La complexitat del dret penal

La calor es comença a intensificar durant aquests dies i juntament amb el cansament produït per un extens i ampli període d’exàmens comença a passar factura. Una situació que es reitera any rere any quan dins el calendari acadèmic algú té la brillant idea de posar exàmens més enllà de Sant Joan, estic convençuda que aquells que escullen la tempestiva data del dilluns 25 de juny per posar un examen de dret penal a les 9 del matí no són conscients de tot el que comporta, tenint en compte que abans d’acabar el mes de maig els exàmens ja eren presents a les nostres agendes.

Si els estudiants estem acostumats a haver de dur a terme nombrosos sacrificis quan el temut període d’exàmens arriba es fa especialment difícil rebutjar temptatives propostes consistents en esbargir-se una mica, sortint de festa i gaudint de l’ambient estiuenc durant la màgica nit de Sant Joan. Sense pensar-t’ho dues vegades deixaries els llibres, manuals, apunts i t’escaparies una estona però no queda altre remei que desitjar als altres que s’ho passin molt bé i tornar a la crua i dura realitat, codi penal en mà analitzant i estudiant tots els tipus delictius detingudament mentre al carrer es cremen tonelades de pólvora.

Aprofitant l’avinentesa us voldria parlar de dret penal, que ningú s’espanti perquè no entraré en el fons de l’assumpte ni tampoc us exposaré tot el reguitzell de delictes que retinc a la memòria perquè en el codi penal els trobareu tots. Ara bé, durant aquests dos anys que he cursat dret penal he descobert una matèria profundament interessant que s’allunya molt de la concepció que té la ciutadania relacionant la mateixa amb assassinats, homicidis, violacions i greus penes de presó.

Els mitjans de comunicació en gran part són responsables de la mala imatge que el dret penal té en el conjunt de la nostra societat. Moltes vegades sense éssers conscients, els periodistes emeten judicis de valor que realment es podrien estalviar perquè no tenen cap rellevància en l’àmbit penal però des d’una vessant mediàtica generen un gran atractiu. A més, sovint, aquesta mala praxi es conseqüència del desconeixement que la persona encarregada d’elaborar la crònica té vers l’objecte de la qüestió arribant a confondre diversos tipus delictius emprant-los com a sinònims.

Una altra lliçó que he après és l’enorme dificultat que genera la resolució d’un cas pràctic perquè si bé a nivell teòric totes les peces del trencaclosques es troben encaixades quan passem a l’aplicació dels preceptes a casos que succeeixen a la vida quotidiana els problemes es multipliquen. Cal destacar que l’activitat que diàriament duen a terme advocats, jutges, magistrats i fiscals no és gens senzilla tot i que l’esforç i el sacrifici d’hores de treball incessant pot quedar desvirtuat en mig segon davant un desafortunat titular, una crònica poc encertada faltant els elements transcendentals o bé l’opinió pública dicta la seva particular sentència, presumint del “gran coneixement” que en matèria penal posseeix.

L’inconformisme és un gran valor si va acompanyat d’una argumentació positiva o una alternativa que permeti una via de sortida. Ara la crítica per la crítica no té cap sentit més enllà de provocar un soroll eixordador. Constantment, apreciem com qualsevol sentència o resolució judicial és qüestionada per l’opinió pública arribant a provocar en determinats casos una situació dantesca, interposant els instints de venjança davant l’estricta aplicació de la llei. Precisament, això és el que hauríem d’evitar perquè abans de qüestionar les actuacions dels professionals i els experts en la matèria no estaria gens malament preguntar-nos el motiu de la seva resolució, interessar-nos una mica sobre el cas cercant informació sòlida i una vegada reunim tots aquests requisits opinar amb raó de causa, tota la resta és parlar per no estar callat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/06/07
Laia Gomis

PACTE PER LA COMARCA

D'esquerra a dreta Joan Basseda(ERC), MªDolors Andreu (ADMC) Jordi Sánchez(PSC), Imma Costa (PSC) i Lluís Inglada(ICV-EUiA)

Malgrat la meva joventut aquests dies estic vivint tota una sèrie d’esdeveniments històrics. En clau estrictament política, per primera vegada a la història el PSC presentava llistes electorals a TOTS els municipis que integren el Baix Penedès, un motiu d’orgull per a totes les persones que creiem i defensem el projecte socialista.

Ara bé, una vegada celebrades les eleccions municipals, començava la tasca incessant de les negociacions per tancar els consistoris en els quals s’havien d’assolir pactes per poder governar amb estabilitat durant la present legislatura. El PSC és una força clara i manifestament municipalista i precisament per aquest fet calia no oblidar un ens de gran importància pel conjunt de pobles que integren el Baix Penedès, el Consell Comarcal del Baix Penedès. Cap de les dues forces majoritàries gaudia de majoria absoluta, així en aquest terreny també s’havien d’iniciar les negociacions per tal de poder arribar un pacte que permetés per primera vegada a la història després d’estar governat durant 20 anys per CIU començar a reprendre els reptes i les oportunitats que té la nostra comarca en aquests moments.

He seguit amb un gran interès l’estat de les negociacions tot i que acostumo a encarar aquests processos des d’una perspectiva poc optimista, no m’agrada fer-me falses il·lusions perquè després la sensació que et queda al cos és un xic desconcertant.

Aquesta setmana vaig decidir que l’article que sortís publicat al Diari del Baix Penedès havia de contenir una al·lusió sobre el Consell Comarcal del Baix Penedès, i bona prova d’aquest fet és l’escrit Sorpresa. Quan el vaig escriure el pacte encara no estava tancat, sabia que les negociacions anaven per un bon camí però res era segur, així que em vaig decidir obrir la possibilitat del pacte PSC+ICV+ERC+ADMC que semblava que anava prenent força.

Finalment, la GRAN NOTÍCIA, arribava el dijous 21 de juny quan tenia coneixement de primera mà que el pacte es convertia en una realitat. No vaig dubtar en felicitar a totes les persones que han treballat a fons en aquest assumpte. Sens dubte es tractava d’una fita històrica, després de 20 anys el Consell Comarcal del Baix Penedès per primera vegada després de la seva creació estarà encapçalat per noves persones que estan molt il·lusionades amb tots el nous reptes que se’ls presenten, totes elles tenen ganes de treballar en clau comarcal i desenvolupar un projecte pensant única i exclusivament en el Baix Penedès.

A la tarda tenia lloc la presentació oficial al Centre Cívic de l’Estació, amb una nodrida representació de les formacions polítiques que havien assolit el pacte, és a dir, PSC+ICV+ERC+ADMC. Entre tots els presents a la sala hi havia el diputat al Congrés, Ernest Benito, el diputat provincial i regidor del Montmell, Pep Guasch, regidors socialistes d’arreu de la comarca i respecte les altres formacions polítiques no em vull aventurar a posar noms perquè segurament me’n deixaria però destacar una nombrosa presència de moltes persones que volien viure en primera persona aquest DIA HISTÒRIC pel Baix Penedès

Us podria seguir explicant opinions i percepcions personals entorn el Consell Comarcal del Baix Penedès però crec que la millor manera de tancar aquest escrit és reproduir el manifest que va llegir l’alcaldessa del Montmell, Imma Costa, perquè és tracta d’una bona síntesi del significat i la transcendència que té aquest pacte:

PACTE PER LA COMARCA

Després de vint anys de la creació dels consells comarcals com a instruments d’administració i gestió local, amb la finalitat de donar suport als ajuntaments de Catalunya, la nostra comarca del Baix Penedès entén que ha arribat el moment d’una nova etapa.

En les cinc legislatures transcorregudes des de la seva constitució, no es pot dir que el nostre consell comarcal hagi estat capdavanter en l’assoliment dels objectius pels quals va ser creat.

Hem d’afegir que la nostra comarca té un creixement demogràfic constant, amb un dèficit dels serveis a les persones. I que llevat d’algun ajuntament dels més grans, la major part de municipis no compta amb suficient capacitat o recursos per donar-hi respostes. Per tant, si la institució comarcal no lidera amb l’empenta necessària, es crea un desequilibri territorial i un endarreriment en el benestar de les persones.

Creiem que ja és hora que la comarca tingui opinió pròpia i aquí el Consell Comarcal hi té un paper fonamental. Els catorze municipis de la comarca han de tenir una participació real en les decisions que afecten al territori.

Els partits sotasignats, PSC-PM, ERC, ICV-EUA i ADMC, amb representació al Consell Comarcal del Baix Penedès, hem arribat a un ACORD PER LA COMARCA, de progrés i municipalista. Aquest acord té l’objectiu d’acostar l’ens comarcal a les persones i als municipis, i de donar una autèntica empenta municipalista als pobles i ciutats del Baix Penedès

El Vendrell, 21 de juny de 2007

Sorpresa?

Aquesta setmana he tingut la temptació d’explicar-vos el desenvolupament de la sessió de constitució de l’ajuntament del Vendrell que va tenir lloc el passat dissabte 16 de juny. No obstant, m’ho he repensat perquè si us volgués explicar tots els detalls segurament no en tindria prou amb les pàgines d’aquesta edició del diari. Només dir-vos que vaig estar present a la Plaça Vella, jo també aposto i crec fermament en el lema que encapçalava la concentració El Vendrell per la convivència.

Tots els presents vam poder constatar novament l’afany de protagonisme del cap de llista de Plataforma per Catalunya, August Armengol, que acompanyat pels seus tres regidors entraven de manera triomfal al consistori vendrellenc mirant amb menyspreu a tots els vendrellencs i vendrellenques que ens trobàvem aplegats a la Plaça Vella. Per si encara no n’havíem tingut prou, el pastís es coronava amb una cirereta enverinada, un discurs d’explicació de vot que superava d’escreix la línia radical, xenòfoba i racista a la qual dissortadament ja ens té acostumats.

Desconec quins són els sentiments i les sensacions que es deuen tenir quan et proclamen alcalde del teu municipi però crec que es deu tractar d’un dia especial i enormement emotiu. El passat dissabte, la cara de Benet Jané, l’alcalde del Vendrell, no exterioritzava cap d’aquests sentiments, la tensió i la incertesa s’apoderaven de totes les faccions del seu rostre. Els somriures i les rialles es trobaven absents, a les files convergents l’alegria que es respirava era molt continguda només perceptible a la cara d’algun nou regidor. Qui sap potser aquest és el primer efecte del govern en minoria...

Que ningú es pensi que una vegada constituïts els ajuntaments el cicle electoral es dóna per tancat perquè ni de bon tros és així. Ara és el torn d’aquelles institucions que acostumen a ser desconegudes per l’opinió pública, els consells comarcals i les diputacions provincials.

L’acord de govern a la Diputació Provincial de Tarragona està tancat i segellat, pocs dies després de les eleccions municipals, la premsa es feia ressò del pacte que havien assolit CiU i PP per governar durant els propers quatre anys a la Diputació Provincial de Tarragona. Darrera d’aquest acord, quedava oblidat el famós viatge al notari que el Sr. Mas es va afanyar a realitzar signant un document on es comprometia davant l’opinió pública que CiU no pactaria amb el PP. Després de la derrota electoral que CiU havia patit a Tarragona, aquest compromís s’ha convertit en paper mullat perquè sota la consigna d’aïllar al Partit dels Socialistes de Catalunya a la Diputació de Tarragona, tot s’hi val.

Si tornem a les nostres contrades, hi ha pendent la configuració definitiva del Consell Comarcal del Baix Penedès. A priori, podem destacar que serà una tasca dura, àrdua i feixuga, més complexa del que simple vista pot semblar. Les dues forces majoritàries, CiU i PSC hauran d’arribar a tota una sèrie d’acords amb diverses formacions polítiques per gaudir de l’àmplia majoria situada entorn els tretze consellers comarcals.

Les dues opcions més probables giren entorn d’un pacte CIU, PP, PxC i ADMC, potser s’hi podria sumar ERC però no li veig massa sentit, ara convé deixar la porta oberta perquè mai se sap. Una altra opció que sembla que darrerament pren una certa força i solidesa seria la unió de PSC, ERC, ICV i ADMC. Restarem atents a les noves informacions que es vagin originant al respecte perquè l’estat de les negociacions ha assolit un nivell de secretisme poc habitual dins l’àmbit polític. Encara és aviat per pronunciar-me perquè no hi ha res tancat però potser la gran sorpresa d’aquests comicis electorals arribarà amb l’elecció de segon grau que suposa la configuració d’un ens supramunicipal com és el consell comarcal del Baix Penedès. La qüestió queda suspesa a l’aire...

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 22/06/07
Laia Gomis

Segona parada, El Vendrell

Després d’anar a Masllorenç, el meu destí era el meu municipi, el Vendrell. Una bona estona abans de la constitució del nou ajuntament estava prevista la concentració sota el lema EL VENDRELL PER LA CONVIVÈNCIA. El meu lloc era baix a la Plaça Vella, al costat dels nombrosos vendrellencs i vendrellenques que vestits de negre en senyal de dol per l’existència d’un partit ultradretà, xenòfob i racista que només busca trencar la pacífica convivència entre tots els vilatans del nostre poble ha obtingut 4 representants al consistori vendrellenc.

Des d’aquest espai vull felicitar als organitzadors d’aquesta concentració pel bon funcionament i el correcte desenvolupament de la mateixa. Hi havia cossos policials arreu de la plaça però no s’han hagut de moure del lloc on es trobaven perquè totes les persones que ens estàvem aplegades apostem pel respecte allunyant-nos de l’enfrontament.

El sr Armengol tenia ganes de ser el protagonista de la jornada, a mitjans de setmana ens va informar que aniria vestit de vermell per contrarestar el negre que lluirien totes les persones aplegades a la plaça. Quan es dirigia vers l’ajuntament, s’ha escoltat en un moment que algú li deia “facha”, ràpidament tots els presents hem demanat silenci i així ha estat. De nou, Armengol ha fet mitja volta i ha passat per segona vegada per davant de la pancarta.

Els quatre regidors han estat una estona intercanviant unes paraules amb un parell de persones que els esperaven davant la porta del consistori amb pancartes que deien “Benvinguda Plataforma per Catalunya. ”En tot moment el silenci escrupulos dels manifestants ha estat present a la Plaça Vella.

Després s’ha procedit a la lectura del següent manifest:

"Diumenge 27 de maig vam ser cridats a les urnes per tal d’escollir els nostres representants polítics, a aquells qui han de dirigir la vida del poble.Malauradament, un sector de la població del Vendrell, potser influenciada per enganys, potser per altres motius, va escollir un partit polític que considerem que fa una demagògia intolerable.

Acceptem el fet que aquest sector de població hagi fet ús del seu dret constitucional a escollir els seus representants però, no ens poden demanar que acceptem les idees xenòfobes i discriminatòries d’aquest partit, no ens poden demanar que guardem silenci i deixem impassius que aquest discurs arreli en la ciutadania del Vendrell.Catalunya i, per suposat, també El Vendrell, sempre ha estat un poble d’acollida, un lloc on els immigrants de tot arreu d’Espanya i altres llocs del món han trobat una feina, una casa, una família,... Qui no té arrels a altres pobles o ciutats?Marroquins, equatorians, xecs, americans, alemanys, espanyols, catalans,..., tots som membres d’aquest món, d’aquesta societat.

Molts han vingut a aquesta terra perquè no tenien per menjar al seu poble, perquè no trobaven feina. D’altres no veien un futur digne per a la família, o han hagut de fugir de guerres inhumanes. Alguns van venir de vacances i en veure el nostre sol, el nostre mar i muntanyes i les nostres vinyes es van enamorar d’aquesta meravellosa terra i van decidir quedar-s’hi a viure.

Què més dóna d’aquí o d’allà si podem conviure junts?, què més dóna si podem créixer, aprendre i ser millors persones?, si podem ajudar a aquell qui ho necessita?No volem ser racistes, no volem ser xenòfobs, no volem discriminacions de cap tipus i, sobretot, volem un Vendrell acollidor, un Vendrell per a totes i tots, que pugui atendre les necessitats de cada un dels seus ciutadans i on tothom pugui sentir que aquesta vila és casa seva.
Com a membres de la ciutadania del Vendrell i d’altres municipis de Catalunya, fem una crida a la responsabilitat i a la coherència.

Que governi qui governi, sigui del color que sigui, no deixi que un partit que discrimina a la gent pel seu origen, pel color de la seva pell o per la seva religió, que practica el populisme més absurd i que fa una campanya basada en mentides, arribi a tenir rellevància en el govern de la nostra vila."

Una vegada havia acabat la concentració, restaven deu minuts perquè el campanar marques les dotze del migdia, hora en la qual s’iniciava l’acte de constitució del nou ajuntament. Dubtava entre sentir la retransmissió del ple des de baix o bé viure aquest dia des de dins el consistori vendrellenc. Al final entre uns i altres m’he decidit a pujar dalt, la sala de plens estava plena a vessar i per tant m’he hagut de conformar en sentir la sessió des del passadís central que dóna lloc a l’entrada a la sala de plens.

Estava acompanyada d’alguns companys i companyes del PSC, a les meves immediateses també hi havia persones properes a CIU i ERC. No he dubtat a intercanviar unes paraules amb ells, sobretot quan el discurs xenòfob i racista sobrepassava l’estil que tant ens té acostumat el sr Armengol. Molts ens havíem imaginat cap on anirien els trets però ens hem quedat moooolt curts perquè s’han arribat a límits inimaginables.

Precisament, en aquest moment, una senyora que tenia al costat no ha dubtat en dir-me “Cuanta incultura hay en este pueblo”, era evident que els meus comentaris sobre Plataforma per Catalunya no li agradaven gens ni mica i acte seguit s’ha dirigit a mi i m’ha dit “Que no tiene derecho hablar Armengol?” no he dubtat en contestar-li de manera concreta i concisa, defugint de la polèmica que no condueix enlloc. “Tiene todo el derecho del mundo señora”

He viscut amb una gran emoció les paraules que l’alcaldessa en funcions, Helena Arribas ha pronunciat durant el dia d’avui. Han estat paraules sorgides des d’una serenitat i una reflexió envejables. Mentre l’Helena pronunciava el seu discurs pensava en la difícil situació en la qual es trobava ella i tota la resta de companys que estaven a la sala de plens. He volgut estar present al consistori, els hi volia fer costat perquè tant al govern com a l’oposició estic amb ells!!!

Quan ha acabat la sessió, no he dubtat en felicitar a l’Helena pel seu discurs , intercanviar unes paraules amb els set regidors socialistes i felicitar algun nou regidor membre del govern en minoria de Benet Jané.

Per mi, no ha estat un dia fàcil i això que visc des d’una distància aquest esdeveniment tan protocol·lari com és la constitució d’un ajuntament. Mentre restava escoltant i expectant tots els discursos que s’anaven pronunciant sentia una gran emoció perquè sé que aquests han estat quatre anys amb un ritme de treball incessant que l’equip de govern socialista s’ha deixat la pell en el projecte que moltes persones compartíem i havíem recolzat i avui arribava el moment de dir un emocionat adéu a tots ells.

Ara ens esperen quatre anys de treball incessant, els ciutadans del Vendrell han volgut que treballem des de l’oposició i estic convençuda que així serà, amb rigor i eficàcia com sempre hem demostrat perquè aquest és el nostre tarannà!

Composició del nou consistori. Abans de ferir sensibilitats i generar polèmiques, la imatge ha estat captada ràpidament i no és d'una gran qualitat, així que prego que em disculpeu si algun regidor o regidora no s'aprecia prou bé.

Primera parada, Masllorenç

Avui, 16 de juny, el dia s’espera prometedor. De bon matí, a quarts de vuit sonava el despertador, habitualment la mandra podia amb mi però avui no ha estat així. D’una revolada m’he llevat perquè no em volia perdre la pressa de possessió dels dos regidors socialistes de Masllorenç, els companys Núria Angli i José Descos.

Abans de les 9 ja ens trobàvem a Masllorenç, només aparcar el cotxe apreciàvem com els regidors del grup de Convergència i Unió tenien una pressa especial perquè anaven d’una punta del carrer a l’altre corrent. Desconeixia l’ubicació de l’ajuntament, cap rètol indicatiu, la senyalització brillava per la seva absència. La nostra companya Núria ens guiava i ens mostrava un edifici vell amb un mal estat impressionant que semblava d’un moment a l’altre hagués de caure.

Puntualment, a les nou s’iniciava l’acte de constitució de la corporació municipal. La delegació socialista que es desplaçava fins a Masllorenç per recolzar els nostres regidors no ens voldríem perdre aquest dia històric pels socialistes baixpenedensecs.

La primera constatació, una sala de plens molt petita, entràvem sense fer soroll i restàvem dempeus el nostre diputat a Madrid, Ernest Benito, l’actual alcaldessa del Montmell, Imma Costa, el regidor vendrellenc, Manu Herández, el cap de llista de Bonastre, Benigne Sanabre i jo mateixa.

Es presentaven dues candidatures, la primera encapçalada per Rafel Güell que obtenia 5 vots i la segona la de la Núria Angli que obtenia 2 vots. D’aquesta manera, quedava proclamat Rafel Güell com alcalde de Masllorenç per a la legislatura 2007-2011.

En acabar l’acte, felicitàvem els nostres regidors i acte seguit TOTS els membres socialistes presents a la sala de Plens no dubtàvem en adreçar-nos vers l’alcalde per felicitar-lo, tot i que convé puntualitzar que aquest gest no ha estat ben rebut per part de l’alcalde perquè mentre l’estava felicitat tenia la sensació que el meu acte de cordialitat l’estava incomodant. .

Sóc una gran observadora i sempre m’agrada fixar-me en aquells petits detalls que acostumen a passar desapercebuts. Avui quan he entrat a la sala de plens de l’ajuntament de Masllorenç no ha estat una excepció, després de fer una ullada ràpida a tots els regidors dels consistori he apreciat quelcom que m’ha cridat molt l’atenció.

A la Sala de Plens hi havia una fotografia de l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, per la imatge podia constatar que es tractava de la primera fotografia oficial de Jordi Pujol. No està de més, recordar que la Sala de Plens ha estar present la fotografia de l’actual president de la Generalitat, José Montilla.

Tot no acaba aquí perquè un periodista li demanava al nou alcalde fer una fotografia de grup amb tots els regidors del consistori. La seva resposta ha estat clara i contundent, “fes fotografies del poble nosaltres mai hem fet fotografies i avui no serà una excepció”.

De nou, aquests petits elements intranscendents ens demostren com l’agregat de tots ells ens permeten fer-nos una idea ràpida de l’estil i el tarannà que caracteritzen el sr Güell. No en tinc cap dubte que la Núria i el José són la nostra esperança per Masllorenç, ells són joves, aporten noves idees i valor per Masllorenç, a més tenen moltes ganes de treballar i donar l’energia i la vitalitat que Masllorenç es mereix. Així que des d’aquest espai els encoratjo a treballar i seguir endavant perquè estic convençuda que la seva presència al consistori contribuirà aquest fet.

D'esquerra a dreta, José, Núria, Ernest, Laia, Manu, Imma i Benigne

Un comiat inesperat

Isidre Aymerich i jo mateixa

Demà a les dotze del migdia tindrà lloc la constitució dels ajuntaments per a la propera legislatura 2007-2011. Quan escric aquestes paraules no disposo de cap informació sòlida sobre quines seran les formacions polítiques que integraran l’equip de govern que ha de dirigir la vila durant els propers quatre anys. Tanmateix, al marge d’aquesta informació voldria destacar que la jornada de demà serà viscuda amb gran emoció tant per aquelles persones que han estat regidors a l’ajuntament del Vendrell durant diverses legislatures i demà no revalidaran el càrrec com aquells altres que per primera vegada prometran o juraran el mateix.

La política municipal té quelcom especial perquè les llistes dels diversos partits polítics estan integrades per persones que et trobes amb una certa freqüència pels carrers de la vila, que els pots aturat i intercanviar unes paraules comentant el dia a dia, el temps o el darrer partit de futbol. A més a vegades veus com la teva veïna d’escala o el teu professor prenen la paraula des de la sala de plens del consistori vendrellenc.

Aquesta humanització de la política municipal crec que no s’hauria de perdre sinó més aviat potenciar que els nostres representants a l’ajuntament siguin persones properes als ciutadans que s’interessin per les opinions que els veïns i les veïnes tenen. Precisament, una persona que ha cregut fermament en aquesta pràctica de l’activitat política i l’aplicat des del primer dia que va ser membre de la corporació municipal és l’Isidre Aymerich.

Una persona que vaig conèixer en el món educatiu, ell va ser el meu professor de tecnologia el primer any que vaig arribar a l’IES ANDREU NIN. Les seves classes eren dinàmiques i plenes d’anècdotes malgrat que la tecnologia no fos mai una de les meves passions. Sovint, quan era el moment de dibuixar les figures des de diferents perspectives (estil, planta i perfil) em causava un gran mal de cap perquè mai sabia per on havia de començar. No obstant, ell sempre invocava la importància de l’esforç i el sacrifici constant per aconseguir els diferents reptes que ens marquéssim a la vida. En aquells anys ell era regidor a l’oposició, informació que ni tan sols coneixia però recordo que uns anys després quan encara em trobava estudiant batxillerat ell va ser escollit regidor càrrec que ostentarà fins demà a les dotze del migdia.

El resultat de les eleccions municipals i més concretament la pèrdua de dos regidors que el PSC ha patit, dóna lloc a un escenari fins el moment impensable. L’Isidre ocupava el número vuit de la candidatura socialista i els pitjors pronòstics auguraven que el darrer regidor socialista que entraria seria ell. No obstant, les urnes han volgut que una persona que ha treballat des de l’oposició i posteriorment des de la responsabilitat de formar part de l’equip de govern pensant sempre en el Vendrell demà hagi d’abandonar l’ajuntament del Vendrell.

La memòria és molt curta i no voldria destacar totes i cadascunes de les actuacions claus i transcendentals que l’Isidre ha dut a terme durant el seu pas per la política municipal perquè en són moltes. Tanmateix, ara que s’acosta l’estiu no està de més recordar la seva obsessió de convertir la Festa Major del Vendrell en una Festa Major per tots els vendrellencs i les vendrellenques. Aquest ha estat un objectiu aconseguit gràcies a la tenacitat que tant el caracteritza sabent-se envoltar d’un grup potent de persones que han treballat al seu costat des de la Comissió de Festes per fer-ho possible.

La sortida inesperada de l’Isidre de l’ajuntament suposa un gran buit no només dins les files socialistes sinó també en el si de l’àmbit municipal, l’Isidre va entrar a la política municipal sense fer soroll i marxa amb la màxima discreció. No obstant, crec que la petjada que ha deixat a l’ajuntament del Vendrell restarà present en la memòria de molts de nosaltres durant molts anys.

Isidre Aymerich amb el president de la Generalitat, José Montilla

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 15/06/07
Laia Gomis

Govern amb minoria de CIU al Vendrell

Seguint amb la línia que marcava en l’escrit anterior, novament el Vendrell acapara els mitjans de comunicació sobre la situació postelectoral en la qual es troba la nostra vila.

El mateix dia de les eleccions el PSC del Vendrell va oferir un pacte amb la força guanyadora CIU per poder dur a terme un govern sòlid format pels 7 regidors convergents i els 7 socialistes. Aquesta va ser la posició des del primer moment del PSC i que ha estat mantinguda durant tot aquest període de temps.

A la formació nacionalista no li va fer massa gràcia aquest oferiment inicial, aleshores va intentar posar pedres pel camí per responsabilitzar als socialistes d’un hipotètic fracàs del pacte però tampoc ho va aconseguir perquè el PSC tan sols volia vetllar pel benefici dels vendrellencs i vendrellenques i estava disposat a pactar amb CIU per formar un govern estable. Des de CIU es va exigir l’alcaldia de Benet Jané durant els 4 anys perquè era la força més votada, el PSC va acceptar la proposta tot i tenir el mateix nombre de regidors.

En aquesta situació en la qual semblava que el pacte s’havia de convertir en una realitat d’un dia per l’altra, algun il·luminat o il·luminada no se li acut res més que aconsellar al cap de llista de CIU de proposar un govern d’unitat format pels 21 REGIDORS!!!

Ara si que no entenia res, a que venia un govern amb 21 regidors??? La resposta és ben senzilla fer marejar la perdiu. En aquest escenari, ERC es desvincula totalment i públicament exposa que se’n va a l’oposició. El PSC quan té notícia d’aquest disbarat no triga gens ni mica en recordar que no recolzaran un govern on hi hagi els 4 regidors de Plataforma per Catalunya. En tot aquest context el PP no respira i quan ho fa tampoc aclareix res.

És en aquest punt quan constato que darrera d’aquestes idees d’agermanament que consisteixen en agregar a tots els regidors només s’hi amaga l’interès real de CIU que és no pactar amb el PSC, pesen més els interesos del partit que no pas l’interès del Vendrell en tot el seu conjunt. Ara el problema el tenen els propis convergents perquè han de buscar una excusa per explicar davant l’opinió pública ja que no és de sentit comú rebutjar l’oferiment que des de les files socialistes es va produir des de la mateixa nit electoral.

Avui des de CIU ens informaven que al Vendrell tindrem d’un govern en minoria, 7 regidors en el govern i 14 a l’oposició. Tot i que deixen les portes obertes a posteriors pactes... cadascú que ho interpreti com desitgi.

L’escenari que es presenta al Vendrell durant els propers 4 anys estic segura que serà si més no curiós, constatarem fins on arriba la solidesa del govern en minoria que Benet Jané pilotarà des del proper dissabte, potser a mesura que passin els mesos veurem l’ombra d’un pacte implícit... aquestes alçades res em sorprendria.

De moment, us encoratjo a sumar-vos a la concentració pacífica i silenciosa que es realitzarà el proper dissabte 16 de juny de 2007, a les 11.15 h a la plaça Vella, sota el lema “El Vendrell per la convivència”. S'anima als participants a la concentració en anar vestits de negre com a mostra del dol que pateix la vila del Vendrell pels 4 regidors de Plataforma per Catalunya.

ESTIC CANSADA!!!

Els escrits en el meu blog s’acostumen a caracteritzar per la seva extensió, en molts d’ells m’allargo sense adonar-me’n però us asseguro que en aquesta ocasió no serà així perquè vull ser MOLT CLARA I CONCISA.

El títol és prou revelador del contingut que trobareu en aquesta ràpid escrit que sorgeix d’una profunda i dilatada reflexió. Des del mateix dia de les eleccions el nom del poble que em va veure néixer, el Vendrell, ha irromput dins l’escenari mediàtico-públic. No cal que us expliqui quin ha estat el motiu perquè el coneixeu millor que jo. Efectivament, us parlo dels 4 regidors que Plataforma per Catalunya ha aconseguit, fet que s’ha convertit en la notícia d’aquestes últimes setmanes.

El Vendrell no es parla d’altra cosa, ara resulta que ningú va votar al sr Armengol, quina casualitat i on estan els més de 2000 vots que va aconseguir??? Alguns constaten la gravetat de la situació i reconeixen que es van deixar endur per les falses promeses i les solucions miraculoses que presentava per abordar el fenomen de la immigració.

De moment, en una entrevista el cap de llista de Plataforma per Catalunya del Vendrell deixava entreveure que la política d’immigració no és ben bé una competència municipal. Se n’ha adonat una mica tard, quan han passat les eleccions, de nou he de pensar que es tracta d’una casualitat???

En fi, tenia una promesa amb tots vosaltres i no m’allargaré més però estic cansada que en els darrers dies el nom del Vendrell es vinculi només amb Plataforma per Catalunya, un partit xenòfob i racisita però que ningú oblidi que també veu de la font dels plantejaments ultradretans per excel·lència.

El simbolisme del xandall

Aquests darrers dies les informacions en clau municipal acaparen totes les nostres atencions, encara hi ha moltes incògnites que amb tota probabilitat s’acabaran desvetllant el proper dissabte 16 de juny a les dotze del migdia a les sales dels plens de tots ajuntaments. No obstant, aquesta setmana vull centrar la meva atenció en una petita illa situada a l’altre costat de l’Atlàntic.

El passat cap de setmana reapareixia després de molts mesos l’absent Fidel Castro. Les imatges captades mentre el dictador cubà intercanviava unes paraules amb el líder del Partit Comunista del Vietnam han fet la volta al món. Els seus detractors desitjaven veure a un Castro agonitzant però no va ser així. Si bé és evident que pateix una malaltia que s’ha convertit en una qüestió d’estat perquè s’ha portat amb el màxim secretisme sense desvetllar massa informació, les imatges no ens oferien un Fidel Castro exhaust sinó que els seus gestos ens demostraven l’empenta que té per vèncer la malaltia.

Més enllà de les valoracions i conclusions polítiques que es poden extreure de la situació que viu Cuba, em voldria fixar en un petit detall que potser ha passat desapercebut o en altres contextos s’ha arribat a ridiculitzar.

Tots en un moment o altre hem anat a visitar un familiar, un amic o conegut a l’hospital. Quan entrem en aquest indret, l’ambient que es respira no és gens agradable, a molts se’ns canvia la cara perquè sabem que precisament no és motiu d’alegria passejar-se pels llargs passadissos dels hospitals que semblen que no tenen mai fi. Quan entrem a l’habitació, trobem el malalt estirat al llit amb la típica bata dels hospitals. Tot l’ambient que es crea a l’entorn ens dóna la sensació que la persona ingressada a l’hospital està molt més greu d’allò que mostra el seu pronòstic mèdic .

Les persones a través de tota una sèrie d’elements externs captats a través dels nostres sentits som capaces de dur a terme una ràpida conclusió, a vegades amb un major grau d’encert que en altres, és allò que habitualment anomenem la percepció. Estic segura que si la persona en comptes d’estar ingressada a l’hospital estigués a la seva llar i no portés la tètrica bata dels hospitals, la nostra percepció fora completament diferent.

No us penseu que m’he oblidat de Fidel Castro, perquè precisament és en aquest moment quan voldria recuperar la figura del dictador cubà. Molts periodistes bromejaven sobre el fet que Fidel Castro aparegués amb un cridaner xandall vermell amb alguns tocs de blanc i blau, reproduint així la bandera cubana, res era casual. A més, un xandall sempre és la indumentària que s’associa amb la vitalitat que suposa la pràctica d’una activitat esportiva. Castro va obrir l’armari i va decidir posar-se el seu xandall vermell perquè era conscient que moltes mirades es dirigirien vers la seva persona i més concretament sobre el seu estat de salut. Si hagués optat per un pijama o una bata d’estar per casa, tots haguéssim interpretat que estava en els seus últims dies. Ell volia demostrar al conjunt de l’opinió pública que disposa d’una gran energia i el simbolisme que s’amaga darrera del llampant xandall era perfecte per transmetre aquest missatge.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/06/07
Laia Gomis

Aproximacions personals: El Baix Penedès

Avui fa tot just una setmana que l’alegria esclatava en molts partits polítics mentre que en d’altres la tristesa i la decepció arribava quan l’escrutini havia acabat. Si bé és cert que les meves primeres impressions, plasmades en aquest mateix espai en durant els dies posteriors al 27 de maig versaven més sobre una vessant sustentada sobre la decepció. El temps et permet recuperar la il·lusió i les ganes de treballar més aferrissadament per procurar corregir la situació que ens van demostrar les urnes.

No obstant, no us voldria parlar aquí només del Vendrell, situació que tothom coneix perquè ha estat objecte de molts escrits i comentaris a llarg d’aquests dies en aquest blog. En aquests moments, les negociacions estan obertes i no us puc desvetllar res sobre l’evolució de les mateixes perquè no disposo d’aquesta informació.

Sempre he estat una persona compromesa amb el Baix Penedès i així ho he procurat demostrar perquè les paraules se les endú el vent a diferència dels fets. Durant els dies previs a la campanya m’he acostat a molts pobles de la nostra comarca per intercanviar opinions amb els i les caps de llista i també membres de les candidatures.

És per aquest motiu que avui voldria dedicar aquest escrit a totes les persones que he tingut l’oportunitat de conèixer amb major deteniment durant aquesta campanya. Companys i companyes que fa molts anys que es mouen dins l’ambient polític i he procurat escoltar sempre els seus savis consells i també animar i recolzar aquells que es sumaven per primera vegada en el projecte socialista.

A tots ells els voldria donar les gràcies perquè m'han donat l'oportunitat de treballar al seu costat, els he trucat mil vegades perquè tinguessin en compte els terminis, en alguns moments potser he estat excesivament pesada però han tingut una gran comprensió. Tant aquells que heu guanyat com aquells que heu tocat de prop la victòria, FELICITATS perquè heu dut a terme una feina BRILLANT!!!

Començaré pel Joan Sans, el veritable guanyador de les eleccions a l’Arboç que va aconseguir el triomf electoral de la nit amb 5 regidors. He tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes i apreciar de prop les ganes de treballar per l’Arboç que sempre ha demostrat el Joan, ja quan era tinent d’alcalde, durant els 4 darrers anys a l’oposició i esperem que el proper 16 de juny ho pugui fer des de l’alcaldia.

De l’Arboç em desplaço fins a Banyeres del Penedès, on l’Avelino ha sortit reforçat de les urnes, obtenint 5 regidors quan hi havia veus que preconitzaven la desaparició del Partit Socialista a Banyeres donant-li un residual únic regidor. Hi ha qui ha volgut preconitzar la derrota de l’Avelino abans d’hora i s’han equivocat, veurem si serà alcalde però el que està clar que és el guanyador de les eleccions a Banyeres.

Ara anem a un poble de la costa, Calafell. El Jordi va guanyar les eleccions malgrat empatar en nombre de regidors. Les informacions d'última hora em diuen que amb tota seguretat el Jordi serà el proper alcalde de Calafell durant la legislatura 2007-2011 gràcies al pacte que ha arribat amb ADM.

La cunitenca Dolors Carreras va guanyar les eleccions a Cunit, l’escenari que es dibuixa en aquesta població costera és particular perquè si bé el PSC disposa de 7 regidors haurà de buscar algun company de viatge que li permeti governar amb solidesa durant els propers quatre anys. De moment, totes les portes resten obertes.

De la remor de la platja em desplaço fins al municipi que es troba a la capçalera del Baix Penedès, El Montmell. Imma Costa, torna a ser l’alcaldessa d’aquest bell municipi amb MAJORIA ABSOLUTA. Aquells que coneixeu a l’Imma sabeu que és pura energia, treballadora infatigable i una gran persona.

Una altra municipi que dóna la MAJORIA ABSOLUTA a la candidata socialista és Santa Oliva que tindrà a Cristina Carreras com alcaldessa durant els propers quatre anys. Durant aquesta primera legislatura ens ha demostrar el rigor, l’eficàcia i l’exigència en tots i cadascuns dels seus projectes, realitzats amb el cap però també amb el cor. La Cristina ha hagut de suportar una campanya electoral molt dura per part dels seus adversaris polítics però el patiment i les mentides que s’han difós sobre la seva persona i el seu equip han quedat anul·lades per la veu més forta i profunda que les urnes emeten.

La situació de Llorenç del Penedès és curiosa perquè malgrat CIU va presentar una candidatura que aglutinava persones de la federació nacionalista sumant altres persones independents per crear una opció forta i sòlida davant el PSC. La nostra cap de llista ha dut a terme una molt bona campanya electoral i els seus quatre anys de gestió municipal li han permès aconseguir un regidor més i arribar als 3 regidors.

Albinyana, els resultats quedaven en un frec a frec amb 5 regidors, tan sols un menys que la força guanyadora, CIU que n’obtenia 6. Ara bé, la nostra candidata, Maria Jesús Sequera obtenia un gran resultat en aquest municipi, arribant a gaudir de 600 vots que es sumaven al projecte socialista, una xifra que convé no menysprear.

A Bonastre passàvem de tenir un regidor a aconseguir el segon, circumstància que també es repetia en el municipi de Bellvei.

Un èxit sense precedents l’obtingut per la nostra cap de llista a Masllorenç, Núria Anglí. Aquest era un municipi on CIU tenia sota les seves mans els 7 regidors del consistori, però les urnes van trencar amb aquesta tònica otorgant a la candidatura de Junts per Masllorenç- Progrés Municipal, dos regidors.

Sant Jaume dels Domenys, el PSC obtenia dos regidors al consistori però aquesta a banda de ser una excel·lent notícia la possibilitat d’un pacte amb ERC pot donar lloc a una situació històrica en el si d’aquest municipi, que després de molts anys deixaria de tenir Magí Pallarés com alcalde.

A La Bisbal del Penedès hem mantingut els dos regidors que teníem dins el consistori. Aquest fet no m’impedirà fer un esment especial vers a la candidatura renovada que es presentava en aquest municipi, sota unes sigles que ens donaven una impressió de les persones que es trobaven darrera del projecte: Partits dels Socialistes de Catalunya- Progrés Municipal-Units per la Bisbal.

En aquest repàs en clau baixpenedesenca no em voldria oblidar d’anar una mica més enllà de la nostra comarca i celebrar el triomf electoral que el company Pep Fèlix Ballesteros va obtenir el passat diumnge. Tarragona és una ciutat que necessita una persona com el Pep al capdavant, ell té un nou projecte modern, innovador que situarà a Tarragona en el lloc que es mereix.

La jornada electoral

Diumenge, a les nou del matí obrien els trenta-set col·legis electorals que es trobaven escampats per tot el municipi del Vendrell, des del casc antic passant pel Tancat, també per la zona escolar fins arribar als barris marítims. Més de vint-i-tres mil ciutadans estaven cridats a les urnes perquè expressessin a través del seu vot quin era el projecte de Vendrell que volien.

Quan vaig sortir de casa a quarts de vuit del matí, no feia gens de fred, es respirava una temperatura agradable. La gent restava dormint perquè convé no oblidar que els diumenges els ciutadans aprofiten per descansar i llevar-se una mica més tard del que és habitual però el sol que començava a imposar-se sobre el cel nítid i clar sense cap núvol. Encara era molt aviat per començar a decaure dins l’escenari més pessimista, a més estava convençuda que les eleccions municipals, aquelles més properes al ciutadà, deixarien endarrera l’abstenció que tantes columnes ha ocupat en tots els mitjans de comunicació.

La meva innocència em portava a pensar que els ciutadans conscients de la responsabilitat que tenien a les seves mans podent escollint el seu alcalde o alcaldessa no deixarien passar aquesta magnífica oportunitat democràtica. Si bé és cert que eren les meves primeres eleccions municipals, vaig tenir l’oportunitat de participar en altres comicis electorals però el fet de poder escollir un dels nou projectes que se’m presentaven era tot un orgull perquè la meva opinió era escoltada a través del meu vot.

Una vegada vaig dipositar el sobre dins la urna vaig sentir que havia complert amb el meu deure ciutadà. A més vaig pensar que érem uns privilegiats perquè en aquest país durant quaranta anys ningú podia exercir el dret de sufragi lliurement. Gràcies a la lluita incessant que van dur a terme moltes persones, arribant a un gran compromís que en molts casos va suposar deixar la seva vida pel camí perquè avui es poguessin celebrar unes eleccions democràtiques.

La ciutadania no té aquesta percepció perquè l’elevada xifra d’abstenció ens demostra que tan sols la meitat del total de votants es van aproximar a les urnes. Desconec quin van ser el motiu que justifica l’absència d’un elevat nombre de persones que van restar indiferents davant els comicis electorals. Ningú pot al·legar la manca de partits polítics, perquè precisament al Vendrell comptàvem amb una pluralitat de candidatures, un total de nou, i si encara hi havia algú que no es sentia identificat en cap d’elles sempre hi ha l’opció del vot en blanc.

Ara bé, la sorpresa de la nit arribava amb el nou i alhora incert escenari polític que es dibuixava a la nostra vila. Els dos principals partits polítics, CiU i PSC empataven en nombre de regidors, concretament en set, i el partit xenòfob i racista Plataforma per Catalunya es convertia en la tercera força política amb més de dos mil vots i quatre regidors.

Tots els votants que van dipositar la confiança al partit liderat per Armengol mereixen el meu respecte però convé que siguin conscients que totes les promeses que van votar seran paper mullat. Moltes d’elles neixen des d’una base demagògica, altres directament falsegen la realitat i en darrer lloc hauríem de parlar d’aquelles que aposten per una clara confrontació entre ciutadans, fent ús de la terminologia clarament xenòfoba com és parlar de població autòctona. Crec que no podem restar callats davant aquest fet, em preocupa enormement que el nom del Vendrell surti a la premsa relacionat amb aquest partit xenòfob com és Plataforma per Catalunya. Tots plegats hem de començar a explicar als ciutadans que aquest partit no disposa d’una sòlida base ideològica sinó que únicament s’amaga darrera de la immigració. La nit electoral vaig pensar en una persona que dissortadament ja no es troba entre nosaltres, la Marta Mata, sempre ens deia “Política vol dir pedagogia”, avui més que mai recordo les seves paraules.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/06/07
Laia Gomis

No tinc temps!

Aquesta setmana sobre la taula tenia nombroses qüestions que podia desenvolupar dins la present columna perquè cada dia han anat apareixent assumptes realment interessants que mereixen una reflexió. No obstant, el rere fons de les eleccions municipals és present, només posant el peu al carrer s’aprecia immediatament que ens trobem immersos en uns comicis electorals perquè amb una ullada ràpida tens a pocs metres els rostres d’un gran nombre d’aspirants a l’alcaldia.

A vegades tinc la sensació que aquests dies sempre acabem parlant del mateix i si des d’un punt de vista és una bona notícia que ens preocupem per les persones i els projectes que es presenten per conduir la nostra vila durant els propers quatre anys, estic convençuda que en aquesta edició del Diari del Baix Penedès podreu trobar una gran varietat d’opinions i percepcions sobre la situació en la qual es troben les diverses formacions polítiques.

És per aquest motiu que allunyant-me de l’ambient polític voldria reconduir les meves paraules per tal d’endinsar-me en un noble camí. Habitualment, el nostre ritme de vida ens sotmet a processos de decisió constants a qualsevol nivell, des de l’àmbit familiar, passant pel professional fins arribar al personal. El temps sempre és limitat, per desgràcia el dia només té vint-i-quatre hores tot i que més que m’és d’un i de dos ens entossudim en prendre-li hores a la nit per poder seguir endavant és poc pràctic perquè quan sona el despertador l’endemà constates que tot continua igual i la son només fa que augmentar.

A vegades convindria aturar el rellotge en sec, els amants del món del motor preferirien emprar la repetida frase que consisteix en posar el fre de mà mentre que els més moderns optarien per obrir un parèntesis. Aquesta actuació és realment important per poder seguir endavant amb tota la força i energia necessària però el problema que es planteja torna a ser novament el mateix, el temps.

Mentre pensem quan podem fer un petit foradet a les voluminoses agendes repletes d’activitats que tots tenim i descobrim que algun dia està una mica lliure ràpidament cerquem activitats perquè la blancor dels fulls sense cap anotació no faci mal als ulls. Precisament, aquests dies els estudiants consultem com mai les nostres agendes perquè els exàmens comencen a treure el nas per la finestra i arriba el moment d’organitzar-se per poder superar amb èxit els nombrosos entrebancs que es presenten amb els temuts exàmens de juny.

Ara arriba el moment de la veritat, l’esforç i el sacrifici que dia a dia has anat cultivant durant tot l’any ha de passar una prova de foc. En funció del resultat de la mateixa ens determinarà si l’estiu serà agradable o del contrari la platja es convertirà en un pensament constant que sortirà de les profunditats de la biblioteca.

La pressió es comença a fer perceptible entre els estudiants, les aules van reduint el nombre de persones que assisteixen a les darreres classes de curs i allò que tothom comenta i explica pels passadissos de les facultats és la frase que tot estudiant ha reproduït en un moment o altre, no tinc temps! Perquè malgrat els anys passin i les noves generacions gaudim de nombroses prestacions que uns anys endarrera ni de bon tros no existien, hi ha elements que caracteritzen i formen part de manera intrínseca de tot estudiant. Els extensos apunts, els voluminosos manuals i les pràctiques col·laboren d’una manera activa perquè la percepció de la manca de temps es converteixi en una constant durant aquests dies realment estressants.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/05/07
Laia Gomis

Articles pendents

Aquestes darreres setmanes que he viscut amb tanta intensitat no he pensat en publicar en el blog l'article que setmanalment escric pel Diari del Baix Penedès. La veritat és que no me n'havia adonat de l'absència d'aquesta pràctica comú que s'ha convertit en una tradició però diverses persones m'ho han fet saber així que malgrat sigui una mica tard en els següents posts us adjunto l'articles que us dec a tots els lectors i lectores d'aquest espai.