president del port de Tarragona i el secretari de formació del PSC, Josep Maria Sala, no s’ho han pensat i s’han adherit a la foto.

Entre una cosa i una altra, hem fet temps per poder acudir a la sala de votacions. He de reconèixer que hem hagut de fer una mica de cua per agafar les cinc paperetes per a votar però ràpidament s’ha agilitzat enormement tot el procés. Després, arribava el moment d’esperar fins a les dotze del migdia per reprendre la sessió, conèixer els resultats i seguir de prop les intervencions del president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero i del president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla.

L’espera de prop de més de dues hores no s’ha fet llarga ni molt menys pesada perquè els socialistes baixpenedesencs ens hem fet col·locat estratègicament en un espai del hall i pel nostre davant veiem passar a diversos companys i companyes alguns dels quals no dubtaven en aturar-se i conversar una estona amb nosaltres. A més, hem tractat una gran diversitat de temes i entre conversa i conversa no ens ho hem pensat en interrompre les nostres reflexions per compartir unes paraules i fotografiar-nos al costat del futur lehendakari, Patxi López i Rodolfo Ares, portaveu de l'Executiva dels socialistes del País Basc i diputat al Parlament.

La humanitat i senzillesa d’aquests dos polítics bascs m’ha sobtat, no s’ho han pensat dues vegades i han estat intercancviant algunes ràpides paraules amb la delegació socialista baixpenedesenca com si ens coneguessin de tota la vida.

Ja feia estona que el vendrellenc Martí Carnicer, secretari general d’economia i finances de la Generalitat de Catalunya es trobava a les dependències del Palau de Congressos però uns i altres el buscaven per intercanviar unes paraules amb ell. Ara, quan ha tingut l’oportunitat s’ha desplaçat fins el indret on ens trobavem una part de la delegació socialista del Baix Penedès al hall del Palau de Congressos. Aquells que coneixeu el Martí Carnicer sabeu que és poc amant del protagonisme i encara menys de les fotos però no podíem marxar cap a casa sense immoratlitzar un altre moment de l’11è Congrés del PSC al seu costat, precisament, la imatge que encapçala aquest escrit.

Ja veieu que hem aprofitat molt el temps, així com també, novament avui he aprofitat per retrobar-me amb coneguts i estimats companys i companyes socialistes d’arreu del territori. Alguns sempre atrafegats i amb les presses que els acostumen a perseguir tot i que altres, es també miraven de fer corre el rellotge i aquest fet permetia que tinguessim temps per parlar amb tota la tranquil·litat del món.

Una mica més tard de l’horari previst, es reprenia la sessió del plenari i el president de l’11è Congrés del PSC, Jordi Hereu ens presentava algunes personalitats que ens acompanyaven a la cloenda. Un a un han estat anomenats i aplaudits pels delegats i els convidats però destacar els sonats i sentits aplaudiments que s’han emportar l’eurodiputat, Josep Borrell i el futur lehendakari, Patxi López.

Després hem conegut els resultats de les votacions i un a un han anat pujant dalt de l’escenari els nous membres que integraran la nova executiva socialista. Acte seguit, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero ha pronunciat el seu discurs, recordant la importància i el valor decisiu dels socialistes catalans en la victòria del 9 de març i com tots els objectius es trobaven focalitzant l'aspecte econòmic i més concretament el finançament, lluny d'eludir-se, Zapatero ha assegurat que s'arribarà a un bon finançament per Catalunya i també per Espanya perquè tots hi podem guanyar sense que hi perdi ningú.

Ara, José Montilla ha estat l’encarregat de posar el punt i final amb un discurs valent i atrevit. No ha dubtat en dir les coses sense embuts, allunyant-se dels eufemismes que tant agraden alguns ha pronunciat unes paraules amb fermesa interposant per davant els interessos de Catalunya.

Bona part dels mitjans de comunicació recollien una frase que ha despertat els aplaudiments de tots els presents, Montilla ha dit que els socialistes catalans estimem a Zapatero però encara estimem més a Catalunya. A més, durant la seva intervenció, Montilla no ha volgut mirar cap un altre costat i ha pronunciat clar i fort que accepta totes les lliçons de català però cap de catalanisme.

Tots sabem l'estil rigorós i serios que tant caracteritza a Montilla però avui ha estat més sonrient i deixava anar alguna que altra rialla. Imagino que era fruït de l'emoció i la felicitat que compartim el conjunt de la família socialista després d'haver celebrat un molt bon congrés. Ara és el moment de seguir treballant i a partir de demà mateix, començar a generar noves dinàmiques per poder complir tots els reptes plantejats.

Dissabte 19 de juliol, Congrés del PSC (II)

Avui començaré pel final, després d’un dia intens en treball en comissions i quan els delegats socialistes ens trobàvem en el plenari escoltant de prop els diversos dictàmens de les Comissions de Treball el president de la Generalitat i el primer secretari del PSC, José Montilla, demanava intervenir per donar les gràcies a la tasca de tots els delegats i les persones que feien possible el bon desenvolupament del congrés socialista.

A més, Montilla destacava que ens trobàvem celebrant un congrés clau i decisiu no només pels socialistes sinó també pel conjunt de Catalunya i per aquest fet anunciava que durant l’any 2009 tindria lloc “Una conferència oberta als progressistes de Catalunya” on espai liderat pel company Raimon Obiols on totes les persones progressistes que ho desitgin podran debatre i formular idees al servei de Catalunya i el més important, sempre pensant en els ciutadans del nostre país.

Aquest gest sincerament em sorprenia positivament perquè pocs ens pensaven marxar d’aquest Congrés amb aquest important compromís que Montilla definia com un veritable repte ja que lluny d’aquells que volen esdevenir pal de paller els socialistes el que veritablement ens interessa és el conjunt del paller amb totes i cadascunes de les espigues que representen els ciutadans catalans amb totes les seves demandes i també inquietuds.

Després d’aquesta notícia que pocs esperàvem, amb un to enèrgic, eufòric i decidit, Montilla acaba amb les especulacions i ens informa que Manuela de Madre serà la vicepresidenta del PSC i el nou president serà Isidre Molas.

Aquest anunci ens demostra que el dissabte és el dia de les sorpreses. Personalment, m’agrada molt i trobo especialment encertada que la presidència del PSC es trobi en mans d’un socialista que ha esdevingut la referència de molts de nosaltres en el PSC. No està de més, destacar que durant els trenta anys d’història del projecte socialista a Catalunya que enguany celebrem, Isidre Molas ha tingut un paper important i clau en el nostre partit. La seva contribució i el treball constant i continu en el projecte socialista es pot visualitzar amb gran facilitat

Marxem cap a casa sense conèixer quina serà la composició de l’Executiva del PSC pels anys 2008-2012 però sabem que si els delegats així ho decideixen el nou president serà Isidre Molas, la vicepresidència es trobarà en mans de Manuela de Madre i el primer secretari serà José Montilla.

Després d’aquest petit parèntesis es reprèn el treball del plenari on successivament s’anaven presentant els dictàmens de les Comissions de Treball. El primer dictamen el presenta conjuntament Francesc Vallès i Sara Jaurrieta corresponent a la comissió 1 anomenada el socialisme català i de la qual he estat membre.

Per aquest fet us puc informar i parlar amb major deteniment perquè durant tot el matí del dissabte vaig estar present en aquesta comissió, escoltant de prop les interessants intervencions de molts companys i companyes socialistes.

Segurament, l’aspecte que ha transcendit a l’opinió pública ha estat una petita part del intens debat que s’ha generat en el si d’aquest comissió. Tot ha quedat reduït entorn el grup parlamentari propi al Congrés de Diputats a Madrid i pocs mitjans de comunicació s’han preocupat en anar una mica més enllà perquè veritablement en aquesta comissió hem tractat aspectes profundament interessants.

Abans de continuar, deixeu-me dir, que contàvem amb uns ponents de luxe, els encarregats d’elaborar la ponència del socialisme català han estat el reusenc Francesc Vallès i Sara Jaurrieta. Durant tot el treball en comissió han demostrat una actitud oberta i dialogant, procurant en els casos que era possible arribar algun acord a les esmenes presentades tot i que d’entrada ens informaven que més del 80% de les 1.332 esmenes que rebia la ponència marc havien estat acceptades.

L’objectiu d’aquesta comissió era precisament definir que som els socialistes catalans, tot destacant aquells trets distintius sobre la base que el socialisme català té uns valors molt arrelats tot i que continuen plenament vigents perquè som els únics que estem atents a les demandes i a les exigències ciutadanes així com també a les necessitats reals dels nostres ciutadans.

El PSC és l’únic partit que sota la bandera de la cohesió social també enarborem la insígnia de la cohesió territorial. Els reclams de major federalisme no han d’esvair la projecció del federalisme Catalunya endins, creiem en el federalisme al conjunt de l’estat però també hem d’impulsar la cultura federal dins a casa nostra

Precisament, aquest fet demostra que els socialistes catalans som els únics que pensem amb la Catalunya real. Durant tot el treball d’aquesta comissió hem parlat de federalisme, de la lleialtat i la cooperació que ha d’existir en les relacions entre Espanya i Catalunya i també de la urgent reforma del senat perquè d’una vegada per totes aquest cambra esdevingui una veritable cambra de representació territorial.

Novament, podeu constatar com les qüestions que els socialistes hem tractat en la primera comissió no només afecten al conjunt de la família socialista sinó també a tots i cadascuns dels ciutadans. La veritat és que ha estat un plaer formar part de la comissió que abordava el socialisme català, he après moltíssim gràcies no només a les puntualitzacions i els matisos que s’articulaven a través de les esmenes presentades i debatudes sinó també amb les intervencions dels dos grans ponents com són el Francesc Vallès i Sara Jaurrieta.

El dia d'avui ha donat molt més de si, mentre esperavem que es reprengués la sessió plenària ens trobavem alguns companys i companyes del Baix Penedès en el hall del Palau de Congressos i en aquell moment arribava el president de la Generalitat que molt amablement s'ha fotografiat amb nosaltres i quan li hem comentat que erem del Baix Penedès, ràpidament ha puntualitzat i ens ha dit que el proper 8 d'agost ens retrobaríem al sopar socialista per excel·lència, Can Corbella. Un fet que ens demostra que el nostre primer secretari i president la Generalitat, té la seva agenda al cap.

Una estona més tard, arribaven més companys i companyes socialistes del Baix Penedès perquè és difícil que una delegació tant nombrosa sempre vagi junta. així, que hem aprofitat un moment per immortalitzar el dia d'avui. Així que amb aquest parell d'imatges us deixo i me'n vaig a dormir que demà el Congrés del PSC continua.

Divendres 18 de juliol Congrés PSC (I)

Un divendres frenètic, des de quarts del matí dempeus i són prop de les dotze de la nit i encara tinc qüestions pendents, entre d'altres complir amb el compromís que vaig adquirir amb els lectors d’aquest espai i informar sobre el primer dia de l’11è Congrés del PSC.

A les vuit del matí ha començat la meva jornada laboral, em resultava impossible demanar festa ja que divendres és un dia feiner i havia de complir amb la meva relació contractual tot i que fent una excepció gràcies als bons companys de feina, i especialment a la meva cap, podia sortir abans d’hora.

Tot i perdre’m l’obertura del Congrés, a la una del migdia marxava escopetejada sense dinar per poder arribar a temps al plenari. Entre presses i neguits he arribat una bona estona abans que es reprengués la sessió i he tingut l’oportunitat d’intercanviar impressions amb alguns companys i companyes que bé estaven a les portes del Palau de Congressos o es trobaven per alguns dels passadissos de l’espai. Precisament, aquesta és una de les activitats intrínseques a tots els actes amb una gran concentració de companys i companyes i l’oportunitat perfecte per veure, saludar i parlar a companys d’arreu del nostre territori. Una oportunitat que aquells que em coneixeu sabeu que mai desaprofito.

Poc després de les quatre de la tarda, el Primer Secretari del PSC, José Montilla procedia exposar el Informe de Gestió de la Comissió Executiva. Després de la seva intervenció arribava el torn, a porta tancada, de donar la veu al territori. Així doncs, els Primer Secretaris de les Federacions del PSC podien exposar el seu parer, opinions, crítiques i valoracions sobre el informe de gestió.

La veritat és que no m’he mogut de la cadira durant les divuit intervencions, totes elles profundament interessants però no és que escombri cap a casa però sense cap mena de dubtes la millor de totes les intervencions ha estat la del nostre company, Xavier Sabaté, primer secretari de la Federació XVII, Camp de Tarragona.

No sóc d’aquelles persones que regala les oïdes amb gran facilitat, potser a vegades peco de crítica però és que avui el Xavier Sabaté m’ha deixat senzillament impressionada. Al sortir del plenari l’he anat a trobar perquè simplement el volia felicitar, ho sentia de tot cor.

El impuls i l’energia que desprenia la seva intervenció no ha deixat indiferents a cap dels presents al plenari. Una bona mostra d’aquesta realitat han estat els forts aplaudiments que en nombroses ocasions han interromput la seva exposició.

És difícil transmetre el sentiment i el to que el Xavier li ha donat a les seves paraules, de totes maneres, assumeixo el risc però esbossaré ràpidament algunes idees cabdals presents en el seu discurs amb el perill d'equivocar-me o deixar-me'n alguna.

Comencem per la casa gran del catalanisme, una idea que des de CIU es vol impulsar però que no els acaba de quatllar perquè com molt bé ha dit el Xavier Sabaté la casa ràpidament els ha quedat petita i el més important és que als socialistes allò que realment ens interessa no són les façanes ni tampoc els balcons sinó la gent que hi viu a dins, tots els ciutadans de Catalunya.

Després, sense moure'ns d'una altra qüestió que aquests darrers dies ha aixecat polseguera demostrant la mala educació i perquè no dir-ho una important falta de respecte, el Xavier Sabaté no ha volgut obviar la polèmica lingüística que alguns volen aixecar a Catalunya. No es referia al "popular i concorregut" Manifiesto sinó més aviat a les insultants paraules que Felip Puig va adreçar al President Montilla.

El Xavier Sabaté, ha demanat públicament que el sr Felip Puig demani perdó no tant al president Montilla sinó a tots els ciutadans d'aquest país que dia rere dia s'esforcen per intentar aprendre i parlar la nostra llengua. A més, ha destacat, que el veritable atemptat a la llengua catalana són les paraules ofensives que brollaven de la boca de Felip Puig i no tant la major o menor correcció lingüística i gramatical amb la qual s'expressen els ciutadans.

Un darrer element que voldria apuntar de la intervenció del Primer Secretari de la Federació del Camp de Tarragona seria una obsessió que comparteixo plenament amb ell, la importància i el paper capdal que juga la comunicació. Tots sabem aquella frase que diu que allò que no es coneix senzillament no existeix.

Un cop finalitzades les intervencions, tots els presents al plenari hem aprovat el Informe de Gestió de la Comissió Executiva, del Consell Nacional i de les comissions de Garanties, Control Financer i Registre d’Interessos. Una vegada acabada la sessió plenària, arribava el moment de constituir les quatre comissions. Cada delegat té assignada una comissió, així que jo em trobo a la comissió número 1 anomenada SOCIALISME CATALÀ.

Després del dia especialment mogut, cap a quarts de deu, quan ens disposàvem a marxar cap al Vendrell, apareixia un problema de logística, més aviat un malentès. Els uns pels altres, confiant en el cotxe dels uns i dels altres, el desitjat retorn a casa després del dia esgotador s’allargava perquè estàvem a Barcelona sense cap cotxe per tornar a casa. Primera reacció, una estona divertida que s’ha d’acompanyar de solucions immediates, d’una banda decantar-nos pel transport públic i tornar amb tren o amortitzar algun cotxe d’algun company que tornés cap a Tarragona i ens deixés al Vendrell.

Després de diversos intents i trucades desesperades a diversos companys ho vam poder solucionar, així que ja veieu que el dia d’avui ha estat intens en tot el seu sentit. Demà serà el dia del debat i la discusió al interior de les diverses comissions. Així que per agafar energies, acabo aquí el meu relat i vaig acabar de solucionar algunes qüestions pendents i a dormir que he quedat demà a dos quarts de vuit del matí.

Fase precongresual

Fa alguns dies que no actualitzo aquest espai. En broma, alguns amics em diuen que ara no tinc l’excusa dels exàmens i la veritat és que tenen bona part de raó però ara em trobo que tota la informació i documentació que anava acumulant per després dels exàmens no hi ha manera de reduir el volum i les dimensions de la mateixa. Així doncs, malgrat trobar-me en el període vacacional per excel·lència dels estudiants, entre una cosa i una altra, novament em falten hores.

A més, tots sabeu que aquest cap de setmana els socialistes catalans celebrem el nostre 11è Congrés. Com a delegada de la meva agrupació, la del Vendrell, vull llegir-me detingudament tota la documentació. Reconec que potser aquestes alçades ja hauria de tenir interioritzada tota la informació però durant la fase de presentació d’esmenes no vaig tenir temps amb els exàmens pel mig i tan sols vaig dur a terme una ràpida lectura i abans que s’inauguri l’11è Congrés m’ho vull mirar més detingudament.

Així, doncs, la fase precongressual en la qual ens trobem en aquests moments ens afecta a tots aquells que durant el proper cap de setmana treballarem intensament pensant en tots els ciutadans sense excepció i per aquest motiu hem d'aconseguir aprovar un sòlid i potent projecte socialista.

A més, assumeixo el compromís de mantenir-vos ben informats a través d’aquest espai ja que crec que es tracta d’una bona oportunitat de donar a conèixer a totes aquelles persones que ho desitgin què és un congrés d’un partit polític i en què consisteix. De moment, ara és el torn de seguir llegint la ponència marc i les esmenes que s'acompanyen a la mateixa.

Visita a l'Expo Zaragoza 2008

Mentre els partits polítics continuen celebrant els seus respectius congressos, concretament aquest cap de setmana ha estat el torn de Convergència Democràtica de Catalunya i el del Partit Popular del País Basc, aquest cap de setmana m’he allunyat una mica de la tònica política i m’he desplaçat fins a la capital de l’aigua, Zaragoza.

Tan aviat com vaig tenir coneixement de la celebració de l’Expo de Zaragoza, vaig anotar-ho a l’agenda perquè un esdeveniment d’aquesta magnitud amb un tema central tant important com és l’aigua no es podia deixar escapar.

La veritat és que vaig quedar molt parada en veure els pavellons de diversos països. Tots tenien quelcom interessant i un atractiu especial que el caracteritzava. Realment existien contrastos molt rellevants, cada país optava per un estil i model completament diferents, uns optaven per l’àudio i el vídeo, altres per recreacions en miniatures o reproduccions de zones pròpies del seu país.

Un autèntic viatge per nombrosos països del nostre planeta descobrint elements importants sobre els usos, la cultura d’aprofitament i la reutilització d’un veritable bé escàs com és l’aigua. Ara bé, les anècdotes també van estar presents i no faltaven nombroses curiositats que ens permetien descobrir realitats sobre l’aigua. Sense moure’ns de Zaragoza vam passar de l’hemisferi nord al sud i de l’est a l’oest.

He de reconèixer que des d’un punt de vista estrictament organitzatiu existeixen certes mancances. No puc arribar a entendre com des de les 11 del matí ja no es podia entrar al Pavelló d’Espanya i tampoc a l’Aquari, tenint en compte que l’obertura dels pavellons té lloc a les 10 del matí.

Desconec que s’hi troba a l’interior del Pavelló d’Espanya perquè lògicament no el vaig poder visitar però crec que quan s’organitzen aquestes exposicions s’ha de tenir en compte l’enorme flux de visites que rebrà. Ara no entenc com milers de visitants que religiosament han pagat la tarifa d’entrada a tot el complex, una hora després de la seva estada al conjunt de l’exposició coneguin la notícia que hi haurà dos espais que no podran visitar.

A més, quan acudim aquestes exposicions tots anem mentalitzats que haurem d’esperar estoicament algunes que altres estones de cues, ara sempre dins d’una lògica emparada en la racionalitat. L’entrada a determinats pavellons portaven acompanyades dues hores de cues i en els millors dels casos una horeta i mitja. Un temps que personalment considero excessiu però davant aquest fet no quedava cap altra alternativa que procurar passar l’estona de la millor manera possible per visitar els pavellons més concorreguts.

Precisament, mentre una gernació aguardàvem pacientment el nostre torn per entrar a visitar el Pavelló del Japó, va aparèixer el reporter de Caiga quien Caiga, Juanra i va captar la realitat que escric en aquestes línies. A més, durant la tarda vaig tenir l’oportunitat de creuar-me’l en dues o tres ocasions, tal com demostra aquesta imatge

Dues imatges on hi apareix el reporter del Caiga quien Caiga, Juanra

Ara no tot seran crítiques, entre els aspectes positius a destacar existeix l’accés. Aquest és molt senzill amb sortida pròpia d’autopista (concretament la sortida 321) i existeixen grans i amplis aparcaments (preu de la tarifa diària 12€). Des d’aquestes zones habilitades especialment pels vehicles existeixen tota una sèrie d’autocars que connecten els aparcaments amb el recinte on s’apleguen totes les exposicions.

Un apunt estrictament econòmic que convé no obviar en els temps que corren. Sincerament, pensava trobar-me amb un abús dels preus dels productes que es venen a l’interior del recinte. La veritat és que no els vaig trobar excessius, el preu dels refrescs marcats en 2€ i els entrepans freds 3€. A més, està permesa l’entrada d’aliments i begudes, una limitació que existeix en nombrosos parcs temàtics no massa llunyans de casa nostra. L’oferta d’espais de restauració és amplia, optant pels típics entrepans frankfurts, hamburgueses presents en nombroses parades al llarg de tot el complex o bé acudint a restaurants de diversos països degustant les delícies culinàries de cada regió.

Ara bé, si l’eix central de l’exposició gira entorn a l’aigua, malgrat el bon temps i el sol que va regnar en el cel durant tot el matí, de sobte quan s’apropava l’hora de dinar es va començar a ennuvolar i va començar a ploure de manera abundant. Les precipitacions no van ésser tant importants com les que es registraven a les nostres comarques però van impedir gaudir de les instal·lacions amb la comoditat i algun que altre espectacle va ser anul·lat per les inclemències meteorològiques. Així doncs, durant l’estada a l’exposició l’aigua va estar present al 100%.

A més, la cultura de foment del reciclatge també es troba present en totes les zones que apleguen els pavellons, amb contenidors de recollida selectiva i també gots reutilitzables. Un aspecte positiu entorn a l’accessibilitat amb nombroses rampes i abundants cartells en braille.

Aquestes són les meves percepcions estrictament personals sobre l’Expo de Zaragoza que va obrir les portes el passat 14 de juny i tancarà el proper 14 de setembre. La veritat és que a tots aquells indecisos us encoratjaria anar a treure el cap perquè en el seu conjunt el balanç d’aquesta visita és positiu. No sé perquè però he constatat que aquells esdeveniments que tenen lloc en el nostre país per defecte tendim a defugir-los però estic convençuda que si el mateix tingués lloc en un país veí ben segur que molts curiosos hi acudirien.

Un complement necessari?

En la nostra societat la tradició, ens agradi o no, continua tenint un pes molt important en el comportament de molts de nosaltres. Aquest fet, no és per definició ni positiu ni tampoc negatiu, sinó que més aviat cal estudiar de prop en la circumstància concreta en la qual ens trobem i aleshores podrem dur a terme el judici de valor.

No es tracta de qüestionar-ho tot, ni tampoc partir des de zero, sinó mica en mica, anar introduint aquells canvis que simplement el pas del temps porta acompanyat amb la introducció de noves tendències i estils en la nostra vida quotidiana.

Sempre trobarem aquell que no vol ni sentir a parlar de la paraula canvi perquè opta per seguir amb les costums tradicionalistes obviant la realitat que es respira al seu entorn. A l’altre costat trobarem el pol oposat encarnat per aquella persona que no s’ho pensa dos minuts esdevenint pionera, trencant motlles i aportant la vessant més avantguardista ben present a les grans urbs.

Precisament, la setmana passada, en el ple del Congrés dels Diputats, esclatava una polèmica. Aparentment, aquesta notícia no té res d’especial perquè en una cambra legislativa els debats, les discussions i les contraposicions són més aviat una constant. Ara bé, en aquesta ocasió, l’objecte de la mateixa diferia molt dels elements estrictament polítics i anava més enllà, concretament l’atenció es fixava amb el ministre d’indústria, turisme i comerç, Miguel Sebastián.

Miguel Sebastián va arribar a la cambra baixa com qualsevol altre dimecres i es va asseure al seu escó, ara en aquesta ocasió no duia la corbata. Un petit detall que va ser copsat pel president del congrés, José Bono. A partir d’aquest fet, va tenir lloc un intercanvi de presents, Bono, sense pensar-s’ho dues vegades li va regalar una corbata del Congrés, amb els mítics lleons bordats, i Sebastián, va optar per oferir-li a José Bono, un termómetre, perquè reguli la temperatura del Congrés. Tot sigui dit de passada, per experiència puc afirmar que en un parell o tres d’ocasions que vaig assistir a la cambra baixa en la passada legislatura a principis d’estiu i mitjans de tardor, la veritat és que dins el Congrés hi havia una temperatura excessivament baixa.

Darrera d’aquesta anècdota s’amaga una qüestió purament estètica que pocs es plantegen abordar. Encara no hem superat la vella idea que perviu en moltes ments que es manifesta a través dels típics trajos i corbates que han de lluir els homes, símbol d’un elevat estatus, especialment relacionat amb el món polític i empresarial.

Quan alguna persona que forma part d’aquest cercle es planteja trencar amb aquesta realitat perquè senzillament no li agrada o bé prefereix lluir una camisa o un jersei, abandonant els ensopits trajos, aleshores s’activen totes les alertes.

Una bona mostra que posa de relleu que seguim emmirallats en les aparences, en la façana de les persones. Si parléssim d’una dona, la realitat ens demostra que tots plegats encara som més perversos. Ràpidament qüestionem si l’escot és adequat o excessiu, si la faldilla és massa curta, si els talons són correctes... En el cas dels homes, senzillament es qüestiona que duguin o no corbata. Una polèmica que em crida l’atenció perquè estic convençuda que si algun dia les futures generacions es fan ressò d’aquesta anècdota potser ens preguntaran que és això de la corbata o senzillament es faran un tip de riure.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/07/08
Laia Gomis

Les festes del barri

El sentit del humor és un element imprescindible en les populars festes dels barris vendrellencs. El passat dissabte, la Font de la Menya donava el tret de sortida aquestes celebracions tremendament entretingudes i dinàmiques. Ara, el plat fort arriba avui, dilluns, dia del Barri més Barri, òbviament us estic parlant del Barri de França.

Són moltes les activitats que les diverses Comissions dels Barris s’encarreguen d’organitzar perquè en el seu conjunt es tracti d’una festa sonada, pensant sempre en els grans però sense oblidar els més petits.

Personalment, si hagués de triar entre tots els elements que defineixen aquestes festes em quedo amb la plantada de les falles. Una mirada crítica i mordaç a l’actualitat política, social i cultural que durant els darrers mesos s’ha manifestat a la nostra vila. Envejo la capacitat de plasmar a través d'encertats dibuixos realitats que tots en un moment o altre hem comentat, les paraules també hi són presents tot i que prefereixo quedar-me amb aquelles imatges que senzillament transmeten un missatge emprant les mínimes paraules.

Reconec que potser aquestes veritables obres d'art per alguns són difícils d’entendre o no els hi troben el sentit, no patiu que tinc la recepta per evitar aquest petit problema, no perdre pistonada i estar al dia de l’actualitat en totes les seves vessants així segur que comprendreu tots els ets i els uts de les falles vendrellenques.

En aquest mateix sentit, la imatge que encapçalava el present escrit és una petita part de la falla del barri de França i reprodueix un ple de l'Ajuntament del Vendrell, traçat amb una perspectiva totalment diferent aquella que estem acostumats a percebre.

Tot l'esforç i el sacrifici de pensar quin serà el disseny, el contingut i les imatges que formaran part de la falla s’esvairan quan el rellotge s’apropi a les deu del vespre, quedant reduït a un polsim de cendres. Aquest fet no exclou que reconegui públicament tot el treball desinteressat que s’amaga darrera de les festes dels barris, sense les persones que lliuren part del seu temps en benefici del conjunt del municipi, aquestes festes no serien possible. Així doncs, gaudiu intensament d'aquestes dies de festa!

Cap de setmana de Congrés(I), 12è Congrés del PPC

Aquest estiu estarà marcat per les celebracions dels nombrosos congressos dels diferents partits polítics. Esquerra Republicana de Catalunya obria la porta i unes setmanes després s’hi sumava el Partit Popular. Aquest cap de setmana han tingut lloc un parell de congressos més. D’una banda, el 37è Congrés Federal del PSOE i també el 12è Congrés del Partit Popular de Catalunya.

Òbviament, he seguit amb major deteniment el Congrés del PSOE tot i que he procurat no oblidar l’existència del Congrés del PPC que m’ha permès fer-me una idea un xic més ajustada sobre l’estat d’ànim que es respira per les files populars catalanes.

Quan la setmana passada sorgia la candidata de consens (així anomenada pels sectors oficialistes però més aviat era la candidata imposada i nomenada a dit), Alicia Sánchez Camacho, alguns es pensaven que Montserrat Nebrera tiraria la tovallola. Precisament, la seva actitud va ser tot al contrari, la seva candidatura es va mantenir i el resultat després de la votació ens permetia entendre el motiu que provocava l’acord realitzat depressa i corrents entre Sirera i Fernández Díaz.

Si aquests haguessin mantingut la seva candidatura, Montserrat Nebrera s’hagués proclamat guanyadora del Congrés del PPC tal com revelen els resultats finals i aquesta realitat des de Gènova es veia com un autèntic perill.

Aquesta és la nova manera de treballar de Mariano Rajoy, el gir al centre i els nous aires i canvis que ens vol fer creure que tenen lloc en el si del partit. Ara a l’hora de la veritat, reprodueix amb el mateix mimetisme les imposicions que el seu predecessor Aznar emprava amb tanta freqüència.

Malgrat les distàncies ideològiques que em separaren amb el Partit Popular, si hagués estat compromissària no hagués dubtat quin hagués estat el sentit del meu vot, sense cap mena de dubte vers a Montserrat Nebrera. Una dona jove, liberal, moderna, educada i abastament preparada que no ha emprat mai els amiguismes i sempre que s’ha marcat uns objectius els ha exposat clarament, lluny de les rocambolesques actuacions d’alguns dels seus companys.

Aquestes alçades, tampoc està de més recordar que Alícia Sánchez Camacho, fins a la passada legislatura era diputada al Congrés. Així, que a les passades eleccions generals celebrades el passat 9 de març, encapçalava la llista del PP a Girona, però els pèssims resultats d’aquesta formació política la van deixar fora de la Cambra Baixa. Ara bé, un mes després, resultaria escollida senadora per designació autonòmica, a proposta del PPC al Parlament de Catalunya, en substitució de Daniel Sirera que cediria la seva condició de senador vers a Sánchez Camacho.

Aquest petit aclariment ens permet constatar amb major facilitat la trama que s’amaga darrera del Partit Popular de Catalunya. No obstant, Montserrat Nebrera ha mantingut una digna actitud, mantenint la seva candidatura que ha trepitjat els talons amb només un 7% de diferència de vots per Sánchez Camacho.

A més, memorables, les imatges dels compromissaris partidaris de Nebrera, celebrant en un to lúdic i festiu, el bon resultat obtingut així com els càntics que demostraven una veu viva i crítica en el si del Partit Popular de Catalunya. Una idea que trenca amb les cares llargues i els cops de porta que alguns donen quan no assoleixen el seu objectiu en comptes de seguir lluitant i intentant canviar les coses des de dins en comptes de donar mitja volta i marxar.

Alguns em criticaran per haver dedicat tot aquest escrit parlant del Partit Popular de Catalunya i haver situat en un segon nivell el protagonisme que ha tingut durant aquest cap de setmana el 37è Congrés Federal del PSOE. Ara, tot està pensat i meditat, perquè demà li dedicaré un extens i llarg escrit al nostre congrés però primer vull intercanviar opinions i constatar de prop les percepcions d’algunes de les persones que han viscut en primera persona aquest 37è congrés.

Les coses pel seu nom

Des d’una certa perplexitat contemplo una perillosa tendència que consisteix en desvirtuar la realitat a través d’un complex procediment mental que es fonamenta amb l’alteració habitual de la designació dels conceptes i els enunciats.

Dissortadament, disposo de nombrosos exemples però el detonant va ser la nova formulació que des de la regidoria d’Educació de l’Ajuntament del Vendrell s’empra per intentar fer creure a la ciutadania que la nova proposta, batejada amb la gratuïtat dels llibres de text i per cert, anunciada amb un gran rebombori informatiu, es tracta d’una veritable campanya de gratuïtat.

Si ens quedem tan sols amb el titular mediàtic podem caure en l’error de creure fidelment la informació anunciada però si anem més enllà ràpidament constatem que la gratuïtat en el sentit estricte i formal no existeix.D’una banda, l’Ajuntament del Vendrell és l’encarregada d’aquirir el material i facilitar-lo a les famílies que s’acullin al programa amb la condició que una vegada finalitzat el curs escolar, els alumnes que s’hagin adherit a l’esmentada campanya, hauran de retornar els llibres en bon estat.

La quitxalla està de vacances però si donéssim el paràgraf anterior als alumnes de les nostres escoles i els demanéssim que resumissin amb una paraula la informació continguda, pocs serien els que relacionarien el text amb el terme gratuït.

Senzillament, perquè la ràpida descripció realitzada a les línies precedents encaixa dins la perfecta lògica del reciclatge i la reutilització dels llibres de text. Una activitat que des de fa alguns anys, d’una manera molt encertada els centres educatius treballen per impulsar esperant que cada any siguin més els alumnes que s’impliquin i participin activament d’aquest programa.

Sóc una convençuda i una defensora de les campanyes de reutilització i reciclatge però aquest fet no exclou que critiqui efusivament una fina manipulació informativa que consisteix en definir i etiquetar conceptes a realitats que no s’ajusten als mateixos.

Lamento que ens vulguin fer creure una cosa quan la realitat dista completament de la idea que s’amaga darrera de la gratuïtat del llibre de text. Ara bé, procuren jugar amb una important eina comunicativa que consisteix en llançar un atractiu titular perquè la ciutadania sense qüestionar-lo el tingui en la ment i a més esdevingui objecte de converses en debats i tertúlies.

A més, hi ha qui aprofita per afirmar que aquesta campanya s’ajusta al compliment estricte d’un compromís clau inclòs en el programa electoral de les passades eleccions municipals on Convergència i Unió afirmava com a compromís de govern fer realitat la gratuïtat dels llibres de text.

La nova proposta es troba a anys llum de la formulació del programa electoral però intenten camuflar un projecte basat en la reutilització i el reciclatge dels llibres de text equiparant-lo amb la gratuïtat. Després d’aquests estranys comportaments i ja que ens trobem en aquest context tant acadèmic, només espero que a determinats membres del govern municipal “el llegir no els faci perdre l’escriure”

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/07/08
Laia Gomis

Fi d'un any acadèmic acompanyat de nous reptes

Durant el darrer mes aquest espai ha baixat una mica la intensitat d’actualitzacions, abans que tingués lloc aquest fet vaig avisar a tots els lectors perquè ensumava que enguany seria mortal el degoteig d’exàmens amb la dificultat i la complexitat que comporten la gran majoria d’assignatures que he cursat en aquest any acadèmic.

Així, que el mínim que podia fer, després d’atabalar-vos amb les meves dèries estudiantils és dir-vos que afortunadament dilluns vaig fer el darrer examen i ara he començat “oficialment” les vacances d’estiu. No és casualitat que el terme oficialment es trobi entre cometes perquè hauré d’esperar al setembre per gaudir de les mateixes ja que l’endemà mateix de l’últim examen em vaig incorporar al món laboral.

Un ritme completament diferent a l’estrès dels exàmens, una oportunitat i un veritable repte el fet d’entrar en contacte directe i real amb el món laboral. Espero anar recuperant mica en mica la normalitat en aquest espai i procurar actualitzar amb més freqüència el blog.