La verema ja és aquí

La rosada del matí crea una capa transparent d’humitat i frescor que les plantes agreixen enmig d’un ambient tremendament calorós. Els pàmpols es troben replets de gotes d’aigua i quan passes pel seu costat, si observes amb deteniment captes que l’aigua regalima cep avall i de tant en tant algun esquitx impacta sobre el fruït madur a punt de collir.

El sol a trenc d’alba s’imposa amb força a través de tímids raigs que esdevindran potents generadors de calor a mesura que avanci el dia. De moment, l’olor que es respira enmig de les vinyes em recorda a cada inci de la verema. Els tractors remouen la terra a través del seu pas pels camins pedregosos, les passes ràpides dels veremadors veterans contrasten amb el ritme lent i contingut dels més joves, que des d'un cert esceptisisme contemplen la immensitat de la parada que s'ha de collir.

La veritat és que el primer dia en el qual s'inicia la collita sempre regna una mica de descontrol, s'ha de trencar el gel i una vegada tota la maquinària es posa en marxa ràpidament queda endarrera la por i el desconcert inicial. S'ha de tenir en compte que durant un any tots els instruments han estat guardats als armaris i quan arriba el moment de treure'ls acostuma a passar que si no s'han guardat tots al mateix indret després no es troben. Ara els que veritablement són de l'ofici no esperen a l'ultim dia sinó que unes setmanes abans fan una ràpida comprovació per descartar aquelles eines que no són aptes per aguantar tota la campanya.

Des de ben petita em vaig iniciar en aquesta curiosa pràctica que consistia en anar a collir raïms, com si d'un joc es tractés, lluny de la responsabilitat i el compromís que adquirira uns anys més tard. Ara bé, l'atractiu i l'interès que vaig sentir des del primer dia que vaig posar els peus a les vinyes he de reconèixer que lluny d’esvair-se mentre anem avançant pel camí de la vida, aquest s’ha consilidat i ha esdevingut ferm en una concepció diferent i personal sobre el món vitivinicola.

La mecanització arriba cada vegada més a tots els espais de la nostra vida i l’agricultura no és pas una excepció. Aquesta és una dinàmica lògica perquè la manca de mà d’obra que existeix en el camp exigeix cercar respostes alternatives. Les àrdues tasques que acompanyen a la vermema no desperten passions entre el conjunt de la ciutadania, és veritat que al camp no gaudim d’un aparell d’aire acondicionat sinó que suportem estoicament la situació meteorològica del dia. Ara, quan és el moment de gaudir d’un bon vi tothom s’apunta per degustar-lo i destacar les propietats i els seus trets més característics.

Ara, del cep a l’ampolla, el raïm no hi va sol sinó que passa per tota una sèrie de fases intermitges on hi col·laboren moltes persones per fer possible que els ciutadans puguin gaudir d’una bona copa de vi. La veritat és que em considero una autèntica privilegiada pel fet de poder entrar en contacte directe amb la recol·lecció del raïm, una fase impescindible. Avui en dia aquesta tasca està força desprestigiada i malgrat les bones remuneracions no es troben persones que vulguin treballar en tota la campanya de la verema. Potser es tracta d’una excentrecitat però no descarto veure d’aquí uns quants anys com comencen a sorgir propostes per anar a veremar i els propis participants a l’acte estiguin disposats a pagar una generosa quantitat diners, d’acord amb les pautes que marquen els nous estils, sinó deixem que passi el temps i comprovarem si les meves prediccions són merament fum o bé una realitat perceptible a les nostres contrades.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/08/08
Laia Gomis

A la feina, cap risc

La sinistralitat laboral és una lacra que continua assetjant a la nostra societat. No ens podem mostrar impassibles davant d’aquesta realitat que cada any s’emporta centenars de vides humanes. Sense caure en el tòpic de les xifres i els percentatges crec que els més de 163.000 accidents laborals que es van registrar durant l’any passat són prou reveladors d’una realitat tremendament preocupant. Estem parlant de ciutadans que de bon matí marxen de casa seva per complir amb la seva jornada laboral i veuen interrompuda la mateixa a causa d’un accident que els pot arribar a causar la mort.

Centenars de famílies, s’han trobat immerses en aquesta realitat, un tràngol molt dur de suportar que encara és fa més difícil de pair quan coneixem que un elevat percentatge de les morts s’haguessin evitat si els treballadors haguessin gaudit dels instruments de seguretat que requerien per dur a terme la seva feina.

Si bé és cert que en algunes ocasions, són els propis treballadors els que rebutgen emprar les mesures de seguretat, crec que l’empresa no s’ha d’escudar amb aquest fet sinó demostrar una actitud impassible davant aquells treballadors que no compleixen amb la normativa en matèria de seguretat laboral.

Els empresaris han de tenir molt clar que la seguretat ha de ser una màxima en el conjunt de les seves instal·lacions. Més enllà del signe positiu del balanç o del compte de resultats, les condicions laborals dels treballadors han d’ésser la principal preocupació de les empreses perquè si aquestes són bones, sense cap mena de dubtes, acabaran revertint i beneficiant al conjunt del negoci.

Fa alguns mesos es va engegar una impactant campanya publicitària on els espectadors constatàvem els nombrosos perills que existeixen en moltes feines i la facilitat d’evitar-los emprant mesures de seguretat així com també utilitzant els instruments necessaris. El lema a la FEINA CAP RISC ha quedat interioritzat en moltes ments tot i que sembla que nombrosos empresaris han fet orelles sordes.

En el seu moment, aquesta campanya va ésser criticada per aquells que pensen que no tenen cap sentit ni tampoc cap efecte l’existència d’aquestes campanyes de publicitat. Crec que no ens trobem en la situació per rebutjar mecanismes de sensabilització, per tant d’entrada, els dono la benvinguda.

A més, les imatges impactats tampoc van ésser de l’agrat de moltes empreses, que segurament, els remordiments de consciència els provocava que s’hi sentissis plenament identificades i d’aquí la molèstia que despertava un inofensiu espot publicitari.

Novament, el Departament de Treball, ha volgut insistir en la importància de la prevenció dels accidents laborals i com els fulletons i les xerrades semblen que no donen l’efecte esperat. Aleshores, han complimentat els mecanismes clàssics amb una campanya un xic especial, enviant una tovallola i una pastilla de sabó a totes aquelles empreses que presenten un índex de sinistralitat laboral superior a la mitjana del sector.

El missatge és molt clar, davant la sinistralitat laboral la seva empresa es renta les mans. Les persones que han ideat aquesta campanya crec que han donat al centre de la diana i una prova palpable és la susceptibilitat i la irritabilitat que novament els empresaris han demostrat.

Ara, sempre escudats en l’anonimat perquè cap empresa vol aparèixer davant els mitjans de comunicació perquè automàticament, tots descobriríem que importants i prestigioses marques es troben entre les 4.000 empreses que presenten índexs de sinistralitat laboral superiors a la mitjana del seu sector.

No em volia mostrar aliena davant aquesta campanya que trobo tremendament encertada, esperem que no siguin necessàries més campanyes perquè aleshores voldrà dir que la sinistralitat laboral ha desaparegut.

Entre el joc i la guerra

Els comptadors van sumant medalles, la veritat és que aquests dies el conjunt del palmarès olímpic acapara l’atenció de tots els països. Bona part de la població, aprofitant l’estat letàrgic de les vacances resta embadalida davant la petita pantalla observant el comportament dels esportistes nacionals. Mentre milions de mirades observen atentament tots i cadascun dels esdeveniments que tenen lloc a Pequín, al Caucas es viuen episodis lamentables on l’ombra de la guerra es projecta amb una certa força.

Els telenotícies i la premsa escrita han dedicat un testimonial espai del seu temps en abordar la invasió que Rússia ha realitzat a un veí seu, l’estat de Geòrgia. De sobte, hem començat a veure tota una sèrie de moviments diplomàtics que no han donat el fruit esperat ja que han hagut de passar uns quants dies perquè Rússia cedís i acabés signant l’acord de pau. Tanmateix, una vegada s’havia acordat el mateix, les seves tropes continuaven ocupant tranquil·lament bona part del país georgià.

El president de la Unió Europea, Nicolàs Sarcozy, no ha dubtat en intervenir-hi i en un viatge llampec, Condolezza Rice, també ha volgut apropar-se a la zona i constatar de ben a prop el clima que s’hi respira amb l’únic objectiu de posar fi al mateix.

La veritat és que no deixa de ser curiós que els Estats Units mostrin una certa preocupació vers el conflicte que Rússia ha provocat però el més impactant és assistir a les lliçons de legislació internacional que George Bush ha realitzat vers els governants russos.

No està de més, recordar que la situació que ha tingut lloc a Geòrgia em recorda altres invasions on es repetien els paral·lelismes però tan sols canviaven els actors. La veritat és que les informacions no es preocupen per anar al fons de la qüestió sinó que a través de quatre apunts ràpids i algun que altre enviat especial cobreixen amb una certa timidesa la informació que prové des de Geòrgia.

Tanmateix, els bons gestos americans tenen una clara i ràpida explicació: els interessos econòmics que aquest país té dipositat en Geòrgia. Cal recordar que en aquest petit estat es troben importants reserves energètiques i a més gaudeixen de bones comunicacions, amb un gasoducte i un oleoducte que a través de Turquia poden connecten directament amb Europa sense necessitat de trepitjar sòl rus.

Tot i haver signat un acord de pau, els russos es volen fer pregar demostrant la seva superioritat armamentística. S’han compromès en replegar les tropes el més aviat possible però quasi una setmana després que s’aconseguís signar aquest acord, els blindats passegen tranquil·lament per l’estat georgià.

Mentre, a Pequín, es van desenvolupant els Jocs Olímpics amb una tremenda normalitat, restant absents de la realitat que es respira arreu del planeta. Aquests dies res pot esgavellar la gran cita esportiva que es celebra al gram imperi xinès. En tot cas, quan s’acabi aquest esdeveniment, amb una mica de sort, potser algú es preguntarà per l’estat del conflicte bèl·lic o el més segur és que aquest resti en l’oblit de bona part dels habitants del nostre planeta davant la prioritat de comptar medalles olímpiques.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 22/08/08
Laia Gomis

En record a Federico García Lorca

Els anys passen però aquest fet no provoca que l'ombra que va projectar un geni com Federico García Lorca s'esvaeixi. Precisament, avui es comemora el 72è aniversari de la seva mort, més aviat hauríem de parlar del cruel assesinat, tanmateix Lorca continua ben viu entre molts de nosaltres.

Federico García Lorca era una persona senzilla, humil, compromesa amb els valors republicans i a més comptava amb una trajectòria literària realment admirable esdevenint l’escriptor més famós del nostre país tot i la seva joventut.

Segurament, una amalgama dels elements esmentats a les línies precedents, despertava la ira i la ràbia d’aquells que ni de bon tros arribaven a la sola de la sabata d’aquest veritable geni literari. A punt d’emprendre un viatge cap a terres mexicanes, Lorca va preferir fer una darrera visita a la seva ciutat natal, Granada, de la qual no en sortiria mai més en vida.

A sang freda van acabar amb la seva vida però no van aconseguir esborrar la petjada que Lorca havia realitzat vers la societat espanyola. De generació en generació han passat les seves obres literàries que han esdevingut un veritable clàssic per molts de nosaltres.

Recordo quan em va caure per primera vegada un llibre de Lorca a les mans, vaig fer una ullada ràpida i sense ésser conscient, vaig començar a gaudir llegint uns poemes especials, notava que no seguien els cànons clàssics ni tampoc emprava temes recorrents tant habituals en el món poètic. Mica en mica em vaig anar introduint en el món que Lorca dibuixava a través dels seus poemes.

Avui, setanta-dos anys més tard del seu assessinat quan rellegim els seus versos, aquests continuen transmetent la força i l'energia amb la qual van ésser escrits i plasmats en el paper. No voldria oblidar la data d'avui, i en record a Lorca voldria brindan un senzill homenatge, perquè com molt bé titula un bell poema, el poeta diu la veritat.

EL POETA DICE LA VERDAD

Quiero llorar mi pena y te lo digo
para que tú me quieras y me llores
en un anochecer de ruiseñores,
con un puñal, con besos y contigo.
Quiero matar al único testigo
para el asesinato de mis flores
y convertir mi llanto y mis sudores
en eterno montón de duro trigo.

Que no se acabe nunca la madeja
del te quiero me quieres, siempre ardida
con decrépito sol y luna vieja.

Que lo que me des y no te pida
será para la muerte, que no deja
ni sombra por la carne estremecida.

Federico García Lorca

Festa Major de la Bisbal del Penedès

Molts pobles i ciutats es troben celebrant les seves festes majors. Pel voltant del 15 d’agost arriben el fort de les festes majors. A la nostra comarca, Bellvei i La Bisbal del Penedès, gaudeixen d’uns dies amb una intensitat festiva molt especial.

A vegades, aprofitava aquests dies per fer una petita escapada però com enguany no ha estat així, he aprofitat l’oportunitat que tenia per anar a treure el cap a una d’aquestes festes majors. Ahir al vespre, vaig estar a la Bisbal del Penedès, escoltant atentament els versots del Ball de Diables de la Bisbal del Penedès i acte seguit la lectura del pregó de la festa major.

La veritat és que sempre he defensat la importància que tenen i el valor que es desprenen dels versots que un grup de persones elaboren i treballen detingudament per oferir-los al conjunt de la ciutadania en l’acte d’obertura de la Festa Major.

Tanmateix, no està de més recordar, que existeixen tota una sèrie de polítics, que no entenen els versots i com pensen que en poden sortir esquitxats durant la lectura dels mateixos, obliden el caràcter democràtic i la coneguda llibertat d’opinió i expressió i ràpidament opten per una actitud defensiva per mirar de conèixer amb antelació el contingut dels mateixos.

Precisament, aquesta situació s’ha donat a la Bisbal del Penedès, ja que l’alcalde pretenia conèixer els versots abans de la lectura pública. A més, les coses no s’acaben aquí ja que algun membre de l’equip de govern municipal encapçalat per ERC i ADM volien restar importància a la lectura dels versots i desnaturalitzar aquest acte canviant de dia i proposant la lectura dels mateixos un dia laborable, concretament el dilluns 18 al vespre.

Aquest fet marcava un preludi, s’havien guanyat directament que dediquessin un vers aquesta realitat i anava en la següent direcció:

“...Hem lluitat contra la censura
perquè n’hi havia més d’un
que els volia llegir de forma prematura...”

Els versots dibuixen des d’una perspectiva sàtira i crítica la realitat política i social que es respira en el municipi. Per aquest fet, penso que per entendre tots i cadascuns versots calia estar una mica al dia de tot el que ha donat de si en aquest darrer any en aquest municipi penedesenc sinó es corria el risc de perdre el fil amb alguna que altre ironia que amb molta traça i enginy havien ideat els membres del Ball de Diables de la Bisbal del Penedès.

Després d’aquesta actuació molt esperada a càrrec del Ball de Diables de la Bisbal del Penedès, va arribar el torn del pregó. Abans de donar pas al pregoner,l’alcalde, Josep Maria Pugibet, va aprofitar per adreçar unes paraules a tots els assistents congregats davant l’ajuntament.

Ara bé, allò que inicialment molts pensàvem que seria la presentació del pregoner va esdevenir pràcticament l’essència i el caràcter propi del pregó. Personalment, penso que les seves paraules no s’ajustaven al context amb el qual ens trobàvem, en l’obertura d’una festa major, i tampoc està de més ressaltar algun que altre toc masclista que sobrava en el seu discurs. Després de parlar durant una bona estona, va passar la paraula al pregoner, al sr. Pere Guixer que va procedir a la lectura del pregó i en poc més de deu minuts, es donava per acabat l’acte d’inauguració de la Festa Major.

Acte seguit, es va servir una copa de cava per a tots els assistents i com és habitual, no vam desaprofitar l’oportunitat que sempre brinda aquests actes, tot intercanviant unes paraules i saludant a tota una sèrie de persones que feia temps que no veia. D'aquesta manera es donava el tret de sortida per a un llarg cap de setmana de gresca i rauxa a la Bisbal del Penedès!

L’equador de l’estiu

L’equador del mes d’agost ja ha arribat, l’anhelat estiu que tots esperàvem amb il·lusió a principis de juny va esgotant els dies llargs i calorosos. En un tres i no res, arribarà el setembre i les vacances s’hauran fos com un glassó de gel davant el sol imperant propi d’aquesta època de l’any.

No fa massa anys que l’agost era un mes inhàbil a tots els seus efectes. Tradicionalment, en aquest període de l’any les empreses penjaven un cartellet a les seves portes on s’anunciava el cessament de l’activitat durant quinze dies o inclòs un mes sencer. Alguns poden pensar que aquesta realitat descriu èpoques immemorables en blanc i negre però amb petites matitzacions aquesta essència es continua mantenint en el funcionament del nostre país.

Aquells que durant l’estiu estem treballant podem constatar com el ritme i la intensitat frenètica pròpia de la resta de l’any es redueix considerablement. Durant el mes de juliol l’activitat encara és abundant, el telèfon treu foc i sempre sorgeixin petites complicacions que requereixen solucions immediates perquè tothom té molt clar que a partir del mes d’agost s’inicien les vacances.

Aquest avís no és una amenaça sinó més aviat una realitat perquè quan el calendari marca l’agost sembla que en el nostre país tot s’atura. De sobte, totes les presses i les qüestions urgents si no s’havien resolt fins aleshores, automàticament han d’esperar al setembre perquè apareix la paraula pròpia de l’estiu: “vacances”.

Des d’un punt de vista tècnic i més concretament de la gestió de costos, és molt més eficient un funcionament continuat de l’activitat productiva o dels serveis que s’han de prestar. Del contrari, la paralització total implica haver de reactivar novament tots els mecanismes i començar des de zero quan es reprèn l’activitat al mes de setembre.

Sembla ser que aquests postul·lats no preocupen a la gran majoria d’empreses del nostre país tot i que tímidament podem constatar la introducció d’alguns cànons europeus com ara la jornada intensiva o bé la flexibilització laboral.

En la mentalitat de molts empresaris continua la vella idea que mentre més hores a la feina millor, ja que així s’aconseguirà una major productivitat. Malgrat la tossuderia d’alguns, la realitat dista molt d’aquesta percepció ja que les estadístiques ens demostren que més hores a la feina no implica automàticament major productivitat.

No és pas casualitat que moltes empreses assumeixin el compromís de la conciliació de la vida laboral i familiar ideant ambiciosos plans de treball que van més enllà de les exigències mínimes que recullen les lleis vigents en el nostre país. Precisament, la flexibilització o la jornada intensiva són alguns dels elements que es poden trobar recollits en molts plans de treball ja que allò que veritablement interessa és si s’han assolit els objectius marcats i no pas el nombre d’hores que la persona ha estat asseguda a la cadira davant l’ordinador.

Encara han de passar alguns anys perquè aquesta nova cultura empresarial i laboral esdevingui la tònica general en el nostre país, de moment, aquets petits intents són una bona notícia que marquen el rumb d’un futur que esperem que sigui proper.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/08/08
Laia Gomis

Sopar Can Corbella 2008

L’estiu és una època ideal per acabar amb l’estrés i la rutina, un temps ideal per descansar i perdre de vista per uns dies les agendes. No obstant, hi ha una cita ineludible en aquesta època de l’any, el sopar de Can Corbella.

En un entorn envejable, a la masia de la família Corbella, al voltant d’oliveres i garrofers esdevé una excusa perfecta per trobar-se amb més de tres-cents companys i companyes socialistes, especialment del Baix Penedès però també d’arreu del territori.

Un acte d’aquesta envergadura no s’organitza sol sinó que es requereixen moltes persones que a través de petites ajudes permeten que esdevingui un sopar lluït. Començant per la família que durant més d’una setmana veu interrompuda la tranquil·litat pròpia de l’entorn, així com també totes aquelles persones que preparen l’espai, ampliant la instal·lació elèctrica amb més llums perquè no hi hagi espais foscos, preparant i muntant les taules, organitzant-les, preparant les estovalles. No ens podem oblidar d’aquells que amb aquesta calor horrorosa es passen el dia a la cuina preparant un àpat per més de tres-centes persones. Que ningú s’enganyi aquest acte, sense totes aquestes persones no seria possible.

Si em permeteu un petit apunt, us puc assegurar que la gran majoria de les persones, una vegada havia finalitzat el sopar van col·laborar plegant la seva cadira i portant-la a l’espai habilitat per l’ocasió on s’emmagatzemaven. I és de justícia dir que vaig veure moltes persones amb diversos i elevats càrrecs institucionals que eren els primers que no s’ho pensaven dues vegades donant un cop de mà.

A més, voldria trencar amb un tòpic que alguns s’espavilen a fer córrer a favor de totes aquelles persones que van assistir al sopar, des dels membres de l’organització, passant per tots els companys i companyes del Baix Penedès fins arribar a totes les persones que seien a la taula presidencial van pagar el sopar. I aquells que no s’acaben de creure les meves paraules us deixo amb la imatge del president Montilla i primer secretari del PSC acostant-se a pagar el sopar.

José Montilla a punt de pagar el sopar i al costat dret, Pepa Rovira (vidua de Joan Reventós) i Ivonne Hortet (vidua de Carlos Barral)

Si quelcom caracteritza aquest sopar és la singularitat del menú, els típics peus de porc i la sípia amb patates. Cal reconèixer que no es tracta d’un àpat molt ideal en el mes calorós per excel·lència però no ens enganyem perquè en el nostre país, els àpats esdevenen l’excusa ideal per reunir a nombrosos companys i companyes. A més, el menú també compta amb una història curiosa, ja que aquest sopar fa més de 27 anys que es celebra i aquestes alçades ningú es planteja canviar el menú. Tot i com va reconèixer el Martí Carnicer en el torn dels parlament, enguany els peus de porc comptaven amb una petita innovació culinària!

Tot i trobar-nos en el punt àlgid de les vacances, algú podria pensar que aquest sopar socialista és un reducte amb quatre gats. Molt lluny de la realitat perquè l’èxit està assegurat ja que cada any s'apunten més companys i companyes. Mentre tothom tranquil·lament gaudia del sopar l'Olga i jo mateixa estavem en un raconet de l'espai on es desenvolupava el sopar rumiant com havíem de coordinar alguns elements que restaven pendents i m'han passat aquesta imatge que m'ha fet gràcia posar.

Enguany, el sopar de Can Corbella ha comptat amb el President la Generalitat, José Montilla, el delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, la delegada del govern, Teresa Pallarés, el secretari general d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Martí Carnicer, el Director del Serveis Territorials l’Economia i Finances a Tarragona, Ernest Benito. Els diputats al Congrés, Francesc Vallès i Joan Ruiz, els senadors Ramon Aleu i Judith Alberich els diputats al Parlament, Àlex Martínez i Núria Segú,els diputats a la diputació, Josep Guasch i Maite Huertas, els alcaldes i alcaldesses socialistes del Baix Penedes, regidors i regidores i consellers comarcals.

Si aquest sopar desperta un desplegament periodístic important en el moment dels parlaments de les diverses persones que aprofiten el sopar per adreçar unes breus paraules a totes les persones que participen a l’acte cal tenir en compte que enguany encara hi havia més càmeres i periodistes a l’entorn de la masia de can Corbella ja que tothom estava atent i expectant a les paraules que el president Montilla realitzaria entorn el finançament.

El President de la Generalitat, José Montilla no va ser l'únic en dirigir unes breus paraules a tots els presents ara tampoc es tracta de reproduir i plasmar totes les reflexions i opinions que durant el torn de parlaments van oferir-nos destacats dirigents polítics del nostre partit. Tots els assistents vam comptar amb el privilegi de sentir en viu i en directe les interessants i alhora innovadores opinions de tots aquells que van pujar dalt de l'escenari per explicar-nos quelcom. Us deixo amb una bateria d'imatges que evidencien aquesta realitat

Helena Arribas i Jordi Sánchez

Josep Mª Sala i Judith Alberich

Martí Carnicer i Xavier Sabaté

Ara el sopar comptaria amb una petita sorpresa d’última hora. El rellotge marcava més enllà de les dotze de la nit i la família Corbella es trobava de celebració ja que el 9 d’agost, era l’aniversari de la Margarida Lambea, la dona de Salvador Corbella. No vam voler deixar escapar l’oportunitat i vam preparar una sorpresa, lliurant un pastís i un petit detallet en agraïment al fet de poder celebrar un any més aquest mític sopar socialista a les instal·lacions de la família Corbella.

Després del sopar sempre hi ha qui marxa amb rapidesa però una vegada ja s’ha acabat l’acte és el moment de parlar amb uns i altres, amb més tranquil·litat i una vegada superada la prova de foc, sempre intento no perdre l’oportunitat que aquests actes ofereixen. Aquells que em coneixen, saben prou bé que càmera en mà procuro immortalitzar aquesta actes i tot i que vaig estar força atabalada i no vaig dedicar-me tant com hagués desitjat amb aquesta tasca. Ara, no m’ho vaig pensar dues vegades i li vaig demanar al President Montilla si em permetria fer-me una foto, molt amablement ho va acceptar.

Pel voltant tenia alguns companys i companyes que quan ho van veure i no van trigar en fer broma sobre aquest fet. La veritat és que no em molesta gens ni mica perquè se que no ho fan amb mala intenció sinó més aviat per fer-me enrabiar. Així que us deixo amb la nova imatge que ben aviat s’incorporarà en el meu petit santuari que dia rere dia es va fent més gran gràcies a la bona predisposició i la paciència de molts companys i companyes que no dubten en fer-se una foto amb mi. Lluny d’altres estranyes finalitats que alguns es poden pensar, el valor d’aquestes imatges és simplement gaudir d'un record expressat a través d'una imatge.

Montilla visita el Montmell

Ahir a la tarda, el president la Generalitat, José Montilla, va realitzar una visita institucional a un bonic municipi de la nostra comarca, el Montmell. Un poble amb una peculiaritat molt especial, des de l’alçada i el caràcter preeminent que li ofereix els seus 429 metres d’alçada sobre el nivell del mar i a més el fet d’albergar el pic més alt del Baix Penedès, gaudeix d’una molt bona perspectiva observant amb atenció i cautela el conjunt del Baix Penedès.

Normalment, tots plegats estem acostumats a relacionar les visites que els presidents efectuen a municipis mitjans i grans, poblacions conegudes per una gran majoria de la ciutadania. No obstant, desitjaria destacar el gest del president del la Generalitat en visitar un municipi que ni de bon tros arriba als 1.500 habitants. Aquest fet no és una casualitat sinó que encaixa perfectament dins la política de proximitat que sempre ha volgut impulsar i alhora aprofundir el president Montilla.

A més, també cal destacar el context en el qual es realitza aquesta visita perquè tots som prou conscients que aquest estiu les càmeres estan focalitzant totes les visites i les trobades que el president Montilla efectua perquè el 9 d’agost estava a punt d’arribar.

Efectivament, ahir era 8 d’agost, un dia abans que es complís el termini que fixa l’Estatut per assolir un acord en matèria de finançament i en comptes de tancar-se al despatx, el president va optar per no alterar la seva agenda i des de la proximitat va visitar el Montmell.

Imma Costa i José Montilla (*)

Les autoritats locals, encapçalades per l’alcaldessa del Montmell, Imma Costa i diversos regidors i regidores a més del subdelegat del govern al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté el van rebre a l’entrada del municipi, al costat de l’esplanada on tots acostumem a deixar el cotxe aparcat quan anem a treure el cap per aquest municipi. I a peu, tota la comitiva, passejant tranquil·lament van anar plegats fins a l’Ajuntament.

A més, durant aquest trajecte, el president Montilla va conèixer les opinions d’alguns ciutadans que no dubtaven en acostar-s’hi així com també de la diversa quitxalla del Montmell que no s’acabaven de creure que pels carrers on ells estaven jugant i gaudint de l’estiu passava el president de la Generalitat.

Anit no estava a casa i aquest fet m’impedia veure el telenotícies però he de reconèixer que em va sonar el mòbil diverses vegades i l’objecte de quasi tots els missatges que rebia tenien un denominador comú, amics i amigues d’arreu de Catalunya veien per la televisió un municipi del qual en alguna que altre ocasió els havia parlat i ho recordaven, automàticament no dubtaven en fer-me saber que per TV3 El Montmell ocupava un bon espai del telenotícies.

Per alguns, això serà una tonteria però no ho interpreto així. He de reconèixer que em sento plenament orgullosa que ahir el Montmell focalitzés una part de l’atenció dels milions de ciutadans que miren les notícies de TV3.

Els municipis petits són una realitat dins l’estructura pròpia i característica en el nostre país, tenen enormes dificultats perquè cal no oblidar que acostumen a comptar amb pocs recursos i tot i així, intenten buscar la manera perquè els seus habitants comptin amb uns bons serveis. Si durant un dia gaudeixen d’un petit protagonisme amb un ressò a nivell de tot el país em sembla molt encertat perquè ens demostra que més enllà de les capitals també la vida és present en els pobles, municipis viles i ciutats!

(*) La imatge que he adjuntat no es va captar en la visita oficial sinó que és una imatge d'arxiu

Anacronisme

El sentiment d’entreteniment, diversió i alegria que acompanya a totes les festes majors és una constant. Només cal arribar a un municipi que es troba en plena celebració d’uns dies tant especials com són els de la seva festa major i automàticament, sense ésser conscient t’impregnes d’un veritable esperit festiu.

Dins els programes de les festes majors que durant aquests dies es desenvolupen pels municipis del Baix Penedès, podem constatar una gran diversitat d’activitats, entre les quals no falten els tradicionals correfocs, les jornades castelleres o el toc musical que amenitza i engresca les jornades festives Tanmateix, en aquesta ocasió no us voldria parlar d’unes festes que amb tota seguretat vosaltres coneixeu millor que jo. Més aviat m’agradaria aprofundir en l’eix central de les festes majors de molts municipis de les Terres de l’Ebre.

El veritable protagonista en aquestes festes majors és sense cap mena de dubtes el bou. Un animal que es converteix en el centre de totes les mirades i atencions perquè durant uns dies esdevé l’ànima de les festes. Només cal desplaçar-se pels municipis ebrencs per constatar en primera persona el fervor i la veneració que els més grans però també les generacions més joves manifesten davant dels bous.

Aparentment, aquesta descripció ens conduiria a pensar que els actes que es duen a terme amb els bous són de màxim respecte vers la integritat d’aquests animals. Ara, quan t’endinses una mica i descobreixes que un dels actes amb més reclam es basa en col·locar sobre les banyes del bou dues boles de foc, aleshores desapareix la presumpció anterior.

Els organitzadors d’aquests actes asseguren que l’animal no pateix perquè els col·loquen una plataforma que els protegeix i a més asseguren que si els cau alguna espurna tenen la pell molt dura i no arriben a cremar-se. De totes maneres, a cap persona li faria massa gràcia que malgrat una bona protecció sobre el seu cap els col·loquessin una bola de foc.

Ara bé, aquestes acurades explicacions no convencen aquells que des de la racionalitat absoluta no dubtem en declarar aquests actes com una autèntica salvatjada. De totes maneres, els seguidors incondicionals d’aquests actes parlen d’estima i respecte vers els bous. Una realitat que no encaixa massa bé després de conèixer el fons d’aquestes polèmiques festes.

A més, em consta que alguns d’aquests actes són finançats integrament per les penyes taurines i altres van a càrrec del pressupost municipal i ens supramunicipals que no dubten en col·laborar-hi. Un atac frontal contra els animals és igualment greu si s’efectua des d’un punt de vista privat o públic. Ara em sembla una autèntica aberració que institucions democràtiques com els ajuntaments esdevinguin veritables còmplices d’aquesta crueltat i lluny de combatre-la hi participin directament finançant uns actes de menyspreu als animals. Aquestes alçades no valen les invocacions a les tradicions per justificar fets que ens fan retrocedir fins l’Edat Mitjana.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/08/08
Laia Gomis

Torredembarra: cas de transfuguisme

El transfuguisme és una qüestió que de tant en tant esquitxa l’actualitat informativa però tendim a pensar que es tracta d’una realitat molt llunyana. Afortunadament, la seriositat, el rigor i la responsabilitat són atributs presents en la gran majoria dels polítics del nostre país, sense distinció de partits polítics ni tampoc ideologies.

Ara, en determinades i puntuals ocasions la irresponsabilitat d’alguns polítics, comptats amb els dits de les mans però hem de reconèixer que gaudeixen d’un gran ressò mediàtic, a través d’un comportament detestable traint una ideologia política que se’ls pressuposava perquè a través d’alguns gestos concrets i concisos com és esdevenir un transfuga amb totes les seves lletres, demostren que precisament el projecte polític i el treball pensant en el municipi no es troben entre les seves principals preocupacions.

Aquesta realitat ha tingut lloc en alguns municipis del nostre país i el darrer cas sobre el qual tinc notícia és a Torredembarra. En les passades eleccions municipals celebrades el 27 de maig del 2007, el PSC esdevenia guanyador de les eleccions amb cinc regidors, després el seguia CIU amb 4, ERC, Alternativa Baix Gaià i Agrupació Democràtica Torrenca 2 regidors per cada formació política, el PP i el Grup d’Independents per Torredembarra comptaven amb un regidor.

Manuel Jiménez (fins el passat dilluns alcalde de Torredembarra)

Els resultats obrien un període de negociació entre tots els partits polítics ja que cap formació gaudia de la majoria absoluta per governar Torredembarra. Els pactes en democràcia són totalment legítims uns amb més sentit i coherència que d’altres però aquest fet no els resta legitimitat. Ara bé, feia temps que des de CIU de Torredembarra s’estava buscant una alternativa al govern municipal encapçalat pel socialista Manuel Jiménez.

A finals de la setmana passada tenia notícia de l’acord al qual havien arribat els quatre regidors de CIU, els dos de l’Agrupació Democràtica Torrenca, el regidor del PP i el del Grup d’Independents per Torredembarra. La majoria absoluta en aquest municipi tarragoní està situada en nou regidors, si sumeu els resultats exposats anteriorment veieu que l’alternativa no és possible perquè els manca un regidor. Així que per assolir el llindar de la majoria absoluta, la regidora del PSC, Laura Pradera no ha dubtat en donar suport a l’alternativa de govern liderada per convergent Daniel Masagué, oblidant que ella era regidora socialista i per sobre de tot es devia al seu partit.

Laura Pradera

No tindria res a dir si l'acord s'hagués realitzat entre diverses forces polítiques perquè cal reconèixer les dificultats existents a l'hora de governar que presentava l'actual equip de govern que es trobava en minoria format per l'alcalde i tres regidors. Ara bé, en el moment, que CIU no dubta en comptar amb una trànsfuga per assolir l'acord, aleshores automàticament perd tota la credibilitat.

Sempre he pensat que quan una persona s’adhereix i es compromet amb un projecte polític ha de ésser conscient de la responsabilitat que aquest fet suposa. No es tracta d’un gest que es pugui realitzar alegrement sinó que convé meditar i reflexionar abans de donar aquest important pas. I si a més, s’assumeix un compromís, anant més enllà, formant part d’una candidatura i esdevé regidor, automàticament, s’ha de deixar de pensar en clau personal i ésser conscient que es compta amb el recolzament de centenars de ciutadans que han confiat en el projecte polític que representa.

Ocasionalment, apareixen individus que demostren que allò que menys els interessa una vegada han esdevingut regidors és el projecte polític i treballar en benefici del municipi sinó que més aviat pensen única i exclusivament de manera egoista en la seva projecció personal. Aquesta situació ha passat a les files del PSC de Torredembarra però no és un cas exclusiu dels socialistes sinó que tots els partits polítics de l’arc parlamentari compten amb algun cas que reprodueix els ítems aquí esbossats.

Daniel Masagué (CIU) a l'esquerra de la imatge

El més trist no és que aquestes persones de la nit al dia canviïn la seva ideologia, si és que en tenen, sinó que altres partits polítics aprofitin l’avinentesa i vulguin comptar amb el suport d’una persona que no només ha traït la confiança dels companys que van pensar en ella per formar part d’una candidatura sinó que a més, s’ha mofat a la cara de tots els ciutadans del seu municipi.

Tots els partits polítics haurien de treballar conjuntament per condemnar i el més important evitar el transfuguisme. Aquest fet començaria en no acceptar cap alcaldia adquirida gràcies amb els vots sospitosos de persones que un dia es troben en una formació política i l’endemà en una altra que es troba a les antípodes.

El proper dijous 7 d’agost tindrà lloc el ple on es farà efectiu l’acord assolit entre CIU, l’Agrupació Democràtica Torrenca, el Grup d’Independents per Torredembarra, el PP sense oblidar-nos del vot de la trànsfuga Laura Pradera. I amb tota seguretat, Daniel Masagué esdevindrà el nou alcalde de Torredembarra.

Un dia trist no només pel municipi de Torredembarra i el conjunt dels seu habitants sinó per extensió per tots els demòcrates que condemnem amb fermesa i rigor aquestes actituds barroeres que uns efectuen i altres sense cap mena d’escrúpols, aprofiten per esdevenir alcaldes.