La complexitat del dret penal

La calor es comença a intensificar durant aquests dies i juntament amb el cansament produït per un extens i ampli període d’exàmens comença a passar factura. Una situació que es reitera any rere any quan dins el calendari acadèmic algú té la brillant idea de posar exàmens més enllà de Sant Joan, estic convençuda que aquells que escullen la tempestiva data del dilluns 25 de juny per posar un examen de dret penal a les 9 del matí no són conscients de tot el que comporta, tenint en compte que abans d’acabar el mes de maig els exàmens ja eren presents a les nostres agendes.

Si els estudiants estem acostumats a haver de dur a terme nombrosos sacrificis quan el temut període d’exàmens arriba es fa especialment difícil rebutjar temptatives propostes consistents en esbargir-se una mica, sortint de festa i gaudint de l’ambient estiuenc durant la màgica nit de Sant Joan. Sense pensar-t’ho dues vegades deixaries els llibres, manuals, apunts i t’escaparies una estona però no queda altre remei que desitjar als altres que s’ho passin molt bé i tornar a la crua i dura realitat, codi penal en mà analitzant i estudiant tots els tipus delictius detingudament mentre al carrer es cremen tonelades de pólvora.

Aprofitant l’avinentesa us voldria parlar de dret penal, que ningú s’espanti perquè no entraré en el fons de l’assumpte ni tampoc us exposaré tot el reguitzell de delictes que retinc a la memòria perquè en el codi penal els trobareu tots. Ara bé, durant aquests dos anys que he cursat dret penal he descobert una matèria profundament interessant que s’allunya molt de la concepció que té la ciutadania relacionant la mateixa amb assassinats, homicidis, violacions i greus penes de presó.

Els mitjans de comunicació en gran part són responsables de la mala imatge que el dret penal té en el conjunt de la nostra societat. Moltes vegades sense éssers conscients, els periodistes emeten judicis de valor que realment es podrien estalviar perquè no tenen cap rellevància en l’àmbit penal però des d’una vessant mediàtica generen un gran atractiu. A més, sovint, aquesta mala praxi es conseqüència del desconeixement que la persona encarregada d’elaborar la crònica té vers l’objecte de la qüestió arribant a confondre diversos tipus delictius emprant-los com a sinònims.

Una altra lliçó que he après és l’enorme dificultat que genera la resolució d’un cas pràctic perquè si bé a nivell teòric totes les peces del trencaclosques es troben encaixades quan passem a l’aplicació dels preceptes a casos que succeeixen a la vida quotidiana els problemes es multipliquen. Cal destacar que l’activitat que diàriament duen a terme advocats, jutges, magistrats i fiscals no és gens senzilla tot i que l’esforç i el sacrifici d’hores de treball incessant pot quedar desvirtuat en mig segon davant un desafortunat titular, una crònica poc encertada faltant els elements transcendentals o bé l’opinió pública dicta la seva particular sentència, presumint del “gran coneixement” que en matèria penal posseeix.

L’inconformisme és un gran valor si va acompanyat d’una argumentació positiva o una alternativa que permeti una via de sortida. Ara la crítica per la crítica no té cap sentit més enllà de provocar un soroll eixordador. Constantment, apreciem com qualsevol sentència o resolució judicial és qüestionada per l’opinió pública arribant a provocar en determinats casos una situació dantesca, interposant els instints de venjança davant l’estricta aplicació de la llei. Precisament, això és el que hauríem d’evitar perquè abans de qüestionar les actuacions dels professionals i els experts en la matèria no estaria gens malament preguntar-nos el motiu de la seva resolució, interessar-nos una mica sobre el cas cercant informació sòlida i una vegada reunim tots aquests requisits opinar amb raó de causa, tota la resta és parlar per no estar callat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/06/07
Laia Gomis