divendres, de març 31, 2006

La magnitud de la tragèdia


El Vendrell és objecte d’un atac bèl·lic el qual provoca la mort de tots els vendrellencs, prop de 32.000. Aquest colpidor titular no és fruït de la ficció però per descriure fidelment la realitat hauríem de dur a terme un canvi puntual. Una variació imperceptible com seria un canvi d‘espai fora suficient, en comptes de situar-nos a la capital del Baix Penedès, ens hauríem de traslladar fins a l’Iraq.

Cada dia rebem notícies des d’aquest llunyà territori. L’Iraq s’ha fet un espai en els nostres informatius d’ençà que els Estats Units van decidir emprendre l’ocupació militar d’aquest país amb l’objectiu d’alliberar a un poble que es trobava assetjat per un dictador. Sense cap mena de dubte, aquestes paraules sonaven a música celestial però tots érem conscients de qui les pronunciava i no ens vam deixar endur per les bones intencions que a simple vista el president Bush demostrava. Aquells que ara es declaraven uns defensors dels drets i les llibertats eren els mateixos que uns anys endarrera acabaven amb els governs escollits lliurement per la ciutadania i posaven punt i final a moltes democràcies emergents de l’Amèrica Llatina.

La línia argumental respecte la invasió de l’Iraq va anar patint petites modificacions per intentar demostrar una gran serietat i rigorosistat en aquesta qüestió. No trigarien en arribar les “populars” armes de destrucció massiva que al dia d’avui encara hi ha qui les busca malgrat que abans que tingués lloc la invasió militar, diferents organismes de gran prestigi internacional van negar l’existència de les mateixes. En comptes de respectar i fer cas als consells pronunciats, la reacció va ser tot just la contrària, dur a terme nombroses declaracions públiques en les quals s’exposaven que aquestes armes existien i es trobarien.

Davant la manca d’arguments tan sols quedava una sortida possible, optar pel discurs espiritual, el qual es va intentar explotar al màxim ja que ningú el podria rebatre. El president dels Estats Units d’Amèrica, George W. Bush, va reconèixer que va emprendre la guerra a l’Iraq perquè Déu li havia comunicat, així que si algú es pregunta qui és el responsable en última instància d’aquesta ocupació militar, sense cap mena de dubte haurà de pensar en Déu. Els extrems sempre s’atrauen i una bona mostra d’aquest fet són els nombrosos paral·lelismes que comparteixen aquells que es decideixen immolar en nom d’Al·là i aquells que maten en nom de Déu. L’única diferència existent és el nom de la divinitat, la resta tot és igual.

Des dels primers dies de la invasió, els mitjans de comunicació es van fer ressò dels atacs indiscriminats contra la població civil, així com també dels bombardeigs aeris que destruïen pobles sencers i causaven la mort de nombrosos ciutadans iraquians entre els quals trobàvem, infants, joves, gent gran... sense distincions.

La reacció inicial recordo que era d’indignació, ràbia i impotència, un cúmul de sentiments difícils de plasmar sobre un paper. No obstant, a mesura que van passant els mesos, i especialment els anys, pocs són els que se’n recorden que la guerra de l’Iraq continua. El degoteig de víctimes mortals és incessant i en determinades ocasions tinc la sensació que restem importància a aquest fet, hem après a conviure amb ell arribant a l’extrem de no pensar que darrera de cada xifra s’hi amaga la vida d’una persona. En canvi, quan coneixem que el balanç dels tres anys d’ocupació militar a l’Iraq ha causat un total de 32.000 víctimes civils, salvant les distàncies, ràpidament ho relacionem amb el nombre total de ciutadans que hi ha al nostre municipi. No és fins el moment en què duem a terme aquesta translació quan realment ens adonem de la magnitud de la tragèdia.


Article publicat al Diari Baix Penedès, 31/03/06
Laia Gomis.

dijous, de març 30, 2006

L'Estatut més a prop

El Congrés dels Diputats aquesta tarda ha donat llum verda al projecte d'Estatut de Catalunya el qual tan sols li resten uns mesos per acabar el seu llarg viatge. Aquesta aventura fa prop de dos anys es va iniciar i està a punt d'arribar al seu destí final. Tanmateix, ara es dirigeix cap al Senat on hi residira durant uns dos mesos i si no hi ha canvis podrem celebrar el desitjat referèndum el proper 18 de juny.

Avui he viscut un dia apassionant, el motiu no és altre que la idea que esmentava a les primeres línies d'aquest article. Algú podria pensar que és exagerat, que ho dic per quedar bé emmarcat dins allò anomenat políticament correcte però us demanaria que confiéssiu amb les meves paraules, ho sento de tot cor.

Els meus matins sempre són terribles, a la nit mai em ve d'una hora però quan m'he llevat avui esperava impacient qui acompanyaria en Carles Francino abans de la tertúlia. Recordo que el 2 de novembre (dia en el qual es va acceptar a tràmit la proposta d'Estatut al Congrés dels Diputats) vaig tenir l'oportunitat d'escoltar l'opinió de Carme Chacón i avui he estat atenta a les paraules escuetes i mesurades del ministre i alhora primer secretari dels socialistes catalans, Pepe Montilla.

Les obligacions acadèmiques imperen per davant de la passió política, malgrat ésser un dia especial les classes continuaven i aprofitava els minuts de descans o l'interval de temps entre classe i classe per conèixer de prop l'evolució de la sessió de la Cambra Baixa. En un principi, pensava que no podria veure en directe la votació però afortunadament, a mig matí m'han comunicat que previsiblement les coses s'allargarien i efectivament així ha estat.

La ràdio és la meva companya de viatge habitual, curiosament les gran notícies sempre les he rebut a través del transistor i avui no podia ser diferent. D'aquesta manera he pogut gaudir de les percepcions i opinions en directe de diversos polítics, des de Antoni Castells, passant per a Joan Ridao, Ernest Benach fins arribar a Josep Anton Duran i Lleida gràcies a un programa especial que la Cadena Ser ha emès des del Congrés dels Diputats.

L'hora de dinar ha estat el moment per veure les imatges del dia perquè tan sols tenia coneixement de l'evolució de la jornada a través del telèfon mòbil o de la ràdio. La sobretaula avui l'ha centrat la votació final de l'Estatut, no m'he volgut perdre aquest moment històric. Així que des de Paulino Rivero, primer diputat que ha pronunciat el sentit del seu vot fins el darrer, el del President de la Cambra, Manuel Marín he restat immòbil al sofà, exceptuant una petita interrupció en el moment en el qual s'iniciava la votació, el timbre de casa ha sonat i havia d'obrir la porta. La lectura oficial del President de la Cambra ens informava del resultat final, dels 345 vots emesos hi havia 189 vots afirmatius, 154 vots negatiu i 2 abstencions.

Malgrat la jornada històrica que s'ha viscut avui sóc conscient que allò que està en boca de la majoria dels ciutadans són les anècdotes. La deficient pronunciació d'alguns noms i cognoms catalans i bascos efectuada per Celia Villalobos, el si divertit d'una diputada socialista o l’opció de bai escollida pels membres del PNV per pronunciar el seu vot favorable a l’estatut.

Cal no oblidar, que en un principi el mode de votació no havia de ser l’emprat però el grup Popular emparant-se en el Reglament del Congrés dels Diputats ha efectuat aquesta petició al·legant que així quedaran retratats per a la història aquells que han votat afirmativament. Fins al darrer moment han intentat posar pals a les rodes complicant les coses, tanmateix no ho han aconseguit.

En comptes de dur a terme una anàlisis rigorosa he preferit deixar aquesta tasca als periodistes i descriure com he viscut personalment el dia d’avui, sense cap mena de dubte el 30 de març del 2006 igual que el 30 de setembre del 2005 són dies que recordaré durant molts anys.

dissabte, de març 25, 2006

Canvi d'hora

El bon temps s’apropa, el passat dilluns 20 de març vam entrar a la primavera. Ara els dies s’allarguen i lluny ha quedat la imatge trista dels mesos d’hivern en els quals a les sis de la tarda ja era fosc. D’aquesta manera, una de les primeres mesures que hem de prendre consisteix en el canvi de l’hora dels nostres rellotges per poder aprofitar millor la llum del sol i consumir, així, menys electricitat .

Segons estimacions de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l'Energia (IDAE), les famílies espanyoles consumiran, amb el canvi d’hora, un 5% menys d'electricitat, la qual cosa representa uns 6 € per llar i més de 60 milions d’euros si es tenen en compten totes les llars espanyoles, estalvi que pot representar a Espanya un 5%.

El canvi d'hora es va començar a generalitzar a partir del 1974, quan es va produir la primera crisi del petroli i alguns països van decidir avançar els seus rellotges per aprofitar millor la llum del sol i consumir menys electricitat en il·luminació.

Així, que aquesta matinada pensem en avançar els nostres rellotges, a les dues seran les tres. Per aquells que vulgueu sortir de festa aquesta nit una recomanació, dieu que tornareu a l’hora vella perquè sinó de sobte una hora s’esvairà de la curta nit.

divendres, de març 24, 2006

Sac d'ossos

Tot comença com un joc, el primer pas constitueix en dur a terme un règim meravellós extret d’una revista qualsevol el qual suposadament té uns efectes extraordinaris. El seguiment de manera taxativa dels consells i recomenacions que es troben annexats a la dieta prometen uns resultats sorprenents, en tan sols una setmana asseguren que es poden arribar a perdre dos quilograms, un autèntic disbarat. A més, per trencar amb la fredor del mot règim s’acostuma a acompanyar aquest terme amb el nom de vegetals i fruites, així mostren una major credibilitat pels potencials creients en aquestes fórmules màgiques.

Tanmateix, la ineficàcia de la pràctica descrita a les línies anteriors no triga en fer-se patent quan després de diverses setmanes de seguiment estricte i al peu de la lletra de la dieta, els resultats no arriben. És en aquest punt, quan moltes persones cauen en la temptativa de saltar-se un àpat pensant que gràcies a la supressió del mateix, deixaran d’acumular unes quantes calories. Allò que molts no saben és que precisament amb aquesta pràctica s’aconsegueix tot just l’efecte contrari.

Dissortadament, en moltes ocasions les coses no es queden en la situació descrita a les línies anteriors i moltes són les persones que arriben a l’extrem de deixar de menjar. Els experts asseguren que hi ha diverses fases abans d’arribar fins aquest punt. De la nit al dia no es deixa de menjar sinó que hi ha un procés gradual que es presenta en la majoria de casos que arriben als nostres centres hospitalaris. Tot comença amb una insatisfacció de la persona amb el seu propi cos arribant inclòs al rebuig del mateix, continua amb l’obsessió de tenir una talla concreta, habitualment la 36 i acaba amb la idealització dels cossos d’unes models que lluny de tenir una figura esvelta semblen malaltisses.

Precisament, continuant amb la qüestió de les passarel·les de moda, no fa massa dies que els mitjans de comunicació es van fer ressò d’una trista notícia. La majoria de les models que desfilaven a la passarel·la de moda Cibeles (Madrid) ho feien amb roba d’una talla 34, els dissenyadors de prestigioses firmes desmentien la notícia ja que els podria perjudicar el prestigi de les seves marques i al·legaven que cap model estava per sota de la talla 38. No obstant, no cal ésser un expert en moda ni en talles per veure com les models que desfilen per les passarel·les de moda es troben molt lluny de tenir una talla 38.

Sempre hi haurà qui li vulgui restar importància a la present notícia però crec que té una gran rellevància i no podem ignorar-la perquè si escollim aquest camí tan sols amagarem una realitat. Vivim en la societat de l’aparença i, per alguns, el seu cos s’ha convertit en l’únic element que dóna sentit a la seva vida. Acompanyada d’aquesta idea s’estableixen una sèrie d’objectius que s’han d’aconseguir perquè sinó la vida deixa de tenir sentit, afirmacions que certes persones no dubten en pronunciar. L’objectiu final no és un altre que arribar a ser una model, pensen que així aconseguiran la veritable felicitat. L’obsessió, moltes vegades, les condueix a caure en llargues i dures malalties com són l’anorexia i la bulimia. Si ens hi fixem ambdues malalties són defugides per moltes models ja que els resulten incòmodes però sempre hi ha aquelles que no dubten en afirmar que dins el món de la moda, és un fet força comú.

Si el preu d’aconseguir la felicitat absoluta és convertir-se en un sac d’ossos i caure en una malaltia que pot acabar amb la mort, sempre és millor ésser feliç parcialment però gaudint d’una bona salut. En última instància, hi ha algú que creu que les persones que passegen per les nostres passarel·les desprenen felicitat? És tan senzill com analitzar fredament la seva expressió facial i mirar a l’interior dels seus ulls, així podrem adonar-nos que allò que realment les envaeix és la tristesa.
Article publicat al Diari Baix Penedès, 24/03/06

dimecres, de març 22, 2006

ESPERANÇA

Un quart i cinc minuts de dues, arribo a l’aparcament on sempre deixo el cotxe i quan engego el motor automàticament la ràdio es posa en funcionament. La veu d’en Carles Francino em sorprèn, el seu programa Hoy por Hoy acaba a dos quarts d’una i m’estranya la seva presència en antena. Ràpidament li comunico a la meva companya que estava asseguda al meu costat que alguna cosa important havia tingut lloc i encara no he acabat de pronunciar aquesta frase quan coneixem la notícia “ETA ANUNCIA UN ALTO AL FUEGO PERMANENTE”. Per uns moments, resto immòbil, escolto amb deteniment la informació que aquest programa especial proporciona als oients. Em resten 80 km abans d’arribar a casa, temps suficient per informar-me àmpliament d’aquesta esperançadora notícia i conèixer amb deteniment tots els detalls i les reaccions de les diverses formacions polítiques. Durant el llarg trajecte el meu telèfon mòbil no para de sonar, rebo diverses trucades i missatges, no les puc atendre perquè estic conduint però tot just quan arribo a casa el primer que faig és engegar la televisió, treure la veu i començar a respondre-les totes. L’objecte de totes les trucades era el mateix, informar-me sobre la notícia estrella del dia, i aprofitar per intercanviar punts de vista.

Curiosament, justament ahir em trobava a Madrid, aprofitant un dia de festa vaig estar al Congrés dels Diputats. Al matí les diverses comissions van desenvolupar les seves activitats habituals però entre totes elles la Comissió Constitucional es va convertir en la protagonista ja que havia d’aprovar l’Estatut de Catalunya. Vaig seguir en directe les diverses intervencions que van tenir lloc des d’un parell de pisos més amunt d’on es trobaven reunides la delegació del Parlament de Catalunya i els diputats del Congrés que integren la Comissió Constitucional. La votació final es va allargar fins passades les tres de la tarda, hora en la qual gaudia d’un bon dinar acompanyada d’uns comensals de luxe, però aquest fet no va suposar que no poguéssim viure en directe la mateixa. El ple de la tarda no era d’aquells mediàtics que es converteixen en portades dels diaris l'endemà però va resultar molt interessant. L'anècdota del ple va ser l'error que es va produir en una votació, aquest va fer despertar els ànims d’alguns diputats. Vaig poder comprovar in situ la mala educació que alguns diputats del Partit Popular tenen ja que cridaven contra el grup socialista consignes de l’estil “Que se jodan”, “Ya les está bien por payasos” crec que amb aquestes mostres els lectors es poden fer una idea.

He de reconèixer que m’havien proposat i aconsellat anar a Madrid avui, dia 22, ja que les sessions de control sempre desperten major interès que els plens en els quals es debaten proposicions de llei. però vaig decidir-me pel dimarts... tanmateix no me’n penedeixo gens ja que ahir vaig gaudir d’un dia molt especial. No obstant, una de les trucades que esmentava anteriorment venia precisament de Madrid, així he aprofitat per preguntar i conèixer l’ambient que es respirava en els passadissos dels Congrés dels Diputats. La felicitat i l'alegria són els sentiments que es respiren dins aquesta institució, la gran majoria dels diputats no dubten en demostrar l'emoció que la notícia elsha proporcionat. Personalment, quan parlava amb l'Ernest me n'he adonat, el seu to de veu em corroborava tot allò que m'estava explicant. Gràcies a ell he pogut constatar una realitat que la fredor de les càmeres televisives impedeixen que els ciutadans apreciem.

L’esperança és el mot escollit per titular aquest article, no és un mot triat a l’atzar sinó que em sembla que és aquell que defineix d’una manera més encertada la sensació que es respira per tots els carrers del nostre país. Tots sabem que el procés serà complex, llarg i difícil, no obstant jo no perdo l’esperança i d’aquesta manera espero poder recordar, d’aquí uns anys el 22 de març del 2006 com la data que va suposar el principi del fi del terrorisme d’ETA.

dijous, de març 16, 2006

L'última finestra al mar

Les ràfegues de vent acompanyen el moviment sinuós de les onades, un sol lluent escalfa la infinitat de grans de sorra. Per un moment, tanco els ulls i tinc la percepció que em trobo en ple període estival però ràpidament quan els obro me n’adono que al meu voltant no hi ha ningú, estic sola. Aquesta circumstància no fora possible en el mes de juliol o agost ja que la nostra costa es converteix en el destí preferit de molts turistes, vinguts de les zones interiors peninsulars o de més enllà de les nostres fronteres.

Aquells que podem gaudir de la platja durant els 365 dies que composen l’any sovint ens convertim en uns turistes més ja que tan sols ens recordem d’aquesta quan arriba l’estiu, durant la resta de l’any és una autèntica desconeguda. És cert, que la platja sempre es relaciona amb l’estiu però passejar per aquest indret un diumenge d’hivern al migdia és una experiència molt confortable. L’harmonia i la tranquil·litat esdevenen unes companyes de viatge envejables, durant tot el passeig tens l’oportunitat de reflexionar i meditar en un ambient indescriptible.

Cadascú té una predilecció especial vers determinats espais, es tracta d’un fet indiscutible. Ara bé, si hi ha algun indret especialment interessant a les nostres platges és sense cap mena de dubte, les Madrigueres. Des d’un punt de vista ecològic, aquest espai és un excel·lent representatiu de la gran biodiversitat de la comarca del Baix Penedès i durant molts anys es va témer per seva la desaparició. Afortunadament, el darrer ple celebrat al consitori vendrellenc posava punt i final a aquesta qüestió.

D’aquesta manera, el passat dijous 9 de març es va aprovar la modificació puntual del Pla General i el pla especial que garanteixen la protecció del sector de les Madrigueres. Per motius d’espai no puc dur a terme un anàlisis exhaustiva d’aquesta qüestió així que a continuació exposaré algunes de les característiques més importants del mateix.

En primer lloc, esmentar que l’àmbit de protecció en tot el sector de les Madrigueres (excloent-hi els vials) suposa 260.036 m2, un 49,81% més que en el pla anterior. En segon lloc, s’ha de destacar que a l’espai que s’ha de renaturalitzar s’hi farà un parc, un equipament públic vinculat al recinte (probablement un centre d’interpretació de la natura) i es recuperaran antics aiguamolls i les dunes de sorra que eren característiques de la platja en aquest indret. En darrer lloc, es troba una qüestió que des de diversos sectors s’ha intentat polemitzar, em refereixo al sector en el qual es podrà construir. He apreciat com hi ha un interès especial en dur a terme grans discursos però sense mostrar les xifres reals ja que aquestes desvetllen les enormes diferències existents entre el pla actual i l’anterior.

A l’espai de Les Madrigueres no es podrà edificar, això suposa un total de 260.036 m2 de terreny protegit. Les construccions es duran a terme en un extrem de l'àrea natural, als terrenys d'un càmping i respecte el nombre total d’habitatges que es construiran a preu lliure són un 21,46% menys que en el pla d’urbanització anterior. A més, cal afegir que en el nou pla aprovat el passat 9 de març es contempla l’existència d’un total de 327 pisos de protecció oficial, en el pla anterior la suma de pisos de protecció oficial era igual a zero.

Respecte els sistemes d’espais lliures ocuparan 241.393 metres quadrats un 67,81% més dels previstos al pla urbanístic anterior i en darrer lloc, citar que els equipaments ocuparan un 170,29% més del que s’havia projectat abans de la urbanització actual.

Aquestes són les xifres que avui es troben sobre la taula i gràcies a elles es poden solucionar els dubtes i les inquietuds que tot ciutadà en qualsevol moment pot tenir. Tanmateix més enllà del coneixement i transcendència de les mateixes el més important és que l’única zona verge del litoral del Baix Penedès, l’última finestra al mar queda protegida.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 17/03/06
Laia Gomis

dimarts, de març 14, 2006

14 de març, una data inoblidable

Avui, 14 de Març es compleixen dos anys del triomf electoral de José Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions generals de l'any 2004. La participació va batre rècords, la ciutadania es va mobilitzar, pocs van ser els que es van quedar a casa ja que la gran majoria volia dir la seva a través de l'instrument bàsic que els ciutadans disposem en democràcia, el vot.

Quan els telenoticies al migdia mostraven l'elevada xifra de participació jo em vaig començar a ensumar que el canvi estaria molt a prop. No vaig poder exercir el dret a vot perquè em restaven uns mesos per complir els 18 anys, però vaig gaudir d'una jornada electoral sense precedents. A les hores més intempestives com són quan les portes dels col·legis electorals tot just obren i l'hora de dinar es podia apreciar un degoteig de ciutadans amb una papereta a les mans.

Al llarg de l'intens escrutini de vots no em vaig voler moure de casa, seguia el recompte a través de TV3, les gràfiques i les brillants explicacions que en Carles Francino proporcionava als telespectadors animaven la jornada. Tot i que he de reconèixer que de tant en tant, anava canviant de cadena per conèixer altres percepcions i així aconseguia posar nerviosa a la resta de la meva família ja que no els deixava veure ni una cosa ni una altra. Quan sortia una nova informació, les corredisses cap a l'ordinador, escales amunt i avall també es van convertir en una constant, especialment quan vaig descobrir la situació especial en la qual es trobava la meva circumscripció, Tarragona, en la qual no hi havia res clar i ballava un diputat, disputat entre PSC i CIU. Finalment va anar a parar a mans del PSC, de manera que aquesta formació política aconseguia tres representants, Francesc Vallès, Mª Lluïsa Lizárraga i Ernest Benito. Els tres escons que restaven anaven a parar un a CIU, un altre al PP i l'últim a ERC.

Lluny de recordar aquestes petites aventures personals, el dia d'avui serveix per fer balanç i reflexionar respecte en la situació en la qual ens trobàvem fins aquell diumenge 14 de març del 2004 i on estem actualment. Per aquells que tenen mala memòria esmentaré l'actitud intransigent i autoritària del govern amb majoria absoluta d'Aznar el qual creia que tothom s'equivocava i ells eren els únics que anaven pel bon camí. Precisament, per aquesta drecera ens van portar a la invasió de l'Iraq, a la sanguinària guerra que encara perviu actualment amb el risc que tingui lloc una guerra civil. A banda d'aquesta qüestió que potser és la més "popular" cal no oblidar moltes de les propostes legislatives però com no és el tema d'aquest article no m'entretindré a explicitar-les, tots les vam patir i les vam conèixer, malauradament de ben a prop.

Després d'aquesta exposició molts es preguntaran i on estem ara? Les xifres estan sobre de la taula, no me les invento pas i en tan sols dos anys s'han dut a terme 100 propostes legislatives de les quals prop de la meitat ja han estat aprovades pel Congrés dels Diputats.

La primera novetat va ser la creació d'un govern paritari, en el qual hi havia el mateix nombre d'homes que de dones una decisió a tenir en compte. Posteriorment, la primera mesura va ser la retirada de les tropes d'Iraq, una promesa electoral complerta, la primera llei, la Llei Integral contra la Violència de Gènere i després d'aquesta seguirien ambicioses lleis com la Llei que permet el matrimoni entre homosexuals, la Llei de Dependència, la Llei del Tabac, la Llei Orgànica de l'Educació entre d'altres.

Al marge de l'activitat legislativa podem destacar una qüestió transcendental malgrat hi hagi qui vulgui ridiculitzar-la, el canvi d'ambient polític. Hem passat d'estar en un país on tot era blanc i negre perquè el cap de l'executiu ho deia a trobar-nos immersos en un país en el qual aquests colors comparteixen un espai amb l'ampli ventall de tonalitats que formen l'arc de Sant Martí. No existeixen els enemics com tant es va repetir en la passada legislatura sinó que hi ha contrincants polítics que defensen les seves tesis polítiques els quals mereixen tot el respecte malgrat que en determinades circumstàncies són els primers que no respecten.

En darrer lloc, voldria afegir que aquest govern ens ha demostrat el valor del diàleg ja que parla amb tothom, a ningú se li nega la paraula i aquest fet té lloc perquè hi ha una concepció oberta i tolerant de la política

diumenge, de març 12, 2006

Calçotada 2006

D'esquerra a dreta:Helena Arribas, Martí Carnicer, Xavier Sabaté, Mª José Élices i Ernest Benito


La zona recreativa i d’esbarjo del Fondo del Mata ha estat l’escollida perquè tots els militants i simpatitzants del PSC del Vendrell ens trobéssim avui diumenge 12 de març i mengéssim plegats una calçotada.

L’assistència ha superat les expectatives que els organitzadors havien realitzat arribant a reunir més de cent-cinquanta persones. Afortunadament, la meteorologia ens ha acompanyat, bufava petites ràfegues de vent però el sol del migdia era el propi de l’època estival.

Entre la multitud d’assistents podíem trobar l’alcaldessa de la nostra vila, Helena Arribas, nombrosos regidors del consistori vendrellenc, el Secretari General d’Economia de la Generalitat, Martí Carnicer, el diputat a la Diputació de Tarragona, Josep Guasch, el diputat al Congrés dels Diputats, Ernest Benito, la senadora per Tarragona, Mª José Élices i també el delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Xavier Sabaté.

D’aquesta manera a través d’una jornada festiva i participativa hem pogut comentar amb un to distés i amable l’actualitat política del moment en un espai envejable, lluny de l’estrès i les presses, el cant dels ocells i l’olor que es desprèn del bosc verd han acompanyat totes les converses.
Abans d'acabar voldria incloure un parell d'imatges divertides de la jornada d'avui, no els he demanat permís però espero que no s'enfadin. Els dos protagonistes tenen suficient sentit de l'humor així que aprofito la confiança per publicar-les. A més d'aquesta manera vull eliminar el tòpic existent que difonen aquells que creuen que els "alts càrrecs" arriben just a l'hora de dinar. Des d'aquí ho nego ja que puc confirmar que entre els que hem patit la calor que es deprenien de les barbacoes i hem respirat l'espés fum hi havia regidors i diputats

Ernest Benito, Diputat al Congrés dels Diputats.

Pep Guasch, Diputat a la Diputació de Tarragona

Si hem menjat coca, ha estat gràcies a ells, no ho dubteu!

dissabte, de març 11, 2006

11 de març del 2004...dos anys després


Avui fa tot just 730 dies que l’atac terrorista més brutal que ha patit el nostre país tenia lloc al cor de Madrid. Uns trens de rodalies van ésser els escollits per crear el pànic, la desesperació, la por, la incertesa i la tristesa. Aquest conglomerat de sentiments i sensacions es van estendre més enllà dels llocs dels fets arribant a tots els racons del nostre país i en determinades circumstàncies travessant inclòs les nostres fronteres.

El bosc dels records, abans anomenat el bosc dels absents, ha estat l’indret escollit per retre homenatge als 191 morts dels atemptats. Nombroses autoritats han acudit a aquest espai, entre elles podem destacar el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, el president del Congrés dels Diputats, Manuel Marín, la presidenta del Tribunal Constituconal, María Emilia Casas, el líder de l’oposició Mariano Rajoy, entre d’altres.

L’acte, a petició de les víctimes ha estat senzill, sobri, sense que tinguessin lloc discursos oficials. D’aquesta manera s’ha respectat la voluntat de les víctimes ja que preferien el silenci davant la retòrica de les paraules i precisament aquest s’ha convertit en el veritable protagonista juntament amb les notes musicals que sorgien de la interpretació de l’obra mestra de Pau Casals, El Cant dels Ocells.

Dissortadament, encara hi ha qui no respecta ni a les víctimes ni als seus familiars tot i que es declararen ser els seus veritables protectors i els únics que vetllen pels seus interessos. Alguns membres del PP han aprofitat el dia d’avui per contratacar al govern. D’una banda, Mariano Rajoy, demanava públicament que s’aclarís l’autoria dels atemptats mentre que Esperanza Aguirre no trigava en sumar-se a aquesta petició. Aquestes conductes em semblen lamentables i m’entristeixen doblement, en primer lloc per ser avui 11 de març, un dia que malauradament la vida de moltes persones va fer un gir de 360º. I en segon lloc, existia un pacte no escrit en el qual es demanava que avui s’evitessin els comentaris respecte els fets que van tenir lloc l’11 de març, d'aquesta manera han demostrat de nou quin és el seu tarannà.

Havia estat dubtant si publicar o no aquest article recordant el fatídic 11 de març. Els motius són diversos, sempre que recordo aquell dia tinc dificultats per cercar els mots escaients per descriure tot allò que penso, tinc por de no estar a l’alçada de les circumstàncies. Tanmateix, com podeu apreciar m’he decidit a publicar-lo ja que vull contribuir a retre un homenatge a totes les persones que van ser víctimes d’aquell atemptat i que mai caiguin en l’oblit. Com molt bé algun editorial exposava avui, l’oblit és un insult i des d’aquí em vull sumar a evitar que aquest tingui lloc. Crec que és de justícia dedicar les paraules que avui escric en aquest blog per recordar totes les víctimes

divendres, de març 10, 2006

Recordatori

La celebració del Dia Internacional de la Dona sempre ha estat objecte de crítiques i fines ironies realitzades des de diversos col·lectius els quals tenen com a última finalitat procurar desvirtuar un dia especial pel conjunt de la ciutadania. Crec que seria un error parlar tan sols d’una celebració femenina sinó que són molts els homes que es sumen i commemoren aquesta data protestant en contra de les situacions discriminatòries que tenen lloc habitualment en la nostra societat. No obstant, cada 8 de març al llarg de tot el dia he d’escoltar de manera reiterada preguntes absurdes i mancades de sentit de l’estil quin és el dia de l’home? Davant aquesta provocació hi ha dues alternatives, la primera seria la més còmode la qual consistiria en no respondre-la, però no crec que es tracti de la més encertada, més aviat la considero errònia. La darrera opció es recolza en un pilar bàsic i fonamental, el diàleg. Sóc una amant del diàleg i sempre que tinc l’oportunitat em decanto per aquesta alternativa ja que l’intercanvi de diferents punts de vista sempre suposa un enriquiment personal, a més que et permet conèixer altres percepcions que fins aquell moment no contemplaves i potser mai t’havies plantejat. Tanmateix, puc afirmar que en determinades situacions m’he trobat que el meu interlocutor no em dóna l’oportunitat d’expressar-me, no li interessen els meus arguments i només es mou dins els tòpics intransigents i falsejants de la realitat que es porten pronunciant des de fa massa anys.

Dissortadament, existeixen nombrosos motius de discriminació laboral i desigualtat social que es mantenen vigents en ple segle XXI. Moltes són les dones que duen a terme una doble jornada laboral, després de les 8 hores de treball fora de casa quan arriben a la seva llar, lluny de desconnectar dels nombrosos problemes que cada dia apareixen, la feina continua. La neteja, la compra, la preparació dels àpats, l’atenció als més petits de la casa, i un llarg etcètera d’activitats impliquen una realització ininterrompuda del treball.

La diferència salarial entre homes i dones és més que evident respecte el treball remunerat que ambdós realitzen fora de casa, ocupant el mateix càrrec una dona i un home, el sou d’ella seria un 30% inferior. Per descomptat, la segona jornada laboral que duen a terme les dones no suposa cap remuneració ja que hi ha qui entén que aquest és el rol que li pertoca i per tant ha d’assumir la realització d’aquestes activitats sense qüestionar-s’ho ni plantejar-s’ho. Aquesta visió arcaica i perquè no dir-ho, prehistòrica, del paper de la dona a la societat ha desenvolupat llargues teories. Entre aquestes, podem destacar aquella que situa la incorporació de la dona al mercat del treball com la font de tots els problemes que es presenten a la nostra societat. Sense cap mena de dubte, hi ha qui es pensa que l’articulació d’uns principis en un document ja atorga de veracitat els termes inclosos en el mateix però malgrat que aquestes actituds les adoptin prestigiosos i persones amb gran renom, no hem de dubtar en oposar-nos-hi i rebutjar la potenciació de les pràctiques discriminatòries.

El nostre municipi, El Vendrell, el passat 8 de març no va voler quedar-se al marge d’aquesta celebració i es va sumar a la commemoració del dia internacional de la dona treballadora. Tanmateix cal fer un esment especial destacant que els actes no es van limitar tan sols en aquesta data caracteritzada per la tradicional lectura d’un manifest sinó que hi ha una amplia agenda repleta d’activitats diverses, les quals es van iniciar el passat divendres amb la presentació del llibre Lecciones de Ausencia, de la poetessa argentina, Teresa Martín Taffarel i conclouran a finals d’aquest mes.

Afortunadament, el nostre municipi es troba molt sensibilitzat amb aquesta qüestió i una bona mostra d’això és la repleta agenda que a les línies anteriors esmentava. El dia 8 de març és una jornada reivindicativa i s’ha de recordar al conjunt de la societat que malgrat formar part d’aquells països que ens fem anomenar desenvolupats, la discriminació és present entre nosaltres diàriament, ja sigui en l’àmbit familiar, laboral o social.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 10/03/06
Laia Gomis

dimecres, de març 08, 2006

Esperpèntic!

Aquest matí he estat testimoni d’un episodi lamentable. Com dos nens petits davant el director de l’escola (en Bassas a Els Matins de Catalunya Ràdio), Artur Mas i Joan Puigcercós s’han acusat de deslleialtat i traïció. Cadascú ha intentat justificar la seva posició davant la negociació de l’Estatut, però sobretot el Sr. Mas ha anat més enllà en intentar desqualificar l’altre i presentar-lo com a mentider. Si ja és prou difícil convèncer els teus que la teva actuació ha estat la més encertada, i més tenint en compte les amenaces de retirada del text i certes actituds de “salvapàtria” en alguns moments, al líder de CiU no li ha quedat més remei que fer de l’atac la seva defensa. No s’amoïni Sr. Puigcercós que tots sabem de quin peu calcen!
Article publicat al Periódico de Catalunya, 08/03/06
Laia Gomis

diumenge, de març 05, 2006

XX Escola d'Hivern


Aquest migdia ha tingut lloc la cloenda de la XX Escola d’hivern del PSC. Pasqual Maragall, president de la Generalitat i alhora president del PSC, ha estat l’encarregat de posar punt i final a aquesta. Malauradament no he pogut estar present a la cloenda però l’he seguida amb especial atenció als diferents espais informatius.

Al llarg d’aquests dos dies tots els que hem assistit a les diferents ponències hem copsat experiències, projectes, opinions, anàlisis i un llarg etcètera d’altres activitats que la diversitat dels ponents ens han proporcionat. No duré a terme un anàlisis purament objectiu i informatiu ja que aquest el proporcionen alguns dels mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la celebració de l’escola d’hivern del PSC sinó que més aviat desitjaria descriure les meves percepcions i experiències personals.

L’emplaçament escollit per dur a terme l’Escola d’Hivern del PSC és privilegiat. Potser no valoro suficientment aquest fet perquè com Tarragona tan sols es troba a 30km del meu municipi, no veig estrany que tingui una xarxa de comunicació bona, molt a prop es troba l’estació de trens RENFE, l’autopista AP-7 o la N-340, i per aquells més agoserats poden arribar amb avió a l’aeroport de Reus, municipi molt proper a Tarragona. Les mancances reals d’un municipi les aprecies quan et desplaces a un altre i te n’adones de les dificultats amb les quals et trobes per arribar-hi.

A més, des de l’auditori on es celebrava aquesta escola es podien observar les restes romanes de l’amfiteatre i una imatge pròpia de postal amb el mar de fons.

Al marge d’aquesta consideració, Governar des de l’esquerra és un títol que des del primer moment que el vaig conèixer em va interessar molt. Personalment, estava encuriosida per escoltar les explicacions que els brillants ponents convidats durien a terme. Sempre ens creem una sèrie d’expectatives però afirmo sense cap mena de problema que després d’assistir aquesta escola les meves expectatives inicials s’han vist superades de bon tros.

Em considero una privilegiada per tenir l’oportunitat de veure asseguts plegats en una taula i poder escoltar in situ al constitucionalista Pere Jover, el vicepresident del PSC i portaveu del grup parlamentari socialistes-ciutadans pel canvi , Miquel Iceta i el portaveu del grup parlamentari socialista al Congrés dels Dipuats, Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots ells moderats per Carme Chacón, vicepresidenta del Congrés dels Diputats.

Em resulta impossible esmentar tots els temes que es van abordar així que tan sols en citaré alguns, entre els quals podem destacar la reforma del Senat, la situació en la qual es troba l’Estatut de Catalunya, i també es va fer ressò de la convenció que el Partit Popular realitzava els mateixos dies a Madrid.

Lluny dels prototips que alguns pensen que tenen aquests actes, titllant-los d’avorrits i ensopits he d’afirmar que les bromes, els jocs de paraules, i en definitiva, el sentit de l’humor han estat presents al llarg d’aquests dos dies d’escola.

Avui diumenge, després de tot allò que una llarga nit de dissabte pot donar de si, alguns hem estat matiners i hem procurat deixar la son a casa i assistir a l’Escola. Personalment, el diumenge és l’únic dia de la setmana que em llevo més tard del que és habitual, quarts d’onze o les onze, depèn del dia i quan avui ha sonat el despertador a les 8 del matí no m’ho acabava de creure i sense pensar-m’ho dos cops m’he llevat.

Abans de dos quarts de deu estàvem a l’Auditori esperant l’arribada del conseller Nadal, l’alcalde Clos, el delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel i l’alcalde d’Evry, Manuel Valls, tots ells moderats per la diputada al Parlament de Catalunya, Carme Figueras. De nou, aquesta ha estat una ponència molt interessant i de la qual tots n’hem pres nota. A més, la presència d’en Manuel Valls ha estat molt enriquidora ja que hem pogut conèixer de prop la situació en la qual es troba immers un país que tenim al nostre costat, la poderosa França sembla que actualment no passa pels seus moments més brillants.

No voldria acabar aquest escrit sense felicitar a totes les persones que han fet possible l’existència d’aquesta XX Escola d’Hivern, sense el treball incessant de totes elles no haguéssim pogut gaudir d’aquesta enriquidora i profitosa experiència.

divendres, de març 03, 2006

Paperots

Els primers dies de febrer sortien a la llum pública l’existència d’una trentena d’enquestes que es trobaven dipositades als arxius de Presidència de la Generalitat. Aquestes només van ser el punt de partida ja que unes setmanes després apareixerien cent quaranta-dos estudis i sondeigs més però pocs van ser els mitjans de comunicació que van dedicar els seus espais a abordar aquesta notícia, preferien parlar de l’Estatut i altres qüestions menys polèmiques abans que obrir la porta a una notícia tan candent. Ara bé, la setmana passada aquesta informació es va fer un espai dins tots els mitjans de comunicació quan es va tenir coneixement de la publicació d’informes confidencials sobre periodistes de TV-3 i de Catalunya Ràdio.

Personalment em produeix una gran tristesa el fet de conèixer que durant un període temps hi havia persones que cercaven la ideologia dels professionals que treballaven a la televisió pública i col·locaven en una llista els “possibles sospitosos” de no compartir les tesis del govern de la Generalitat. Ningú pot negar aquesta evidència ja que dins els informes apareixen noms de prestigiosos periodistes com Salvador Alsius el qual és titllat d’antinacionalista, antipujolista i Àngels Barceló la qual és acusada de botiflera i quintacolumnista. També podria parlar dels consells que es donaven perquè un personatge infantil del Club Súper 3, el Petri, difongués en els seus missatges els valors del nacionalisme català.

Al marge d’aquesta notícia que ha tingut un especial ressò, no hem d’oblidar la gran importància que té el descobriment de la resta d’estudis i informes ja que aproxima a la ciutadania quina va ser la preocupació real al llarg dels 23 anys de govern de Convergència i Unió a la Generalitat: mantenir el poder com a fita final. La resta tot eren qüestions secundàries malgrat que repetissin fins a la sacietat la preocupació que sentien vers els problemes que els ciutadans de Catalunya tenien, arribant a considerar-los com a propis.

No esmentaré les temàtiques de les prop de dues-centes enquestes trobades perquè l’espai del qual disposo no m’ho permet però destacaré aquelles que em semblen més sorprenents. D’aquesta manera podem apreciar que lluny de millorar la gestió de l’administració gràcies a les enquestes el que realment es pretenia era conèixer quines estratègies electorals s’havien de seguir per continuar ostentant la presidència de la Generalitat.

A mitjans de la dècada dels noranta, les enquestes es van convertir en un fet habitual, qualsevol qüestió era bona per preguntar a la ciutadania que en pensava al respecte. D’aquesta manera trobem que cada viatge que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, realitzava anava acompanyat d’una enquesta, de la mateixa manera que si era convidat a un plató de televisió, l’endemà mateix s’engegava un nou informe per conèixer l’opinió de la ciutadania respecte la seva aparició. Un any abans de la celebració de les eleccions generals del 1996 es va preguntar a la ciutadania que en pensaria respecte un hipotètic pacte CIU- PP a nivell estatal, quan va arribar el moment que CIU recolzés a l’Executiu de José María Aznar perquè no tenia majoria absoluta i es signés l’acord del Majestic, es va tornar a consultar a la ciutadania per conèixer de primera mà que pensava.

I seguint aquesta tònica podria continuar però el darrer estudi que destacaré és el següent: La popularitat de l'alcalde Maragall, el qual anava més enllà de l’àmbit de la Generalitat i buscava els punts febles de l’alcalde de la ciutat comptal, Pasqual Maragall. A partir del mateix es desprèn la idea que un tomb electoral a l’alcaldia de Barcelona estava a punt d’arribar després de la celebració de les eleccions municipals, previsió que mai es va complir

L’elaboració dels estudis, informes, sondeigs no és gratuïta sinó que les empreses encarregades de dur a terme aquestes tasques estableixen uns intervals que oscil·len des dels 13€ als 17€ per persona enquestada. Algunes de les enquestes esmentades anteriorment arribaven a preguntar a una mostra de la població que sobrepassava d’escreix les 6.000 persones, una quantitat gens menyspreable. Sembla lògic pensar que si els documents es trobaven en una prestatgeria de Presidència de la Generalitat, l’encarregada de costejar l’import total d’aquests estudis fos aquesta mateixa institució a través dels diners públics.

Després de l’aparició d’aquests documents hi ha qui vol donar el tomb a la notícia i culpar al tripartit d’estar darrera d’aquest assumpte. Convergència i Unió, en comptes d’assumir la responsabilitat que li pertoca i donar les explicacions que el conjunt de la ciutadania ens mereixem prefereixen amagar el cap sota l’ala, donar les culpes als altres i defugir de qualsevol pregunta perillosa. Mentre concorren totes aquestes circumstàncies el temps passa i erròniament pensen que la ciutadania oblidarà aquesta qüestió. En última instància, si algú es posa molt pesat, la fórmula final consisteix en restar importància al recent descobriment. Pels membres de Convergència i Unió el fet que s’hagin trobat prop de dues-centes enquestes oblidades a les prestatgeries de Presidència elaborades durant els seus anys de govern a la Generalitat tan sols mereix el qualificatiu de paperots.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/03/06
Laia Gomis