Divendres 18 de juliol Congrés PSC (I)

Un divendres frenètic, des de quarts del matí dempeus i són prop de les dotze de la nit i encara tinc qüestions pendents, entre d'altres complir amb el compromís que vaig adquirir amb els lectors d’aquest espai i informar sobre el primer dia de l’11è Congrés del PSC.

A les vuit del matí ha començat la meva jornada laboral, em resultava impossible demanar festa ja que divendres és un dia feiner i havia de complir amb la meva relació contractual tot i que fent una excepció gràcies als bons companys de feina, i especialment a la meva cap, podia sortir abans d’hora.

Tot i perdre’m l’obertura del Congrés, a la una del migdia marxava escopetejada sense dinar per poder arribar a temps al plenari. Entre presses i neguits he arribat una bona estona abans que es reprengués la sessió i he tingut l’oportunitat d’intercanviar impressions amb alguns companys i companyes que bé estaven a les portes del Palau de Congressos o es trobaven per alguns dels passadissos de l’espai. Precisament, aquesta és una de les activitats intrínseques a tots els actes amb una gran concentració de companys i companyes i l’oportunitat perfecte per veure, saludar i parlar a companys d’arreu del nostre territori. Una oportunitat que aquells que em coneixeu sabeu que mai desaprofito.

Poc després de les quatre de la tarda, el Primer Secretari del PSC, José Montilla procedia exposar el Informe de Gestió de la Comissió Executiva. Després de la seva intervenció arribava el torn, a porta tancada, de donar la veu al territori. Així doncs, els Primer Secretaris de les Federacions del PSC podien exposar el seu parer, opinions, crítiques i valoracions sobre el informe de gestió.

La veritat és que no m’he mogut de la cadira durant les divuit intervencions, totes elles profundament interessants però no és que escombri cap a casa però sense cap mena de dubtes la millor de totes les intervencions ha estat la del nostre company, Xavier Sabaté, primer secretari de la Federació XVII, Camp de Tarragona.

No sóc d’aquelles persones que regala les oïdes amb gran facilitat, potser a vegades peco de crítica però és que avui el Xavier Sabaté m’ha deixat senzillament impressionada. Al sortir del plenari l’he anat a trobar perquè simplement el volia felicitar, ho sentia de tot cor.

El impuls i l’energia que desprenia la seva intervenció no ha deixat indiferents a cap dels presents al plenari. Una bona mostra d’aquesta realitat han estat els forts aplaudiments que en nombroses ocasions han interromput la seva exposició.

És difícil transmetre el sentiment i el to que el Xavier li ha donat a les seves paraules, de totes maneres, assumeixo el risc però esbossaré ràpidament algunes idees cabdals presents en el seu discurs amb el perill d'equivocar-me o deixar-me'n alguna.

Comencem per la casa gran del catalanisme, una idea que des de CIU es vol impulsar però que no els acaba de quatllar perquè com molt bé ha dit el Xavier Sabaté la casa ràpidament els ha quedat petita i el més important és que als socialistes allò que realment ens interessa no són les façanes ni tampoc els balcons sinó la gent que hi viu a dins, tots els ciutadans de Catalunya.

Després, sense moure'ns d'una altra qüestió que aquests darrers dies ha aixecat polseguera demostrant la mala educació i perquè no dir-ho una important falta de respecte, el Xavier Sabaté no ha volgut obviar la polèmica lingüística que alguns volen aixecar a Catalunya. No es referia al "popular i concorregut" Manifiesto sinó més aviat a les insultants paraules que Felip Puig va adreçar al President Montilla.

El Xavier Sabaté, ha demanat públicament que el sr Felip Puig demani perdó no tant al president Montilla sinó a tots els ciutadans d'aquest país que dia rere dia s'esforcen per intentar aprendre i parlar la nostra llengua. A més, ha destacat, que el veritable atemptat a la llengua catalana són les paraules ofensives que brollaven de la boca de Felip Puig i no tant la major o menor correcció lingüística i gramatical amb la qual s'expressen els ciutadans.

Un darrer element que voldria apuntar de la intervenció del Primer Secretari de la Federació del Camp de Tarragona seria una obsessió que comparteixo plenament amb ell, la importància i el paper capdal que juga la comunicació. Tots sabem aquella frase que diu que allò que no es coneix senzillament no existeix.

Un cop finalitzades les intervencions, tots els presents al plenari hem aprovat el Informe de Gestió de la Comissió Executiva, del Consell Nacional i de les comissions de Garanties, Control Financer i Registre d’Interessos. Una vegada acabada la sessió plenària, arribava el moment de constituir les quatre comissions. Cada delegat té assignada una comissió, així que jo em trobo a la comissió número 1 anomenada SOCIALISME CATALÀ.

Després del dia especialment mogut, cap a quarts de deu, quan ens disposàvem a marxar cap al Vendrell, apareixia un problema de logística, més aviat un malentès. Els uns pels altres, confiant en el cotxe dels uns i dels altres, el desitjat retorn a casa després del dia esgotador s’allargava perquè estàvem a Barcelona sense cap cotxe per tornar a casa. Primera reacció, una estona divertida que s’ha d’acompanyar de solucions immediates, d’una banda decantar-nos pel transport públic i tornar amb tren o amortitzar algun cotxe d’algun company que tornés cap a Tarragona i ens deixés al Vendrell.

Després de diversos intents i trucades desesperades a diversos companys ho vam poder solucionar, així que ja veieu que el dia d’avui ha estat intens en tot el seu sentit. Demà serà el dia del debat i la discusió al interior de les diverses comissions. Així que per agafar energies, acabo aquí el meu relat i vaig acabar de solucionar algunes qüestions pendents i a dormir que he quedat demà a dos quarts de vuit del matí.