divendres, de març 24, 2006

Sac d'ossos

Tot comença com un joc, el primer pas constitueix en dur a terme un règim meravellós extret d’una revista qualsevol el qual suposadament té uns efectes extraordinaris. El seguiment de manera taxativa dels consells i recomenacions que es troben annexats a la dieta prometen uns resultats sorprenents, en tan sols una setmana asseguren que es poden arribar a perdre dos quilograms, un autèntic disbarat. A més, per trencar amb la fredor del mot règim s’acostuma a acompanyar aquest terme amb el nom de vegetals i fruites, així mostren una major credibilitat pels potencials creients en aquestes fórmules màgiques.

Tanmateix, la ineficàcia de la pràctica descrita a les línies anteriors no triga en fer-se patent quan després de diverses setmanes de seguiment estricte i al peu de la lletra de la dieta, els resultats no arriben. És en aquest punt, quan moltes persones cauen en la temptativa de saltar-se un àpat pensant que gràcies a la supressió del mateix, deixaran d’acumular unes quantes calories. Allò que molts no saben és que precisament amb aquesta pràctica s’aconsegueix tot just l’efecte contrari.

Dissortadament, en moltes ocasions les coses no es queden en la situació descrita a les línies anteriors i moltes són les persones que arriben a l’extrem de deixar de menjar. Els experts asseguren que hi ha diverses fases abans d’arribar fins aquest punt. De la nit al dia no es deixa de menjar sinó que hi ha un procés gradual que es presenta en la majoria de casos que arriben als nostres centres hospitalaris. Tot comença amb una insatisfacció de la persona amb el seu propi cos arribant inclòs al rebuig del mateix, continua amb l’obsessió de tenir una talla concreta, habitualment la 36 i acaba amb la idealització dels cossos d’unes models que lluny de tenir una figura esvelta semblen malaltisses.

Precisament, continuant amb la qüestió de les passarel·les de moda, no fa massa dies que els mitjans de comunicació es van fer ressò d’una trista notícia. La majoria de les models que desfilaven a la passarel·la de moda Cibeles (Madrid) ho feien amb roba d’una talla 34, els dissenyadors de prestigioses firmes desmentien la notícia ja que els podria perjudicar el prestigi de les seves marques i al·legaven que cap model estava per sota de la talla 38. No obstant, no cal ésser un expert en moda ni en talles per veure com les models que desfilen per les passarel·les de moda es troben molt lluny de tenir una talla 38.

Sempre hi haurà qui li vulgui restar importància a la present notícia però crec que té una gran rellevància i no podem ignorar-la perquè si escollim aquest camí tan sols amagarem una realitat. Vivim en la societat de l’aparença i, per alguns, el seu cos s’ha convertit en l’únic element que dóna sentit a la seva vida. Acompanyada d’aquesta idea s’estableixen una sèrie d’objectius que s’han d’aconseguir perquè sinó la vida deixa de tenir sentit, afirmacions que certes persones no dubten en pronunciar. L’objectiu final no és un altre que arribar a ser una model, pensen que així aconseguiran la veritable felicitat. L’obsessió, moltes vegades, les condueix a caure en llargues i dures malalties com són l’anorexia i la bulimia. Si ens hi fixem ambdues malalties són defugides per moltes models ja que els resulten incòmodes però sempre hi ha aquelles que no dubten en afirmar que dins el món de la moda, és un fet força comú.

Si el preu d’aconseguir la felicitat absoluta és convertir-se en un sac d’ossos i caure en una malaltia que pot acabar amb la mort, sempre és millor ésser feliç parcialment però gaudint d’una bona salut. En última instància, hi ha algú que creu que les persones que passegen per les nostres passarel·les desprenen felicitat? És tan senzill com analitzar fredament la seva expressió facial i mirar a l’interior dels seus ulls, així podrem adonar-nos que allò que realment les envaeix és la tristesa.
Article publicat al Diari Baix Penedès, 24/03/06

3 Comments:

At 7:47 p. m., Anonymous Anònim said...

Estimada Laia,
He llegit el teu article amb interès i comparteixo moltes de les coses que hi dius. No obstant, també n'hi ha d'altres sobre les que no hi estic del tot d'acord i m'agradaria puntualitzar breument algun detall.

Crec que l'objectiu del teu article és bo i estic totalment d'acord en la crítica a les pasarel·les que contracten models que, claríssimament, utilitzen una talla molt inferior a la 38 i sent-ne conscients que la seva actuació no és massa moral proven de desmentir-ho quan se'ls acusa de tal cosa.

Ara bé, en primer lloc m'agradaria afegir que la mirada de les models quan desfilen ve marcada pels dissenyadors que, de la mateixa manera que escullen el maquillatge, pentinat,... els diuen a les maniquis quina és l'actitud que han de mantenir fora, a la pasarel·la. És a dir, si tu els veus una mirada trista és perquè el dissenyador els ha dit que aquesta era la imatge que ell volia.

El motiu que m'ha animat a escriure, no obstant, no és pas aquest petit comentari sobre la mirada de les models sinó sobre la relació entre les dietes i l'anorèxia.

Primerament voldria dir que la majoria de les persones que acaben patint anorèxia saben molt bé quins aliments engreixen més i quins ho fan menys i no acostumen a ser el tipus de persones que es deixen enganyar per aquestes dietes que tu anomenes miraculoses(un petit incís; aquestes dietes funcionen, de debò, ara bé perds pes perquè fan passar gana però quan un les deixa de seguir guanya més pes que el que havia perdut. Però el fet és que, mentre un les segueix, s'aprima).

Mira, suposo que alguna relació hi deu haver entre les models de la passarel·la Cibeles i l'anorèxia però jo no n'estic tan segura que sigui tan directa com la veus tu. Això no vol dir que jo no critiqui la talla de les models, no és això. Només penso que l'anorèxia, la bulímia i tots els trastorns alimentaris que caldria situar a mig camí entre una i altra malaltia, són massa complicats i responen a un cúmul de circumstàncies molt més complex que el que tu proves de descriure.
Com totes les coses, suposo que és difícil parlar-ne quan un no les ha viscudes personalment i és fàcil caure en l'error de deixar-se emportar pel què un sent als mitjans de comunciació. Jo vaig patir un trastorn de l'alimentació i no crec que el fet que les models llueixin els vestits d'una talla 32 o a les revistes hi apareixin dietes meravelloses, que mai he seguit, en fossin les causes principals. Tampoc és cert que caigués en aquest pou de difícil sortida perquè cregués que la gent només em valoraria amb un cos 10. Sé que els èxits o fracasos que hagi poqut aconseguir fins ara no són fruit de la talla de pantalons que dugui i que els amics que tinc no ho són pel meu cos sinó pel meu caràcter. Amb això et vull dir que, tot i que crec que l'objectiu de l'article és bo perquè representa una crítica a un problema social que implica formes de subordinació de la dona encobertes, no pots relacionar-ho tan alegrament amb l'anorèxia i la bulímia que, et recordo, són malalties, i que per tant, no responen a una única i sencilla causa sinó a una causa o trauma diferent en cada una de les persones que les pateix.

 
At 12:37 a. m., Blogger Laia Gomis said...

En primer lloc, m’agradaria agrair-te de tot cor el teu comentari. Tanmateix, amb el teu permís faré un parell d’aclariments respecte el meu article. Quan parlava de la mirada de les models no ho feia pensant tan sols quan desfilen sinó també quan estan fora de les passarel•les i aleshores no han de seguir els dictàmens dels dissenyadors i les seves expressions facials, en nombroses ocasions continuen éssent les mateixes, la mirada trista les continua acompanyant.

És cert que les persones que pateixen anorexia coneixen molt millor que jo mateixa quins aliments engreixen més i quins no tant però nombrosos estudis científics demostren que un denominador comú de la gran majoria de les persones que pateixen anorexia sempre han començat seguint una dieta com a primer pas.

Intento no deixar-me emportar per allò que diuen els mitjans de comunicació, abans d’escriure sobre quelcom sempre intento documentar-me, cercant una major informació al respecte, i en el cas d’aquest article no ha estat una excepció. El meu objectiu no era donar a entendre que les dietes són les úniques responsables de l’anorexia i la bulímia, com molt bé exposes en el teu comentari són dues malalties darrera de les quals hi ha nombroses causes. No hi ha un únic factor que faci caure en l’anorexia o la bulímia sinó petits elements com ara els que exposava en l’article. Les dietes, les models que surten a les revistes i als mitjans de comunicació, el fet d’anar a una botiga de roba i trobar talles que van des de la 34 fins a la 38... i un llarg etcètera de circumstàncies més.

Quan escric sobre un tema no em puc atendre a totes les consideracions personals que serien necessàries realitzar ja que això em conduiria a elaborar un article sense fi i potser he comès l’error de generalitzar sobre aquesta qüestió però et puc assegurar que no ho he fet a la valenta sinó que m’he basat en opinions de reconeguts psicòlegs, metges i professionals en aquesta matèria.

Lamento profundament si la idea que s’extreu del meu article és el fet de parlar alegrement de dues malalties, et puc assegurar que l’objectiu del mateix es trobava molt lluny d’aquest.

 
At 11:22 a. m., Anonymous Anònim said...

bones Laia:

he llegit el teu article ja que havia de fer un trebal sobre això.
L'he trobat molt interessant i estic completament d'acord am el que dius, però hi ha encara coses que a mi m'indignen més:

- la talla 36 i 40 equival en moltes botigues en les que compra la gent actualment.

crec que això s'ha de saber perque hi ha moltes noies que surten de les bootigues creient que s'han engreixat cosa que no es veritat.


aTT: joo

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home