14 de març, una data inoblidable

Avui, 14 de Març es compleixen dos anys del triomf electoral de José Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions generals de l'any 2004. La participació va batre rècords, la ciutadania es va mobilitzar, pocs van ser els que es van quedar a casa ja que la gran majoria volia dir la seva a través de l'instrument bàsic que els ciutadans disposem en democràcia, el vot.

Quan els telenoticies al migdia mostraven l'elevada xifra de participació jo em vaig començar a ensumar que el canvi estaria molt a prop. No vaig poder exercir el dret a vot perquè em restaven uns mesos per complir els 18 anys, però vaig gaudir d'una jornada electoral sense precedents. A les hores més intempestives com són quan les portes dels col·legis electorals tot just obren i l'hora de dinar es podia apreciar un degoteig de ciutadans amb una papereta a les mans.

Al llarg de l'intens escrutini de vots no em vaig voler moure de casa, seguia el recompte a través de TV3, les gràfiques i les brillants explicacions que en Carles Francino proporcionava als telespectadors animaven la jornada. Tot i que he de reconèixer que de tant en tant, anava canviant de cadena per conèixer altres percepcions i així aconseguia posar nerviosa a la resta de la meva família ja que no els deixava veure ni una cosa ni una altra. Quan sortia una nova informació, les corredisses cap a l'ordinador, escales amunt i avall també es van convertir en una constant, especialment quan vaig descobrir la situació especial en la qual es trobava la meva circumscripció, Tarragona, en la qual no hi havia res clar i ballava un diputat, disputat entre PSC i CIU. Finalment va anar a parar a mans del PSC, de manera que aquesta formació política aconseguia tres representants, Francesc Vallès, Mª Lluïsa Lizárraga i Ernest Benito. Els tres escons que restaven anaven a parar un a CIU, un altre al PP i l'últim a ERC.

Lluny de recordar aquestes petites aventures personals, el dia d'avui serveix per fer balanç i reflexionar respecte en la situació en la qual ens trobàvem fins aquell diumenge 14 de març del 2004 i on estem actualment. Per aquells que tenen mala memòria esmentaré l'actitud intransigent i autoritària del govern amb majoria absoluta d'Aznar el qual creia que tothom s'equivocava i ells eren els únics que anaven pel bon camí. Precisament, per aquesta drecera ens van portar a la invasió de l'Iraq, a la sanguinària guerra que encara perviu actualment amb el risc que tingui lloc una guerra civil. A banda d'aquesta qüestió que potser és la més "popular" cal no oblidar moltes de les propostes legislatives però com no és el tema d'aquest article no m'entretindré a explicitar-les, tots les vam patir i les vam conèixer, malauradament de ben a prop.

Després d'aquesta exposició molts es preguntaran i on estem ara? Les xifres estan sobre de la taula, no me les invento pas i en tan sols dos anys s'han dut a terme 100 propostes legislatives de les quals prop de la meitat ja han estat aprovades pel Congrés dels Diputats.

La primera novetat va ser la creació d'un govern paritari, en el qual hi havia el mateix nombre d'homes que de dones una decisió a tenir en compte. Posteriorment, la primera mesura va ser la retirada de les tropes d'Iraq, una promesa electoral complerta, la primera llei, la Llei Integral contra la Violència de Gènere i després d'aquesta seguirien ambicioses lleis com la Llei que permet el matrimoni entre homosexuals, la Llei de Dependència, la Llei del Tabac, la Llei Orgànica de l'Educació entre d'altres.

Al marge de l'activitat legislativa podem destacar una qüestió transcendental malgrat hi hagi qui vulgui ridiculitzar-la, el canvi d'ambient polític. Hem passat d'estar en un país on tot era blanc i negre perquè el cap de l'executiu ho deia a trobar-nos immersos en un país en el qual aquests colors comparteixen un espai amb l'ampli ventall de tonalitats que formen l'arc de Sant Martí. No existeixen els enemics com tant es va repetir en la passada legislatura sinó que hi ha contrincants polítics que defensen les seves tesis polítiques els quals mereixen tot el respecte malgrat que en determinades circumstàncies són els primers que no respecten.

En darrer lloc, voldria afegir que aquest govern ens ha demostrat el valor del diàleg ja que parla amb tothom, a ningú se li nega la paraula i aquest fet té lloc perquè hi ha una concepció oberta i tolerant de la política