Paperots

Els primers dies de febrer sortien a la llum pública l’existència d’una trentena d’enquestes que es trobaven dipositades als arxius de Presidència de la Generalitat. Aquestes només van ser el punt de partida ja que unes setmanes després apareixerien cent quaranta-dos estudis i sondeigs més però pocs van ser els mitjans de comunicació que van dedicar els seus espais a abordar aquesta notícia, preferien parlar de l’Estatut i altres qüestions menys polèmiques abans que obrir la porta a una notícia tan candent. Ara bé, la setmana passada aquesta informació es va fer un espai dins tots els mitjans de comunicació quan es va tenir coneixement de la publicació d’informes confidencials sobre periodistes de TV-3 i de Catalunya Ràdio.

Personalment em produeix una gran tristesa el fet de conèixer que durant un període temps hi havia persones que cercaven la ideologia dels professionals que treballaven a la televisió pública i col·locaven en una llista els “possibles sospitosos” de no compartir les tesis del govern de la Generalitat. Ningú pot negar aquesta evidència ja que dins els informes apareixen noms de prestigiosos periodistes com Salvador Alsius el qual és titllat d’antinacionalista, antipujolista i Àngels Barceló la qual és acusada de botiflera i quintacolumnista. També podria parlar dels consells que es donaven perquè un personatge infantil del Club Súper 3, el Petri, difongués en els seus missatges els valors del nacionalisme català.

Al marge d’aquesta notícia que ha tingut un especial ressò, no hem d’oblidar la gran importància que té el descobriment de la resta d’estudis i informes ja que aproxima a la ciutadania quina va ser la preocupació real al llarg dels 23 anys de govern de Convergència i Unió a la Generalitat: mantenir el poder com a fita final. La resta tot eren qüestions secundàries malgrat que repetissin fins a la sacietat la preocupació que sentien vers els problemes que els ciutadans de Catalunya tenien, arribant a considerar-los com a propis.

No esmentaré les temàtiques de les prop de dues-centes enquestes trobades perquè l’espai del qual disposo no m’ho permet però destacaré aquelles que em semblen més sorprenents. D’aquesta manera podem apreciar que lluny de millorar la gestió de l’administració gràcies a les enquestes el que realment es pretenia era conèixer quines estratègies electorals s’havien de seguir per continuar ostentant la presidència de la Generalitat.

A mitjans de la dècada dels noranta, les enquestes es van convertir en un fet habitual, qualsevol qüestió era bona per preguntar a la ciutadania que en pensava al respecte. D’aquesta manera trobem que cada viatge que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, realitzava anava acompanyat d’una enquesta, de la mateixa manera que si era convidat a un plató de televisió, l’endemà mateix s’engegava un nou informe per conèixer l’opinió de la ciutadania respecte la seva aparició. Un any abans de la celebració de les eleccions generals del 1996 es va preguntar a la ciutadania que en pensaria respecte un hipotètic pacte CIU- PP a nivell estatal, quan va arribar el moment que CIU recolzés a l’Executiu de José María Aznar perquè no tenia majoria absoluta i es signés l’acord del Majestic, es va tornar a consultar a la ciutadania per conèixer de primera mà que pensava.

I seguint aquesta tònica podria continuar però el darrer estudi que destacaré és el següent: La popularitat de l'alcalde Maragall, el qual anava més enllà de l’àmbit de la Generalitat i buscava els punts febles de l’alcalde de la ciutat comptal, Pasqual Maragall. A partir del mateix es desprèn la idea que un tomb electoral a l’alcaldia de Barcelona estava a punt d’arribar després de la celebració de les eleccions municipals, previsió que mai es va complir

L’elaboració dels estudis, informes, sondeigs no és gratuïta sinó que les empreses encarregades de dur a terme aquestes tasques estableixen uns intervals que oscil·len des dels 13€ als 17€ per persona enquestada. Algunes de les enquestes esmentades anteriorment arribaven a preguntar a una mostra de la població que sobrepassava d’escreix les 6.000 persones, una quantitat gens menyspreable. Sembla lògic pensar que si els documents es trobaven en una prestatgeria de Presidència de la Generalitat, l’encarregada de costejar l’import total d’aquests estudis fos aquesta mateixa institució a través dels diners públics.

Després de l’aparició d’aquests documents hi ha qui vol donar el tomb a la notícia i culpar al tripartit d’estar darrera d’aquest assumpte. Convergència i Unió, en comptes d’assumir la responsabilitat que li pertoca i donar les explicacions que el conjunt de la ciutadania ens mereixem prefereixen amagar el cap sota l’ala, donar les culpes als altres i defugir de qualsevol pregunta perillosa. Mentre concorren totes aquestes circumstàncies el temps passa i erròniament pensen que la ciutadania oblidarà aquesta qüestió. En última instància, si algú es posa molt pesat, la fórmula final consisteix en restar importància al recent descobriment. Pels membres de Convergència i Unió el fet que s’hagin trobat prop de dues-centes enquestes oblidades a les prestatgeries de Presidència elaborades durant els seus anys de govern a la Generalitat tan sols mereix el qualificatiu de paperots.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/03/06

Laia Gomis