El gran desconegut, Andreu Nin

Els darrers anys d’estudis preuniversatirs els vaig cursar en un institut vendrellenc, recordo que en els primers cursos de l’ESO el seu nom era IES EL VENDRELL i amb la finalització del batxillerat, sense moure’m d’institut s’anomenava IES ANDREU NIN. Des del primer moment que vaig tenir notícia d’aquest canvi, vaig sentir un interès especial per conèixer una mica més la figura d’un personatge que havia llegit en alguna línia del llibre d’història i sobre el qual no sabia massa cosa més.

Mica en mica, vaig anar cercant informació i la meva primera sorpresa va arribar quan vaig descobrir que Andreu Nin era vendrellenc. Una informació que fins aleshores ningú m’havia facilitat, no sé si es tractava d’un descuit casual o bé intencionat. Les reflexions des d’una certa perspectiva i quan han passat els anys sempre esdevenen més fructíferes, per una jove de quinze o setze anys, no recordo amb exactitud la meva edat, Andreu Nin em quedava molt llunyà i trigaria alguns anys en conèixer amb més deteniment un personatge clau en el devenir de la nostra història.

En la meva primera recerca, vaig obtenir tota una sèrie de dades i referències històriques purament a títol informatiu però malgrat aquest fet em semblaven interessants. Si he de ser sincera hi havia tot un entramat al seu darrera on no acabava d’encaixar la figura d’Andreu Nin en el seu just context.Me n’adonava que hi havia moltes qüestions que se m’escapaven de les mans, però aviat es va posar solució perquè a mesura que vaig anar adquirint sòlids coneixements històrics vaig poder reordenar el meu dispers pensament i constatar en primera persona la importància d’Andreu Nin.

El reportatge titulat “Operació Nikolai” va contribuir a mantenir la meva curiositat vers un vendrellenc que mai acabava de conèixer ja que a mesura que anava buscant informació sempre trobava quelcom que desconeixia. Aquesta circumstància era totalment lògica perquè penso que si quelcom pot definir amb exactitud la figura d’Andreu Nin és que ens trobem davant una persona absolutament polifacètica.

Tanmateix, tinc la sensació que la nostra vila ha oblidat aquest important i rellevant personatge històric. Hi ha qui pensa que dedicant-li un carrer, Andreu Nin ja té el seu lloc a la vila del Vendrell. La veritat és que no entenc massa bé que pretén aquesta ridícula excusa ni tampoc sota quin preàmbul es comet l’atrocitat de fer desaparèixer a través de l’oblit la figura d’Andreu Nin.

No voldria caure dins el pessimisme perquè, precisament, avui divendres té lloc la presentació del llibre EL JOVE ANDREU NIN. Textos periodístics, escrit per l’Ernest Benito. Un llibre elaborat amb la cura i la precisió pròpia d’una persona enamorada de la història i que a més sent una estima especial vers la figura d’Andreu Nin.

Gràcies a un intens treball d’investigació que s’amaga darrera de cada una de les pàgines que composen aquesta obra podem seguir l’evolució d’Andreu Nin a través dels escrits que amb certa regularitat publicava a la premsa escrita de l’època. Alguns d’ells sota remots pseudònims però l’Ernest Benito ha estat capaç de desemmascarar els pseudònims.

D’aquesta manera ens ha permès visualitzar un conjunt molt ampli d’escrits, molts d’ells inèdits i que el públic en general desconeixia fins a la recent publicació. Des d’aquest espai, recomano la lectura d’aquest llibre perquè quan llegeixes la darrera pàgina te n’adones que gràcies a tots els escrits i els seus encertats comentaris realment descobreixes de ben a prop la figura de l’Andreu Nin.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 30/11/07
Laia Gomis

Pasqual Maragall a la UAB

Aquest matí la sala d’actes de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB s’ha quedat petita davant els nombrosos alumnes que volíem escoltar la conferència que el Molt Honorable l'Ex-President Maragall havia de dur a terme. Totes les cadires estaven plenes i érem molts els alumnes i els professors que estàvem drets seguint de prop les interessants reflexions que Pasqual Maragall ha dut a terme.

El degà de la Facultat ha estat el primer en intervenir agraint la presència de Maragall i ens ha recordat que l’any 1976 el mateix Pasqual Maragall impartia classe per les aules de la nostra facultat. A més, no ha dubtat en destacar l’actitud humana de l’expresident de la Generalitat i alcalde de Barcelona, definint-lo com una persona que sempre ha desenvolupat totes les tasques amb amor i sinceritat.

Després d’una petita introducció, Pasqual Maragall ha pres la paraula i no ha dubtat en reconèixer públicament la seva malaltia i ens ha explicat que contràriament allò que ell es pensava que era alzehimer, els records passats i més remots els tenia ben presents però en canvi oblidava allò que havia de dur a terme després de la conferència. Unes paraules dures i difícils, sense cap mena de dubte, ell les ha acompanyat dient que es tracta “d’una sensació que fereix en carn viva, però alhora reconforta, de moment no oblidar els temps passats”. No ha dubtat aprofitant l’avinentesa d’una al·lusió anterior al gran mestre Shakespeare per recitar uns versos de l’autor anglès que ha despertat una enorme sorpresa entre tots els assistents perquè no ens ho esperàvem.

Tanmateix, el Pasqual Maragall ens ha parlat d’economia, del territori i també de la Unió Europea. Tres aspectes que coneix amb gran deteniment i de ben a prop, destacant que el creixement de l’economia espanyola i catalana és important però ha alertat que el creixement no ha anat acompanyat de l’increment de la productivitat, i a llarg termini això pot provocar una situació de gran incomoditat.

L’Euroregió també ha sortit durant la seva intervenció de la mà d’una de les companyies més importants del món, AIRBUS, empresa dedicada a un sector clau i estratègic com és l’aviació i no està de més citar que per casualitat es troba ubicada a Toulouse.

La Unió Europea també ha ocupat bona part de la seva intervenció perquè destacava que curiosament està integrada per més nacions que estats, a diferència dels Estats Units d’Amèrica. A més, ha valorat positivament que la Unió Europea al dia d’avui tingui una bona part d’aquells elements i caracteristiques que s’empraven per definir els estats: bandera, himne, moneda...

Més enllà del contingut específic de la conferència, els gestos amigables i els tocs d’humor també han estat presents però no tindria sentit que els plasmés per escrit perquè quedarien desvirtuats, ara bé, anar a escoltar el Pasqual Maragall sempre resulta interessant, no només per la seva especial personalitat sinó pel conjunt de les seves lúcides reflexions.

Apunta-t'ho a l'agenda!

El proper divendres 30 de novembre a les 20h a la Sala del Portal del Pardo del Vendrell tindrà lloc la presentació del llibre EL JOVE ANDREU NIN. Textos periodístics escrit per l’Ernest Benito, actual diputat al Congrés pel PSC.

Des d’aquest espai us voldria animar a assistir a la presentació d’una obra darrera de la qual hi ha un treball incessant i constant que s’ha allargat durant alguns anys en el temps perquè el treball acurat, exigent i rigorós es pot apreciar des de la primera fins a la darrera pàgina. A més, la presentació anirà a càrrec de l’eurodiputat Raimon Obiols, el secretari general d’economia i finances de la Generalitat de Catalunya, Martí Carnicer i el mateix Ernest Benito.

Tres persones que coneixen de ben a prop la figura d’Andreu Nin i ens poden aportar interessants comentaris i apreciacions personals sobre una figura menyspreuada i poc valorada pel conjunt de la nostra societat. A més, em sembla una oportunitat que no es pot deixar escapar perquè cada dia sota un mateix acte no s’apleguen tres personalitats tan importants i sempre suposa un gran plaer poder escoltar en primera persona les seves reflexions. Recordeu, divendres 30 de novembre a les 20h a la Sala del Portal del Pardo!

VI Conferència Nacional

Dissabte, dia per excel·lència del descans, però aquest cap de setmana era una excepció perquè tenia lloc la celebració de la VI Conferència Nacional. Així, com si es tractés d’un dia entre setmana, el despertador sonava de bon matí i a quarts de vuit del matí cap al Palau de Congressos de Girona.

Més enllà d’allò que es coneix popularment com la puntualitat britànica, una part de la delegació baixpenedesenca arribàvem quan encara faltaven vint minuts perquè s’obrissin les portes per tal de recollir la documentació i el fred es deixava sentir pel territori gironí. Una vegada, recollíem les acreditacions i tota la informació que s’adjuntava a la carpeta, ens dirigíem vers el plenari per agafar un bon lloc ja que havíem arribat tan aviat com a mínim poder seguir amb tota mena de detall l’inici de la VI Conferència.

L’hora de l’inici no coincidia massa bé amb l’horari previst en l’ordre del dia, fet habitual en les celebracions d’aquests actes, ara aprofitàvem molt bé l’estona perquè mentre no començava saludàvem i intercanviàvem unes paraules entre els diversos delegats i delegades presents al Conferència.

Ernest Maragall, era el primer en dirigir-nos unes breus paraules i presentar la proposta de la Mesa que ràpidament quedava constituïda per unanimitat de tots els presents. Acte seguit, l’alcaldessa de Girona, Anna Pagans, ens donava la benvinguda a la seva ciutat i de manera especial a la Conferència Nacional. Després de la seva intervenció, l’Ernest Maragall reprenia de nou la paraula i de manera una mica més exhaustiva i detinguda analitzava la importància de tota la tasca que s’havia de desenvolupar en el si de la Conferència.

A més, ha deixat molt clar que tot el contingut que seria objecte de debat i discussions en les diferents comissions no hi cabia ni la retòrica, ni tampoc la gesticulació ni l’oportunisme, una pràctica constant en altres partits polítics. Comparteixo aquest apunt que potser a molts els ha passat per alt però no he dubtat en apuntar a la meva llibreta perquè si quelcom defineix al PSC és la seva aposta ferma i decidida en parlar d’aquells assumptes que realment preocupen i inquieten els ciutadans.

Un llarg aplaudiment donava pas a la intervenció de la Carme Chacón, ministra d’Habitatge. Durant la primera part de la seva intervenció ha dut a terme el gran balanç de gestió del govern de José Luis Rodríguez Zapatero durant aquests quatre anys però ben aviat ha sortit la Carme enèrgica i decidida que tots coneixem.

No ha dubtat en fer referència a la presentació de la casa gran del catalanisme, que Artur Mas va dur a terme la setmana passada, i de manera molt encertada comentava que el líder de CIU s’omple la boca sobre el dret a decidir però realment el que no s’acaba de decidir és ell perquè a través d’uns quants exemples es comprovava aquesta evidència:

- Matrimoni homosexual SÍ o matromoni homosexual NO???
- Transvassament SÍ o transvassament NO???
- Rajoy o Zapatero???

A més, un moment molt emotiu de la seva intervenció que ha provocat una reacció inesperada per tots els presents al plenari és quan la Carme, emprant unes paraules de Javier Cercas, recordava a Paco Candel. No hem dubtat en dedicar-li un profund i sentit aplaudiment en el seu record.

El to personal i alhora introspectiu també ha estat present a la darrera part de la intervenció de la Carme perquè el seu compromís amb el socialisme no és una qüestió de quatre dies sinó que ve de lluny i les seves paraules transmetien una gran càrrega de sentiments barrejats amb profundes emocions.

Aquest fet és l’únic que pot explicar l’intens aplaudiment que totes les persones que estàvem al plenari no hem dubtat en realitzar una vegada la Carme Chacón ha finalitzat la seva intervenció així com aixecar-nos dempeus i continuar aplaudint durant una bona estona. Una reacció que ens ha permès constatar la sorpresa i l’emoció palpable al rostre de la Carme que no ha dubtat en adherir-se i aplaudir amb tots nosaltres.

Després arribava el torn de constituir les diferents comissions i començar a debat a l’interior de cada una d’elles, si no recordo malament, algú em comentava que hi havia més de set-centes esmenes... Demà, diumenge 25 de novembre és el dia d’aprovar totes les esmenes que es portin al plenari així com també aprovar si s’escau la resolució realitzada per cada comissió... De moment, avui és tot el que ha donat de si.

Una part de la delegació baixpenedesenca amb la Carme Chacón: d'esquerra a dreta, José Habas, Manu Hernández, Cristina Carreras, Laia Gomis, Carme Chacón, Luis Suarez, Imma Costa i Helena Arribas

Un anunci necessari

La repercussió dels mitjans de comunicació en la nostra societat és realment important i el grau d’incidència que els anuncis de publicitat tenen davant la gran massa de persones que amb una certa regularitat segueixen de prop la programació televisiva crec que va ser un factor detonant perquè moltes campanyes de sensibilització realitzades per les institucions públiques es canalitzin via un espot televisiu de publicitat.

No fa massa dies que vaig veure un anunci enèrgic i marxós, que no deixa indiferent a telespectador. El missatge, clar i senzill, no hi ha lloc a la confusió: “L’amor ha de ser lliure”. Per alguns, aquesta afirmació pot semblar absurda però sincerament crec que no està de més incidir en un assumpte molt candent en el conjunt de la nostra societat, i de manera molt especial, dirigir la mirada vers els nostres joves.

Hi ha qui tendiria a pensar que aquest missatge està superat perquè a les noves generacions el masclisme no existeix ja que aquest simplement és un sinònim d’una època rància, passada, molt llunyana. Dissortadament, no és així i algunes connotacions masclistes continuen persistint en les relacions entre persones joves. Aquesta és una evidència emprírica, amb un cert grau de fiabilitat i amb un marge d’error inevitable, fonamentada a través de l’observació d’aquelles persones que m’envolten.

Personalment, em decanto per afirmar que el masclisme no ha desaparegut, és més, crec que s’ha sabut adaptar a les noves circumstàncies i també als nous temps, a través d’una mutació prou important convertint el masclisme en un element poc perceptible però que en el rere fons de la relació s’hi troba instal·lat.

Lluny de les estridències i el soroll, entre els nostres joves les imposicions realitzades per un dels membres de la parella crec que es podrien catalogar com episodis passats i superats però han aparegut altres formes que a simple vista no ens criden l’atenció però es troben latents per un desenvolupament imminent.

Una dècada endarrera, es podien comptar amb els dits de la mà les persones que tenien un telèfon mòbil, avui en dia el col·lectiu minoritari ha passat a ser aquells que no disposen d’aquest aparell. A més, el telèfon mòbil s’ha convertit en un instrument que conté una gran quantitat d’informació, sobre les trucades rebudes i realitzades així com també els missatges de text que omplen els nostres mòbils rebel·len molta informació sobre nosaltres.

L’obsessió d’alguns condueix a analitzar detingudament el telèfon mòbil de la seva parella per descobrir qui s’amaga darrera de cada trucada o el perquè d’un determinat missatge de text. Aquest és un nou comportament que es manifesta a través de la mutació que a les línies precedents us parlava sobre el masclisme.

Aquestes actituds sincerament em preocupen perquè sense caure en l’alarmisme no se’ls ha de restar importància. Sempre he pensat que la confiança i el respecte són dos valors intrínsecs a tota relació entre dues persones, quan aquests elements fallen no hi ha dubte que l‘estabilitat en la parella començarà trontollar i el desenllaç final a més curt o llarg termini crec que és previsible. No oblidem l’evidència que s’amaga darrera de l’anunci que apuntava a les línies precedents, “L’amor ha de ser lliure”, crec que tots plegats hem de treballant aferrissadament perquè d’una vegada per totes aquest sigui el veritable lema de totes les parelles i aquesta frase es converteixi en una realitat en el dia a dia de totes i cadascunes de les relacions. Mai serà suficient tot l’esforç realitzat per aconseguir aquesta fita, de moment, aplaudeixo la iniciativa de l’anunci televisiu ja que em consta que no es tracta d’una acció puntual sinó darrera de la qual hi ha un ampli programa amb diverses activitats que ben aviat coneixerem.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 23/11/07
Laia Gomis

Escapada madrilenya

Aquells que em coneixen saben que tinc una especial debilitat per conèixer de ben a prop l’activitat que es desenvolupa en el dia a dia en el si de les nostres institucions. En primer lloc, procuro estar al màxim informada de les noticies més rellevants que tenen lloc en el si del meu municipi i per extensió les de la meva comarca, el Baix Penedès.

Tanmateix, no em centro amb exclusivitat dins l’àmbit municipal sinó que miro una mica més enllà dirigint la meva atenció vers l’activitat que els nostres parlamentaris duen a terme al Parlament de Catalunya i també a les Corts Generals, de manera molt especial al Congrés dels Diputats.

He perdut el compte del nombre de vegades que he acudit a Madrid a fer una ràpida visita al Congrés dels Diputats durant la present legislatura. Aquest fet ha estat possible gràcies al diputat vendrellenc Ernest Benito, que durant aquests quatre anys no ha tingut un no per resposta ja que sempre que li he demanat acudir a la casa on resideix la sobirania popular no ha dubtat en fer un espai a la seva atapeïda agenda.

Els mitjans de comunicació sempre ofereixen una imatge esbiaixada de la realitat parlamentaria, de manera oportunista s’afanyen en mostrar el ple del Congrés buit amb un màxim de deu persones presents per caure en el discurs típic i instal·lar el missatge de la gran vida i la manca d’activitat que duen a terme els parlamentaris.

Una informació totalment falsa perquè mentre ens deixem emportar per la imatge que ens volen fer creure, la contraposem ràpidament passejant pels passadissos i aleshores és quan realment constates que un gran nombre dels diputats es troben a l’interior del seu despatx treballant en altres assumptes. La feina no es resol esdevenint un mer espectador escoltant una interpel·lació urgent sinó que s’han de tirar endavant molts projectes així com també preparar les comissions, espais que passen totalment desapercebuts davant els mitjans de comunicació, però que comporten un ritme de treball molt important.

El parlament espanyol el composen 350 diputats però aquells que l’opinió pública coneix es poden comptar amb els dits de la mà. Tanmateix, sempre he sentit una gran curiositat per conèixer de prop l’activitat parlamentaria explicada per aquells que la viuen diàriament i no acaparen el regne dels mitjans de comunicació. Opten per la discreció i precisament aquest fet em condueix a aprofitar totes les oportunitats que se’m presenten per intercanviar unes paraules amb els protagonistes del dia a dia parlamentari. He de reconèixer que resulta molt enriquidor contrastar les experiències i les reflexions que els diputats duen a terme en petit comitè, al voltant d’una taula o senzillament prenent cafè.

Durant la meva darrera visita al Congrés, vaig tenir l’oportunitat de compartir una bona estona amb el diputat gironí, l'Àlex Sáez . Una persona amb la qual comparteixo l’interès i la debilitat que ens uneix a tots aquells que ens apassiona el món del dret. A més, també és d’aquells diputats que aposten per les noves tecnologies i gràcies al seu blog podem conèixer les seves percepcions sobre diversos aspectes de l’actualitat.

Si quelcom caracteritzen les meves visites al Congrés és que una vegada comença la sessió plenària no em moc de la cadira fins que he de marxar, per tant constato els fluxos d’entrades i sortides dels diputats. Viure in situ les sessions de control poc té a veure amb les retransmissions que de manera força habitual segueixo els dimecres a la tarda perquè des de la tribuna de convidats pots escoltar els rumors entre els diputats i també les rèpliques que a micròfon tancat duen a terme alguns diputats. Per tant, aprofito l’avinentesa per adherir-me a la reivindicació del diputat José Antonio Labordeta, de posar micròfons de so a la sala perquè es pugui comprendre el molest so de fons que alguns diputats duen a terme interrompent i molestant aquell que té l’ús de la paraula.

Aquesta va ser la meva darrera visita a la cambra baixa durant la present legislatura perquè intueixo que el President del Govern procedirà a dissoldre les Corts poc després de la festivitat de Reis.

El meu balanç personal de totes les visites que he dut a terme al Congrés durant la present legislatura és mooolt positiu perquè més enllà d’entrar en contacte amb l’activitat parlamentaria he conegut a una gran diversitat de diputats i diputades, amb els quals procuro no perdre el contacte gràcies a les noves tecnologies i sempre que se’m presenta l’oportunitat intercanviar opinions.

Fer enumeracions sempre és perillós però m’atreveixo a fer un exercici de memòria i recordar els parlamentaris que he conegut durant aquests quatre anys, procuraré no oblidar-me’n cap. Començaré per una persona entranyable, José Antonio Labordeta, després podem trobar al el Jordi Pedret, el Manel Mas, l'Àlex Sáez, l’Esperança Esteve, la Isabel López, la Montserrat Colldeforns, el Juan Luis Rascón, la Carme Chacón, l’Alfredo Pérez Rubalcaba, i no us penseu que me n'havia oblidat, els tinc ben presents, em falten els tres diputats de la meva circumscripció, el Francesc Vallès, la Maria Lluïsa Lizárraga i l’Ernest Benito.

Des d’aquest espai volia deixar palesa la meva profunda admiració vers tots ells així com reconèixer el treball que han dut a terme durant aquests quatre anys, alguns amb més ressò mediàtic que d’altres. Ara la vida parlamentaria no és gens senzilla malgrat qui vulgui pensar el contrari perquè estar lluny de casa durant tres o quatre dies a la setmana sembla molt divertit però quan la situació és perllonga en el temps setmana rere setmana és complicat.

Ara, no seria just que m’oblides d’una petita frustració, conèixer el president del govern, el José Luis Rodríguez Zapatero. No us penseu que em rendeixo amb facilitat sinó que continuo amb l’esperança de poder conèixer personalment algun dia una persona que no m'ha deixat de sorprendre positivament durant la present legislatura. No demano anar a sopar amb ell, sinó simplement intercanviar unes paraules com vaig tenir l'oportunitat de fer-ho amb la vicepresidenta Mª Teresa Ferández de la Vega ara fa un any i poder-me fer la foto de rigor. Una absurditat per molts però una il·lusió per mi!

No sóc superstisiosa…

Dimarts 20 de novembre, avui es compleixen 32 anys de la mort del dictador Franco, no obstant no us voldria parlar d’aquest fet sinó que ho voldria relacionar amb la meva reacció quan farà qüestió de tres setmanes vam acordar que seria el dia escollit per fer l’examen de dret civil. Ràpidament em va venir al cap la connotació històrica que s’amaga darrera d’aquest dia però tampoc li vaig donar més importància ni transcendència.

Avui, quan arribo a classe, me n’adono que l’aula on havia de fer l’examen era la 13, un número que molts es decanten per definir com 12+1, jo sense cap mirament parlo del dia 13.

Una de les preguntes de l’examen, el sistema matrimonial espanyol, una tema sobre el qual es podria escriure durant hores però la limitació temporal t’obliga a destacar tan sols aquells elements més importants. Quan he acabat de fer l’examen, repassant tot allò que havia escrit, he constatat com avui, 20 de novembre, dia en el qual es va posar punt i final a la dictadura franquista, trenta dos anys després, em referia a ella, en un examen de dret civil per tal d’ubicar en el seu just context l’evolució que el matrimoni va patir durant el franquisme... dissortadament molt espai li he hagut de dedicar en aquest periode fosc de la recent història del nostre país

Com veieu, una pregunta molt encertada amb el dia d’avui. Aquesta és una petita reflexió que volia exposar en aquest espai perquè m’ha cridat l’atenció, no té res d’especial perquè no deixa de ser res més que una anècdota personal sobre el 20 de novembre del 2007...

L’or líquid

Les temperatures comencen a baixar, estem en ple mes de novembre i de bon matí quan els núvols mig entaranyinats no deixen que els raigs de sol s’imposin per escalfar la jornada que està a punt de començar, el ventet matinal topa amb les nostres galtes i la fredor ens envaeix per tot el cos. Anem ben abrigats però la frescor matinal es converteix en una aliada per col·laborar a la difícil tasca que suposa abandonar de cop la son.

El fred s’accentua gràcies al corrent d’aire que hi ha enmig d’una immensa vinya envoltada per rengles d’oliveres. Si ens volem fer passar el fred, només hi ha una solució, començar a treballar i acompanyats de l’udol del vent, en un tres i no res, el color marronòs del nostre sòl esdevé lluent gràcies a l’efecte que produeixen les borrasses esteses al voltant de les soques de les oliveres.

Anar a fer caure olives no té cap secret, hi ha qui lluny de la mecanització opta per fer caure les olives amb les mans, altres s’ajuden d’uns enginyosos rasclets que resulten de gran utilitat i a la vegada faciliten i simplifiquen molt el treball. Ara bé, aquests són els sistemes emprats per les economies familiars on la pràctica agrícola encara perviu. No obstant, aquelles persones que duen a terme un treball extensiu, acostumen a recórrer a la tecnologia puntera on a través d’uns braços extensibles elèctrics, sacsegen branca a branca i així és com fan caure totes les olives.

Amb independència del mitjà emprat per a la recol·lecció d’un fruït que els nostres avantpassats grecs i romans ja cultivaven en aquestes terres, el mes de novembre porta impregnat una olor peculiar i molt especial. Una olor que tan sols aquells que hem tingut l’oportunitat d’anar a fer caure olives associem amb aquest període de l’any. La fortor de les olives acabades de premsar i el flaire de l’oli dens i consistent amb tota una sèrie de tonalitats.

A la nostra comarca, fa uns anys que s’ha convertit en una cita molt concorreguda acudir a les rostades populars, he de reconèixer que mai he assistit a una d’elles perquè sempre he tingut compromisos que no m’han permès anar a treure el cap. Tanmateix, em considero una privilegiada ja que abans que es celebrin aquestes trobades tinc l’oportunitat de poder degustar l’oli novell. Per mi s’ha convertit en una autèntica tradició, realitzar la primera torrada amanida amb l’oli novell. La intensitat de l’oli, la concentració de totes les propietats de la primera premsada deixa un regust al nostre paladar únic, irrepetible i com podeu constatar difícil de descriure amb paraules.

Espanya, Itàlia, Grècia són una sèrie de països que integren la regió mediterrània ara cap d’ells és famós pels seus jaciments de recursos minerals ni tampoc per tenir grans reserves petrolíferes. Darrera d’aquesta evidència s’amaga una realitat que no recullen les estadístiques ni tampoc els prestigiosos índexs: la qualitat i l’excel·lència d’un producte que es troba quasi a totes les taules, l’oli.

La quotidianitat amb la qual emprem aquest producte és la culpable de la manca de valoració que tots nosaltres realitzem vers una primera matèria bàsica i fonamental per a la cuina mediterrània. Durant tot l’any, els pagesos vetllen i tenen cura d’un arbre mil·lenari, símbol per excel·lència de la pau del quan s’obté un fruït que veritablement s’acaba convertint en el nostre or líquid.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 16/11/07
Laia Gomis

Una gran catàstrofe

Unes imatges que mai oblidarem, concretament avui 13 de novembre es compleixen 5 anys del primer vessament de 63.000 tones de fuel-oil a la costa gallega...Dissortadament, dies després continuarien els vessaments, ara les valoracions dels membres del govern del Partit Popular eren molt positives, el risc de catàstrofe ecològica era pràcticament inexistent i sinó recordem les famoses paraules de Rajoy... "sólo salen pequeños hilillos de plastelina"

La difícil situació a la Bisbal del Penedès...

Avui el poble de la Bisbal del Penedès, apareix entre els principals rotatius, els quals li dediquen un bon espai entre les seves pàgines. El motiu no és cap altre que la celebració d’una sessió plenària extraordinaria que va tenir lloc anit, tots sabem que els plens són una pràctica democràtica habitual i fins aquest punt no hi hauria cap element a destacar però quan coneixem quin són els punts que apareixien a l’ordre del dia podíem constatar com la polèmica estava servida.


En primer lloc, la suspensió de l’atorgament de llicències, tramitació de plans urbanístics i altres, per l’estudi de la possible modificació de les normes subsidiàries de planejament de la Bisbal del Penedès, amb la finalitat de definir la superfície mínima dels habitatges, densitat màxima i usos de les plantes baixes. I en segon lloc, la renúncia al conveni de col•laboració per a la promoció execució i manteniment d’obres del subministrament d’aigua al Baix Penedès, allò que popularment diríem la renúncia de l’arribada de l’aigua del Ebre al municipi bisbalenc.

Perquè pugueu entendre la difícil situació en la qual es troba aquest municipi baixpenedesenc, ens hem de remetre a l’anterior legislatura on governaven CIU i PSC. Durant els quatre anys, la presència de la Guardia Civil en les sessions plenàries es va convertir en un fet habitual davant els possibles altercats i les espontànies mobilitzacions alenades des de l’oposició d’ERC enfront els membres de l’equip de govern.

Realment és penós que s’hagin de desplaçar les forces i cossos de seguretat per garantir la seguretat del desenvolupament d’una sessió plenària. Els resultats de les eleccions municipals celebrades el passat 27 de maig van provocar un fet inesperat entre els bisbalencs i per extensió el conjunt de baixpenedesencs ens mostraven sobtats pels resultats electorals a la Bisbal, on ERC era el partit guanyador de les mateixes amb 5 regidors, CIU n’obtenia 3, el PSC 2 i en darrer lloc l’ADM 1.

Aquells que durant quatre anys van demostrar una manca de respecte vers totes les decisions que s’adoptaven democràticament en les sessions plenàries i es dedicaven a carregar, literalment, amb insults i menyspreus constants contra els membres del govern, resultaven els guanyadors de les eleccions municipals.

Continuo sense entendre aquesta realitat però crec que es podria relacionar amb la pluja de promeses que el candidat a l’alcaldia per ERC, Josep Mª Pugibet no va dubtar en realitzar amb l’única finalitat de fer-se amb l’alcaldia.

Josep MªPugibet, alcalde de la Bisbal del Penedès

Encara no fa mig any que va prendre possessió i lluny de calmar-se els ànims, en aquest municipi s’hi respira una forta indignació vers totes les propostes que el nou alcalde pretén tirar endavant i com a colofó final tenim els dos punts inclosos en l’ordre del dia del ple que es va celebrar ahir.

No vull ser pessimista però la dinàmica que des de l’oposició i ara des del govern, està alimentant Josep Mª Pugibet conjuntament amb els seus regidors no és gens positiva. Un alcalde ha de pensar en clau del seu municipi, treballar per tirar endavant tots els projectes que es troben damunt de la taula sense oblidar la millora en el benestar i la qualitat de vida de tots els vilatans i les vilatanes. L’orgull i la tossuderia personal de l’alcalde hauria de tenir una incidència mínima en la gestió diària però sembla que la tònica bisbalenca va en la direcció contrària.

No voldria acabar aquest escrit sense fer una al·lusió a una frase que recullen i destaquen tots els mitjans de comunicació. Josep Mª Pugibet va repetir en reiterades ocasions durant la sessió plenària que el diputat provincial del PSC, Josep Guasch, l’havia coaccionat perquè retirés els punts de l’ordre del dia. No us vull enganyar i aquest mateix matí he rebut aquesta notícia del propi Josep Guasch. No he dubtat en preguntar-li si era certa aquesta informació i m’ha confirmat que simplement era fruit de la gran inventiva del sr alcalde bisbalenc.

Tinc una gran confiança amb el Pep i no dubto de les seves paraules a més tots sabem quin és el seu tarannà i estic convençuda que si aquesta afirmació fos certa ell no se n’hagués amagat i hauria estat el primer en reconèixer-la. Aquest no és el cas i penso que no es pot parlar alegrement i encara menys posar expressions tan greus en la boca d’altres persones quan aquelles no les han pronunciades. No és una qüestió menor perquè sense cap mena de dubte aquesta acusació es podria portar davant dels tribunals.

Tan de bo m’equivoqui, però la Bisbal es troba en un moment molt difícil i crec que lluny de reconduir-se la situació, aquestes actuacions denostables que l’equip de govern impulsa provocarà una important accentuació. Seguirem expectants amb l’evolució que es produeixi en aquest municipi i sempre que la meva disponibilitat temporal m’ho permeti procuraré mantenir-vos informats.

El Vendrell no és Suïssa

Christoph Blocher, líder del partit xenòfob i racista UCD a Suïssa i al seu costat, Augut Armengol, cap de llista de PxC al Vendrell

L’ambient prelectoral és innegable, tots els partits tenen la vista posada en el mes de març quan amb tota probabilitat tindrà lloc la celebració de les eleccions generals. Aquest fet incrementa el nostre interès davant els comicis electorals que tenen lloc als diversos països del món. De sobte, es crea un clima favorable per l’anàlisi acurada sobre els resultats que les diverses formacions polítiques han obtingut a cada país i no està de més afegir que depèn de la sensibilitat de la persona que realitza l’estudi passarà de llarg vers les eleccions celebrades a l’Argentina o s’entretindrà a estudiar les eleccions que recentment es van convocar a Suïssa.

Precisament, en les pàgines d’aquest DIARI podíem llegir una reflexió que relacionava els resultats electorals obtinguts a Suïssa, concretament la victòria del partit ultradretà amb l’escenari polític que es dibuixava a la nostra vila, arrel de les recents eleccions municipals.

Les extrapolacions resulten molt perilloses perquè és evident que existeixen tota una sèrie d’elements que caracteritzen a la població d’un país. Personalment, penso que no té cap sentit dur a terme afirmacions categòriques relacionades amb la vinculació directa i estreta entre el resultat electoral d’un país concret amb la influència que aquest tindrà a casa nostra. I aquest exercici esdevé veritablement absurd quan es comparen els resultats d’unes eleccions celebrades en el conjunt d’un país amb les eleccions municipals vendrellenques.

Tanmateix, sempre hi ha qui no veu més enllà perquè l’ofuscació i l’encegament no li permeten raonar de manera serena i tranquil·la. I per reafirmar unes tesis sostingudes sobre una estructura que realment trontolla, tot s’hi val. L’orgull davant el triomf del partit ultradretà suís ens ofereix una perla inèdita fins al dia d’avui. Personalment, celebro que d’una vegada per totes, el senyor August Armengol no tingui cap pudor en reconèixer públicament a través d’una carta que el seu partit polític es troba situat ideològicament en els posicionaments de l’extrema-dreta. Mica en mica, anem descobrint que hi ha darrera del monotemàtic ús demagògic de la immigració.

Si em permeteu tornar a l’inici d’aquest escrit, imagino que entre les candidatures que concorreran a les properes eleccions generals podrem trobar la de Plataforma per Catalunya. Els membres d’aquest partit polític tenen l’oportunitat d’exposar les seves propostes, exclusivament en matèria d’immigració ja que no en tenen d’altres, a tot el conjunt de la ciutadana del nostre país i que aquesta es pronunciï a través de les urnes. Ara coneixem quina opinió en té la societat vendrellenca i seria curiós constatar quin resultat obtindria Plataforma per Catalunya a nivell estatal.

Ara bé, Plataforma per Catalunya tindrà la valentia de presentar la seva candidatura o bé s’empararà sota el paraigua d’aquelles formacions polítiques, concretament em refereixo a Convergència i Unió i al Partit Popular amb les quals a nivell municipal, s’hi troben tan a gust votant conjuntament les mateixes propostes presentades al plenari de l’ajuntament?


Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/11/07
Laia Gomis

Un guardó merescut.

Javier Pérez Royo, una persona poc amiga del protagonisme, ahir es va convertir en el centre de totes les observacions perquè President de la Generalitat, José Montilla, li va lliurar premi Blanquerna al Teatre Real de Madrid.

Moltes persones associen el seu nom a les columnes que sovint podem llegir al País i al Periodico on Pérez Royo hi col·labora amb una certa regularitat. A més, alguns matins podem escoltar les seves reflexions sempre amb la connotació jurídica que les caracteritzen sobre l’actualitat amb el Carles Francino, concretament a la tertúlia de Hoy por Hoy a la SER a dos quarts de nou del matí.

Ara bé, si hi ha quelcom que voldria destacar aprofitant l’avinentesa de la concessió del premi és la professionalitat que sempre ha demostrat el Javier Pérez Royo. No està de més citar que es tracta d’una persona amb un gran prestigi reconegut, fa molts anys que es dedica al món acadèmic i acumula un gran bagatge i molts coneixements en el món del Dret Constitucional.

He de reconèixer que tinc una especial debilitat vers totes les assignatures que s’engloben dins el dret públic, però entre totes elles el Dret Constitucional és la que es troba en el primer lloc del rànquing. Durant el curs vaig una mica atrafegada i és a l’estiu quan aprofito les vacances per entrar una mica més en el fons d’aquesta matèria que vaig cursar en el primer any de la meva carrera. De la mà del Joan Marcet vaig conèixer de prop aquesta assignatura ja que vaig gaudir de les seves classes durant un any i entre els manuals de referència el de l’Isidre Molas, el qual tinc en un lloc privilegiat del meu prestatge ja que molt amablement em va escriure una dedicatòria i me’l va signar.

He de reconèixer que a primer curs de carrera no em vaig atrevir amb el manual del Javier Pérez Royo, coneixia a l’autor pels seus escrits que repassava del principi fins al final, però el volum del manual amb prop de 1.200 pàgines em va espantar. Tanmateix, quan vaig descobrir que això del dret constitucional era un assumpte que em resultava atractiu, no vaig dubtar en fullejar-lo i endinsar-me dins aquest particular món que és el dret constitucional.

Si alguna cosa he constatat és que alguns ens volen fer creure que el nostre país està replet de constitucionalistes ja que en qualsevol tertúlia es critica, es jutja i s’invoca la constitució. Sempre parlen des d’un to propi d’una autoritat experta en la matèria però el que realment busquen aquests individus es crear una aparença que els atorgui credibilitat però ben aviat ells mateixos es descobreixen perquè els disbarats i les barbaritats que poden dir en una estona, s’excedeix més enllà dels límits de la nostra imaginació.

Afortunadament, des de la racionalitat, la moderació i el seny trobem gran experts que coneixen a fons i de molt a prop totes les qüestions relacionades amb el Dret Constitucional. No fan gens de soroll, prefereixen passar desapercebuts i lluny de buscar un lloc mediàtic segueixen treballant com el primer dia. Una opció que es troba a les antípodes d’aquells que tot el que saben fer és cridar i bramar en nom de la Constitució, res més.

No us perdeu el blog del MANU!!!

Aquests articles són els que més m’agraden, m’omplen d’il·lusió i d’una immensa alegria poder recomanar blogs de persones que m’aprecio. No es tracta de cercar entre la xarxa blogs interessants que n’hi ha moltíssims sinó que prefereixo donar un toc personal a aquesta recomanació.

Recordo que aviat farà un any, que el diputat vendrellenc a Madrid, Ernest Benito em donava una gran notícia quan em comunicava que s’havia decidit a formar part de l’entramat dels blogs. A través del seu espai personal podem conèixer de primera mà les seves reflexions personals i polítiques de l’activitat parlamentaria.

Precisament, fa un parell de setmanes un altre vendrellenc, el Manu Hernández em comentava que estava ultimant els darrers detalls per obrir un espai personal a la xarxa. De nou una molt bona notícia i ara que ja ha engegat l’activitat al seu blog no volia deixar passar l’oportunitat de recomanar el seu blog a totes les persones que desitgin conèixer les opinions i les reflexions d’un jove vendrellenc. No està de més citar la seva passió política amb una extensa carrera política, fins la passada legislatura regidor d’Esports, Infància i Joventut de l’Ajuntament del Vendrell. Actualment, continua sent regidor del PSC però en aquesta legislatura a l’oposició i destacar que també és conseller comarcal del Baix Penedès.

Ell té moltes coses interessants per explicar-nos... jo de vosaltres no me les perdria i és per aquest motiu que des d’aquest espai recomano a totes les persones que de tant en tant treieu el cap pel meu blog que no deixeu escapar l’oportunitat de fer una visita al blog del Manu .

Condemna ferma

Aquesta setmana repassant la premsa comarcal descobria una notícia que fins el moment concret de llegir-la ignorava. El local del col·lectiu La Trinxera, ubicat a la carretera de Santa Oliva, es llevava el diumenge passat ple de pintades feixistes entre les quals es podien visualitzar una amenaça concreta i ferma de cremar el local.

Després de llegir aquesta informació em produeix una veritable esgarrifança pensar que entre nosaltres encara hi ha persones que ignoren que vivim en un país on la llibertat d’expressió és una màxima del nostre estat de dret i que podem conviure tots plegats defensant les nostres posicions ideològiques sense necessitat de dur a terme pràctiques reprovables com la que una sèrie d’individus van materialitzar a les parets del col·lectiu de la Trinxera, arribant a pintar sobre la cara d’Andreu Nin.

No volia deixar passar per alt aquesta notícia i des d’aquest espai voldria demostrar el meu recolzament vers tots els membres del Col·lectiu la Trinxera i la meva sincera condemna a tots els actes que a través de les intimidacions tenen per objectiu fer callar les veus d’uns joves.

Una victòria sense precedents

Mapa que ens il·lustra el resultat electoral del 28 d'octubre de 1982

Des dels ulls d’una persona jove sempre resulta molt interessant mirar uns anys endarrera, no es tracta d’una actitud nostàlgica sinó més aviat consisteix en un sa exercici que personalment acostumo a realitzar amb una certa freqüència per constatar amb perspectiva els grans canvis i les evolucions constants a les quals està sotmesa la nostra societat.

El dia a dia ens impedeix analitzar de manera sistemàtica tots els esdeveniments perquè tenim unes agendes atapeïdes amb compromisos, activitats i obligacions. Aquelles notícies que avui ocupen grans portades i vistosos titulars al cap d’uns dies desapareixen del nostre horitzó substituïdes per altres que esdevenen el nucli central de totes les atencions.

Constantment, es celebren aniversaris que ens passen per alt perquè és impossible centrar tota la nostra atenció i analitzar-los un a un. Tanmateix, aquesta setmana em voldria aturar en un d’ells ja que el passat diumenge 28 d’octubre es van complir vint-i-cinc anys de la victòria socialista a les eleccions generals celebrades l’any 1982. Una notícia que aparentment no tindria una gran rellevància però quan entrem en el fons de la qüestió descobrim una majoria absoluta sense precedents amb un total de 202 escons, resultat mai repetit en la nostra recent història democràtica.

No està de més, ubicar-nos en el context per comprendre amb major exactitud l’ambient i els aires que es respiraven en una Espanya que començava a donar les seves primeres passes per a la construcció d’una sòlida democràcia que tan sols un any abans havia viscut l’intent fallit d’un cop d’estat que les càmeres de televisió i algunes cadenes de radio captaven en directe. La Constitució aprovada l’any 1978 era un marc de referència bàsic i fonamental que encara no havia arribat al seu cinquè aniversari. La situació econòmica i social del nostre país poc tenia a veure amb l’actual i el poble va acudir massivament a les urnes recolzant el projecte socialista, encapçalat per un jove andalús amb una capacitat d’oratòria extraordinària nascut en el si d’una família humil, Felipe González.

En aquest escrit no trobareu les emocions i els sentiments que van provocar aquest triomf electoral perquè senzillament en aquella època la persona que escriu aquestes línies no havia arribat al món. Ara bé, aquest fet no m’ha impedit en interessar-me per un dels períodes de la nostra història més recent que personalment considero clau per poder comprendre on estem avui en dia i com hem arribat fins aquí.

El resultat de les urnes del 1982 anaven més enllà de les simpaties vers uns projectes i uns líders ja que la societat dels principis dels anys vuitanta veia clar que s’havia de dur a terme un cop de timó per modernitzar el nostre país. La població va confiar amb els socialistes per liderar aquest projecte, una confiança que es repetiria en successives compteses electorals. Des del Vendrell, l’any 1982, també es va apostar decididament vers el projecte de Felipe González i els socialistes obtenien el 48.2% dels vots emesos.

Són moltes les actuacions, accions i projectes que es van dur a terme però per debilitat en destacaré un que considero que té una vital importància. La construcció de l’Estat del Benestar va ser una sana obsessió del govern que encapçalava Felipe González i tots els seus companys d’equip i gràcies al treball incessant, a la tenacitat i a la tossuderia de tots ells la universalització de la sanitat i l’educació, avui en dia són una realitat. Si avui en dia podem avançar en aquesta direcció i iniciar el desenvolupament de l’anomenat quart pilar de l’estat del benestar amb lleis com la d’igualtat o la dependència és fonamentalment gràcies a l’herència socialista sembrada a principis dels anys vuitanta.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 02/11/07
Laia Gomis

Benviguts!

L’1 de novembre del 2007 era una data clau per tot el conjunt de la província de Tarragona perquè suposava el tret de sortida al desplegament del Mossos d’Esquadra. La primera comarca tarragonina que ha rebut el cos policial de Catalunya ha estat el Baix Penedès i des d’avui la policia autonòmica ha començat a exercir les competències de seguretat ciutadana, ordre públic i policia judicial. La nostra comarca compta amb un total de 122 mossos i 25 vehicles per donar servei a gairebé els 90.000 habitants que integren el Baix Penedès.