11 de març del 2004...dos anys després

Avui fa tot just 730 dies que l’atac terrorista més brutal que ha patit el nostre país tenia lloc al cor de Madrid. Uns trens de rodalies van ésser els escollits per crear el pànic, la desesperació, la por, la incertesa i la tristesa. Aquest conglomerat de sentiments i sensacions es van estendre més enllà dels llocs dels fets arribant a tots els racons del nostre país i en determinades circumstàncies travessant inclòs les nostres fronteres.

El bosc dels records, abans anomenat el bosc dels absents, ha estat l’indret escollit per retre homenatge als 191 morts dels atemptats. Nombroses autoritats han acudit a aquest espai, entre elles podem destacar el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, el president del Congrés dels Diputats, Manuel Marín, la presidenta del Tribunal Constituconal, María Emilia Casas, el líder de l’oposició Mariano Rajoy, entre d’altres.

L’acte, a petició de les víctimes ha estat senzill, sobri, sense que tinguessin lloc discursos oficials. D’aquesta manera s’ha respectat la voluntat de les víctimes ja que preferien el silenci davant la retòrica de les paraules i precisament aquest s’ha convertit en el veritable protagonista juntament amb les notes musicals que sorgien de la interpretació de l’obra mestra de Pau Casals, El Cant dels Ocells.

Dissortadament, encara hi ha qui no respecta ni a les víctimes ni als seus familiars tot i que es declararen ser els seus veritables protectors i els únics que vetllen pels seus interessos. Alguns membres del PP han aprofitat el dia d’avui per contratacar al govern. D’una banda, Mariano Rajoy, demanava públicament que s’aclarís l’autoria dels atemptats mentre que Esperanza Aguirre no trigava en sumar-se a aquesta petició. Aquestes conductes em semblen lamentables i m’entristeixen doblement, en primer lloc per ser avui 11 de març, un dia que malauradament la vida de moltes persones va fer un gir de 360º. I en segon lloc, existia un pacte no escrit en el qual es demanava que avui s’evitessin els comentaris respecte els fets que van tenir lloc l’11 de març, d'aquesta manera han demostrat de nou quin és el seu tarannà.

Havia estat dubtant si publicar o no aquest article recordant el fatídic 11 de març. Els motius són diversos, sempre que recordo aquell dia tinc dificultats per cercar els mots escaients per descriure tot allò que penso, tinc por de no estar a l’alçada de les circumstàncies. Tanmateix, com podeu apreciar m’he decidit a publicar-lo ja que vull contribuir a retre un homenatge a totes les persones que van ser víctimes d’aquell atemptat i que mai caiguin en l’oblit. Com molt bé algun editorial exposava avui, l’oblit és un insult i des d’aquí em vull sumar a evitar que aquest tingui lloc. Crec que és de justícia dedicar les paraules que avui escric en aquest blog per recordar totes les víctimes