La jornada electoral

Diumenge, a les nou del matí obrien els trenta-set col·legis electorals que es trobaven escampats per tot el municipi del Vendrell, des del casc antic passant pel Tancat, també per la zona escolar fins arribar als barris marítims. Més de vint-i-tres mil ciutadans estaven cridats a les urnes perquè expressessin a través del seu vot quin era el projecte de Vendrell que volien.

Quan vaig sortir de casa a quarts de vuit del matí, no feia gens de fred, es respirava una temperatura agradable. La gent restava dormint perquè convé no oblidar que els diumenges els ciutadans aprofiten per descansar i llevar-se una mica més tard del que és habitual però el sol que començava a imposar-se sobre el cel nítid i clar sense cap núvol. Encara era molt aviat per començar a decaure dins l’escenari més pessimista, a més estava convençuda que les eleccions municipals, aquelles més properes al ciutadà, deixarien endarrera l’abstenció que tantes columnes ha ocupat en tots els mitjans de comunicació.

La meva innocència em portava a pensar que els ciutadans conscients de la responsabilitat que tenien a les seves mans podent escollint el seu alcalde o alcaldessa no deixarien passar aquesta magnífica oportunitat democràtica. Si bé és cert que eren les meves primeres eleccions municipals, vaig tenir l’oportunitat de participar en altres comicis electorals però el fet de poder escollir un dels nou projectes que se’m presentaven era tot un orgull perquè la meva opinió era escoltada a través del meu vot.

Una vegada vaig dipositar el sobre dins la urna vaig sentir que havia complert amb el meu deure ciutadà. A més vaig pensar que érem uns privilegiats perquè en aquest país durant quaranta anys ningú podia exercir el dret de sufragi lliurement. Gràcies a la lluita incessant que van dur a terme moltes persones, arribant a un gran compromís que en molts casos va suposar deixar la seva vida pel camí perquè avui es poguessin celebrar unes eleccions democràtiques.

La ciutadania no té aquesta percepció perquè l’elevada xifra d’abstenció ens demostra que tan sols la meitat del total de votants es van aproximar a les urnes. Desconec quin van ser el motiu que justifica l’absència d’un elevat nombre de persones que van restar indiferents davant els comicis electorals. Ningú pot al·legar la manca de partits polítics, perquè precisament al Vendrell comptàvem amb una pluralitat de candidatures, un total de nou, i si encara hi havia algú que no es sentia identificat en cap d’elles sempre hi ha l’opció del vot en blanc.

Ara bé, la sorpresa de la nit arribava amb el nou i alhora incert escenari polític que es dibuixava a la nostra vila. Els dos principals partits polítics, CiU i PSC empataven en nombre de regidors, concretament en set, i el partit xenòfob i racista Plataforma per Catalunya es convertia en la tercera força política amb més de dos mil vots i quatre regidors.

Tots els votants que van dipositar la confiança al partit liderat per Armengol mereixen el meu respecte però convé que siguin conscients que totes les promeses que van votar seran paper mullat. Moltes d’elles neixen des d’una base demagògica, altres directament falsegen la realitat i en darrer lloc hauríem de parlar d’aquelles que aposten per una clara confrontació entre ciutadans, fent ús de la terminologia clarament xenòfoba com és parlar de població autòctona. Crec que no podem restar callats davant aquest fet, em preocupa enormement que el nom del Vendrell surti a la premsa relacionat amb aquest partit xenòfob com és Plataforma per Catalunya. Tots plegats hem de començar a explicar als ciutadans que aquest partit no disposa d’una sòlida base ideològica sinó que únicament s’amaga darrera de la immigració. La nit electoral vaig pensar en una persona que dissortadament ja no es troba entre nosaltres, la Marta Mata, sempre ens deia “Política vol dir pedagogia”, avui més que mai recordo les seves paraules.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/06/07
Laia Gomis