Escapada madrilenya

Aquells que em coneixen saben que tinc una especial debilitat per conèixer de ben a prop l’activitat que es desenvolupa en el dia a dia en el si de les nostres institucions. En primer lloc, procuro estar al màxim informada de les noticies més rellevants que tenen lloc en el si del meu municipi i per extensió les de la meva comarca, el Baix Penedès.

Tanmateix, no em centro amb exclusivitat dins l’àmbit municipal sinó que miro una mica més enllà dirigint la meva atenció vers l’activitat que els nostres parlamentaris duen a terme al Parlament de Catalunya i també a les Corts Generals, de manera molt especial al Congrés dels Diputats.

He perdut el compte del nombre de vegades que he acudit a Madrid a fer una ràpida visita al Congrés dels Diputats durant la present legislatura. Aquest fet ha estat possible gràcies al diputat vendrellenc Ernest Benito, que durant aquests quatre anys no ha tingut un no per resposta ja que sempre que li he demanat acudir a la casa on resideix la sobirania popular no ha dubtat en fer un espai a la seva atapeïda agenda.

Els mitjans de comunicació sempre ofereixen una imatge esbiaixada de la realitat parlamentaria, de manera oportunista s’afanyen en mostrar el ple del Congrés buit amb un màxim de deu persones presents per caure en el discurs típic i instal·lar el missatge de la gran vida i la manca d’activitat que duen a terme els parlamentaris.

Una informació totalment falsa perquè mentre ens deixem emportar per la imatge que ens volen fer creure, la contraposem ràpidament passejant pels passadissos i aleshores és quan realment constates que un gran nombre dels diputats es troben a l’interior del seu despatx treballant en altres assumptes. La feina no es resol esdevenint un mer espectador escoltant una interpel·lació urgent sinó que s’han de tirar endavant molts projectes així com també preparar les comissions, espais que passen totalment desapercebuts davant els mitjans de comunicació, però que comporten un ritme de treball molt important.

El parlament espanyol el composen 350 diputats però aquells que l’opinió pública coneix es poden comptar amb els dits de la mà. Tanmateix, sempre he sentit una gran curiositat per conèixer de prop l’activitat parlamentaria explicada per aquells que la viuen diàriament i no acaparen el regne dels mitjans de comunicació. Opten per la discreció i precisament aquest fet em condueix a aprofitar totes les oportunitats que se’m presenten per intercanviar unes paraules amb els protagonistes del dia a dia parlamentari. He de reconèixer que resulta molt enriquidor contrastar les experiències i les reflexions que els diputats duen a terme en petit comitè, al voltant d’una taula o senzillament prenent cafè.

Durant la meva darrera visita al Congrés, vaig tenir l’oportunitat de compartir una bona estona amb el diputat gironí, l'Àlex Sáez . Una persona amb la qual comparteixo l’interès i la debilitat que ens uneix a tots aquells que ens apassiona el món del dret. A més, també és d’aquells diputats que aposten per les noves tecnologies i gràcies al seu blog podem conèixer les seves percepcions sobre diversos aspectes de l’actualitat.

Si quelcom caracteritzen les meves visites al Congrés és que una vegada comença la sessió plenària no em moc de la cadira fins que he de marxar, per tant constato els fluxos d’entrades i sortides dels diputats. Viure in situ les sessions de control poc té a veure amb les retransmissions que de manera força habitual segueixo els dimecres a la tarda perquè des de la tribuna de convidats pots escoltar els rumors entre els diputats i també les rèpliques que a micròfon tancat duen a terme alguns diputats. Per tant, aprofito l’avinentesa per adherir-me a la reivindicació del diputat José Antonio Labordeta, de posar micròfons de so a la sala perquè es pugui comprendre el molest so de fons que alguns diputats duen a terme interrompent i molestant aquell que té l’ús de la paraula.

Aquesta va ser la meva darrera visita a la cambra baixa durant la present legislatura perquè intueixo que el President del Govern procedirà a dissoldre les Corts poc després de la festivitat de Reis.

El meu balanç personal de totes les visites que he dut a terme al Congrés durant la present legislatura és mooolt positiu perquè més enllà d’entrar en contacte amb l’activitat parlamentaria he conegut a una gran diversitat de diputats i diputades, amb els quals procuro no perdre el contacte gràcies a les noves tecnologies i sempre que se’m presenta l’oportunitat intercanviar opinions.

Fer enumeracions sempre és perillós però m’atreveixo a fer un exercici de memòria i recordar els parlamentaris que he conegut durant aquests quatre anys, procuraré no oblidar-me’n cap. Començaré per una persona entranyable, José Antonio Labordeta, després podem trobar al el Jordi Pedret, el Manel Mas, l'Àlex Sáez, l’Esperança Esteve, la Isabel López, la Montserrat Colldeforns, el Juan Luis Rascón, la Carme Chacón, l’Alfredo Pérez Rubalcaba, i no us penseu que me n'havia oblidat, els tinc ben presents, em falten els tres diputats de la meva circumscripció, el Francesc Vallès, la Maria Lluïsa Lizárraga i l’Ernest Benito.

Des d’aquest espai volia deixar palesa la meva profunda admiració vers tots ells així com reconèixer el treball que han dut a terme durant aquests quatre anys, alguns amb més ressò mediàtic que d’altres. Ara la vida parlamentaria no és gens senzilla malgrat qui vulgui pensar el contrari perquè estar lluny de casa durant tres o quatre dies a la setmana sembla molt divertit però quan la situació és perllonga en el temps setmana rere setmana és complicat.

Ara, no seria just que m’oblides d’una petita frustració, conèixer el president del govern, el José Luis Rodríguez Zapatero. No us penseu que em rendeixo amb facilitat sinó que continuo amb l’esperança de poder conèixer personalment algun dia una persona que no m'ha deixat de sorprendre positivament durant la present legislatura. No demano anar a sopar amb ell, sinó simplement intercanviar unes paraules com vaig tenir l'oportunitat de fer-ho amb la vicepresidenta Mª Teresa Ferández de la Vega ara fa un any i poder-me fer la foto de rigor. Una absurditat per molts però una il·lusió per mi!