Cap de setmana de Congrés(I), 12è Congrés del PPC

Aquest estiu estarà marcat per les celebracions dels nombrosos congressos dels diferents partits polítics. Esquerra Republicana de Catalunya obria la porta i unes setmanes després s’hi sumava el Partit Popular. Aquest cap de setmana han tingut lloc un parell de congressos més. D’una banda, el 37è Congrés Federal del PSOE i també el 12è Congrés del Partit Popular de Catalunya.

Òbviament, he seguit amb major deteniment el Congrés del PSOE tot i que he procurat no oblidar l’existència del Congrés del PPC que m’ha permès fer-me una idea un xic més ajustada sobre l’estat d’ànim que es respira per les files populars catalanes.

Quan la setmana passada sorgia la candidata de consens (així anomenada pels sectors oficialistes però més aviat era la candidata imposada i nomenada a dit), Alicia Sánchez Camacho, alguns es pensaven que Montserrat Nebrera tiraria la tovallola. Precisament, la seva actitud va ser tot al contrari, la seva candidatura es va mantenir i el resultat després de la votació ens permetia entendre el motiu que provocava l’acord realitzat depressa i corrents entre Sirera i Fernández Díaz.

Si aquests haguessin mantingut la seva candidatura, Montserrat Nebrera s’hagués proclamat guanyadora del Congrés del PPC tal com revelen els resultats finals i aquesta realitat des de Gènova es veia com un autèntic perill.

Aquesta és la nova manera de treballar de Mariano Rajoy, el gir al centre i els nous aires i canvis que ens vol fer creure que tenen lloc en el si del partit. Ara a l’hora de la veritat, reprodueix amb el mateix mimetisme les imposicions que el seu predecessor Aznar emprava amb tanta freqüència.

Malgrat les distàncies ideològiques que em separaren amb el Partit Popular, si hagués estat compromissària no hagués dubtat quin hagués estat el sentit del meu vot, sense cap mena de dubte vers a Montserrat Nebrera. Una dona jove, liberal, moderna, educada i abastament preparada que no ha emprat mai els amiguismes i sempre que s’ha marcat uns objectius els ha exposat clarament, lluny de les rocambolesques actuacions d’alguns dels seus companys.

Aquestes alçades, tampoc està de més recordar que Alícia Sánchez Camacho, fins a la passada legislatura era diputada al Congrés. Així, que a les passades eleccions generals celebrades el passat 9 de març, encapçalava la llista del PP a Girona, però els pèssims resultats d’aquesta formació política la van deixar fora de la Cambra Baixa. Ara bé, un mes després, resultaria escollida senadora per designació autonòmica, a proposta del PPC al Parlament de Catalunya, en substitució de Daniel Sirera que cediria la seva condició de senador vers a Sánchez Camacho.

Aquest petit aclariment ens permet constatar amb major facilitat la trama que s’amaga darrera del Partit Popular de Catalunya. No obstant, Montserrat Nebrera ha mantingut una digna actitud, mantenint la seva candidatura que ha trepitjat els talons amb només un 7% de diferència de vots per Sánchez Camacho.

A més, memorables, les imatges dels compromissaris partidaris de Nebrera, celebrant en un to lúdic i festiu, el bon resultat obtingut així com els càntics que demostraven una veu viva i crítica en el si del Partit Popular de Catalunya. Una idea que trenca amb les cares llargues i els cops de porta que alguns donen quan no assoleixen el seu objectiu en comptes de seguir lluitant i intentant canviar les coses des de dins en comptes de donar mitja volta i marxar.

Alguns em criticaran per haver dedicat tot aquest escrit parlant del Partit Popular de Catalunya i haver situat en un segon nivell el protagonisme que ha tingut durant aquest cap de setmana el 37è Congrés Federal del PSOE. Ara, tot està pensat i meditat, perquè demà li dedicaré un extens i llarg escrit al nostre congrés però primer vull intercanviar opinions i constatar de prop les percepcions d’algunes de les persones que han viscut en primera persona aquest 37è congrés.