dilluns, d’agost 18, 2008

En record a Federico García Lorca

Els anys passen però aquest fet no provoca que l'ombra que va projectar un geni com Federico García Lorca s'esvaeixi. Precisament, avui es comemora el 72è aniversari de la seva mort, més aviat hauríem de parlar del cruel assesinat, tanmateix Lorca continua ben viu entre molts de nosaltres.

Federico García Lorca era una persona senzilla, humil, compromesa amb els valors republicans i a més comptava amb una trajectòria literària realment admirable esdevenint l’escriptor més famós del nostre país tot i la seva joventut.

Segurament, una amalgama dels elements esmentats a les línies precedents, despertava la ira i la ràbia d’aquells que ni de bon tros arribaven a la sola de la sabata d’aquest veritable geni literari. A punt d’emprendre un viatge cap a terres mexicanes, Lorca va preferir fer una darrera visita a la seva ciutat natal, Granada, de la qual no en sortiria mai més en vida.

A sang freda van acabar amb la seva vida però no van aconseguir esborrar la petjada que Lorca havia realitzat vers la societat espanyola. De generació en generació han passat les seves obres literàries que han esdevingut un veritable clàssic per molts de nosaltres.

Recordo quan em va caure per primera vegada un llibre de Lorca a les mans, vaig fer una ullada ràpida i sense ésser conscient, vaig començar a gaudir llegint uns poemes especials, notava que no seguien els cànons clàssics ni tampoc emprava temes recorrents tant habituals en el món poètic. Mica en mica em vaig anar introduint en el món que Lorca dibuixava a través dels seus poemes.

Avui, setanta-dos anys més tard del seu assessinat quan rellegim els seus versos, aquests continuen transmetent la força i l'energia amb la qual van ésser escrits i plasmats en el paper. No voldria oblidar la data d'avui, i en record a Lorca voldria brindan un senzill homenatge, perquè com molt bé titula un bell poema, el poeta diu la veritat.


EL POETA DICE LA VERDAD

Quiero llorar mi pena y te lo digo
para que tú me quieras y me llores
en un anochecer de ruiseñores,
con un puñal, con besos y contigo.
Quiero matar al único testigo
para el asesinato de mis flores
y convertir mi llanto y mis sudores
en eterno montón de duro trigo.

Que no se acabe nunca la madeja
del te quiero me quieres, siempre ardida
con decrépito sol y luna vieja.

Que lo que me des y no te pida
será para la muerte, que no deja
ni sombra por la carne estremecida.


Federico García Lorca

4 Comments:

At 4:34 p. m., Blogger Miquel Casellas said...

Un geni que va acabar els seus dies abans d'hora. Què seria si hagués viscut més?

 
At 6:59 p. m., Blogger Sóc el Roger, said...

Es va perdre una generació que els anys 40 i 50 hagués impulsat la cultura del país en una bona direcció. Probablement no tindríem molts problemes dels que tenim ara pel que fa a educació, racisme, i probablement d'urbanisme!

 
At 10:37 a. m., Blogger noemozica said...

hola...
em dic noelia, i no ens coneixem... he arribat al teu blog pq a totes dues ens agrada l'amic retrobat, de fred ulhman... quines coses...

puc dissentir del que escrius sobre lorca?? vagi per davant que m'encanta... sobre tot en la seva vertent més de teatre... bernarda alba, yerma, mariana pineda, bodas de sangre... totes insuperables!!

però... no era una persona humil i senzilla... era un burgès, amb calers. a casa seva es vivia bé. sabia tocar el piano i anava a la residència d'estudiants... miguel hernández era com tu dius. lorca no. tot i això, crec q encara l'honar més ésser republicà i fidel defensor dels drets de les persones... pq jo sempre dic q és molt fàcil ser d'esquerres quan no es té res, però no tant quan tens molt a perdre (has vist la pel·li "un lugar en el mundo", d'aristarain, amb j. sacristán, c. roth i f. luppi?)...

d'altra banda... lorca no és l'únic artista i intel·lectual q van matar a la guerra civil. ni l'únic a qui el van pelar per ser gay. no va ser l'únic q va lluitar i q va morir per una causa... però l'han fet màrtir, com a tants d'altres (hendrix, sant sebastià, cobain, luther king...). i dic jo... realment lorca seria tan laureat ara mateix si no l'haguessin mort?? pregunta sense resposta, ni punyetera falta q fa... pq q era un geni, ho era!!

òstres... perdona el rotllo... ja se sap... currant a l'agost!!

apa, petons, i llarga vida a l'obra de lorca!!

 
At 9:23 p. m., Blogger Laia Gomis said...

Això de treballar en ple mes d’agost provoca que no puguem dedicar tant de temps com voldria aquest espai i la veritat és que tenia present que havia de contestar els comentaris però no trobava el moment.

Com acostumo a fer quan tinc comentaris acumulats, començaré pel darrer i abans de incidir sobre l’objecte de l’escrit, comentar-te que L’amic retrobat és un llibre que em va encantar, no sé si el moment en el qual vaig llegir-lo va provocar que m’apassionés tant però és un dels meus llibres de capçalera per tot el que transpúa pàgina a pàgina de l’obra.

Fet aquest apunt, comentar-te que vaig considerar inicialment si feia aquest escrit perquè sóc plenament conscient que moltes persones anònimes i dotzenes d’artistes menys coneguts que Lorca van ser assassinats en mans dels feixistes. Per ells, el meu màxim respecte, honor i admiració però al final em vaig decidir per fer un escrit sobre aquest autor andalús perquè no volia deixar passar desapercebuda aquesta data i reivindicar la veu d’un poeta que molts durant massa anys han volgut fer callar per sempre més.

Si bé és cert que la família de Lorca s’emmarcava dins la classe burgesa, quan parlava de senzillesa i humilitat no ho feia en el sentit econòmic dels termes sinó més aviat en relació a la manera de ser i a la pròpia personalitat d’aquest geni.

No crec pas que el fet de la mort de Lorca hagi provocat la veneració d’aquest autor, l’estil literari i les seves obres evidencien aquesta realitat. A més, només cal veure que en la seva època i tot i la seva joventut ja era considerat un gran artista

Roger, no puc estar més d’acord amb tu, perquè la guerra va provocar grans desastres, especialment pèrdues de milers de vides, però aquest no va se rni molt menys l’únic impacte. Ara, com sempre he sentit, pitjor va ésser la postguerra, època en la qual la va continuar l’èxode de milers de persones, entre les quals es trobaven figures punteres en el nostre país.

Tot aquest capital humà que havia de tenir un paper importantissim en el devenir del nostre país, es va deixar escapar, senzillament perquè l’opulència i la saviesa dels salvadors d’aquest país es pensaven que des d’una profunda ignorància arreglarien el món, més aviat, van arreglar la seva petita parcel•la de món, ajustant-la a les seves necessitats i plaers.

Parlar sobre fins on hagués arribat Lorca si no l’haguessin assassinat és entrar en el terreny de les especulacions tot i que personalment penso que la vida literària hagués estat molt prolífica. Ara dissortadament, això mai ho descobrirem.

Moltes gràcies per les vostres interessants apreciacions que sense cap mena de dubtes enriqueixen aquest espai

Laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home