L’or líquid

Les temperatures comencen a baixar, estem en ple mes de novembre i de bon matí quan els núvols mig entaranyinats no deixen que els raigs de sol s’imposin per escalfar la jornada que està a punt de començar, el ventet matinal topa amb les nostres galtes i la fredor ens envaeix per tot el cos. Anem ben abrigats però la frescor matinal es converteix en una aliada per col·laborar a la difícil tasca que suposa abandonar de cop la son.

El fred s’accentua gràcies al corrent d’aire que hi ha enmig d’una immensa vinya envoltada per rengles d’oliveres. Si ens volem fer passar el fred, només hi ha una solució, començar a treballar i acompanyats de l’udol del vent, en un tres i no res, el color marronòs del nostre sòl esdevé lluent gràcies a l’efecte que produeixen les borrasses esteses al voltant de les soques de les oliveres.

Anar a fer caure olives no té cap secret, hi ha qui lluny de la mecanització opta per fer caure les olives amb les mans, altres s’ajuden d’uns enginyosos rasclets que resulten de gran utilitat i a la vegada faciliten i simplifiquen molt el treball. Ara bé, aquests són els sistemes emprats per les economies familiars on la pràctica agrícola encara perviu. No obstant, aquelles persones que duen a terme un treball extensiu, acostumen a recórrer a la tecnologia puntera on a través d’uns braços extensibles elèctrics, sacsegen branca a branca i així és com fan caure totes les olives.

Amb independència del mitjà emprat per a la recol·lecció d’un fruït que els nostres avantpassats grecs i romans ja cultivaven en aquestes terres, el mes de novembre porta impregnat una olor peculiar i molt especial. Una olor que tan sols aquells que hem tingut l’oportunitat d’anar a fer caure olives associem amb aquest període de l’any. La fortor de les olives acabades de premsar i el flaire de l’oli dens i consistent amb tota una sèrie de tonalitats.

A la nostra comarca, fa uns anys que s’ha convertit en una cita molt concorreguda acudir a les rostades populars, he de reconèixer que mai he assistit a una d’elles perquè sempre he tingut compromisos que no m’han permès anar a treure el cap. Tanmateix, em considero una privilegiada ja que abans que es celebrin aquestes trobades tinc l’oportunitat de poder degustar l’oli novell. Per mi s’ha convertit en una autèntica tradició, realitzar la primera torrada amanida amb l’oli novell. La intensitat de l’oli, la concentració de totes les propietats de la primera premsada deixa un regust al nostre paladar únic, irrepetible i com podeu constatar difícil de descriure amb paraules.

Espanya, Itàlia, Grècia són una sèrie de països que integren la regió mediterrània ara cap d’ells és famós pels seus jaciments de recursos minerals ni tampoc per tenir grans reserves petrolíferes. Darrera d’aquesta evidència s’amaga una realitat que no recullen les estadístiques ni tampoc els prestigiosos índexs: la qualitat i l’excel·lència d’un producte que es troba quasi a totes les taules, l’oli.

La quotidianitat amb la qual emprem aquest producte és la culpable de la manca de valoració que tots nosaltres realitzem vers una primera matèria bàsica i fonamental per a la cuina mediterrània. Durant tot l’any, els pagesos vetllen i tenen cura d’un arbre mil·lenari, símbol per excel·lència de la pau del quan s’obté un fruït que veritablement s’acaba convertint en el nostre or líquid.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 16/11/07
Laia Gomis