diumenge, d’abril 06, 2008

Apunt estatutari

Diumenge, moment de repassar la setmana que estem a punt de deixar endarrere. Entre nosaltres ja tenim el mes d’abril i els estudiants ens comencem a posar nerviosos quan veiem que el mes de juny s’apropa i el temps per preparar els temuts exàmens finals s’esgota.

Sempre m’he mostrar una ferma partidària d’ampliar la docència més enllà dels termes estrictes i clàssics, obrint la porta a tot un ventall de possibilitats que reverteixi en nous coneixements als estudiants.

Per aquest motiu, em sembla molt encertada la sessió que el passat dimecres vam gaudir els estudiants d’Institucions Polítiques de Catalunya, assistint a una conferència sobre “El catàleg de drets i deures que inclou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya” a càrrec del professor de Dret Constitucional de la UB, Miguel Àngel Aparicio.

Sóc conscient que moltes persones quan senten parlar de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’esgarrifen perquè recorden una època on semblava que al nostre país tot començava i s’acabava amb la reforma estatutària.

No es tracta d’obrir la caixa dels trons més aviat perquè encara no resta tancada ja que hi ha pendents dos recursos d’inconstitucionalitat davant el propi Tribunal Constitucional, un presentat pel Defensor del Poble i l’altre pel Partit Popular.


Soraya Sáenz de Santamaría i Federico Trillo davant el Tribunal Constitucional el dia de la presentació del recurs d'inconstitucionalitat a l'Estatut de Catalunya i al costat Enrique Múgica, Defensor del Poble

No vull amagar l’especial debilitat que sento per aquestes matèries, reconec una certa deformació professional combinada amb un interès especial vers aquest interessant món que suposa el Dret Públic. Potser aquest escrit no interessarà a ningú però voldria que algunes de les reflexions que el Dr. Aparicio va realitzar el passat dimecres no quedessin només tancades en el marc docent.

El primer element que desitjaria esmentar és el convenciment que el Dr. Aparicio va demostrar respecte l’estrica constitucionalitat del catàleg de drets i deures inclosos en el nostre estatut. A més, comentava que en el recurs d’inconstitucionalitat sobre aquesta matèria concreta pesaven més les raons polítiques que no pas les jurídiques, un fet que personalment em sembla realment preocupant ja que la barreja de les dues esferes pot resultar perillosa.

A més, resulta paradoxal constatar com el Defensor del Poble presenta un recurs d’inconstitucionalitat que té per objecte l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aleshores quin poble està defensant quan interposa un recurs que afecta una part del poble al qual “en teoria”defensa??? Una reflexió que el Dr Aparicio va posar sobre la taula que em va semblar enormement interessant.

Ara, un toc d’alerta ja que les darrers posicions doctrinals sobre la regulació de drets i deures en els estatuts no són massa esperançadores. Sembla que s’imposa el criteri de la ruptura del principi d’igualtat acompanyat de la fal·laç argumentació que es sustenta en la reserva constitucional en matèria de drets i deures. Dues posicions que s’han d’agafar amb pinces ja que precisament la nostra Constitució allò que no permet és la desigualtat però si la diferència i precisament aquesta no implica el compliment de la uniformitat.

En el nostre estat de dret la darrera paraula la tenen les instancies judicials, en aquest cas concret el Tribunal Constitucional. Així doncs, ens restarà esperar que aquest tribunal es pronunciï sobre aquesta matèria resolent els dos recursos d’incostitucionalitat que pesen sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

4 Comments:

At 7:59 p. m., Blogger L'accent diacrític said...

Hola Laia.

Crec que sí que és interessant aquest escrit i aquest tema, és possible que sigui perquè compartim deformació professional, que per cert, crec que avui m'ha semblat veuret per la universitat.

Jo crec que és fonamental que el Tribunal Constitucional resolgui com abans millor perquè la situació actual comporta una inseguretat jurídica molt indesitjable. I d'altre banda, ja seria hora de mirar bé qui forma aquest Tribunal, ja que per molt que ho negui per activa i per passiva el catedràtic en Dret Constitucional Francesc de Carreras, la composició està clarament dividida, i el que és més greu és que aquest puguin rebre influència polítiques (siguin del color que siguin), ja que com molt bé dius, barrejar l'àmbit estrictement jurídic amb el polític, pot ser perillós.

Una abraçada.

 
At 12:30 a. m., Blogger Laia Gomis said...

El Tribunal Constitucional s'hauria de pronunciar sobre aquest assumpte amb la menor dilació temporal possible però em temo que encara ens resten uns quants mesos d'incertesa.

Comparteixo plenament el perill que suposa la politització del TC, personalment hi estic en contra ja que les nostres institucions han de ser sòlides garants i no pas una còpia esbiaixada de la represetació parlamentària.

Cal una bona dosis d'unitat política si es vol reconduir aquesta qüestió i espero que durant aquesta legislatura que fa uns dies va començar reedreci aquesta lamentable situació.

Del contrari, ens trobarem davant unes institucions mancades de credibilitat ja que lluny d'actuar sota l'imperi de la llei ho farien sota les directrius polítiques.

Per cert, si algun dia em veus per alguna de les dues facultats que transito o per algun raco de la biblioteca, no dubtis en dir-me quelcom. La veritat és que com sempre vaig amunt i avall no em fixo massa amb la quantitat de persones que sempre omplen els passadissos i les entrades principals de les facultats.

Una abraçada!

Laia

 
At 8:21 a. m., Anonymous Anònim said...

A mi también me gustó la exposición del dr Aparicio. Pasa que se me hizo algo corta...en cuanto a la argumentación que hizo defendiendo la constitucionalidad del catálogo de derechos/deberes/principios rectores, nada que objetar.

De acuerdo contigo a que cosas como estas (o como la jornada de d.eclesiástico) tendríamos que hacerlas más a menudo. Que no todo debería ser asistir a clase, coger apuntes y estudiar en la biblio para el examen de turno!

 
At 1:52 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Miguel, compartim opinió i aprofito el teu comentari per ampliar la qüestió que abordava en l'escrit.

Hem de ser conscients que per molts mestres l'opció més fàcil és exposar les línies generals de l'assignatura, explicar aquells temes més rellevants i recomanar els manuals de torn que de tants ensurts ens treuen.

Tanmateix, la docència amb incorporació d'activitats diverses però totes elles relacionades amb l'objecte d'estudi requereixen major temps i preparació per les persones que han d'incorporar les novetats acadèmiques.

Així que imagino que potser aquestes causes provoquen una certa mandra a l'hora iniciar projectes innovadors allunyats dels clàssics estereotips.

Tan de bo, aquestes pràctiques proliferin i deixin de convertir-se en anecdòtiques incorporant-se en el dia a dia de la vida universitària.

Una abraçada!

Laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home