divendres, d’abril 25, 2008

No és un joc

D’un dia per l’altre, al nostre país s’esvaeixen els símils futbolístics o taurins que amb tanta freqüència s’empren en el món polític i de la mà dels liberals o els conservadors, amb el ball terminològic ja no sé com els he d’anomenar, arriben els jocs de cartes.

No deixa de ser curiós que el canvi vingui provocat per aquells que es presenten com els defensors a ultrança de la pàtria espanyola i manifesten obertament el manteniment inqüestionable de les velles tradicions.

Afortunadament, feia uns dies que seguia amb especial interès els moviments i les pugnes que tenen lloc en el Partit Popular. No acostuma a ser massa habitual que la dreta del nostre país presenti discursos divergents, contraposicions que s’allunyen d’aquella falsa uniformitat i unitat que tant els agrada vendre i entre els seus propis membres creuin missatges totalment oposats.

L’estira i arronsa Rajoy-Aguirre és una realitat que arriba a acaparar portades i a més s’endu la curiositat dels observadors que des d’una certa perspectiva contemplem la disbauxa que es respira en el si del Partit Popular.

En aquest punt, sorgeix una frase que tots hem escoltat en un moment o altre quan té lloc una derrota electoral: el famós debat d’ideològic. Una aposta profundament interessant que s’ha de donar amb independència de l’èxit o del fracàs ja que tots els partit polítics no han d’oblidar el nord que dirigeix i guia les seves actuacions. Precisament, la ideologia és l’encarregada de marcar el rumb de la nau i efectuar severs i bruscs cops de timó a banda de resultar realment perillós pot acabar provocant una autèntica deriva .

Ara bé, quan alguns de la mà del debat ideològic acompanyen el terme renovació ens trobem amb tota seguretat davant uns interessos que van més enllà del reforçament i l’impuls del partit polític en qüestió. Evidentment, no es tracta d’una senzilla operació matemàtica però és freqüent trobar en aquest compendi projeccions i ambicions personals, situades en una posició discreta i millor si pot ser amagada. En els moment difícils sempre hi ha qui lluny de reconduir la situació opta per aprofitar-se de la mateixa.

En el cas del Partit Popular, no hi ha dubtes, ja que el debat ideològic és l’excusa perfecta per aquells que simplement es volen fer amb el poder. De manera molt intel·ligent, enmig d’aquesta complexitat, descobrim l’afició i el domini que la presidenta la de Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre té amb el món dels naips.

Aquest fet provoca que es desvií l’atenció vers la qüestió de fons i tots plegats ens veiem induïts en un llenguatge veritablement aliè per aquells que no juguem ni al pòquer ni tampoc al mus. Estic convençuda que la incorporació dels jocs de cartes en el discurs d’Aguirre no va ser fruit de la casualitat sinó que estava molt estudiat.

L’anècdota ha estat molt comentada però realment em preocupa que els propis polítics d’alta volada frivolitzin el món de la política reduint-lo a la mínima expressió, realitzant una comparació, des del meu parer totalment desafortunada, amb una simple baralla de cartes. Aquells que vegin la política com un entretingut joc crec que farien un gran favor al conjunt de la ciutadania marxant de les institucions públiques. Si la disbauxa i l’atzar acaben substituint la serenitat i el rigor a l’hora de prendre decisions, correm el greu perill d’acabar transformant les nostres institucions en veritables casinos.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/04/08
Laia Gomis

diumenge, d’abril 20, 2008

Diumenge 20 d'abril, celebració baixpenedesenca de la victòria socialista


Xavier Sabaté, Pep Guasch, Judith Alberich, Francesc Vallès i Helena Arribas

Un dia emboirat i mig plujós, una bona notícia per la necessitat d’aigua però l’esperit ambivalent provocava que els nervis es disparessin entre aquells que de bon matí procuràvem organitzar una festa que havia de ser sonada. Tanmateix, per sobre dels interessos del partit sempre hi ha la situació d’urgència que el nostre país registra respecte les necessitats hídriques, per tant benvinguda la pluja!!!

Una opinió compartida durant tota la jornada era el desplegament massiu ja que prop de tres-centes persones ens hem aplegat al Pavelló del CEIP PAU CASALS del Vendrell per celebrar la victòria que els socialistes vam aconseguir a les passades eleccions generals celebrades el 9 de març.

Un bon dinar, en aquest cas una paella, sempre és una bona excusa per compartir plegats una estona, intercanviar opinions i parlar de manera distesa sense haver de patir per les pressions de les concorregudes agendes.


No obstant, la pluja també ens ha jugat una petita mala passada, el dinar era en un espai cobert però les inclemències meteorològiques han impedit als companys de l’Ebre venir fins al Vendrell. Ara, vull remarcar l’interès i la predisposició que van demostrar tant la diputada ampostina, Lluïsa Lizárraga com el senador tortosí, Joan Sabaté per participar a la festa que els socialistes baixpenedesencs havíem preparat.

Ara bé, fins a la nostra vila si que s’han pogut desplaçar la resta de diputats electes i senadors de la present legislatura, per si algú encara no els coneix són el Francesc Vallès, el Joan Ruiz, l’Anton Ferré i els senadors són el Ramon Aleu i la Judith Alberich. Cap d’ells han volgut faltar a la cita i han compartit amb tots nosaltres la festa socialista del Baix Penedès.


A més, el primer secretari del PSC del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, la diputada al Parlament de Catalunya, Núria Segú, el company Àlex Martínez, la regidora a l’ajuntament de Tarragona, Begoña Floria, també han volgut venir fins el Vendrell per gaudir plegats de la celebració de la victòria socialista.

Com sempre acostuma a passar, em deixo els companys de casa pel final, no me n'he oblidat d'ells sinó que els tinc ben presents. Així doncs, el meu sincer agraiment per la presència d'alcaldesses, regidors i regidores de tots els municipis del Baix Penedès, el diputat a la Diputació de Tarragona i Primer Secretari del PSC del Baix Penedès, Pep Guasch i el nostre Secretari General d'Economia i Finances, el Martí Carnicer.

Potser no té massa credibilitat que una persona com jo afirmi que la festa ha estat un veritable èxit, però penso que comença a ser hora que abandonem els tòpics. Sóc la primera en reconèixer els èxits i també els fracassos i avui, sense cap mena de dubtes, ens hem d’apuntar dins la llista dels èxits.

El passat 9 de març va quedar palesa la força i la potència que el projecte socialista té a la nostra comarca. Avui, ha estat un gran dia pels socialistes baixpenedesencs, demostrant que lluny d’ésser un moviment que apareix quan s’acosten les compteses electorals i s’esvaeix lentament quan aquestes desapareixen, nosaltres estem al peu del canó, abans, durant i el més important després de les eleccions. Quan arriba el moment de dur a terme i aplicar les polítiques que defineixen i fan únic el projecte socialista, som els primers en escoltar les propostes, tendir la mà i abandonar la demagogia que tan agrada alguns.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair la mobilització i la resposta positiva que han demostrat tots els companys i companyes dels diversos municipis de la nostra comarca que gràcies a ells la celebració ha gaudit d'aquesta gran magnitud. A més, recollint el bonic gest que el primer secretari del PSC del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, ha tingut en el moment dels parlaments vers totes les persones que han fet possible la jornada festiva d'avui.


Sovint tendim a oblidar la feina que s'amaga darrera de qualsevol acte però si quelcom he après és que totes les tasques per insignificants que puguin semblar són veritablement importants. Potser la cara visible som aquells que estem a l'entrada cobrant els tiquets però afortunadament hi ha moltes altres persones que des de bon matí col·locàvem cadires, taules, passàvem nervis, improvitzavem solucions pels darrers imprevists... Aquest neguit inicial s'alleuja quan constates que tot ha sortit sobre rodes, pels més increduls, aquí us deixo amb algunes imatges que evidencien aquesta realitat.





L'abans......


i el després...

divendres, d’abril 18, 2008

Benvinguts al segle XXI


La setmana passada en aquest mateix espai duia a terme una reflexió sobre les susceptibilitats que generava en un petit reducte de la societat espanyola el fet que dones ocupessin llocs de responsabilitat política o empresarial.

A més, aprofitava el nomenament de la portaveu popular al Congrés, Soraya Sáez de Santamaría, per posar sobre la taula tota una sèrie de crítiques infundades que es basaven única i exclusivament en la seva condició de dona. Ningú criticava ni analitzava la seva vàlua professional sinó que tothom es fixava en aquells detallets sense importància però que gaudien d’un gran ressò i impacte mediàtic.

Situats en aquest punt, la sorpresa arribaria unes hores més tard que l’article veies la llum ja que la formació del nou govern socialista condemnava en un segon pla a Soraya Sáez de Santamaría i el protagonisme l’acaparaven les nou dones que formaven part del nou executiu.

Mª Teresa Fernández de la Vega, Carme Chacón, Mercedes Cabrera, Magdalena Álvarez, Elena Espinosa, Elena Salgado, Cristina Garmendia, Betariz Corredor i Bibiana Aído. Totes elles passaran a la història per formar part del primer govern que donava un salt qualitatiu, anant més enllà de la paritat mantinguda en l’anterior legislatura, en aquests moments, hi ha més dones que homes al capdavant dels diversos ministeris.

Una fet que s’hauria d’encaixar dins la plena normalitat però no és així ja que en el nostre país, hi ha tota una sèrie de concepcions i prejudicis que no han avançat al mateix ritme que la societat espanyola. Si més de la meitat de la població són dones, és completament normal i a ningú hauria d’estranyar que aquesta realitat es plasmés en el moment de procedir al nomenament de càrrecs ministerials.

A més, el valor afegit de les noves ministres és que no es troben al capdavant dels diferents ministeris per la seva condició de dones sinó perquè són persones àmpliament preparades que compten amb una llarga experiència i amplis coneixements en diverses matèries.

Entre tots els nous nomenaments em permetreu que les darreres paraules les dediqui a la Carme Chacón. D’antuvi era prou conegut que es faria amb un ministeri de pes, però la sorpresa va arribar quan vam conèixer que una dona jove, socialista, catalana i embarassada estaria al capdavant del Ministeri de Defensa.

Mica en mica, el nostre país ha anat avançant a través de gestos que alguns creuen que són menors però l’agregat d’aquests petits passets quan mirem endarrere constatem que es converteixen en un autèntic pas de gegant.

La incomoditat que alguns senten perquè una dona es trobi al capdavant d’un ministeri és realment sorprenent però no s’acaba aquí sinó que acompanyen i orquestren aquest sentiment a través d’insults i desqualificacions que només demostren que hi ha moltes persones que segueixen anclades en el passat. Davant aquestes actituds, només em resta donar la benvinguda al segle XXI.


Article publicat al Diari del Baix Penedès, 18/04/08
Laia Gomis

dijous, d’abril 17, 2008

Rosario, dinamitera


Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.

Miguel Hernández

Darrera d’aquest bell poema escrit per Miguel Hernández, s’amaga la història d’una jove inconformista que amb només disset anys planta cara als sublevats i s’allista a l’exèrcit en defensa de la legalitat republicana. Rosario Sánchez Mora, per alguns una autèntica desconeguda per molts de nosaltres un veritable símbol: Rosario, dinamitera.

Durant l'acte que els socialistes vendrellencs vam realitzar recordant la proclamació de la II República, no vam deixar passar l’oportunitat de recordar la gran importància que a la nostra societat han desenvolupat les nombroses fonts orals que han contribuït a donar conèixer el nostre passat més recent.

El pas dels anys ens priva de poder gaudir eternament d’aquestes veritables autoritats que van viure en primera persona episodis que avui relaten els llibres. Dissortadament, la Rosario avui ja no es troba entre nosaltres però el seu testimoni acompanyat del lúcid poema que Hernández li va dedicar estic convençuda que ajudarà a preservar la seva memòria ad infinitum.

dimecres, d’abril 16, 2008

Nou govern acompanyat d'una celebració


Solemnitat és la paraula que millor s’escau per definir l’obertura oficial de la IX Legislatura. La presència de la família reial donava un toc distingit que caracteritzava la sessió que tenia lloc avui al Congrés dels Diputats.

Els diputats i els senadors vivien plegats un acte carregat d’una gran dosis d’institucionalitat, a més avui vèiem per primera vegada a tot el nou gabinet socialista assegut en els seus respectius escons, una imatge que a molts encara ens sobta perquè encara tenim a la nostra memòria l’anterior equip de govern.

Mica en mica anirem interioritzant la reformulació que ha tingut lloc dins alguns ministeris amb canvis que personalment crec que eren estrictament necessaris per adaptar les noves necessitats i els nous reptes que ens presenta la nostra societat.

Hem pogut constatar com aquest nou govern ha començat a treballar des del primer moment, poc després que els ministres haguessin promès el seu càrrec i acte seguit haguessin pres possessió del mateix es posaven a treballar. L’agenda s’omplia amb la convocatòria del primer Consell de Ministres Extraordinari el mateix dilluns a la tarda.

Els socialistes, políticament, ens trobem en un bon moment i és per aquest fet que convé no baixar la guàrdia. Hem d’escoltar les reivindicacions dels ciutadans, prendre bona nota de les queixes i treballar pensant sempre en el conjunt de la ciutadania. Al nostre davant tenim quatre anys que estan per descobrir, hem de marcar el pas al devenir de la legislatura, procurant posar solucions allà on avui hi ha problemes.


En aquest context, els socialistes del Baix Penedès, no volem deixar escapar l’oportunitat i abans que les agendes frenètiques estiguin plenes d’intenses activitats organitzem un acte per celebrar la victòria socialista.

El proper diumenge 20 d’abril a partir de les 13h al Pavelló del CEIP PAU CASALS (zona escolar del Vendrell) tindrà lloc la celebració amb una paella i després del dinar hi haurà ball. Tot això per només 5 €.

Aquells que vulgueu celebrar amb nosaltres la victòria socialista podeu passar a recollir els tiquets pel local del PSC del Vendrell (Baixada Sant Miquel nº5, El Vendrell) o comprar-los el diumenge mateix al Pavelló.

US HI ESPEREM!!!

dilluns, d’abril 14, 2008

Celebració de la II República


14 d’abril, una data que els socialistes vendrellencs no deixem passar de llarg en el nostre calendari. Avui, com cada dia 14 d’abril un grup de companys i companyes socialistes ens hem aplegat al cementiri del Vendrell per recordar un dels períodes més fructífers de la història del nostre país, la II República.

Tanmateix, el salt quantitatiu i qualitatiu de prosperitat, igualtat i llibertat tan sols va durar cinc anys. Els responsables que aquesta realitat s’aturés van ser un petit però influent sector de la societat espanyola. La manca de cultura democràtica els va aportar a no assumir la desfeta electoral de les urnes i no trigarien en dur a terme el fatídic cop d’estat del juliol de 1936.

A partir d’aquell moment s’iniciaria un llarga guerra civil que dividiria famílies i pobles sencers. No obstant, davant la barbàrie i el feixisme, milers de persones van lluitar defensant els valors republicans i no van dubtar en donar tot allò que tenien a les seves mans per salvaguardar un règim democràtic, arribant a lliurar el bé més preuat que els éssers humans tenim, la pròpia vida.

El nostre humil però sentit homenatge anava dirigit a tots ells, milers de ciutadans anònims que van lluitar en defensa dels valors republicans. A més, hem volgut remarcar que el pas dels anys lluny de contribuir a l’oblit afavoreix que entre les nostres consciències neixi un sentiment d’enorme gratitud i respecte vers tots ells.

Unes emotives paraules acompanyades d’un ram de flors ha estat l’eix central de l’acte que els socialistes vendrellencs hem dut a terme avui recordant i homenatjant la II República.

dissabte, d’abril 12, 2008

Nou govern

Les especulacions s’han acabat quan hem conegut els noms de les persones que integraran els ministeris durant la IX Legislatura. Canvis importants en l’organització d’alguns ministeris amb gran pes polític acompanyats de cares noves.



En primer lloc, deixeu-me començar pels dos únics noms que tots sabíem que continuarien en el govern i repetirien les responsabilitats que estaven desenvolupant en l’anterior legislatura, MªTeresa Fernández de la Vega al capdavant de la vicepresidència primera i Ministra de la Presidència i Pedro Solbes, vicepresident segon i Ministre d’Economia.


Després d’aquests importants puntals del govern de Zapatero, veiem que finalment l’Alfredo Pérez Rubalcaba ha donat el braç a tòrcer i repeteix al capdavant del complex Ministeri del Interior. Les seves darreres declaracions públiques ens deixaven amb l’ai al cor a tots aquells que creiem amb la gran capacitat de treball que té l’Alfredo així com també la important vàlua personal i alhora política d’una persona que els socialistes no ens podíem deixar escapar. Dins l'entramet món de les relacions internacional, Zapatero continua apostant pel diplomàtic Miguel Ángel Moratinos, una persona que coneix a fons el Ministeri d'Afers Exteriors.

En canvi, en la composició del nou govern sempre hi ha aquells que renoven però també altres que marxen del govern perquè la renovació i els canvis són dos elements intrínsecs a l’activitat política. Un parell d’exemples que m’han cridat l’atenció són l’absència en el nou govern de Jesús Caldera (ministre de Treball i Afers socials) i de Cristina Narbona (Ministra de Medi Ambient).




Els socialistes catalans obtenim dos ministres, d’una banda Carme Chacón ocupa el Ministeri de Defensa mentre que l’alcalde d’Hospitalet del Llobregat, Celestino Corbacho, assumeix les responsabilitats del Ministeri de Treball i Immigració.




La darrera remodelació del govern que va tenir lloc en la passada legislatura, donava una pista important sobre l’orientació de la configuració del govern que José Luis Rodríguez Zapatero estava projectant de cara la legislatura que tot just comença a caminar. Així doncs, Elena Salgado, Bernat Soria i Cesar Antonio Molina continuen al capdavant del Ministeri d’Administracions Públiques, Sanitat i Cultura, respectivament.



Dues cares força conegudes de l’anterior govern no només continuen sinó que veuen ampliades les competències dels seus ministeris. D’una banda, Mercedes Cabrera, en aquesta legislatura a més d'ocupar el Ministeri d’Educació que sigui dit de passada el tenia apamat i el coneixia perfectament, s'ocuparà de Política Social i l’Esport. Mentre que la gallega Elena Espinosa, assumeix les responsabilitats pròpies de Medi Ambient, Medi Rural i Marí.

Aquestes alçades arriba el moment de donar conèixer aquelles persones que fins al dia d’ahir per molts de nosaltres eren desconegudes però a partir d’avui mateix es trobaran sota la pressió de les càmeres.



Deixeu-me començar per la ministra més jove del nou gabinet, Bibiana Aido, una gaditana que conec virtualment gràcies a l'efecte enllaç que suposen els blogs perquè d'un vas a un altre i així va ser com vaig trobar durant la campanya de les passades eleccions generals i autonòmiques a Andalusia, el blog d'aquesta jove, Amanece en Cádiz,, avui la Bibiana és Ministra d'Igualtat.



El Ministeri de Ciència i Innovació l’encapçala la donostiarra Cristina Garmendia, una dona que coneix de prop l’àmbit de la genètica i la biotecnologia. En el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme veiem la incorporació de Miguel Sebastian. En darrer lloc, dins els nous ministres, esmentar la titular de Vivenda, Beatriz Corredor, registradora de la propietat i experta en matèria de vivenda.



Aquestes alçades alguns es pensaran que m’he oblidat de dos ministres però els tinc ben presents i els deixava per la darrera part d’aquest escrit. D’una banda, el Ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, que arrel de la darrera vaga de funcionaris de justícia molts es pensaven que la mateixa li costaria la cartera. Afortunadament, el president Zapatero no s'ha deixat influir per les pressions externes i ha confiat en una persona que coneix el món de la justícia com pocs.

I la sorpresa que personalment he tingut quan he vist que el Ministeri de Foment, continua en mans de la dona de ferro andalusa, Magdalena Álvarez, una persona que molts ens pensàvem que tenia els dies comptats en el món polític però l’expressiu somriure que va realitzar ahir quan li van preguntar per la possibilitat de la seva reeleccio al capdavant de Foment, em va donar pistes d'un possible retorn.
En línies generals, penso que es tracta d'un govern potent i estic convençuda que durà a terme un treball vigorós a partir del proper dilluns, data en la qual els ministres prometen/juren el càrrec i la mateixa tarda hi ha una convocatòria extraordinària del Consell de Ministres. A més, es tracta d'un govern que combina amb gran encert l'experiència de sòlids polítics però obre la porta a noves incorporacions que aporten joventut i també il·lusió per encarar els nous reptes del projecte de futur que s'ha de desenvolupar en els propers quatre anys.

divendres, d’abril 11, 2008

Una mirada crítica


A la societat existeixen una sèrie de comportaments que lluny de ser fills dels nostres dies són una mostra palpable de l’anacronisme i l’estancament material en el qual es troben força ments humanes. L’època fosca i tenebrosa en la qual les persones que no seguien escrupolosament amb la tradició anaven a la foguera ha passat a la història.

Tanmateix, aquest fet no treu que una sèrie de nostàlgics encara es pensin que continuen vivint en aquella època remota on les dones estaven anul·lades com a persones, tractades com a simples objectes reproductors. Hi ha moltes persones que no són conscients que viuen en ple segle XXI i les dones lluny dels éssers submisos que alguns desitjarien que fóssim, en el nostre país tenim veu i vot.

No podria estar escrivint i signant lliurement aquestes paraules si els nostres predecessors s’haguessin mostrat indiferents davant una situació tremendament injustícia. Gràcies als anys de reivindicació i lluita avui les dones hem assolit uns drets inherents a tota persona dels quals durant massa anys n’havíem estat privades.

No puc arribar a entendre com aquest gran avanç social que reverteix sobre el conjunt de la ciutadania pugui incomodar a un teixit important de la nostra societat. Un sentiment que s’accentua provocant certa urticària quan alguna dona ocupa un lloc de rellevància institucional, política o empresarial.

Potser algú pensarà que tendeixo a l’exageració però a través d’un seguit d’exemples aquesta presumpció desapareix. L’exemple més recent el tenim la setmana passada amb el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu del grup popular. Una decisió que incomoda a molts dels seus propis companys de partit i d’escó mentre que irritava aquells que no entenen com una dona jove i àmpliament preparada ocupa un càrrec que algú es pensava que estava reservat al sexe masculí.

Les principals preocupacions giraven entorn el seu estat civil, la seva joventut, si era mare o no, així com també la roba que vestia i el seu pentinat. Malgrat les distàncies ideològiques que em separen amb la portaveu del PP, em semblen insultants i alhora intolerables el reguitzell de crítiques que havia de suportar pel mer fet de ser dona.

La proximitat i la immediatesa em condueix a evidenciar la còpia d’aquestes actituds tremendament masclistes en el si de la nostra comarca. Les intromissions i les especulacions sobre la vida familiar i personal de les dones que es dediquen a la funció pública a la nostra comarca, amb independència de la formació política a la qual pertanyin, és una constant. En canvi, mai no he sentit ni mitja paraula sobre els seus homòlegs del sexe masculí, casualitat? Més aviat pur masclisme.

Hi ha qui pensarà que amb el desenllaç d’aquest escrit arribarà el moment de recordar una data internacional relacionada amb la dona o la igualtat. No és el cas, simplement es tracta d’una reflexió en veu alta sobre una qüestió que no pot néixer i morir en un dia del calendari. Si analitzem l’entorn més immediat comprovarem que està replet de gestos, comentaris i opinions carregades de subtileses dosis masclistes. L’eliminació d’aquests tics casposos no es pot dur a terme de la nit al dia, es tracta d’un procés lent i llarg però convé que entre tots plegats el reactivem perquè sinó estem condemnats a escoltar vells al·legats que aquestes alçades ja haurien de formar part dels volums d’història.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 10/04/08
Laia Gomis

diumenge, d’abril 06, 2008

Apunt estatutari

Diumenge, moment de repassar la setmana que estem a punt de deixar endarrere. Entre nosaltres ja tenim el mes d’abril i els estudiants ens comencem a posar nerviosos quan veiem que el mes de juny s’apropa i el temps per preparar els temuts exàmens finals s’esgota.

Sempre m’he mostrar una ferma partidària d’ampliar la docència més enllà dels termes estrictes i clàssics, obrint la porta a tot un ventall de possibilitats que reverteixi en nous coneixements als estudiants.

Per aquest motiu, em sembla molt encertada la sessió que el passat dimecres vam gaudir els estudiants d’Institucions Polítiques de Catalunya, assistint a una conferència sobre “El catàleg de drets i deures que inclou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya” a càrrec del professor de Dret Constitucional de la UB, Miguel Àngel Aparicio.

Sóc conscient que moltes persones quan senten parlar de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’esgarrifen perquè recorden una època on semblava que al nostre país tot començava i s’acabava amb la reforma estatutària.

No es tracta d’obrir la caixa dels trons més aviat perquè encara no resta tancada ja que hi ha pendents dos recursos d’inconstitucionalitat davant el propi Tribunal Constitucional, un presentat pel Defensor del Poble i l’altre pel Partit Popular.


Soraya Sáenz de Santamaría i Federico Trillo davant el Tribunal Constitucional el dia de la presentació del recurs d'inconstitucionalitat a l'Estatut de Catalunya i al costat Enrique Múgica, Defensor del Poble

No vull amagar l’especial debilitat que sento per aquestes matèries, reconec una certa deformació professional combinada amb un interès especial vers aquest interessant món que suposa el Dret Públic. Potser aquest escrit no interessarà a ningú però voldria que algunes de les reflexions que el Dr. Aparicio va realitzar el passat dimecres no quedessin només tancades en el marc docent.

El primer element que desitjaria esmentar és el convenciment que el Dr. Aparicio va demostrar respecte l’estrica constitucionalitat del catàleg de drets i deures inclosos en el nostre estatut. A més, comentava que en el recurs d’inconstitucionalitat sobre aquesta matèria concreta pesaven més les raons polítiques que no pas les jurídiques, un fet que personalment em sembla realment preocupant ja que la barreja de les dues esferes pot resultar perillosa.

A més, resulta paradoxal constatar com el Defensor del Poble presenta un recurs d’inconstitucionalitat que té per objecte l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aleshores quin poble està defensant quan interposa un recurs que afecta una part del poble al qual “en teoria”defensa??? Una reflexió que el Dr Aparicio va posar sobre la taula que em va semblar enormement interessant.

Ara, un toc d’alerta ja que les darrers posicions doctrinals sobre la regulació de drets i deures en els estatuts no són massa esperançadores. Sembla que s’imposa el criteri de la ruptura del principi d’igualtat acompanyat de la fal·laç argumentació que es sustenta en la reserva constitucional en matèria de drets i deures. Dues posicions que s’han d’agafar amb pinces ja que precisament la nostra Constitució allò que no permet és la desigualtat però si la diferència i precisament aquesta no implica el compliment de la uniformitat.

En el nostre estat de dret la darrera paraula la tenen les instancies judicials, en aquest cas concret el Tribunal Constitucional. Així doncs, ens restarà esperar que aquest tribunal es pronunciï sobre aquesta matèria resolent els dos recursos d’incostitucionalitat que pesen sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

divendres, d’abril 04, 2008

Rucades


La complexitat de la nostra societat ens empeny cap a l’abandó de la simplicitat i la senzillesa conduint tota una sèrie de comportaments que mereixen l’atenció d’aquells observadors que captivats per les rareses no dubtem en aturar-nos i compartir tota una sèrie de reflexions en veu alta.

Més enllà de les informacions clàssiques presents en el dia a dia on les notícies d’actualitat política, econòmica i esportiva acaparen l’eix principal de les atencions. Darrerament, assistim a un nou escenari que pretén donar un gir a la concepció clàssica periodística, afegint tota una sèrie d’esdeveniments puntuals, anecdòtics arribant en alguns casos al pur sensacionalisme.

Precisament, la setmana passada fins al litoral tarragoní arribava el gran rebombori que es va originar a les valls pirinenques del Pallars Sobirà davant la convocatòria d’un sopar multitudinari on el plat estrella de la nit era la carn d’ase.

Ràpidament, van sorgir tota una sèrie de veus que demanaven la suspensió del sopar, al·legant que l’àpat s’elaborava amb carn d’una espècie protegida a més de vulnerar tot un símbol de Catalunya, fent referència al denominat ruc català. Una afirmació que distava molt de la realitat però aquest element era el menys important ja que l’objectiu no era cap altre que esdevenir notícia, per cert, un fet que van aconseguir.

La veritat és que a casa nostra estem molt acostumats a la proliferació de tota una sèrie de plataformes que sota qualsevol excusa manifesten una oposició frontal vers un element puntual. Cal afegir que habitualment neixen amb gran força, a la primeria compten amb molts recolzaments però el comportament similar i cíclic que presenten moltes d’aquestes plataformes ens desvetllen que no triguen en perdre intensitat ja que el pas del temps sempre els juga en contra.

Personalment, la unió d’un conjunt de persones que no estan d’acord amb un projecte o una decisió i s’uneixen per fer sentir la seva veu, em sembla una actitud correcta sempre i quan respectin el marc democràtic. Ara bé, en determinades situacions l’anhel de protagonisme condueix a moltes d’aquestes plataformes a deixar en un segon pla el seu objecte de batalla interposant la recerca desesperada d’un titular o una imatge que els situï en el centre mediàtic.

Aquestes actituds condueixen a una pèrdua dràstica dels nivells de credibilitat ja que els ciutadans no som aliens als moviments estratègics que alguns duen a terme buscant una excusa per assolir una projecció personal allunyada dels interessos col·lectius inicials.

Una situació que s’ha repetit en nombroses ocasions i una vegada més encaixaria perfectament en el cas puntual que explicava a les línies precedents, el sopar on es servia carn d’ase. A més, en aquesta situació es comptava amb un afegit patriòtic que revestia d’argumentació les bases infundades de la protesta.

Les veus d’alarma sonaven quan es proclamava als quatre vents que una sèrie de carnívors incivilitzats sorgits de les cavernes es menjaven plàcidament tot un símbol de la gran nació catalana. Sincerament, una reacció enrevessada, tremendament exagerada que distava de la realitat. En el fons, l’ase no es trobava només en menú de l’àpat sinó que moltes reflexions sobrevingudes arrel del sopar podrien caracteritzar-se com autèntiques bestieses i ja que ens trobem al bell mig del món animal, defugint dels eufemismes, perquè no dir-ho algunes d’elles eren veritables rucades.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/04/08
Laia Gomis

dimarts, d’abril 01, 2008

En marxa la IX Legislatura

L’inici de la IX legislatura era una realitat avui a les 10 del matí, hora en la qual començava la sessió constitutiva de la nova legislatura que arranca amb tota una sèrie de canvis importants que marcaran la trajectòria política dels propers quatre anys.

Els dos principals partits que integren la Cambra Baixa, compten amb nous portaveus, d’una banda el socialista José Antonio Alonso, canvia la cartera de Defensa per convertir-se en portaveu socialista. Mentre que a la bancada popular, la jove diputada Maria Soraya Sáenz de Sanatamaría es converteix en la successora d’Eduardo Zaplana.



Els portaveus del PSOE i el PP, José Antonio Alonso i Maria Soraya Sáenz de Santamaría

Tanmateix, el tema estrella de la jornada d’avui era la constitució de la Mesa i si acotem més aquesta realitat, ens hauríem de centrar en la presidència de la mateixa. Les incògnites no s’han desvetllat fins el darrer moment, la proposta de José Bono com a candidat a la presidència del Congrés s'ha convertit en una realitat en una segona volta, havent-se de conformar amb una majoria simple.

Una vegada José Bono ha estat escollit president de la Cambra Baixa, s’ha procedit a l’elecció de les vicepresidències i les secretaries. En aquest punt, vull fer un incís ja que el PSOE comptava amb 5 membres de la Mesa mentre que el Partit Popular gaudia de 4 representants a la mateixa.

Aquests dies s’ha parlat molt de la cessió dels dos principals partits polítics d’algun membre vers aquells partits que malgrat estar presents a la Cambra no gaudien de cap representant a la Mesa del Congrés. La veritat és que si analitzem la composició de les Meses durant les successives legislatures constatarem que els dos principals partits polítics sempre han cedit algun representant en favor de CiU i/o el PNV.


El Partit Popular en aquesta legislatura s’ha negat a cedir un espai que li pertanyia a la Mesa vers altres formacions polítiques, atenent-se al Reglament Parlamentari. Tanmateix, no calia anar a parar fins a les formalitats absolutes perquè tots sabem que existeixen tota una sèrie de pràctiques no recollides al propi Reglament Parlamentari però que formen part de la quotidianitat de l’activitat parlamentaria.


Així doncs, la Mesa de la IX legislatura estarà presidida per José Bono, la vicepresidència primera l’ocuparà la socialista lleidetana Teresa Cunillera, les dues vicepresidències següents les ocupen els populars Ana Pastor i Jorge Fernández Díaz mentre que el convergent Jordi Jané ocuparà la quarta vicepresidència. A les Secretries trobarem a Javier Barrero (PSOE), José Ramón Beloki (PNV), Ignacio Gil Lázaro (PP) y Celia Villalobos (PP).

Abans d’acabar esmentar una vessant menys mediàtica, la promesa o el jurament del càrrec que han fet tots els diputats que integren el Congrés dels Diputats, pràctica que s’ha repetit en els mateixos termes al Senat. Un gest senzill però no per aquest fet mancat d’una enorme transcendència i significança, tant és així que estic convençuda que cap parlamentari oblidarà el dia d’avui.

Des d’aquest espai encoratjo a tots els diputats i diputades, senadors i senadores amb independència de la formació política que representin a treballar amb fermesa i valentia durant els propers quatre anys.

El projecte socialista va comptar amb un important recolzament a les urnes que s’ha traslladat amb 169 diputats, dels quals 25 provenen de Catalunya i 4 dels mateixos integrants de la nostra província, Tarragona. Per tant, el projecte que els socialistes presentem pels propers quatre anys és tremendament ambiciós i estic convençuda que amb la dedicació, l’esforç i el sacrifici dels nostres diputats i diputades seguirem avençant pel camí iniciat en l’anterior legislatura.

Diputats i Senadors del PSC de la Província de Tarragona