El ressorgir d’una expressió

Si aquesta setmana haguéssim d’escollir un terme que hem sentit en una infinitat d’ocasions, que en tot moment es podia escoltar o bé llegir, segur que optaríem per la paraula debat. Ara bé, no es trobava en el seu estat pur sinó que anava al costat d’un fidel company de viatge propi d’aquests dies, així doncs l’expressió de moda és debat electoral.

Ens hem de remuntar quinze anys endarrere per tal de recordar el cara a cara que van protagonitzar l’any 1993 Felipe González i José María Aznar. Una imatge clavada en la retina de molts ciutadans que ràpidament associem amb la idea de debat electoral. Des d’aleshores, fins el passat dilluns en el nostre país han tingut lloc tres eleccions generals i els debats realment han brillat per la seva absència.

Si mirem a molts països del nostre voltant, constatarem que els debats electorals esdevenen una constant en tota campanya electoral i és més, els candidats afronten els mateixos amb total naturalitat. Determinats països van més enllà incloent en la seva legislació, l’existència d’un debat electoral durant la campanya on s’especifiquen les particularitats del mateix per tal d’evitar generar suspicàcies.

En canvi, a casa nostra, la quotidianitat pròpia dels nostres veïns esdevé una excepció. Alguns ràpidament equiparen aquesta realitat a la manca de tradició democràtica però més aviat m’atreviria a descriure aquesta inactivitat com un comportament estrictament estudiat i analitzat que portava als membres del Partit Popular a fugir d’estudi cada vegada que es plantejava la hipòtesis de realitzar un cara a cara.

No és casualitat que aquest parèntesis on els debats han deixat d’existir coincidís plenament amb les dues legislatures que el Partit Popular ha estat al capdavant del govern. En el fons, tampoc ens hauria de sorprendre més aviat corrobora el tarannà propi de la dreta, poca amiga de donar informació, amagant sempre que poden aquells elements que no poden redibilitzar electoralment.

Només des d’aquesta perspectiva podem entendre l’enorme revolsiu que es va generar en el nostre país tan aviat com es va conèixer la voluntat o si més no la intencionalitat de dur a terme l’esmentat debat. El camí no ha estat gens fàcil ja que en un primer moment perillava la realització del mateix ja que existien enormes discrepàncies entre el PP i el PSOE, mentre el primer s’emprava en els índexs d’audiència per realitzar el debat en dues televisions privades, Tele5 i Antena3, els socialistes apostaven perquè la retransmissió del debat tingués lloc a totes les emissores.

Finalment, va ser possible arribar a un acord i el debat es celebrava el passat dilluns 25 de febrer amb un format estudiat, acorat i dissenyat especialment per l’ocasió. Més de tretze milions de persones van seguir de prop el cara a cara entre Zapatero i Rajoy, una xifra realment impactant. Ara bé, aquest només va ser el primer lliurement ja que el proper dilluns tindrà lloc una segona edició del cara a cara que protagonitzaran Mariano Rajoy i José Luis Rodríguez Zapatero.

Afortunadament, en aquesta campanya electoral hem recuperat una sana pràctica democràtica com és un debat electoral i de retruc ens hem familiaritzat amb una expressió que estava a punt d’esdevenir oblidada per molts de nosaltres, debat electoral.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/02/08
Laia Gomis