No és un joc

D’un dia per l’altre, al nostre país s’esvaeixen els símils futbolístics o taurins que amb tanta freqüència s’empren en el món polític i de la mà dels liberals o els conservadors, amb el ball terminològic ja no sé com els he d’anomenar, arriben els jocs de cartes.

No deixa de ser curiós que el canvi vingui provocat per aquells que es presenten com els defensors a ultrança de la pàtria espanyola i manifesten obertament el manteniment inqüestionable de les velles tradicions.

Afortunadament, feia uns dies que seguia amb especial interès els moviments i les pugnes que tenen lloc en el Partit Popular. No acostuma a ser massa habitual que la dreta del nostre país presenti discursos divergents, contraposicions que s’allunyen d’aquella falsa uniformitat i unitat que tant els agrada vendre i entre els seus propis membres creuin missatges totalment oposats.

L’estira i arronsa Rajoy-Aguirre és una realitat que arriba a acaparar portades i a més s’endu la curiositat dels observadors que des d’una certa perspectiva contemplem la disbauxa que es respira en el si del Partit Popular.

En aquest punt, sorgeix una frase que tots hem escoltat en un moment o altre quan té lloc una derrota electoral: el famós debat d’ideològic. Una aposta profundament interessant que s’ha de donar amb independència de l’èxit o del fracàs ja que tots els partit polítics no han d’oblidar el nord que dirigeix i guia les seves actuacions. Precisament, la ideologia és l’encarregada de marcar el rumb de la nau i efectuar severs i bruscs cops de timó a banda de resultar realment perillós pot acabar provocant una autèntica deriva .

Ara bé, quan alguns de la mà del debat ideològic acompanyen el terme renovació ens trobem amb tota seguretat davant uns interessos que van més enllà del reforçament i l’impuls del partit polític en qüestió. Evidentment, no es tracta d’una senzilla operació matemàtica però és freqüent trobar en aquest compendi projeccions i ambicions personals, situades en una posició discreta i millor si pot ser amagada. En els moment difícils sempre hi ha qui lluny de reconduir la situació opta per aprofitar-se de la mateixa.

En el cas del Partit Popular, no hi ha dubtes, ja que el debat ideològic és l’excusa perfecta per aquells que simplement es volen fer amb el poder. De manera molt intel·ligent, enmig d’aquesta complexitat, descobrim l’afició i el domini que la presidenta la de Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre té amb el món dels naips.

Aquest fet provoca que es desvií l’atenció vers la qüestió de fons i tots plegats ens veiem induïts en un llenguatge veritablement aliè per aquells que no juguem ni al pòquer ni tampoc al mus. Estic convençuda que la incorporació dels jocs de cartes en el discurs d’Aguirre no va ser fruit de la casualitat sinó que estava molt estudiat.

L’anècdota ha estat molt comentada però realment em preocupa que els propis polítics d’alta volada frivolitzin el món de la política reduint-lo a la mínima expressió, realitzant una comparació, des del meu parer totalment desafortunada, amb una simple baralla de cartes. Aquells que vegin la política com un entretingut joc crec que farien un gran favor al conjunt de la ciutadania marxant de les institucions públiques. Si la disbauxa i l’atzar acaben substituint la serenitat i el rigor a l’hora de prendre decisions, correm el greu perill d’acabar transformant les nostres institucions en veritables casinos.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/04/08
Laia Gomis