Apunt estatutari

Diumenge, moment de repassar la setmana que estem a punt de deixar endarrere. Entre nosaltres ja tenim el mes d’abril i els estudiants ens comencem a posar nerviosos quan veiem que el mes de juny s’apropa i el temps per preparar els temuts exàmens finals s’esgota.

Sempre m’he mostrar una ferma partidària d’ampliar la docència més enllà dels termes estrictes i clàssics, obrint la porta a tot un ventall de possibilitats que reverteixi en nous coneixements als estudiants.

Per aquest motiu, em sembla molt encertada la sessió que el passat dimecres vam gaudir els estudiants d’Institucions Polítiques de Catalunya, assistint a una conferència sobre “El catàleg de drets i deures que inclou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya” a càrrec del professor de Dret Constitucional de la UB, Miguel Àngel Aparicio.

Sóc conscient que moltes persones quan senten parlar de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’esgarrifen perquè recorden una època on semblava que al nostre país tot començava i s’acabava amb la reforma estatutària.

No es tracta d’obrir la caixa dels trons més aviat perquè encara no resta tancada ja que hi ha pendents dos recursos d’inconstitucionalitat davant el propi Tribunal Constitucional, un presentat pel Defensor del Poble i l’altre pel Partit Popular.

Soraya Sáenz de Santamaría i Federico Trillo davant el Tribunal Constitucional el dia de la presentació del recurs d'inconstitucionalitat a l'Estatut de Catalunya i al costat Enrique Múgica, Defensor del Poble

No vull amagar l’especial debilitat que sento per aquestes matèries, reconec una certa deformació professional combinada amb un interès especial vers aquest interessant món que suposa el Dret Públic. Potser aquest escrit no interessarà a ningú però voldria que algunes de les reflexions que el Dr. Aparicio va realitzar el passat dimecres no quedessin només tancades en el marc docent.

El primer element que desitjaria esmentar és el convenciment que el Dr. Aparicio va demostrar respecte l’estrica constitucionalitat del catàleg de drets i deures inclosos en el nostre estatut. A més, comentava que en el recurs d’inconstitucionalitat sobre aquesta matèria concreta pesaven més les raons polítiques que no pas les jurídiques, un fet que personalment em sembla realment preocupant ja que la barreja de les dues esferes pot resultar perillosa.

A més, resulta paradoxal constatar com el Defensor del Poble presenta un recurs d’inconstitucionalitat que té per objecte l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aleshores quin poble està defensant quan interposa un recurs que afecta una part del poble al qual “en teoria”defensa??? Una reflexió que el Dr Aparicio va posar sobre la taula que em va semblar enormement interessant.

Ara, un toc d’alerta ja que les darrers posicions doctrinals sobre la regulació de drets i deures en els estatuts no són massa esperançadores. Sembla que s’imposa el criteri de la ruptura del principi d’igualtat acompanyat de la fal·laç argumentació que es sustenta en la reserva constitucional en matèria de drets i deures. Dues posicions que s’han d’agafar amb pinces ja que precisament la nostra Constitució allò que no permet és la desigualtat però si la diferència i precisament aquesta no implica el compliment de la uniformitat.

En el nostre estat de dret la darrera paraula la tenen les instancies judicials, en aquest cas concret el Tribunal Constitucional. Així doncs, ens restarà esperar que aquest tribunal es pronunciï sobre aquesta matèria resolent els dos recursos d’incostitucionalitat que pesen sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.