Una gran irresponsabilitat

Les cerimònies que acompanyen els lliuraments d’uns premis sempre són propenses a l’obtenció de divertits comentaris arribant a vegades a formular jocs de paraules improvisades que l’endemà es troben recollides sota originals titulars a la premsa escrita i els més afortunats aconsegueixen fer el salt a la gran pantalla. Aquestes situacions sempre resulten gracioses i durant uns dies no es parla de res més perquè allà on vas et trobes amb el mateix comentari malgrat en un primer moment no n’hagis tingut notícia sense voler t’acabes convertint en un expert en la matèria.

No obstant, la setmana passada durant el lliurement d’uns premis que efectuava una prestigiosa bodega del nostre país van tenir lloc uns fets condemnables, insultants i realment detestables. José María Aznar, l’expresident del govern espanyol, era un dels premiats i quan va ser el moment de recollir el guardó va voler demostrar la felicitat i l’alegria que sentia després d’ésser premiat expressant unes paraules. Fins aquí, les coses anaven molt bé, perquè ens agradi més o menys el senyor Aznar si el jurat creia oportú que ell era mereixedor del premi jo no hi tinc res a dir.

Ara en el moment que va obrir la boca i les paraules van començar a brollar com si d’una font es tractés, els disbarats que anava pronunciant augmentaven a un ritme sense precedents. Tot l’auditori escoltava demostrant una gran complicitat les barbaritats que José María Aznar va ser capaç de pronunciar en un breu però intens interval de temps.

D’ençà que va abandonar el Palau de la Moncloa la malastrugança l’ha acompanyat en totes les seves compareixences públiques. Imagino que intenta buscar el protagonisme perdut arrel de la derrota electoral que va partir la seva formació política i quan fa uns dies que no se li escolta la veu perquè es troba a l’altre cantó de l’Atlàntic donant lliçons magistrals als pobres alumnes universitaris que tenen la santa paciència d’aguantar-lo. Quan arriba a Espanya, vol entrar per la porta gran, que tothom s’interessi per ell i com això no és així, ràpidament hi busca la solució de la mà dels disbarats.

Convé no oblidar que no estem parlant de qualsevol ciutadà sinó que malgrat gaudir plenament del dret constitucional de la llibertat d’expressió i opinió hem de tenir en compte que José María Aznar és una persona que ha estat al capdavant de l’executiu del nostre país durant vuit anys. Aquest fet és prou important perquè ha tingut l’oportunitat de conèixer de prop les enormes tragèdies que s’amaguen darrera de l’elevada xifra d’accidents de trànsit. Em consta que va treballar per reduir la sinistrialitat a les carreteres, potser no amb la intensitat que molts haguéssim desitjat però com a mínim era una qüestió que es trobava present dins l’agenda.

De la nit al dia, les morts que dia si i dia també tenen lloc com a conseqüència dels accidents de trànsit deixen de ser una preocupació real perquè sembla que allò que només preocupa al sr Aznar és el fet que no pugui ingerir la quantitat d’alcohol que ell estimi oportú perquè ningú li ha de dir fins on pot beure.

Personalment, abans de pronunciar determinats comentaris crec que el sr Aznar se’ls podria pensar en dues o inclòs tres ocasions perquè sota aquesta vanalització combinada amb l’intent descarat que consisteix en la desnaturalització d’una equació provada és realment perillosa. La conducció sota els efectes de l’alcohol eleva el risc de patir accidents de trànsit, tothom ho ha comprès, bé tothom no ja que encara hi ha qui no ho ha entès o potser és que el problema radica en la manca de predisposició per entendre-ho, sense cap mena de dubtes, qüestionar aquesta evidència es tracta d’una gran irresponsabilitat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/05/07
Laia Gomis