divendres, d’abril 11, 2008

Una mirada crítica


A la societat existeixen una sèrie de comportaments que lluny de ser fills dels nostres dies són una mostra palpable de l’anacronisme i l’estancament material en el qual es troben força ments humanes. L’època fosca i tenebrosa en la qual les persones que no seguien escrupolosament amb la tradició anaven a la foguera ha passat a la història.

Tanmateix, aquest fet no treu que una sèrie de nostàlgics encara es pensin que continuen vivint en aquella època remota on les dones estaven anul·lades com a persones, tractades com a simples objectes reproductors. Hi ha moltes persones que no són conscients que viuen en ple segle XXI i les dones lluny dels éssers submisos que alguns desitjarien que fóssim, en el nostre país tenim veu i vot.

No podria estar escrivint i signant lliurement aquestes paraules si els nostres predecessors s’haguessin mostrat indiferents davant una situació tremendament injustícia. Gràcies als anys de reivindicació i lluita avui les dones hem assolit uns drets inherents a tota persona dels quals durant massa anys n’havíem estat privades.

No puc arribar a entendre com aquest gran avanç social que reverteix sobre el conjunt de la ciutadania pugui incomodar a un teixit important de la nostra societat. Un sentiment que s’accentua provocant certa urticària quan alguna dona ocupa un lloc de rellevància institucional, política o empresarial.

Potser algú pensarà que tendeixo a l’exageració però a través d’un seguit d’exemples aquesta presumpció desapareix. L’exemple més recent el tenim la setmana passada amb el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu del grup popular. Una decisió que incomoda a molts dels seus propis companys de partit i d’escó mentre que irritava aquells que no entenen com una dona jove i àmpliament preparada ocupa un càrrec que algú es pensava que estava reservat al sexe masculí.

Les principals preocupacions giraven entorn el seu estat civil, la seva joventut, si era mare o no, així com també la roba que vestia i el seu pentinat. Malgrat les distàncies ideològiques que em separen amb la portaveu del PP, em semblen insultants i alhora intolerables el reguitzell de crítiques que havia de suportar pel mer fet de ser dona.

La proximitat i la immediatesa em condueix a evidenciar la còpia d’aquestes actituds tremendament masclistes en el si de la nostra comarca. Les intromissions i les especulacions sobre la vida familiar i personal de les dones que es dediquen a la funció pública a la nostra comarca, amb independència de la formació política a la qual pertanyin, és una constant. En canvi, mai no he sentit ni mitja paraula sobre els seus homòlegs del sexe masculí, casualitat? Més aviat pur masclisme.

Hi ha qui pensarà que amb el desenllaç d’aquest escrit arribarà el moment de recordar una data internacional relacionada amb la dona o la igualtat. No és el cas, simplement es tracta d’una reflexió en veu alta sobre una qüestió que no pot néixer i morir en un dia del calendari. Si analitzem l’entorn més immediat comprovarem que està replet de gestos, comentaris i opinions carregades de subtileses dosis masclistes. L’eliminació d’aquests tics casposos no es pot dur a terme de la nit al dia, es tracta d’un procés lent i llarg però convé que entre tots plegats el reactivem perquè sinó estem condemnats a escoltar vells al·legats que aquestes alçades ja haurien de formar part dels volums d’història.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 10/04/08
Laia Gomis

1 Comments:

At 4:02 p. m., Blogger JoJosho said...

See Please Here

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home