Un complement necessari?

En la nostra societat la tradició, ens agradi o no, continua tenint un pes molt important en el comportament de molts de nosaltres. Aquest fet, no és per definició ni positiu ni tampoc negatiu, sinó que més aviat cal estudiar de prop en la circumstància concreta en la qual ens trobem i aleshores podrem dur a terme el judici de valor.

No es tracta de qüestionar-ho tot, ni tampoc partir des de zero, sinó mica en mica, anar introduint aquells canvis que simplement el pas del temps porta acompanyat amb la introducció de noves tendències i estils en la nostra vida quotidiana.

Sempre trobarem aquell que no vol ni sentir a parlar de la paraula canvi perquè opta per seguir amb les costums tradicionalistes obviant la realitat que es respira al seu entorn. A l’altre costat trobarem el pol oposat encarnat per aquella persona que no s’ho pensa dos minuts esdevenint pionera, trencant motlles i aportant la vessant més avantguardista ben present a les grans urbs.

Precisament, la setmana passada, en el ple del Congrés dels Diputats, esclatava una polèmica. Aparentment, aquesta notícia no té res d’especial perquè en una cambra legislativa els debats, les discussions i les contraposicions són més aviat una constant. Ara bé, en aquesta ocasió, l’objecte de la mateixa diferia molt dels elements estrictament polítics i anava més enllà, concretament l’atenció es fixava amb el ministre d’indústria, turisme i comerç, Miguel Sebastián.

Miguel Sebastián va arribar a la cambra baixa com qualsevol altre dimecres i es va asseure al seu escó, ara en aquesta ocasió no duia la corbata. Un petit detall que va ser copsat pel president del congrés, José Bono. A partir d’aquest fet, va tenir lloc un intercanvi de presents, Bono, sense pensar-s’ho dues vegades li va regalar una corbata del Congrés, amb els mítics lleons bordats, i Sebastián, va optar per oferir-li a José Bono, un termómetre, perquè reguli la temperatura del Congrés. Tot sigui dit de passada, per experiència puc afirmar que en un parell o tres d’ocasions que vaig assistir a la cambra baixa en la passada legislatura a principis d’estiu i mitjans de tardor, la veritat és que dins el Congrés hi havia una temperatura excessivament baixa.

Darrera d’aquesta anècdota s’amaga una qüestió purament estètica que pocs es plantegen abordar. Encara no hem superat la vella idea que perviu en moltes ments que es manifesta a través dels típics trajos i corbates que han de lluir els homes, símbol d’un elevat estatus, especialment relacionat amb el món polític i empresarial.

Quan alguna persona que forma part d’aquest cercle es planteja trencar amb aquesta realitat perquè senzillament no li agrada o bé prefereix lluir una camisa o un jersei, abandonant els ensopits trajos, aleshores s’activen totes les alertes.

Una bona mostra que posa de relleu que seguim emmirallats en les aparences, en la façana de les persones. Si parléssim d’una dona, la realitat ens demostra que tots plegats encara som més perversos. Ràpidament qüestionem si l’escot és adequat o excessiu, si la faldilla és massa curta, si els talons són correctes... En el cas dels homes, senzillament es qüestiona que duguin o no corbata. Una polèmica que em crida l’atenció perquè estic convençuda que si algun dia les futures generacions es fan ressò d’aquesta anècdota potser ens preguntaran que és això de la corbata o senzillament es faran un tip de riure.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/07/08
Laia Gomis