L'Estatut més a prop

El Congrés dels Diputats aquesta tarda ha donat llum verda al projecte d'Estatut de Catalunya el qual tan sols li resten uns mesos per acabar el seu llarg viatge. Aquesta aventura fa prop de dos anys es va iniciar i està a punt d'arribar al seu destí final. Tanmateix, ara es dirigeix cap al Senat on hi residira durant uns dos mesos i si no hi ha canvis podrem celebrar el desitjat referèndum el proper 18 de juny.

Avui he viscut un dia apassionant, el motiu no és altre que la idea que esmentava a les primeres línies d'aquest article. Algú podria pensar que és exagerat, que ho dic per quedar bé emmarcat dins allò anomenat políticament correcte però us demanaria que confiéssiu amb les meves paraules, ho sento de tot cor.

Els meus matins sempre són terribles, a la nit mai em ve d'una hora però quan m'he llevat avui esperava impacient qui acompanyaria en Carles Francino abans de la tertúlia. Recordo que el 2 de novembre (dia en el qual es va acceptar a tràmit la proposta d'Estatut al Congrés dels Diputats) vaig tenir l'oportunitat d'escoltar l'opinió de Carme Chacón i avui he estat atenta a les paraules escuetes i mesurades del ministre i alhora primer secretari dels socialistes catalans, Pepe Montilla.

Les obligacions acadèmiques imperen per davant de la passió política, malgrat ésser un dia especial les classes continuaven i aprofitava els minuts de descans o l'interval de temps entre classe i classe per conèixer de prop l'evolució de la sessió de la Cambra Baixa. En un principi, pensava que no podria veure en directe la votació però afortunadament, a mig matí m'han comunicat que previsiblement les coses s'allargarien i efectivament així ha estat.

La ràdio és la meva companya de viatge habitual, curiosament les gran notícies sempre les he rebut a través del transistor i avui no podia ser diferent. D'aquesta manera he pogut gaudir de les percepcions i opinions en directe de diversos polítics, des de Antoni Castells, passant per a Joan Ridao, Ernest Benach fins arribar a Josep Anton Duran i Lleida gràcies a un programa especial que la Cadena Ser ha emès des del Congrés dels Diputats.

L'hora de dinar ha estat el moment per veure les imatges del dia perquè tan sols tenia coneixement de l'evolució de la jornada a través del telèfon mòbil o de la ràdio. La sobretaula avui l'ha centrat la votació final de l'Estatut, no m'he volgut perdre aquest moment històric. Així que des de Paulino Rivero, primer diputat que ha pronunciat el sentit del seu vot fins el darrer, el del President de la Cambra, Manuel Marín he restat immòbil al sofà, exceptuant una petita interrupció en el moment en el qual s'iniciava la votació, el timbre de casa ha sonat i havia d'obrir la porta. La lectura oficial del President de la Cambra ens informava del resultat final, dels 345 vots emesos hi havia 189 vots afirmatius, 154 vots negatiu i 2 abstencions.

Malgrat la jornada històrica que s'ha viscut avui sóc conscient que allò que està en boca de la majoria dels ciutadans són les anècdotes. La deficient pronunciació d'alguns noms i cognoms catalans i bascos efectuada per Celia Villalobos, el si divertit d'una diputada socialista o l’opció de bai escollida pels membres del PNV per pronunciar el seu vot favorable a l’estatut.

Cal no oblidar, que en un principi el mode de votació no havia de ser l’emprat però el grup Popular emparant-se en el Reglament del Congrés dels Diputats ha efectuat aquesta petició al·legant que així quedaran retratats per a la història aquells que han votat afirmativament. Fins al darrer moment han intentat posar pals a les rodes complicant les coses, tanmateix no ho han aconseguit.

En comptes de dur a terme una anàlisis rigorosa he preferit deixar aquesta tasca als periodistes i descriure com he viscut personalment el dia d’avui, sense cap mena de dubte el 30 de març del 2006 igual que el 30 de setembre del 2005 són dies que recordaré durant molts anys.