dimecres, de març 22, 2006

ESPERANÇA

Un quart i cinc minuts de dues, arribo a l’aparcament on sempre deixo el cotxe i quan engego el motor automàticament la ràdio es posa en funcionament. La veu d’en Carles Francino em sorprèn, el seu programa Hoy por Hoy acaba a dos quarts d’una i m’estranya la seva presència en antena. Ràpidament li comunico a la meva companya que estava asseguda al meu costat que alguna cosa important havia tingut lloc i encara no he acabat de pronunciar aquesta frase quan coneixem la notícia “ETA ANUNCIA UN ALTO AL FUEGO PERMANENTE”. Per uns moments, resto immòbil, escolto amb deteniment la informació que aquest programa especial proporciona als oients. Em resten 80 km abans d’arribar a casa, temps suficient per informar-me àmpliament d’aquesta esperançadora notícia i conèixer amb deteniment tots els detalls i les reaccions de les diverses formacions polítiques. Durant el llarg trajecte el meu telèfon mòbil no para de sonar, rebo diverses trucades i missatges, no les puc atendre perquè estic conduint però tot just quan arribo a casa el primer que faig és engegar la televisió, treure la veu i començar a respondre-les totes. L’objecte de totes les trucades era el mateix, informar-me sobre la notícia estrella del dia, i aprofitar per intercanviar punts de vista.

Curiosament, justament ahir em trobava a Madrid, aprofitant un dia de festa vaig estar al Congrés dels Diputats. Al matí les diverses comissions van desenvolupar les seves activitats habituals però entre totes elles la Comissió Constitucional es va convertir en la protagonista ja que havia d’aprovar l’Estatut de Catalunya. Vaig seguir en directe les diverses intervencions que van tenir lloc des d’un parell de pisos més amunt d’on es trobaven reunides la delegació del Parlament de Catalunya i els diputats del Congrés que integren la Comissió Constitucional. La votació final es va allargar fins passades les tres de la tarda, hora en la qual gaudia d’un bon dinar acompanyada d’uns comensals de luxe, però aquest fet no va suposar que no poguéssim viure en directe la mateixa. El ple de la tarda no era d’aquells mediàtics que es converteixen en portades dels diaris l'endemà però va resultar molt interessant. L'anècdota del ple va ser l'error que es va produir en una votació, aquest va fer despertar els ànims d’alguns diputats. Vaig poder comprovar in situ la mala educació que alguns diputats del Partit Popular tenen ja que cridaven contra el grup socialista consignes de l’estil “Que se jodan”, “Ya les está bien por payasos” crec que amb aquestes mostres els lectors es poden fer una idea.

He de reconèixer que m’havien proposat i aconsellat anar a Madrid avui, dia 22, ja que les sessions de control sempre desperten major interès que els plens en els quals es debaten proposicions de llei. però vaig decidir-me pel dimarts... tanmateix no me’n penedeixo gens ja que ahir vaig gaudir d’un dia molt especial. No obstant, una de les trucades que esmentava anteriorment venia precisament de Madrid, així he aprofitat per preguntar i conèixer l’ambient que es respirava en els passadissos dels Congrés dels Diputats. La felicitat i l'alegria són els sentiments que es respiren dins aquesta institució, la gran majoria dels diputats no dubten en demostrar l'emoció que la notícia elsha proporcionat. Personalment, quan parlava amb l'Ernest me n'he adonat, el seu to de veu em corroborava tot allò que m'estava explicant. Gràcies a ell he pogut constatar una realitat que la fredor de les càmeres televisives impedeixen que els ciutadans apreciem.

L’esperança és el mot escollit per titular aquest article, no és un mot triat a l’atzar sinó que em sembla que és aquell que defineix d’una manera més encertada la sensació que es respira per tots els carrers del nostre país. Tots sabem que el procés serà complex, llarg i difícil, no obstant jo no perdo l’esperança i d’aquesta manera espero poder recordar, d’aquí uns anys el 22 de març del 2006 com la data que va suposar el principi del fi del terrorisme d’ETA.