Eleccions municipals, 27 de maig

Les eleccions municipals ja s’han celebrat, una data que molts teníem a la ment perquè feia molts mesos que hi treballàvem, concretament en el meu cas des de mitjans de desembre. La jornada s’iniciava a quarts de vuit, esperant que quan a les vuit del matí comencessin a constituir-se les meses no hi hagués cap incidència, tal com va ser.

Aleshores, arribava el moment de muntar el desplegament d’apoderats per cobrir les taules per tal que poguessin suplir als interventors i evitar que la llarga jornada esdevingués pesada.

A les 10 del matí, exercia el dret de sufragi, acudint al meu col·legi on vaig constatar que les paparetes del PSC i de les ICV-EUiA es trobaven tapades, algú començava a no respectar el joc democràtic.

Acte seguit, vaig iniciar un recorregut per alguns col·legis electorals i la tranquil·litat era la constant fins que alguns membres de Plataforma per Catalunya la van decidir trencar amb unes pràctiques força detestables com són el fet de repartir vots a les portes d’alguns col·legis electorals.

La participació de la una del migdia ens mostrava un clar retrocés davant les xifres de les passades eleccions municipals, concretament sis punts per sota. La llum d’alarma s’encenia en moltes seus dels diversos partits polítics davant l’amenaça que l’abstenció tornés acaparar el protagonisme de la jornada electoral. Tots confiàvem que la gent acudiria a les urnes per la tarda i així deixaríem endarrera la tendència abstencionista dels darrers comicis electorals.

Dissortadament, no va ser així, a les sis de la tarda vaig dur a terme novament una visita per alguns col·legis electorals on vaig constatar de prop el desencís, la manca de ganes d’anar a votar perquè les persones entraven en compta-gotes.

Em vaig perdre el tancament directe dels col·legis electorals i no vaig poder viure in situ l’escrutini perquè a dos quarts de vuit tenia un compromís. Televisió El Vendrell feia un especial municipals 2007 i quan els col·legis electorals tancaven al punt de les vuit del vespre, començava una tertúlia dirigida pel Víctor Merencio que estava acompanyat pel Roger Caballero i jo mateixa. Des d’aquest espai agrair a tots dos el bon ambient que es va respirar durant tota l’estona que vaig compartir amb ells, prop de tres hores claus i decisives pel futur del nostre Vendrell.

La veritat és que em va semblar una idea molt interessant i atractiva, per aquest motiu vaig acceptar la invitació. Vaig viure les meves primeres eleccions municipals d’una manera especial i diferent, des dels estudis del plató anaven arribant resultats d’enquestes realitzades a peu d’urna i el recompte dels primers escrutinis. Vam tenir l’oportunitat de comentar els diversos aspectes que anaven sorgint al llarg de la nit, des de la participació, la utilització de les noves tecnologies en el procediment electoral, la llei d’hont, fins arribar al resultat que dibuixava un escenari polític completament diferent a l’actual

Els ciutadans del Vendrell que es van acostar a les urnes, no va arribar ni al 54% però del conjunt de vots emesos es va configurar el següent escenari
CIU es convertia en la força política guanyadora de les eleccions obtenint 7 regidors. Seguida de la federació nacionalista tenim al PSC que obtenia tan sols tres-cents vots menys i obtenia també 7 regidors. Una força política que irrompia en l’espectre polític vendrellenc és Plataforma per Catalunya, que comptava amb més de 2000 vots i passava d’un regidor a obtenir-ne fins un total de 4. Acte seguit trobem el Partit Popular que seguien amb els seus dos regidors i en darrer lloc ERC que malgrat una nit plena de nerviosisme perquè es pensaven que perdrien l’únic regidor al consistori vendrellenc, finalment van mantenir-lo. La resta de formacions polítiques entre les quals es troben ICV-EUIA, ALVEN, IGM i Izquierda Republicana, es quedaven sense representació al consistori vendrellenc.

El poble és sobirà i decideix qui vol que siguin els seus representants però malgrat aquesta evidència estic enormement preocupada per l’ascens d’un partit racista i xenòfob que ha obtingut a la meva vila. El Vendrell és un municipi tranquil on la immigració no és un problema, la convivència entre tots els vilatants està plenament garantida malgrat hi hagi qui vulgui fer-la trontollar per aconseguir un rèdit electoral difonent mentides i promeses impossibles de realitzar.

Cal que totes les formacions polítiques agafem el compromís d’estudiar de prop aquesta situació que ja va néixer fa quatre anys al Vendrell, quan un desconegut August Armengol irrompia dins l’escenari polític amb un missatge inequivocament racista sota les sigles de Plataforma per Catalunya. L’experiment el va portar a obtenir un regidor, avui en té quatre, vam mirar de lluny i des d’un cert recel aquesta situació i l’electorat que diposita la confiança amb aquestes promeses infundades i plagades de mentides creix exponencialment.

Personalment, sento vergonya quan veig el nom del Vendrell en columnes de diaris d’abast nacional com és el cas del País o el diari electrònic del plural perquè es relaciona el nostre municipi amb l’increment sense precedents d’un partit racista i xenofob com és Plataforma per Catalunya, avui els dos grans noms d’aquest fet són el meu poble, Vendrell i la ciutat de Vic.

Aquest és el meu espai personal, símbol de llibertat on exposo els meus pensament i no em guardaré per mi mateixa una anècdota totalment desagradable que vaig patir durant la jornada electoral.

Si bé és cert que vaig estar voltant tot el dia d’un col·legi a un altre, aquest fet em va permetre intercanviar opinions i reflexions amb persones d’altres formacions polítiques que malgrat discrepar en algunes qüestions de fons, vam poder parlar en un to tranquil i molt agradable sobre diverses qüestions. Concretament, ho vaig fer amb persones de l’entorn d’ICV-EUIA, d’ERC i també de CIU.

Ara bé, a quarts de vuit caminava cap a la seu del PSC per deixar uns papers abans d’anar a la tele i portava la meva credencial penjada visible que m’identificava com apoderada del PSC. Quan el sr. Carles Armengol, acompanyat del seu germà i cap de llista de Plataforma per Catalunya, August Armengol, em va veure, persona que no conec es va dirigir a mi i em va dir literalment fent ús d’un to totalment despectiu “Senyoreta del PSC, espero que aquesta nit no hi hagi pucherazo a les urnes” no vaig dubtar en respondre-li "Nosaltres respectem les normes democràtiques, mentre que no tothom pot dir el mateix".

Aquesta és només una anècdota però crec que descriu molt bé quin és l’estil i el to que empren aquests individus. L’educació i el respecte són uns mínims que no s’han de perdre mai i en el moment que caiem dins el perillós forat on tot s’hi val es poden produir greus conseqüències.

Desconec quina serà la constitució de l’ajuntament el proper 16 de juny però avui us volia aproximar els pensament i les reflexions ràpides sobre la jornada d’ahir. Tindrem oportunitat de seguir parlant sobre aquest assumpte perquè això tot just comença.

Fi de campanya i dia de reflexió

Divendres, darrer dia de campanya, aprofitar els darrers instants per explicar el projecte que el PSC del Vendrell presenta al conjunt de la ciutadania. De bon matí, la parada al Mercat del Vendrell fins ben entrat al migdia comptem amb la presència de la canditata a l’alcaldia, Helena Arribas, el Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer, el delegat del govern de la Generalitat de Catalunya al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté i el diputat a Madrid, Ernest Benito.

A la tarda, l’activitat continua amb una xocolatada a la Plaça Ciutat d’Utreta on pràcticament només tinc oportunitat d’anar a treure el cap perquè tinc qüestions pendents i sobre la taula d’urgent resolució a la Junta Electoral de Zona. Quan el capvespre està punt d’arribar, el nou destí, el tancament de campanya electoral en un municipi del Baix Penedès, per molts motius, em desplaço fins a La Bisbal del Penedès, tot i que m’hagués agradat estar presents a tots els municipis on es feien actes. Quan arribo a la Bisbal, em trobo amb una gran sorpresa perquè no és freqüent veure tantes persones aplegades a la Plaça Major per compartir el tancament de campanya amb els companys que integren la candidatura, PSC-PM Units per la Bisbal.

Si bé, durant aquests dies de campanya he procurat arribar-me a diversos municipis del Baix Penedès i estar al costat dels candidats i els membres de la llista, és cert que no he pogut anar a tots ells. No obstant, hem estat en constant comunicació amb tots ells malgrat no estar in situ en els actes perquè els telèfons mòbil han tret fums durant aquests dies.

El dia encara no s’ha acabat perquè el PSC del Vendrell ha organitzat un tancament de campanya sonat amb una festa al Centre Oci Les Mates, a partir de les onze de la nit. Allà ens vam trobar un gran nombre de persones que hem estat treballant durant la campanya que posavem punt i final amb un bon regust de boca.

Hem treballat a un ritme incessant però al marge dels resultats que es desvetllin quan s’inici l’escrutini, ens ho hem passat molt bé treballant al 300%. A més, sempre hi ha hagut molt bon ambient entre nosaltres, les ganes de treballar i la convicció en el projecte ens convertia a tots nosaltres en els primers exigents. Sens dubte, una experiència inoblidable que estic convençuda que serà difícil de repetir amb les mateixes condicions perquè entre tots nosaltres hi ha hagut una molt bona connexió.

Arriba el moment d’intercanviar paraules i impressions, així com també començar a escoltar resultats probables de cara al diumenge. Enmig hi ha una jornada de reflexió que lluny de ser un dia tranquil, ha estat realment més mogut del que desitjava. Escric aquestes paraules quan el rellotge marca que són prop de la una de la matinada, l’única estona lliure que he tingut en tot el dia i ja ens trobem en la data que fa mesos que somiava, 27 DE MAIG, dia de les eleccions municipals.

D’aquí a menys de sis hores hauré d’estar llevada, conec l’hora en la qual començarà la meva jornada, abans de les vuit amb la peculiaritat que no tinc ni idea de l’hora en la qual acabarà aquest intens dia electoral que ens espera a tots.

Video PERQUÈ SOM COM TU

Aquest blog el visiten vendrellencs i vendrellenques també persones de la nostra comarca que tenen possibilitats d'estar en conacte i conèixer de més a prop la realitat que es cou al nostre voltant. No obstant com aquest pretén ser un espai plural i divers, no em vull tancar les portes sinó que prefereixo obri-les de bat a bat perquè totes les persones que ho desitgin puguin conèixer de prop la realitat vendrellenca i per extensió la baixpenedesenca.

És per aquest motiu que us convido a veure el video de la candidata socialista a l'alcaldia del Vendrell, Helena Arribas. Molts no tindreu l'oportunitat de votar-la el proper 27 de maig perquè esteu censats en altres municipis però si cliqueu la direcció següent us apropareu al projecte socialista.

http://helena.municipals2007.com/index.php?page=workspace&ws=21&wp=participa&menu_id=84&video_id=458

El nostre lema és prou clar i evident, PERQUÈ SOM COM TU!!! Així el proper 27 de maig, PERQUÈ SOM COM TU I TU ETS COM NOSALTRES, NECESSITEM EL TEU SUPORT EL DIA 27 DE MAIG VOTA LA CANDIDATURA DEL PSC

PERQUÈ SOM COM TU

L'Arboç i Masllorenç

Cada dia la feina s'acomula, al matí classe, acte seguit la visita rutinaria a la Junta Electoral de Zona perquè cada dia quan no és una cosa en surt una altra però sempre hi acabo fent cap. La tarda pensava que podria ser tranquil·la però com enmig d’una campanya electoral aquest terme no existeix m’he afegit a dur a terme una activitat entretinguda, cansada però enormement gratificant.

He anat a penjar cartells a Masllorenç, com podeu constar no ho he fet al meu poble, el Vendrell i exposant això potser que algú m’estiri de les orelles però sempre he tingut molt clar que el meu compomís, totes les meves ajudes i col·laboracions no s’acaben dins l’àmbit local sinó que dins la mesura de les meves possibilitats sempre intento que es dirigeixin vers a tots els municipis del Baix Penedès.

Si el passat dimcres dins la meva ruta del Baix Penedès vaig fer cap a l’Arboç quan en principi no ho tenia previst perquè novament la Junta Electoral em va partir la tarda i com s’acostuma a dir popularment “no hay mal que por bien no venga” vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la visita que Manuela de Madre acompanyada del Xavi Sabaté va dur a terme a l’Arboç.

Així els arbocens i les arbocenques que ho van desitjar van tenir l’oportunitat d’intercanviar unes paraules i conversar amb una gran persona com és la Manuela, tota ella desprèn vitalitat i energia malgrat aquests dies de campanya la malatia que pateix s’accentua per l’intens ritme de vida en el qual es troba i al capvespre l’esgotament apareix irremeiablement.

Ara bé, tornant a Masllorenç perquè com m’acostuma a passar me’n vaig per les branques, vaig voler anar a donar un cop de mà a la nostra candidata a l’alcaldia de Masllorenç, la Núria. Aquells que no coneixeu la realitat d’aquest petit poble del Baix Penedès, dir-vos que actualment al consistori hi ha set regidors i tots ells estan ocupats per CiU, no hi ha oposició. Per primera vegada a la història, les persones progressistes hem pogut reunir un bon grup de companys i companyes per dur a terme una candidatura electoral potent que rep la denominació JUNTS PER MASLLORENÇ-PROGRÉS MUNICIPAL, la qual està encapçalada per una dona jove i molt il·lusionada amb el projecte, la Núria.

A més, també és una fita històrica que els socialistes baixpenedesencs presentem llistes a tots els municipis que conformen la nostra comarca, una tasca que no ha estat gens fàcil però que avui és UNA REALITAT!

Així que ens vam aplegar uns quants per anar a enganxar cartells, si bé és cert que formàvem un petit equip vam passar la tarda rient i crec que ha estat una bona experiència. El nostre diputat a Madrid, l’Ernest, no s’ho ha pensat dues vegades i s’ha enfilat a l’escala però el veterà Pep Guasch ens ha demostrat la mà dreta que té penjant cartells. La Núria i jo aprofitavem per anar a buscar cartells al cotxe i col·laborar una mica en aquesta tasca que cap de les dues havíem fet.
El resultat final ha estat molt bé, els cartells fan molt de goig i donen un aire diferent i especial al conjunt de Masllorenç. No he de negar que hi havia qui ens mirava estranyats mentre penjàvem els cartells però espero que d’aquí uns dies els cartells no desapareguin per art de màgia perquè la democràcia, la tolerància i el respecte per tots els partits polítics ha de ser una pràctica pròpia de totes les campanya electorals i Masllorenç no serà una excepció.

Una gran irresponsabilitat

Les cerimònies que acompanyen els lliuraments d’uns premis sempre són propenses a l’obtenció de divertits comentaris arribant a vegades a formular jocs de paraules improvisades que l’endemà es troben recollides sota originals titulars a la premsa escrita i els més afortunats aconsegueixen fer el salt a la gran pantalla. Aquestes situacions sempre resulten gracioses i durant uns dies no es parla de res més perquè allà on vas et trobes amb el mateix comentari malgrat en un primer moment no n’hagis tingut notícia sense voler t’acabes convertint en un expert en la matèria.

No obstant, la setmana passada durant el lliurement d’uns premis que efectuava una prestigiosa bodega del nostre país van tenir lloc uns fets condemnables, insultants i realment detestables. José María Aznar, l’expresident del govern espanyol, era un dels premiats i quan va ser el moment de recollir el guardó va voler demostrar la felicitat i l’alegria que sentia després d’ésser premiat expressant unes paraules. Fins aquí, les coses anaven molt bé, perquè ens agradi més o menys el senyor Aznar si el jurat creia oportú que ell era mereixedor del premi jo no hi tinc res a dir.

Ara en el moment que va obrir la boca i les paraules van començar a brollar com si d’una font es tractés, els disbarats que anava pronunciant augmentaven a un ritme sense precedents. Tot l’auditori escoltava demostrant una gran complicitat les barbaritats que José María Aznar va ser capaç de pronunciar en un breu però intens interval de temps.

D’ençà que va abandonar el Palau de la Moncloa la malastrugança l’ha acompanyat en totes les seves compareixences públiques. Imagino que intenta buscar el protagonisme perdut arrel de la derrota electoral que va partir la seva formació política i quan fa uns dies que no se li escolta la veu perquè es troba a l’altre cantó de l’Atlàntic donant lliçons magistrals als pobres alumnes universitaris que tenen la santa paciència d’aguantar-lo. Quan arriba a Espanya, vol entrar per la porta gran, que tothom s’interessi per ell i com això no és així, ràpidament hi busca la solució de la mà dels disbarats.

Convé no oblidar que no estem parlant de qualsevol ciutadà sinó que malgrat gaudir plenament del dret constitucional de la llibertat d’expressió i opinió hem de tenir en compte que José María Aznar és una persona que ha estat al capdavant de l’executiu del nostre país durant vuit anys. Aquest fet és prou important perquè ha tingut l’oportunitat de conèixer de prop les enormes tragèdies que s’amaguen darrera de l’elevada xifra d’accidents de trànsit. Em consta que va treballar per reduir la sinistrialitat a les carreteres, potser no amb la intensitat que molts haguéssim desitjat però com a mínim era una qüestió que es trobava present dins l’agenda.

De la nit al dia, les morts que dia si i dia també tenen lloc com a conseqüència dels accidents de trànsit deixen de ser una preocupació real perquè sembla que allò que només preocupa al sr Aznar és el fet que no pugui ingerir la quantitat d’alcohol que ell estimi oportú perquè ningú li ha de dir fins on pot beure.

Personalment, abans de pronunciar determinats comentaris crec que el sr Aznar se’ls podria pensar en dues o inclòs tres ocasions perquè sota aquesta vanalització combinada amb l’intent descarat que consisteix en la desnaturalització d’una equació provada és realment perillosa. La conducció sota els efectes de l’alcohol eleva el risc de patir accidents de trànsit, tothom ho ha comprès, bé tothom no ja que encara hi ha qui no ho ha entès o potser és que el problema radica en la manca de predisposició per entendre-ho, sense cap mena de dubtes, qüestionar aquesta evidència es tracta d’una gran irresponsabilitat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/05/07
Laia Gomis

Enganxada del primer cartell

Dijous 10 de maig, una data que molts esperàvem que arribés perquè quan els darrers rajos de sol s'amagaven darrera de les muntanyes, el compte endarrera estava a punt de començar.

Els socialistes vendrellencs ens reuniríem al Casal Familiar per sopar plegats i tenir l'oportunitat d'intercanviar les primeres impressions i concepcions prèvies a l'inici de facto de la campanya electoral.

Quan el campanar ens anunciava l'arribada de la mitja nit, la candidata del PSC a l'alcaldia del Vendrell, Helena Arribas va fer l'enganxada del primer cartell de la campanya de les municipals, acompanyada dels candidats i les candidates de la llista electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya del Vendrell. A més, nombrosos militants i simpatitzants socialistes no es van voler perdre aquest important moment que dóna el tret de sortida per a la campanya electoral.

Espero que les bones formes, el respecte i el joc net siguin la tònica de la campanya que ja hem començat i deixem a una banda les desqualificacions, les mentides i els insults grollers ja que aquests no ens condueixen enlloc més que a desprestigiar el joc democràtic que suposa unes eleccions.

Els socialistes vendrellencs encarem aquestes eleccions amb molta calma i tranquil·litat a diferència del nerviosisme que es respira en altres formacions. Aquest fet no exclou l'intens ritme de treball que es duu a terme des del PSC del Vendrell per donar a conèixer totes les nostres propostes. D'aquesta manera, seguim treballant i el proper 27 de maig les urnes ens revelaran la voluntat del conjunt dels vendrellencs i les vendrellenques.

Una Santa Oliva per viure i conviure

Les males llengües comencen a especular sobre l'absència d'un escrit en el meu blog que parli sobre la presentació de la candidatura socialista a l'alcaldia de Santa Oliva. He tingut l'oportunitat de comentar-ho en diverses ocasions alguna de les quals no he dubtat fer-ho públicament davant un nombrós auditori perquè hi ha qui encara aquestes eleccions des d'un gran nerviosisme. Si volen un consell, els recomanaria a tots ells que es prenguessin les coses amb més calma i en comptes de fer corre rumors falsos basats en mentides infundades, més val que comencin a treballar per explicar les propostes que presenten davant la ciutadania en comptes d'inventar historietes que no condueixen enlloc.

Si s'han de quedar més tranquils, els diré a tots aquells que estan molt preocupats perquè no he escrit res respecte la presentació de la candidatura socialista a l'alcaldia de Santa Oliva fins el dia d'avui es deu per diversos motius. En primer lloc, descartar les discrepances ni tampoc perquè els vulgui boicotejar com algú s'ha atrevit a dir... mira que és absurd això, però en fi... hi ha qui se les empensa totes.

Aquests són uns dies en els quals la feina s’acumula, no només des del punt de vista polític on treballo de manera incessant perquè les coses puguin sortir el millor possible sinó que aquest fet li hem de sumar que ens trobem a la recta final del curs, els exàmens ja comencen a treure el nas per la finestra i que ningú oblidi que la meva prioritat en aquests moments són els meus estudis.

Així que abans que aquesta mitja nit comenci la campanya electoral volia escriure una breu reflexió ara que tinc un petit espai de temps. En primer lloc destacar que la presentació va ser tot un èxit, la sala es va quedar petita i les persones que van organitzar l'acte van haver d'anar a buscar més cadires perquè l'assistència de públic va superar les ambicioses expectatives dels membres de l'organització.

Les noves tecnologies van estar presents a l'acte perquè a través d'un parell de videos confeccionats amb una gran cura i delicadesa ens van aproximar a tots els assistents el perfil de la nostra companya i amiga, l'actual alcaldessa i novament candidata socialista a l'alcaldia de Santa Oliva, Cristina Carrerras.

No obstant, els elements tradicionals de les presentacions de les candidatures també es trobaven presents i un a un van anar pujant dalt de l'escenari totes les persones que integren una candidatura on les cares joves són les més freqüents, tota una aposta que desprèn la gran confiança que la candidata atorga vers les persones més joves.

L'acte va comptar amb més de dues-centes persones, entre les quals podíem apreciar moltes cares conegudes com ara la presència del nostre primer secretari al Camp de Tarragona i delegat del govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, el secretari general d'economia i finances, Martí Carnicer, el diputat a Madrid, Ernest Benito, el diputat a la Diputació de Tarragona i primer secretari del PSC del Baix Penedès, Pep Guasch, nombrosos regidors i regidores socialistes del Baix Penedès així com també candidats i candidates a les properes eleccions municipals.

La Cristina Carreras ens ha demostrat durant aquests quatre anys que ha estat al capdavant del consistori una gran capacitat de gestió fonamentada amb un elevat nivell d'exigència i rigor, tots ells valors imprescindibles en el dia a dia de la vida municipal. Estic convençuda que el proper 27 de maig les urnes li revalidaran la confiança que li van atorgar ara fa quatre anys perquè la Cristina Carreras serà l’única persona que podrà garantir:

UNA SANTA OLIVA PER VIURE I CONVIURE

http://cristinacarreras.municipals2007.cat

Un diumenge frenètic

El dia començava a Bellvei perquè a quarts de dotze del matí tenia lloc la presentació de la candidatura socialista a l’alcaldia de Bellvei integrada per polítics veterans sense oblidar-nos de les noves incorporacions, persones que tot just fa uns anys que han establert a Bellvei el seu domicili però des del primer moment que van arribar a aquesta població van constatar que s’havia de posar punt i final a una manera de governar intransigent com la que es viu en aquesta població des de fa massa anys. La Núria Güell és l’alternativa a aquesta situació, una dona compromesa amb Bellvei que compta amb un ambiciós projecte.

La veritat és que he quedat sorpresa pels nombrosos veïns i veïnes que s'han volgut acostar fins la sala del casal per recolzar la candidatura que la Núria Güell presentava públicament. A més, el nostre Secretari General d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Martí Carnicer, no s'ha volgut perdre l'acte i ens ha adreçat unes paraules que tots els presents hem escoltat atentament. No em voldira oblidar de destacar la presència de caps de llista socialistes, regidors i regidores de diversos consistoris així com també el diputat al congrés, Ernest Benito i el nostre primer secretari del PSC del Baix Penedès, regidor al Montmell i diputat a la Diputació de Tarragona, el Pep Guasch.

Una vegada ha finalitzat aquest acte, arribava l'hora d'escapar-se fins al passeig marítim perquè comptàvem amb la presència de la Ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, però no he pogut anar perquè preferia arribar amb temps a l'Arboç ja que celebràvem un dinar de germanor amb tots els companys i les companyes socialistes del Baix Penedès.

El nostre cap de llista i candidat socialista a l'alcaldia de l'Arboç, el company i amic Joan Sans em va demanar si volia iniciar els parlaments de la jornada i aprofitar per presentar la candidatura socialista a l'alcaldia de l'Arboç. De nou, se'm brindava l'oportunitat de conduir un acte d'una gran envergadura com era aquest, tot un detall i una mostra de confiança que aprofito aquest espai per fer un agraiment públic. Sé que em queda molt per aprendre, el micròfon i l'escenari et donen una perspectiva nova i totalment diferent a la que estem acostumats, els nervis encara es poden apreciar però tinc la sensació que mica en mica els vaig controlant.

Un moment de la meva intervenció

Al llarg del meu parlament he abordat diverses qüestions però de totes elles us en destacaré algunes. En primer lloc, el fet històric que per primera vegada el PSC presenta candidatures a TOTS els municipis del Baix Penedès, una fita que s'ha aconseguit gràcies a l'esforç i el treball de moltes persones, entre elles, el nostre primer secretari, el Pep Guasch.

No obstant, tothom no se n’alegra tant d’aquest realitat perquè Convergència i Unió seguint les directius que consisteixen en portar davant els tribunals de justícia les accions que pertanyen intrínsecament al dia dia de la vida política, ha impugnat la candidatura Junts Per Masllorenç-Progrés Municipal davant la Junta Electoral Central, acció que com era previsible va ser desestimada. Aquestes actituds només ens demostren una cosa, el nerviosisme que es respira entorn a les files convergents.

Una llista guanyadora, la candidatura socialista de l'Arboç

Més enllà del món de la política, dels actes de presentació, els mítings i els discursos també me’n recordo de les persones que tinc més a prop meu, aquelles que sempre estan al meu costat amb independència que comparteixin o no la meva implicació política, parlo dels meus amics i també dels meus familiars.

Sé que avui és el dia de la mare i tot i que es tracti d'una festa purament comercial, és cert que a la meva mare no li he regalat res... no és la conducta habitual d'una “bona filla”, ho sé i si a més sumem el fet que he estat tot el dia fora de casa... obtenim un resultat nefast. Això no implica que no estimi a la meva mare, ans el contrari però sóc de les que penso que el dia de la mare és cada dia perquè elles sempre estan al nostre costat, quan les coses ens van bé sembla que no estiguin però quan no ens van tant bé no dubten en donar-nos un cop de mà sense que els hi demanem.

Una més a la família

Les noves tecnologies també han arribat a la Casa Reial perquè quan la princesa Letizia va ingressar al centre hospitalari en el qual unes hores després tindria lloc el naixement de la seva segona filla, la informació que es va facilitar als mitjans de comunicació es va dur a terme a través d’un missatge al telèfon mòbil dels periodistes.

Aquest fet és una bona notícia perquè ens demostra que una institució antiga com és la pròpia monarquia intenta incorporar-se i d’aquesta manera sumar-se als canvis que de manera inexorable produeix el pas del temps. No obstant, en aquest espai no voldria sermonejar sobre les noves tecnologies, fet que ja he tingut oportunitat de dur a terme en altres escrits sinó que més aviat em centraré en el naixement de la filla dels Prínceps d’Astúries. L’expectació era màxima, tothom estava pendent de la clínica privada Ruber per conèixer de primera mà qualsevol informació que permetés aportar quelcom innovador sobre un fet tan comú, natural i habitual com suposa portar al món un nadó.

Cada dia a les clíniques i als hospitals del nostre país tenen lloc centenars de naixements amb l’única particularitat o diferència que passen més desapercebuts perquè no gaudeixen d’una cobertura informativa acurada que prima tots i cadascuns dels detalls extrets gràcies a un desplegament mediàtic atapeït d’enviats especials. Ara bé, la barreja de sentiments, les fortes emocions que provoquen una explosió d’alegria i de felicitat en els pares i sense oblidar-nos dels familiars i els amics més propers als progenitors m’atreviria a dir que és igual o inclòs superior.

Tanmateix, els naixements de la família reial sempre estan envoltats d’una aurèola que combina la passió que alguns senten per conèixer totes les informacions sobre l’estat de la mare i del nadó. Sense oblidar la dosis de curiositat per saber qui ha estat el primer en visitar a la mare i obtenir les primeres valoracions i reaccions de les persones que han vist a la petita. A l’altre extrem trobem aquells que s’indignen profundament perquè tota l’atenció informativa l’acapara una persona que tot just acaba d’arribar al món i a més els pares poden estar ben tranquils perquè no hauran de fer mans i mànigues en quadrar els comptes a final de mes perquè en última instància la nova infanta serà mantinguda per tots els ciutadans.

Aquest és l’etern debat que sempre porta a les espatlles la monarquia. La Casa Reial gaudeix d’una partida pressupostaria inclosa en els pressupostos generals de l’estat que en el present exercici econòmic ascendeix a un total d’uns vuit milions d’euros anuals. Després del naixement de la petita Sofia, ràpidament hi haurà qui no dubtarà en fer servir el vell argument que versa sobre el fet de tenir una nova boca a mantenir per carregar contra la monarquia. Tanmateix, més enllà d’aquesta fàcil valoració crec que l’argumentació hauria d’adoptar un to més seriós perquè si en comptes del rei tinguéssim un cap d’estat escollit democràticament pel conjunt de la ciutadania també hauria de rebre una remuneració en forma de salari.

Segurament no estaríem parlant de l’astronòmica xifra de vuit milions d’euros però crec que el pes de l’argumentació s’hauria de dirigir enfront la consolidació de la democràcia plena en el nostre país perquè si bé podem escollir en el nostre president del govern a través d’unes eleccions no tenim la mateixa oportunitat per fer-ho amb el cap de l’estat que ve imposat sense que ningú hi pugui dir la seva. Dit, això, malgrat no ser una monàrquica convençuda des d’aquest modest escrit felicito als pares pel naixement de la seva filla i no ho faig perquè es tracti d’una infanta sinó simplement perquè l’arribada d’un nou membre a qualsevol família, sigui reial o no, sempre és sinònim de felicitat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/05/07
Laia Gomis