La magnitud de la tragèdia

El Vendrell és objecte d’un atac bèl·lic el qual provoca la mort de tots els vendrellencs, prop de 32.000. Aquest colpidor titular no és fruït de la ficció però per descriure fidelment la realitat hauríem de dur a terme un canvi puntual. Una variació imperceptible com seria un canvi d‘espai fora suficient, en comptes de situar-nos a la capital del Baix Penedès, ens hauríem de traslladar fins a l’Iraq.

Cada dia rebem notícies des d’aquest llunyà territori. L’Iraq s’ha fet un espai en els nostres informatius d’ençà que els Estats Units van decidir emprendre l’ocupació militar d’aquest país amb l’objectiu d’alliberar a un poble que es trobava assetjat per un dictador. Sense cap mena de dubte, aquestes paraules sonaven a música celestial però tots érem conscients de qui les pronunciava i no ens vam deixar endur per les bones intencions que a simple vista el president Bush demostrava. Aquells que ara es declaraven uns defensors dels drets i les llibertats eren els mateixos que uns anys endarrera acabaven amb els governs escollits lliurement per la ciutadania i posaven punt i final a moltes democràcies emergents de l’Amèrica Llatina.

La línia argumental respecte la invasió de l’Iraq va anar patint petites modificacions per intentar demostrar una gran serietat i rigorosistat en aquesta qüestió. No trigarien en arribar les “populars” armes de destrucció massiva que al dia d’avui encara hi ha qui les busca malgrat que abans que tingués lloc la invasió militar, diferents organismes de gran prestigi internacional van negar l’existència de les mateixes. En comptes de respectar i fer cas als consells pronunciats, la reacció va ser tot just la contrària, dur a terme nombroses declaracions públiques en les quals s’exposaven que aquestes armes existien i es trobarien.

Davant la manca d’arguments tan sols quedava una sortida possible, optar pel discurs espiritual, el qual es va intentar explotar al màxim ja que ningú el podria rebatre. El president dels Estats Units d’Amèrica, George W. Bush, va reconèixer que va emprendre la guerra a l’Iraq perquè Déu li havia comunicat, així que si algú es pregunta qui és el responsable en última instància d’aquesta ocupació militar, sense cap mena de dubte haurà de pensar en Déu. Els extrems sempre s’atrauen i una bona mostra d’aquest fet són els nombrosos paral·lelismes que comparteixen aquells que es decideixen immolar en nom d’Al·là i aquells que maten en nom de Déu. L’única diferència existent és el nom de la divinitat, la resta tot és igual.

Des dels primers dies de la invasió, els mitjans de comunicació es van fer ressò dels atacs indiscriminats contra la població civil, així com també dels bombardeigs aeris que destruïen pobles sencers i causaven la mort de nombrosos ciutadans iraquians entre els quals trobàvem, infants, joves, gent gran... sense distincions.

La reacció inicial recordo que era d’indignació, ràbia i impotència, un cúmul de sentiments difícils de plasmar sobre un paper. No obstant, a mesura que van passant els mesos, i especialment els anys, pocs són els que se’n recorden que la guerra de l’Iraq continua. El degoteig de víctimes mortals és incessant i en determinades ocasions tinc la sensació que restem importància a aquest fet, hem après a conviure amb ell arribant a l’extrem de no pensar que darrera de cada xifra s’hi amaga la vida d’una persona. En canvi, quan coneixem que el balanç dels tres anys d’ocupació militar a l’Iraq ha causat un total de 32.000 víctimes civils, salvant les distàncies, ràpidament ho relacionem amb el nombre total de ciutadans que hi ha al nostre municipi. No és fins el moment en què duem a terme aquesta translació quan realment ens adonem de la magnitud de la tragèdia.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 31/03/06
Laia Gomis.