Divendres, dia de campanya

Josep Lluis Pascual, Xavier Sabaté, Helena Arribas, Judith Alberich i José Habas

Divendres és el dia del mercat setmanal, una data ineludible quan ens trobem en plena campanya electoral ja que tots els partits polítics surten massivament al carrer. Els socialistes, com és una tradició ens situem al final del carrer dels cafès repartint el material de campanya, però els clavells vermells desperten passions i en un obrir i tancar d'ulls s'exhaureixen les existències.

A més, aquests dies sempre serveixen per intercanviar unes paraules amb persones que fa dies que no veus així com et retrobes amb moltes persones que aprofiten per fer la compra el dia de mercat. Les persones que s'apropen a la paradeta socialista són plurals i diverses, seria absurd negar que un reduit nombre de les mateixes, tan sol cerca el detallet de campanya però també hi ha moltes que venen amb les idees clares i molt fixes, sol·licitant tan sols el vot socialista.

Avui, els socialistes vendrellencs hem fet campanya amb la candidata al Senat, Judith Alberich i amb el Delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté. Tots plegats animaven a les persones assistir a les urnes el proper 9 de març i optar per la candidatura del progrés, aquella que farà a Zapatero President.

El ressorgir d’una expressió

Si aquesta setmana haguéssim d’escollir un terme que hem sentit en una infinitat d’ocasions, que en tot moment es podia escoltar o bé llegir, segur que optaríem per la paraula debat. Ara bé, no es trobava en el seu estat pur sinó que anava al costat d’un fidel company de viatge propi d’aquests dies, així doncs l’expressió de moda és debat electoral.

Ens hem de remuntar quinze anys endarrere per tal de recordar el cara a cara que van protagonitzar l’any 1993 Felipe González i José María Aznar. Una imatge clavada en la retina de molts ciutadans que ràpidament associem amb la idea de debat electoral. Des d’aleshores, fins el passat dilluns en el nostre país han tingut lloc tres eleccions generals i els debats realment han brillat per la seva absència.

Si mirem a molts països del nostre voltant, constatarem que els debats electorals esdevenen una constant en tota campanya electoral i és més, els candidats afronten els mateixos amb total naturalitat. Determinats països van més enllà incloent en la seva legislació, l’existència d’un debat electoral durant la campanya on s’especifiquen les particularitats del mateix per tal d’evitar generar suspicàcies.

En canvi, a casa nostra, la quotidianitat pròpia dels nostres veïns esdevé una excepció. Alguns ràpidament equiparen aquesta realitat a la manca de tradició democràtica però més aviat m’atreviria a descriure aquesta inactivitat com un comportament estrictament estudiat i analitzat que portava als membres del Partit Popular a fugir d’estudi cada vegada que es plantejava la hipòtesis de realitzar un cara a cara.

No és casualitat que aquest parèntesis on els debats han deixat d’existir coincidís plenament amb les dues legislatures que el Partit Popular ha estat al capdavant del govern. En el fons, tampoc ens hauria de sorprendre més aviat corrobora el tarannà propi de la dreta, poca amiga de donar informació, amagant sempre que poden aquells elements que no poden redibilitzar electoralment.

Només des d’aquesta perspectiva podem entendre l’enorme revolsiu que es va generar en el nostre país tan aviat com es va conèixer la voluntat o si més no la intencionalitat de dur a terme l’esmentat debat. El camí no ha estat gens fàcil ja que en un primer moment perillava la realització del mateix ja que existien enormes discrepàncies entre el PP i el PSOE, mentre el primer s’emprava en els índexs d’audiència per realitzar el debat en dues televisions privades, Tele5 i Antena3, els socialistes apostaven perquè la retransmissió del debat tingués lloc a totes les emissores.

Finalment, va ser possible arribar a un acord i el debat es celebrava el passat dilluns 25 de febrer amb un format estudiat, acorat i dissenyat especialment per l’ocasió. Més de tretze milions de persones van seguir de prop el cara a cara entre Zapatero i Rajoy, una xifra realment impactant. Ara bé, aquest només va ser el primer lliurement ja que el proper dilluns tindrà lloc una segona edició del cara a cara que protagonitzaran Mariano Rajoy i José Luis Rodríguez Zapatero.

Afortunadament, en aquesta campanya electoral hem recuperat una sana pràctica democràtica com és un debat electoral i de retruc ens hem familiaritzat amb una expressió que estava a punt d’esdevenir oblidada per molts de nosaltres, debat electoral.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/02/08
Laia Gomis

Reptes de futur

Un petit parèntesis en la campanya electoral del Baix Penedès, m’ha permès escapar-me fins a Barcelona ja que des de les sectorials del PSC de la Societat del Coneixement, d’Educació, Universitat i Recerca es presentava una proposta profundament interessant de la mà del ministre d’indústria, turisme i comerç, Joan Clos i també compatírem amb l’assistència de la ministra d’Educació, Mercedes Cabrera.

La societat espanyola es troba carregada de reptes i oportunitats que cal saber encaminar per tal d’obtenir uns bons resultats. Davant d’aquesta situació, els socialistes tenim tota una sèrie d’idees per continuar la línia de treball incessant que hem practicat durant la present legislatura, buscant com a finalitat principal donar aquella empenta que el nostre país necessita.

Aquesta tarda hem reflexionat sobre matèries tan properes com l’educació, la formació professional i l’estret vincle que existeix entre un potent món que irromp amb molta força com és la Investigació i el Desenvolupament, allò que tots coneixem sota les sigles d’I+D.

La cap de llista de la candidatura socialista de Girona, Montse Palma, prenia la paraula a l’inici de la trobada per recordar-nos el salt qualitatiu que s’ha donat en aquesta legislatura en matèria educativa. Una realitat que ens permet encarar el futur amb un esperit optimista però aquest fet no exclou que reconeguem l'existència d’alguns problemes que s’han de resoldre ja que seria absurd presentar una visió triomfalista on es negués l'existència d'elements que s'han de seguir estudiant i analitzant de prop per tal de procurar cercar alguna solució.

La ministra d’Educació, Mercedes Cabrera, esmentava la importància de l’educació arribant a definir la mateixa com una garantia de futur. Uns termes que comparteixo completament ja que tots sabem que l’educació acostuma a portar de la mà el progrés, una paraula que recentment tothom té a la boca.

Durant la seva intervenció, la ministra reconeixia que li resultava impossible fer un balanç de la gestió socialista que s’ha dut a terme en matèria educativa però apuntava a través d’unes ràpides i alhora concises pinzellades, l’aprovació de la Llei Orgànica d’Educació (LOE) i la modificació de la Llei Orgànica d’Universitats (LOU). De retruc, incidia en l’increment substancial de les beques pels estudiants fent un èmfasis especials en les beques Erasmus, aquelles que permeten als estudiants desplaçar-se fins a l’estranger per cursar els seus estudis.

Precisament, darrera de la potenciació de les beques es troba un eix que vertebra el sentit per essència de l'educació. Disposar d'una educació de qualitat però no n'hi ha prou amb aquesta sinó que a més, tothom ha de poder gaudir d'aquesta l'educació. Per tant, el concepte de qualitat es combina amb el d'igualtat formant un binomi estratègic que garantirà l'èxit d'un bon sistema educatiu.

El ministre Joan Clos ha posat sobre la taula l’impuls en matèria d’investigació, desenvolupament i recerca que el govern socialista ha realitzat en aquesta legislatura, introduint transcendentals peces perquè l’engranatge que comença a prendre forma en el nostre país no es vegi aturat de cop per culpa de la despreocupació originada de la desídia dels gestors públics.

A més, Joan Clos esmentava una diferenciació que personalment m’ha cridat l’atenció. Contrastava les polítiques declaratives, sustentades amb exclusivitat sobre propostes que s’anuncien però mai s’arriben a dur a terme. I de l’altre costat, les polítiques pressupostàries, aquelles que el govern encapçalat pel president Zapatero han dut a terme durant aquesta legislatura, dotant econòmicament tots els projectes perquè es puguin desenvolupar. Tanmateix, enmig d’aquest context introduïa el concepte respecte l’efecte potenciador que generen les polítiques estructurants que en comtes de pensar només ens els beneficis i els ràpids rendiments econòmics que generaran si ampliem la nostra perspectiva constatarem que allò que s’amaga darrera de les mateixes és també una prosperitat social.

Després de les intervencions, tots els presents hem tingut l’oportunitat de participar en un interessant debat, preguntant directament als ministres dubtes i inquietuds relacionades amb aquestes matèries que ens han permès gaudir d’una reflexió sobre uns elements capdals per la construcció d'una societat forta i potent de cara al futur.

Un apunt polític

Tot just fa una estona que ha acabat l’interessant debat que la televesió pública catalana realitzava entre els candidats de la província de Tarragona, Francesc Vallès, pel PSC, Jordi Jané per CIU, Lluís Aragonès per ERC, Francesc Ricomà pel PP i Lluís Suñé per ICV-EUiA.

La publicitat i el ressò que s’ha donat del mateix ha estat realment molt escassa, però aquest fet no impedeix que molts telespectadors haguem optat per escoltar de prop les propostes i les idees que els candidats tarragonins exposaven durant una amena hora i mitja de debat.

Si em permeteu un petit apunt, mentre mirava el debat, em sentia molt orgullosa ja que els ciutadans baixpenedesencs van poder escoltar en primícia, abans de l’inici de la campanya electoral a tots cinc candidats des de les ones de Ràdio El Vendrell. La inquietud i la curiositat d’un grup de persones amants de la comunicació, el debat i el diàleg, que fa uns mesos vam iniciar una aventura radiofònica sota el nom de Pas de Vianats, ens va portar a proposar convidar als candidats tarragonins. La veritat és que en un inici no ens esperàvem la bona resposta per part de tots els partits polítics i superant les nostres expectatives, tots els candidats tarragonins sense cap excepció van desplaçar-se fins els estudis de Ràdio Vendrell.

Els espais de tertúlia i de debat sempre resulten profundament interessants i poder parlar directament sense intermediaris amb els futurs representants del nostre territori al Congrés, resulta un autèntic privilegi.

A més, sempre aprens i descobreixes quelcom novedós, constatar diversitat d’opinions, posicions contraries defensades amb uns arguments i l’endemà un altre candidat desmunta la tesis i presentarà noves idees. Aquest sa exercici sempre contribueix positivament a la formació d’una opinió pròpia, basada amb els criteris personals però on la informació hi juga un paper capdal.

Ja veieu que en comptes de parlar-vos del contingut del debat que ha tingut lloc entre els candidats tarragonins retransmès a través del canal 33, he optat per donar un altre sentit a aquestes paraules. La veritat, és que més aviat aprofitava l’excusa del debat del canal de 33 per exposar una idea que feia molts dies que em rondava pel cap i no trobava el moment de plasmar-la.

Tots els membres del programa Pas de Vianants, lluny del rigor periodísitic i de la famosa objectivitat tant recorrent, hem intentar posar el nostra granet de sorra en aquest ambient electoral. Tots tenim les nostres opinions, visions i percepcions i allò més important és que no renunciem a les mateixes i fem possible un programa plegats.

En aquesta ocasió, tan sols teníem un objectiu, simplement que els nostres veïns i veïnes tinguessin l’oportunitat de conèixer a través dels mitjans de comunicació local les propostes dels cincs candidats que es presenten a les eleccions generals del proper 9 de març. La decisió i el sentit del vot que emetran el diumenge 9 de març...a les mans de tots els ciutadans. Per acabar, us deixo amb algunes instantànies que vam captar amb alguns dels candidats

Lluís Aragonès

Jordi Jané

Francesc Vallès

Destí, Banyeres del Penedès

La campanya electoral sempre resulta frenètica, això no és cap novetat però quan vius la mateixa amb gran intensitat, barreja d'il·lusió, nervis i una dosis imprescindible d'estrès sempre formen part de les campanyes electorals. Tampoc, em vull descuidar d'esmentar la immensa paperassa que els partits polítics hem de realitzar durant aquests dies, de manera especial, la tramitació dels interventors i dels apoderats, un assumpte que em proposaré abordar detingudament ja que pot donar per un extens article.

Aquests dies les activitats es multipliquen i personalment hi voldria acudir a totes elles, però com materialment és impossible, almenys treure el cap en aquelles que em resulten més properes.

Avui, m’he escapat fins a Banyeres del Penedès on tenia lloc l’acte central socialista que comptava amb la intervenció del vendrellenc, Ernest Benito, diputat de la present legislatura i dels nous candidats, d’una banda el número 2 de la candidatura socialista tarragonina a Madrid, Joan Ruiz, i de la candidata de l’Entesa Catalana de Progrés al Senat, l’alcaldessa de Cunit, Judith Alberich.

Avelino Menéndez, ha estat l’encarregat de realitzar una breu presentació de les persones que tindrien la paraula i a més, ho ha fet des d’una vessant personal i alhora instrospectiva, un element no massa comú en aquest tipus d’acte i penso que aquest toc distintiu sempre s'agraeix.

L’Ernest ha estat l’artífex de realitzar un balanç de gestió del govern socialista, una tasca no massa senzilla ja que la gran activitat parlamentària i l’impuls dinamitzador vers la societat espanyola que el president Zapatero ha realitzat durant la present legislatura han planat durant la seva intervenció. Sense oblidar, tota una sèrie de referències concretes i puntuals que ens ubicaven en el seu just context per tal de no perdre el fil conductor.

La Judith, durant la seva intervenció ens recalcava novament el missatge clau d’aquests dies de campanya, la importància de no quedar-nos a casa i votar la candidatura socialista. A més, dins l’ampli ventall de lleis que ha desenvolupat el govern socialista, la Judith ens comentava que ella es sentia orgullosa de dues lleis, concretament esmentava la Llei Integral contra la Violència de Gènere i també la Llei d’Igualtat.

I a col·lació d’aquestes paraules, avui mateix a la premsa es deixava entreveure la vessant més masclista d’un candidat d’un partit que es presenta com l’essència de la moderació, CIU. Concretament, el número 2 de la candidatura de CIU a la província de Tarragona, Raül Font, en una entrevista al Mundo afirmava el següent:

“CiU es una chica a la que no le importa cambiar de pareja si ve que va a tener más estabilidad, si es para el bien de España y Cataluña. Somos capaces de pactar con el demonio y de irnos a la cama con quien sea siempre y cuando sea bueno para el conjunto del Estado”

Personalment, crec que aquestes paraules no mereixen cap comentari perquè parlen per si soles i seria absurd intentar justificar les mateixes, ara bé la desídia i el masclisme impregnen des de la primera fins la darrera paraula.

El darrer en intervenir ha estat el número 2 de la candidatura socialista, Joan Ruiz, que lluny de demanar el vot als presents optava per requerir l’ajuda de tots els que ens havíem aplegat a l’acte per difondre un missatge clau i trascendental, la importància d’acudir a les urnes el proper 9 de març i apostar per la candidatura socialista. Només aquesta opció assegurarà que el rumb del nostre país continuï dins la línia de la prosperitat, en canvi, si el 9 de març guanya el PP amb Rajoy al capdavant acompanyat d’insígnies personatges com Acebes, Zaplana i el gran fitxatge d’en Pizarro seran els encarregats de frenar de cop i posar la marxa endarrera, retrocedint en tots els grans avanços aconseguits en aquests últims anys.

Des d’una vessant una mica allunyada de la terminologia política però amb una estreta relació amb la mateixa, el Joan Ruiz, ens recordava que ben aviat arribarà la primavera i així el 9 de març, quan obrim les urnes s’ha de desprendre l’olor de roses, símbol socialista per excel·lència, evitant que les gavines populars que encara resten tacades de chapapote enterboleixin el dia.

Míting socialista al Vendrell

D'esquerra a dreta, Helena Arribas, Fernando Pérez, MªJesús Sequera, Francesc Vallès, Judith Alberich, Anton Ferré i Ernest Benito

Ahir dilluns, els socialistes vendrellencs vam realitzat l’acte central de campanya a la Lira. A quarts de nou prenia la paraula l’Helena Arribas, ella era l’encarregada de presentar el míting i aprofitava per destacar la important tasca que des del govern socialista de Madrid, presidit per Zapatero, s’havia dut a terme en el nostre territori, una incidència pràctica i real que s’apreciava a la nostra vila i per extensió també la comarca del Baix Penedès.

Acte seguit, gaudíem de les reflexions d’una persona que coneixia de prop l’activitat parlamentària ja que durant la present legislatura ha viscut en primera persona aquesta realitat, l’Ernest Benito. Durant la seva intervenció ens feia reflexionar de la gran importància d’aquestes eleccions generals. A més, incidia en una qüestió molt difusa pel conjunt de la ciutadania, quan ràpidament des de determinats sectors es pronuncia la següent afirmació “tots els polítics són iguals”.

L’Ernest va anar esbossant a través de ràpids apunts elements cabdals que s’han dut a terme durant la present legislatura, desmuntant la falsa idea que es sustenta en la concepció esbiaixada de la realitat que posa a tots els polítics dins el mateix sac. El retorn de les tropes de l’Iraq, continuant per la derogació del Pla Hidrològic Nacional, evitant el Transvasament de l’Ebre, ampliant els drets dels ciutadans amb la llei que permet al matrimoni a les persones del mateix sexe, continuant pel desenvolupament del quart pilar del benestar amb la llei de la dependència plasmava el segell del progrés i el compromís social del govern socialista gràcies al qual hem viscut quatre anys d’un gran avanç econòmic i social que s’ha generat en el si de la societat espanyola.

Tanmateix, l’Ernest avançava una primícia davant tot el públic que atentament l’escoltàvem, ja que tot just feia escassos minuts li havien confirmat des de Madrid la demarcació de Tarragona tindria una aportació històrica de l’1% cultural. El municipi baixpenedesenc de Santa Oliva s'ha vist beneficiat pel mateix però gràcies a aquesta darrerra informació la Selva del Camp i Tarragona ben aviat rebran aquesta concessió per la rehabilitació del patrimoni, en el primer cas del Castell de la Selva del Camp i en els segon cas, el conegut Pont del Diable.

L'Ernest acabava la seva intervenció demostrant la seva plena disponibilitat en fer campanya al costats dels candidats i les candidates socialistes ja que va afirmar que a les properes eleccions generals ens hi juguem molt i per aquest motiu el podrem veure molt actiu participant en molts actes de campanya

L’alcaldessa de Cunit i candidata de l’Entesa Catalana de Progrés, Judith Alberich, després de repassar la intensa activitat del govern socialista no va dubtar en demanar el vot socialista però fent un esment molt especial respecte la mobilització. Per tal d’evitar que el proper 9 de març, les persones progressistes es resisteixin a sortir de casa, va emprar un parel·lelisme prou significatiu, recordant-nos que la pel·lícula del diumenge a la tarda la podem gravar o veure qualsevol altre diumenge però no tenim excuses a l’hora d’acudir a la cita de les urnes.

El nostre candidat i cap de llista del PSC per la província de Tarragona, el Francesc Vallès, va iniciar la seva intervenció agraint a l’Ernest Benito, el seu treball com a diputat durant la present legislatura. Aquest fet va provocar un sentit i llarg aplaudiment vers l’Ernest per part de totes les persones que escoltàvem atentament les sinceres paraules que el Francesc pronunciava, una opinió extensament compartida per molts dels presents.

A més, el Francesc va ser l’encarregat de posar punt i final al míting vendrellenc. Un Francesc convincent, entenedor, clar i directe apel·lava a tots els presents a acudir a les urnes el proper 9 de març, confiant en el projecte socialista. A més, es mostrava convençut que molts dels presents ja teníem decidit el sentit del nostre vot però ens demanava que procuréssim convèncer i mobilitzar a totes les persones que tinguéssim al nostre voltant, evitant que el proper 9 de març ningú es quedés a casa.

Després del míting, els socialistes vendrellencs érem conscients d’una cita ineludible, el cara a cara Zapatero-Rajoy, precisament aprofitant l’avinentesa vam compartir tots plegats aquest esdeveniment mediàtico-polític, visualitzant el cara a cara a través d’una pantalla gegant.

Tarragona desprèn optimisme!!!

Avui,Tarragona desprenia optimisme ja que més de 4000 persones ens hem aplegat al Palau de Congressos per assistir a un míting inoblidable. A més, molts comapnys i companyes s’han quedat a les portes d’aquest espai ja que l’aforament desbordava els càlculs previstos davant una important mobilització tarragonina. El Vendrell, no ha volgut faltar a la cita i prop d’una setantena de companys i companyes ens desplaçàvem fins a Tarragona per viure in situ un acte que prometia. A més, gaudríem d’uns caps de cartell dignes de fer-te sortir del llit un dissabte al matí: Felipe Gonzélez, José Montilla, Carme Chacón, Francesc Vallès i la presentació a càrrec de l’alcalde de la ciutat, el Pep Fèlix Ballesteros.

No fa massa dies que en aquest espai us relatava les emocions i els sentiments que afloraven en el míting de la Vall d’Hebrón. Avui, continuàvem en aquesta línia però si em permeteu apreciava una sèrie de particularitats que convertien l’acte celebrat al Palau de Congressos de Tarragona en especial.

L’alcalde Pep Félix Ballesteros ens donava la benvinguda i en uns instants Francesc Vallès pujava dalt de l’escenari amb un somriure molt expressiu i les seves primeres paraules desprenien energia, contundència, proximitat, claredat i molta expressivitat. Tota una sèrie de requisits essencials per esdevenir un bon comunicador, però amb la particularitat que el Francesc no ho havia assajat sinó que es mostrava davant un ampli auditori amb la seva naturalitat, fent brollar reflexions que sincerament ens han emocionat a molts.

El President de la Generalitat, José Montilla, ens ha recordat el nostre lema, SI TU NO HI VAS, ELLS TORNEN. Una frase senzilla però real ja que l’úncia manera de combatre la mentida, els insults, el menyspreu constant i diari als quals s’ha vist sotmesa Catalunya i per extensió tots els ciutadans i les ciutadanes durat els darrers quatre anys és a través del nostre vot. Ara la dreta anacrònica que segueix anclada ens anys pretèrits es vesteix de moderació però no ens enganyen, tenen l’abecedari conservador al complet, des de l’A...d’Acebes fins a la Z... de Zaplana.

Quan ha estat el torn de Felipe González, els aplaudiments i els crits homenatjant a Felipe s’han convertit en una bona estona en l’únic so que es percebia a tot el Palau de Congressos. Aquesta era la segona vegada que escoltava en directe a Felipe però és que no em cansaria d’escoltar-lo mai ja que es tracta d’un autèntic goig sentir un discurs impecable, entretingut i amè sense cap paper de recolzament.

En Felipe ha estat una bona estona parlant però a tots els que l’escoltavem se’ns ha passat volant, refelxions intel·ligents, divertides anècdotes i bromes amb el segell propi del Felipe feien vibrar a tots els que escoltavèm embadalits al gran Felipe.

Els socialistes ens mostrem orgullosos del nostre president Felipe González, per aquest motiu ens omple d'il·lusió a seva entusiasta participació en aquesta campanya electoral recolzant a l'actual president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Novament, una petita diferència entre l'esquerra i la dreta, ja que mentre els socialistes proclamem als quatre vents l'estima, l'admiració i el respecte que ens mereix Felipe González, el Partit Popular amaga en aquesta campanya electoral a José Maria Aznar.

Carme Chacón ha tancat l’acte d’avui a Tarragona i ens ha explicat una petita curiositat que ens ha passat desapercebuda. En tan sols dos dies de campanya, el PP ha anunciat retallades importants pel futur de Catalunya ja que si ells guanyen les eleccions, no hi haurà l’Agència Tributària de Catalunya, suprimiran els 34.500 milions d´euros pels nous serveis i infrastructures, sense oblidar l’impuls per fer realitat el Transvassament de l’Ebre...

A les nostres mans està aturar aquesta realitat, no és gens complicat, és més aviat extremadament senzill ja que el secret consisteix en anar a votar el proper 9 de març i fer-ho per la candidatura socialista. Així barrarem el pas a la dreta intransigent i radical que en aquests moments defineix el Partit Popular i de retruc garantirem seguir governats per les persones que veritablement creuen en el progrés de la nostra societat amb accions concretes i concises tal com el president Zapatero ha demostrat durant aquests quatre anys.

Un dia especial sempre es pot resumir amb una fotografia, després del míting he felicitat al Francesc per la seva brillant intervenció i he tingut l'oportunitat d'intercanviar unes paraules amb la Carme Chacón. Així que avui us adjunto una imatge al costat dels meus candidats del PSC de les províncies de Tarragona i Barcelona, Francesc Vallès i Carme Chacón

Economia i tocs musicals

Ahir mentre Solbes i Pizarro escalfaven motors amb el primer debat en termes fonamentalment econòmics, els socialistes vendrellencs compartíem una vetllada especial, pròpia de tots els inicis de campanya.

Malgrat vaig arribar a casa una mica tard, el meu compromís em conduïa a escriure quatre ratlles respecte l'inici de campanya, i gràcies a les actualitzacions digitals em podia fer una idea aproximada sobre l’evolució del debat. Avui, de bon matí, el cara a cara Solbes-Pizarro ha estat present en les tertúlies entre companys de classe afegint alguna ràpida referència pel professorat de la Facultat d’Econòmiques.

No em puc formar una opinió sòlida perquè no vaig seguir el debat però sembla ser que la demagògia va estar present durant tota la intervenció de Pizarro i que Solbes va guanyar el debat per golejada.

Tots som conscients que el vicepresident econòmic, Pedro Solbes, és un gran potencial que tenim els socialistes. Alguna emissora de ràdio aquest matí criticava el vocabulari que Solbes va emprar, afirmant que queia en els tecnicismes no massa entenedors ni propis d’un debat televisat. Quan es parla d’economia hi ha tota una sèrie de termes propis i alhora inherents aquesta ciència social i reduir fins a la mínima expressió els mateixos podria resultar perillós ja que es desvirtuaria el sentit i el contingut de les explicacions.

No hem d’oblidar, que en el món mediàtic, sempre es prefereixen les imatges perquè concentren l’atenció dels espectadors però l’audiència que va seguir el cara a cara Solbes- Pizarro buscava conèixer de prop el missatge i el discurs que adoptaven el número 2 de la candidatura socialista i popular respecte un assumpte que en major o menor mesura ens afecta a tots els ciutadans d’aquest país, les idees i les propostes relacionades amb la gestió econòmica.

El PP continua instal·lat en el missatge del caos, la crisis i la catàstrofe que sembla que arribarà només si el 9M guanya Zapatero. Lluny d’aquestes previsions amb peus de fang que d’un moment a un altre s’ensorraran, els socialistes hem demostrat durant aquests quatre anys una excel·lent gestió de l’economia. A més, la bona gestió s’ha traslladat al conjunt de la ciutadania a través d’avançades polítiques socials situant el nostre país a l’avantguarda dels països europeus.

Queda molt camí per avançar però si volem continuar per la drecera del progrés només tenim una opció, el proper 9 de març, votar la candidatura socialista. La resta d’opcions polítiques totes elles respectables ens conduiran per un camí del qual desconeixem el destí final.

De moment, us deixo amb un dels espot de campanya electoral que el PSC presenta de cara aquesta campanya. Versionant una cançó meravellosa i carregada de bons records, Hoy puede ser un gran día, veíem a una Carme Chacón feliç, il·lusionada i molt inquieta, una imatge equiparable a l’estat d’ànim dels socialistes catalans, EL NOSTRE OPTIMISME!!!

Radiografia electoral

Aquesta setmana no em puc mostrar aliena a una realitat que es prou perceptible per tots els ciutadans. Tot just fa unes hores, oficialment s’ha donat el tret de sortida a la campanya electoral que ens ha de conduir a les urnes el proper 9 de març. No és cap novetat esmentar l’estat permanent de campanya que s’ha respirat dins l’ambient polític i social d’ençà que el 2008 va arribar al nostre calendari, tot i que si em permeteu, m’atreviria a dir que acomiadàvem el 2007 amb alguna que altra connotació electoral davant unes eleccions que es trobaven a tres mesos vista.

El temps ha passat volant i aquelles llunyanes eleccions les tenim a menys de quinze dies. Ara arriba el moment d’intensificar missatges, mobilitzar als ciutadans perquè el proper 9 de març les urnes de tota Espanya estiguin plenes de paperetes, una senyal inequívoca de la participació dels ciutadans en el si d’un consolidat sistema democràtic.

Més enllà de les preferències vers unes candidatures o unes altres, crec que tots els demòcrates hem de donar una prova fefaent del nostre compromís com a ciutadans acudint massivament a votar el proper 9 de març.

Les opcions polítiques són plurals i diverses, des de l’anacronisme del Partit Popular que sembla que no s’hagi mogut de l’estadi propi dels Neandertals amb les propostes retrogrades que presenta dia rere dia. Després passem al mercadeig propi d’un mercat persa que practica Convergència i Unió, anunciant vendre’s al millor postor, jugant sempre a dues bandes fugint d’estudi quan algú els pregunta si Zapatero o Rajoy.

No obstant, recordar un passat no massa llunyà ens permet fer-nos una idea d’aquella vessant que els membres de la federació nacionalista ara ens volen amagar. Potser ens pot donar una pista a qui prefereixen ja que l’any 1996 van votar com a president a José María Aznar i curiosament l’any 2000 amb la majoria absoluta que el PP va obtenir, novament van votar a Aznar com a president. En canvi, l’any 2004 van optar per l’abstenció quan va ser el moment de votar al President Zapatero.

Dins el cercle dels anomenats sobiranistes, nacionalistes i de retruc els independentistes, un conglomerat conceptual que molts de manera equivocada empren indistintament, em permet avançar fins a les tesis d’Esquerra Republicana amb alguna que altra crisi interna que no acaba de fer net. A més, realistes de la situació actual, són conscients que pel camí perdran algun diputat, considerant com una victòria la consolidació de grup parlamentari propi a Madrid.

Iniciativa per Catalunya opta pel discurs sostenible, repetint un lema molt explotat “d’esquerres i ecologistes de debò” i de retruc apel·len trencar amb el bipartidisme PP-PSOE. No obstant, és una realitat prou palpable que el proper president del govern serà Zapatero o Rajoy. Precisament, el Partit dels Socialistes es presenta com el veritable garant de l’aposta vers les polítiques socials i progressistes que s’han dut a terme durant la present legislatura davant un retrocés assegurat amb una retallada de drets ciutadans que suposaria el triomf del PP.

A les nostres mans i gràcies el nostre vot podrem manifestar quina és la nostra opinió i escollir quin president volem pel nostre país. El més important, més enllà de l’opció política escollida és acudir a les urnes, fer sentir la nostra veu a través del noble exercici d’anar a votar. Una pràctica quotidiana per a molts de nosaltres però no oblidem que aquest dret durant massa anys va estar prohibit a casa nostra i en honor a totes aquelles persones que s’hi van deixar la vida perquè avui puguem anar a votar, ningú s’hauria de quedar a casa.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 22/02/08
Laia Gomis

Inici de campanya

Els socialistes vendrellencs carregàvem les piles abans de començar la campanya electoral amb el tradicional sopar d’inici de campanya que una vegada finalitzat ens havia de conduir a la Plaça Pep Jai a dur a terme la tradicional enganxada del primer cartell.

A més, en la nit del 21 de febrer, comptàvem amb l’assistència de l’alcaldessa de Cunit i candidata per l’Entesa Catalana de Progrés al Senat, Judith Alberich, que compartia amb nosaltres sopar i enganxava el primer cartell de campanya electoral al Vendrell. A més, el vendrellenc Fernando Pérez, també col·laborava en l’enganxada d’honor com a membre de la candidatura socialista.

Una nodrida representació de militants i simpatitzants socialistes no s’han volgut perdre un acte molt simbòlic com és l’enganxada del primer cartell però carregat de transcendència i il·lusió. Entre tots nosaltres, trobàvem els regidors socialistes del consistori vendrellenc, un parell de consellers comarcals, el José Habas i Manuel Hernández, el diputat provincial i Primer Secretari del PSC al Baix Penedès, Pep Guasch, el Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer i el diputat sortint, Ernest Benito, entre molts altres companys i companyes que puntualment a les dotze hem compartit plegats l’enganxada del primer cartell.

Judith Alberich, a l'enganxada del primer cartell

Ara venen dies de molta feina, de treball incessant però els socialistes iniciem aquesta campanya amb molta il·lusió. Hem de ser capaços de mobilitzar a la ciutadania, que acudeixi a les urnes massivament tot esperant que el dia 9 de març les paperetes socialistes omplin totes les urnes fins a vessar perquè Zapatero torni a ser el president del govern d’Espanya en la propera legislatura!!!

La primera imatge amb el Fernando Pérez i la Judith Alberich i a l'altre imatge, amb el Pep Guasch i l'Ernest Benito

Una entrada diferent

Des d’un punt de vista estrictament jurídic la campanya electoral comença el proper 22 de febrer a les 00.00h. Tanmateix som conscients que vivim immersos en una campanya electoral camuflada des de fa alguns mesos, amparada sota la denominació de precampanya que només representa una diferència vers la campanya electoral en sentit estricte, no es sol·licita ni tampoc s’apel·la directament als ciutadans demanant el vot.

Així que aprofito aquests dies de marge abans de l’inici de campanya electoral pròpiament dita per dur a terme un post un xic diferent a les entrades que habitualment publico en aquest espai.

En aquesta ocasió us vull parlar d’alguns parlamentaris que no revalidaran el seu escó, anant més enllà de les files socialistes. Aquestes tres imatges suposen un bon punt de partida, de ben segur que ràpidament haureu reconegut a la persona de la primera imatge, el diputat de la Chunta Aragonesista, José Antonio Labordeta.

Una persona polifacètica, poc amiga dels grans discursos buits de contingut i amb un llenguatge clar i entenedor que es capaç de transmetre un missatge que tots els ciutadans podem copsar immediatament sense haver de recorre a les filigranes interpretatives.

Ja va anunciar que després d’estar vuit anys molt actiu com a diputat al Congrés, deixava l’agitada vida política per dedicar-se a gaudir de la seva merescuda jubilació. Serem molts els que trobarem a faltar aquesta veu lúcida que sorgia des de la bancada del Grup Mixt ja que totes les seves intervencions tenien quelcom de memorable.

Sense moure’m del Grup Mixt, voldria fer un esment especial a Begoña Lasagabaster, la única diputada que la formació Eusko Alkartasuna obtenia a les passades eleccions generals. Un pes pesant que també integrava el Grup Mixt, grup parlamentari que aglutina aquells partits polítics que no reuneixen els requisits per poder gaudir de grup parlamentari propi. Aquesta dona basca, amb uns ferms ideals després de tres legislatures consecutives també anunciava que no concorreria a les properes eleccions generals.

I en darrer lloc, us voldria parlar del Jordi Ramón. Un diputat que molt probablement no coneixereu, sincerament no em sorprèn perquè he fet l’experiment ensenyant la imatge d’aquest jove diputat a persones properes a Esquerra Republicana i no coneixien al diputat d’ERC per la circumscripció de Lleida.

Tothom, coneix aquells diputats d’ERC que setmana rere setmana es converteixen en els artífexs del soroll parlamentari amb les seves gracietes però pel que he anat seguint al llarg d’aquesta legislatura, aquest diputat lleidetà s’allunya una mica de l’espectacle mediàtic que tant agrada a alguns companys seus d’escó.

Una vegada fet aquests apunts, m’agradaria fer un petit esment a Josu Erkoreka. Un diputat amb una gran capacitat d’oratòria que m’ha fet perdre més d’una tarda escoltant atentament algunes de les seves intervencions parlamentaries, especialment aquelles que tenien alguna relació amb el món de la justícia, ja que el domina amb gran solidesa.

El reconeixement dels bons parlamentaris en el si d’altres formacions polítiques diferents a la meva no suposa una renuncia als meus ideals sinó que simplement es tracta de demostrar una evidència que molts comenten en petit comitè però pocs s’atreveixen a plasmar per escrit. Sóc plenament conscient que si parlés dels meus diputats i diputades, el del grup socialista, perdria tota la credibilitat, així que m’he decidit a fer aquest escrit que des d’un inici ja anunciava que es tracta d’un xic peculiar vers la resta.

Per cert, abans d’acabar, esmentar que en aquestes eleccions, Josu Erkoreka és el cap de llista del PNV per Vizcaya ara no tindrà el camí planer ja que els socialistes presentem com a cap de llista per la mateixa circumscripció una persona d’una gran vàlua política, l'Eduardo Madina... Si en comptes de viure al Vendrell visqués a Bilbao... el meu vot aniria per la candidatura que encapçala l’Eduardo Madina, ara com la meva circumscripció és la de Tarragona, la papereta que dipositaré a la urna serà l'encapçalada pel Francesc Vallès!!!

Eduardo Madina i Francesc Vallès

Des d’una altra perspectiva

Les qüestions econòmiques es troben a l’ordre del dia, els mitjans de comunicació esdevenen uns improvisats analistes econòmics amb la perillositat que comporta aquest fet. En determinades ocasions, jutgen i sentencien una sèrie d’afirmacions sense estudiar-les de ben a prop arribant a llençar missatges que inclouen veritables disbarats d’una magnitud considerable, ara sempre pronunciats des d’una rigorositat que és pura aparença.

En el si de la societat s’ha instal•lat una estranya sensació derivada de la insistència mediàtica sobre l’estat de l’economia. Les portades dels diaris recullen cada dia aspectes econòmics que fa uns mesos es trobaven relegats a les pàgines de la premsa més impopulars, aquelles que parlen d’economia. L’ambient contagiós es respira arreu, tothom parla d’un crack econòmic, hi ha qui es remunta al de l’any 1929, realment sembla que d’un dia a l’altre s’hagi d’acabar el món.

No obstant, en el terreny del pessimisme i de la previsió de l’arribada imminent d’un caos, tothom s’hi apunta. I el que és més perillós, tothom fa la seva anàlisis personal amb totes les conseqüències que se’n deriven, arribant a formular conclusions que literalment no es poden agafar per enlloc. Tots podem opinar i parlar lliurement de les qüestions que marquen l’actualitat però s’ha d’anar en compte quan aquestes manifestacions es duen a terme en el si d’un auditori públic extrapolant l’àmbit de la conversa privada pròpia dels companys i amics.

Tanmateix, aquesta nova moda m’ha permès constatar una realitat submergida en el nostre país, conèixer l’abundant nombre d’experts economistes. Ara bé, els bons economistes no es caracteritzen per les seves prediccions i anàlisis sinó que més enllà d’aquestes tasques prou acurades posen especial èmfasis i transcendència a les solucions que aporten en el moment que constaten alguna pertorbació que pot generar algun que altre problema en el futur.

Precisament, si entrem de ple en aquest terreny es quan s’esvaeixen tots els suposats economistes perquè criticar és molt fàcil ara quan és el moment d’aportar solucions que es puguin aplicar per tal de reconduir la situació, curiosament, totes les veus desapareixen.

Ara bé, tampoc voldria caure dins la tònica general i per no ser menys que altres, hauria d’aprofitar aquest espai per penjar-me una medalla i fer una anàlisis de la situació econòmica. Realment, es tractaria d’un greu error ja que no tindria cap sentit exposar unes prediccions realitzades a ull nu sense un rigorós estudi que sustentessin les mateixes.

Abans d’escriure meres opinions i intuïcions envoltades de tecnicismes però sense cap base sòlida, em decanto per confiar en les reflexions que motiven diversos estudis realitzats pels professionals i els experts en una matèria prou complexa, com és l’economia. I a tots aquells, que continuen difonent el missatge de la por anunciant el caos, els recomanaria que llegissin atentament tots els estudis des de la primera fins a la darrera pàgina, evitant quedar-se amb les atractives síntesis ja que moltes d’elles es tracten d’esbiaixades aproximacions de la realitat.

Article publicat al Diari del Bix Penedès, 15/02/08
Laia Gomis

Després d'un petit parèntesis...

El llarg i extens període d’exàmens ha arribat a la seva fi... ja ho deia la saviesa popular que no hi ha cap mal que duri 100 anys. Fa alguns dies ja vaig avisar als lectors d’aquest blog que patiria una petita situació letàrgica perquè em resultava impossible poder arribar a tots els fronts que tenia oberts i abans d’intentar arribar a tot arreu però no amb tota la intensitat que desitjava, preferia aturar alguna que altra qüestió i reprendre-la de nou quan tingués més temps.

Malgrat aquest fet, hi ha qui ha volgut donar un altre sentit a la meva inactivitat, especulant sobre altres qüestions que motivaven la mateixa. Que ningú no s’enganyi, ara he acabat els exàmens i em penso dedicar en cos i ànima a la campanya electoral que estem a punt d’afrontar. L'imminent inici de campanya arriba just d’aquí una setmaneta i amb ella tots els successius actes i mítings que es duran a terme en aquests dies, així com també la preparació d’altres qüestions a tall més organitzatiu que passen més desapercebudes però que són imprescindibles i capdals perquè el proper 9 de març la victòria socialista sigui una realitat.

En fi, tan sols volia fer-vos saber que malgrat el cansament que arrossego propi dels nervis i de l’estrès dels exàmens torno a reactivar aquest espai amb la mateixa passió que sempre, procurant que us puguin resultar d’utilitat les opinions aquí publicades i esperant els vostres comentaris.

Paraules al vol

La proximitat amb els estudiants, la tertúlia amigable amb els seus companys de professió entre llibres de text i els maldecaps propis de qualsevol director durant els darrers quatre anys s’han vist substituïts pels constants anar i venir a la capital de l’estat, les preparacions de projectes no de llei i tot un reguitzell d’intervencions en diverses comissions arribant a formular preguntes als membres del govern en les mateixes sessions plenàries.

Aquest salt qualitatiu ha estat l’experimentat per un docent vendrellenc, l’Ernest Benito. Durant un curt però intens període de temps ha canviat l’escenari del IES Andreu Nin pel Congrés dels Diputats. Una realitat que era possible ja que l’Ernest ocupava un discret tercer lloc dins de la candidatura socialista tarragonina i gràcies als bons resultats obtinguts per aquest partit a les passades eleccions generals celebrades el 14 de març del 2004, l’Ernest es convertia en diputat.

No vaig trigar en pensar que el to rigorós i seriós que acostuma a envoltar la figura dels servidors públics transformaria al professor, el company i el bon amic que tots coneixíem. Afortunadament, em vaig equivocar en les meves prediccions i a diferència de molts que es veuen emmirallats pel mer fet d’esdevenir se senyoria, l’Ernest continuava sent el mateix de sempre. Un despistat sense solució però sempre disposat a donar un cop de mà i ajudar-te perquè és d’aquelles persones que quan realment les necessites sempre les tens al teu costat.

No es tracta d’un fet menor que durant la present legislatura, l’Ernest s’hagi convertit en un protagonista de l’actualitat, vivint en primera persona tota una sèrie d’esdeveniments històrics en els quals ha participant activament. Gran moments agradables carregats d’una gran dosi d’emotivitat per la transcendència dels mateixos que topen amb algun que altre ensurt difícil de pair. Tanmateix, intueixo que el record proporcionat per aquesta experiència mai l’oblidarà.

A més, els lectors d’aquest DIARI no ens hem mostrat aliens aquesta realitat ja que hem tingut l’oportunitat excepcional de seguir de prop l’activitat d’un parlamentari de casa nostra. Setmana rere setmana, cada divendres, s’obria la finestra des de Madrid a través de la qual ens arribava una alenada d’aire fresc, amb informacions d’última hora sobre la quotidianitat parlamentària amb tots els seus sobresalts.

A finals de desembre, l’Ernest desitjava bones festes al seus lectors amb un escrit profund realitzat des d’una vessant personal i alhora introspectiva, poc habitual en els seus escrits. Aquest fet va provocar que ràpidament molts intuirem que es tractava d’un comiat camuflat i el pas del temps ens ha donat la raó ja que la finestra des de Madrid s’ha tancat de cop.

L’Ernest és d’aquelles persones discretes, poc amiga del protagonisme del qual sempre procura defugir i precisament sense fer soroll va marxar de l’IES Andreu Nin després d’ésser escollit diputat i amb el mateix tarannà s’ha incorporat a la noble tasca a la qual ha dedicat tota la seva vida, la docència. Un sentiment ambivalent m’envolta mentre escric aquestes paraules perquè us puc assegurar que el Congrés dels Diputats ha perdut un excel·lent parlamentari, però d’altra banda el món de l’educació ha recuperat a un gran professional.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/02/08
Laia Gomis

Les candidatures socialistes

Durant aquestes últimes setmanes les actualitzacions d’aquest blog no han gaudit de la regularitat que acostumo a practicar. Els culpables d’aquesta realitat, tenen un nom, ELS EXÀMENS. Afortunadament, em trobo en plena recta final, ara arriba el darrer impuls i per aquest motiu em vull concentrar per mantenir i consolidar la bona tendència, que fins al dia d'avui gaudeixo.


No us penseu que me’n oblidaré completament del blog, una tasca que aquells que em coneixen saben que és impossible, però durant aquests deu dies treballaré a mig gas en aquest espai. La precampanya es troba en un punt realment interessant, cada dia es generen gran quantitats de notícies que mereixerien algun comentari però no trobo el moment de poder dir la meva.


Davant la manca de temps, sempre es recorre a l’enginy i fruït de l'aquest us vull adreçar una proposta, seguir ben de prop les reflexions que els propis integrants de les candidatures socialistes duen a terme. De moment, aprofito aquest escrit per presentar-vos les candidatures socialistes de les quatre províncies catalanes.

Candidatura dels PSC a la província de Barcelona

1. Carme Chacón Piqueras
2. Joan Clos Matheu
3. David Vegara Figueras (IND)
4. Elisenda Malaret Garcia (IND)
5. Daniel Fernández González
6. Montserrat Colldeforn Sol (IND)
7. Manuel Mas Estela
8. Lourdes Muñoz Santamaría
9. Isabel López Chamosa
10. Jordi Pedret Grenzner
11. Meritxell Batet Lamaña
12. Esperança Esteve Ortega
13. Joan Canongia Girona
14. Carlos Corcuera Plaza
15. Maria Dolors Puig Gasol
16. José Vicente Muñoz Gómez
17. Román Ruiz Llamas
18. Sixte Moral Reixach
19. Meritxell Cabezón Arbat
20. Raquel López Hurtado
21. Jordi Aymamí Roca
22. José Luis Díaz Torrevejano
23. Elisabet Contreras Barceló
24. Conxita Campoy Martí
25. Joan Carles Sánchez Salinas
26. Alba Arnabat Colomer
27. Antonio Fortes Gutiérrez
28. Laura Rodríguez Mesas
29. Verónica Rodríguez Campos
30. Joan Ferrús Alborch
31. Francesca Fosalba Batalla

SENAT:
1. Isidre Molas Batllori
Suplent: Núria Bozzo Duran
2. Maite Arqué Ferrer
Suplent: Mercedes Page Diaz

Candidatura dels PSC a la província de Girona

1. Montserrat Palma i Muñoz
2. Alexandre Sáez i Jubero
3. Juli Fernández i Iruela
4. Margarita Arquer i Carreras
5. Ramon Roque i Riu
6. Esther Pagès i Ayats

SENAT
1.Maria Josefa Celaya i Armisen
Suplent: Yolanda Vila Fernández
2.Lluis Maria de Puig i Olivé
Suplent: Rafael Bruguera i Batalla

Candidatura dels PSC a la província de Lleida

1. Teresa Cunillera Mestres
2. Fèlix Larrosa Piqué
3. Esperança Farrera Granja
4. Xavier Gispert Pedrol

SENAT
1.Josep Maria Batlle Ferran
Suplent: Jordina Freixanet Pardo
2.Maria Burgués Bargués
Suplent: Fermí Tordesillas Casals

Candidatura del PSC a la província de Tarragona.

1. Francesc Vallès Vives
2. Joan Ruiz i Carbonell
3. Lluïsa Lizarraga Gisbert
4. Anton Ferré Fons (IND)
5. Arantxa Ordovas Laborda (IND)
6. Iolanda Quilez Castan

SENAT
1.Judith Alberich Cano
Suplent: Maria Jesús Sequera García
2.Ramon Aleu i Jornet
Suplent: Miquel Alonso Herrera

Una vegada que ja coneixeu totes les cares de les persones que integren les candidatures socialistes de Catalunya per a les properes eleccions a Corts Generals, us suggereixo la següent recomanació.

La candidata socialista Carme Chacón disposa d'una impactant pàgina web on podreu llegir totes les propostes que presenta de cara a les properes eleccions generals així com també visualitzar a través d'una sèrie de videos les seves rodes de premsa. Tot això a http://www.carmechacon.cat/

Des de Mataró, el Manel Mas , converteix el seu blog en un espai de parada obligatòria per conèixer les interioritats d'aquesta precampanya electoral. Sempre des d'una anàlisis acurada a la realitat i des d'un to desenfadat. A més, entra en contacte amb totes les novetats que van apareixent cada dia en el terreny de les propostes i diu la seva amb els conseqüènts debats que es van generant.

El Jordi Pedret , consolidat blocaire barceloní, no se'n oblida de la presència de les eleccions generals del 9 de març que planen per sobre de l'actualitat i dedica tota una sèrie de posts a abordar aquest assumpte.

Des de terres gironinies, m'arriba la veu de l’Àlex Sáez , que procuro seguir de ben a prop per conèixer l'evolució de la precampanya en una zona que em queda un pèl allunyada de casa però malgrat aquest fet el meu interès no decau per conèixer de prop la intensa activitat que desenvolupen els socialistes gironins.

I des de casa, el cap de llista del PSC de Tarragona, el Francesc Vallès i el número dos, el Joan Ruiz estrenen un blog, per tant si voleu conèixer amb més deteniment l'evolució de la precampanya electoral a la província de Tarragona visiteu els seus espais personals on expliquen les seves percepcions personals sobre l'actualitat més imperant.