Rosario, dinamitera

Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.

Miguel Hernández

Darrera d’aquest bell poema escrit per Miguel Hernández, s’amaga la història d’una jove inconformista que amb només disset anys planta cara als sublevats i s’allista a l’exèrcit en defensa de la legalitat republicana. Rosario Sánchez Mora, per alguns una autèntica desconeguda per molts de nosaltres un veritable símbol: Rosario, dinamitera.

Durant l'acte que els socialistes vendrellencs vam realitzar recordant la proclamació de la II República, no vam deixar passar l’oportunitat de recordar la gran importància que a la nostra societat han desenvolupat les nombroses fonts orals que han contribuït a donar conèixer el nostre passat més recent.

El pas dels anys ens priva de poder gaudir eternament d’aquestes veritables autoritats que van viure en primera persona episodis que avui relaten els llibres. Dissortadament, la Rosario avui ja no es troba entre nosaltres però el seu testimoni acompanyat del lúcid poema que Hernández li va dedicar estic convençuda que ajudarà a preservar la seva memòria ad infinitum.