El món del motor, prioritari

La programació televisiva durant el cap de setmana pateix un canvi substancial perquè les preferències dels telespectadors varien. Durant la setmana, els programes es troben delimitats i acotats evitant la improvisació que només té lloc de manera esporàdica quan algun esdeveniment amb gran ressò mediàtic succeeix. És en aquest moment quan s’ha de recorre a la interrupció momentània de la programació ja que es converteix en una necessitat per tal de donar a conèixer les informacions d’última hora.

Ara bé, darrerament he pogut constatar com l’excepció assoleix la categoria de pràctica habitual perquè si engeguem la televisió durant el cap de setmana podrem constatar que la fórmula 1 s’ha introduït amb força en diversos mitjans de comunicació. No fa massa anys, aquesta modalitat esportiva només despertava l’interès d’un petit grup de persones amants del món del motor però en els últims anys aquest esport ha tingut un important repulsiu.

No conec de fons les causes que han originat aquest increment de seguidors de la fórmula 1 però m’atreviria a esmentar que la presència de l’espanyol Fernando Alonso dins la competició ha tingut alguna cosa a veure. Els primers mesos apareixia de manera tímida en les seccions esportives la figura d’aquest esportista asturià i a mesura que anava guanyant campionats es feia un petit forat. Així, de manera lenta però progressiva el seu nom es convertia en popular.

La consolidació de Fernando Alonso es va convertir en una realitat amb el seu primer triomf, és a dir, quan va guanyat el campionat mundial de la fórmula 1 de la mà de l’escuderia Renault. Des d’aquell dia fins avui, s’ha endut un altre campionat del món i ara ja no es troba sota l’escuderia de Renault sinó que ha canviat per Mc Laren. A més, no està de més citar els estires i arronses que el pilot espanyol té amb el seu company d’equip, Louis Hamilton. Un tàndem peculiar perquè dia si i dia també protagonitzen espectacles bastant patètics.

Molts us pensareu que tinc gran coneixement del món de la fórmula 1 però no és pas cert sinó que disposo de tota aquesta informació després d’esperar diumenge rere diumenge que acabin les curses de fórmula 1 per poder seguir de prop l’actualitat informativa. Mentre no finalitza la competició, els experts van comentant diversos aspectes relacionats amb el món del motor i així és com he anat introduint dins el meu vocabulari paraules i expressions relacionades amb aquest món.

Ara bé, recordo que fa uns anys quan el rellotge marcava dos quarts de tres, hora en la qual comença el telenotícies, la cursa que TV3 oferia en directe es traslladava al Canal 33 on tots els seguidors la podien seguir de prop. Tanmateix, enguany no és així perquè des del primer minut de la cursa fins el darrer s’ofereix per TV3 i fins que no finalitza la competició no podem conèixer les darreres novetats informatives que ens ofereix una jornada tranquil·la com és la del diumenge.

El món del motor sempre ha anat acompanyat d’importants i famosos patrocinadors que reactiven aquest esport perquè n’obtenen suculents beneficis. Les xifres són realment astronòmiques i en moltes ocasions ens fan perdre el còmput total de zeros però la quantitat més petita sobrepassa d’escreix els milions d’euros. Ara malgrat aquesta evidència econòmica crec que una televisió seria i compromesa com fins ara havia estat TV3 hauria de donar un cop de timó i no oblidar d’on prové la reputació i el prestigi que aquesta cadena pública de televisió ha obtingut. Molts seguidors dels informatius d’aquesta casa comencem a estar cansats que la informació quedi desdibuixada i ubicada en darrer pla, com si es tractés de quelcom secundari i residual.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/09/07
Laia Gomis

101 dies de govern de CIU en minoria al Vendrell

El títol pot resultar xocant perquè normalment les anàlisis es duen a terme quan es compleixen els 100 dies però malgrat estar de vacances la feina em persegueix i entre una cosa i una altra ahir no vaig tenir ni un moment lliure per poder realitzar aquest apunt que no volia deixar passar per alt. Fins el divendres, dia en el qual la premsa comarcal es troba present als quioscs no podré conèixer de primera mà quines han estat les valoracions que els diversos partits polítics han realitzat sobre els primers 100 dies de govern al Vendrell. Des d’una perspectiva totalment personal i lluny de realitzar una crònica periodística informativa i objectiva he decidit exposar breument allò que han significat per mi, una ciutadana més del Vendrell, els 100 primers dies de govern.

1. La celebració del primer ple extraordinari de la legislatura ens ofereix un increment dels sous dels membres del consistori vendrellenc realment sorprenent. Si bé, en l’anterior legislatura l’alcaldessa socialista, Helena Arribas rebia una remuneració anual bruta de 46.000, l’alcalde de Convergència i Unió, Benet Jané va considerar oportú augmentar fins els 74.609,62 €. Estem parlant d’una diferència de 28.609,62 €, no és una qüestió menor.

Els regidors també veuen incrementat el seu sou, passant dels 40.000€ que rebia un regidor durant la passada legislatura amb una dedicació del 100% i actualment reben 64.877, 93 €, de nou parlem d’una diferència de 24.877,93 €.

2. L’ajuntament del Vendrell compta amb 4 càrrecs de confiança. No vull especular ni que ningú pensi que m’invento les xifres que aquí apareixen sinó que em limito a estar informada i llegir amb certa regularitat el Butlletí Oficial de la Província, d’acord amb aquesta publicació els càrrecs de confiança amb una dedicació del 100% rebran una remuneració bruta anual de 64.877, 93 €.

3. Promesa incomplerta, comença el curs escolar i els pares han d’afrontar la despesa íntegra del import total de la factura dels llibres dels seus fills i filles que cursen primària. Recordem que durant la campanya electoral, CIU es va omplir la boca dient a tort i a dret que si ells arribaven a l’alcaldia donarien llibres gratis. Ara, recondueixen el seu discurs i volen confondre amb la reutilització dels llibres de text, una pràctica que fa anys que les AMPES promouen des de diversos centres escolars.

4. El govern de la Generalitat concedeix l’ajuda de la Llei de Barris al Vendrell. El govern de CIU va fer una declaració de tràmit que ens donava una pista de la manca d’interès que tenien vers aquesta gran notícia. Crec que aquesta qüestió hauria d’estar al capdavant dels projectes de govern perquè gràcies aquest important ajut podrem millorar aspectes del nostre municipi que necessiten una actuació urgent.

5. El darrer punt que volia abordar seria una qüestió que comença arrelar amb certa força dins l’opinió pública vendrellenca. Quan es va conèixer la decisió de CIU de governar en minoria, molts van ser els que van pensar que hi hauria un pacte encobert entre CIU-PP-PxC ja que no podien fer-ho públic perquè des de Barcelona la federació nacionalista ho havia prohibit. Ara el sr Benet Jané va dir que estava disposat a parlar amb totes les formacions polítiques i que no tancava cap possibilitat a l’hora de governar i proposava el famós govern d’unitat amb els 21 regidors i regidores que integren la corporació municipal. El resultat final de cara a la ciutadania és un govern de CIU en minoria Ara, després de seguir detingudament el primer ple ordinari de la legislatura i constatar com aquestes tres forces polítiques (CIU-PP-PxC) anaven totes a la una, sota un mateix discurs, de nou va aparèixer la idea de l’existència d’un pacte encobert entre CIU-PP-PxC.

I després d’aquests punts, jo em pregunto recorden els membres de l’actual govern quin era el lema de campanya que Convergència i Unió va emprar. Per si de cas no se’n recorden els refrescaré la memòria... Posem en marxa el canvi. No tinc cap dubte que han posat en marxa el canvi, en primer lloc incrementant fins a xifres realment exagerades els seus sous i les actuacions que beneficien al conjunt de la ciutadania han quedat posposades... Aquest és el veritable canvi?

SERRAT & SABINA A TARRAGONA

El dissabte es llevava enteranyinat i a mig matí els núvols amenaçadors deixaven anar un bon ruixat que mullava tot el carrer. A mesura que anava avançant el dia, un xim xim acompanyava la jornada. L’aigua era ben rebuda perquè feia molts dies que no plovia però des d’una vessant estrictament egoista desitjava que a mitja tarda s’aclarís perquè a la nit havia d’anar al concert que Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina oferien a Tarragona.

L’indret escollit era l’aparcament del mercat de Bonavista, un espai obert i segurament en cas de pluja el concert s’hagués hagut de suspendre però afortunadament no es va haver de plantejar aquesta circumstància perquè la nit va aguantar.

L’hora de la cita era dos quarts d’onze de la nit però calia marxar una bona estona abans de l’inici del concert perquè no volia deixar escapar l’oportunitat d’or que ens oferien aquests dos grans músics, era evident que no estaríem a primera fila però es tractava de buscar una bona situació per tal de no perdre detall de tot l’espectacle.

Iñaki Gabilondo apareixia a les pantalles annexes a l’escenari i des del plató de Noticias CUATRO ens informava que el concert s’havia suspès perquè els dos cantants es trobaven hospitalitzats i carregava contra l’organització perquè no havia informat a tots els espectadors que aguradàvem amb certa impaciència l’inici del concert que començava amb cinc minuts de retràs però de sobte arribava una informació d’última hora i a les pantalles apareixia una ambulància que desplaçava als dos cantants al lloc del concert.

Amb aquesta divertida broma, apareixien Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina dalt de l’escenari i eren rebuts amb forts aplaudiments. Serrat anava vestit ben senzill amb uns texans i una camisa de ratlles mentre que Sabina, fent gala a l’estil que tant el caracteritza portava uns pantalons ben lluents negres amb un jersei extravagant negre i blanc, una jaqueta peculiar i un mocador al coll, sense oblidar el bombín que tant el caracteritza.

La primera cançó que els assistents podíem escoltar era Dos pájaros de un tiro cantada entre els dos músics i acte seguit Sabina abandonava l’escenari tot i que no trigaria gens en aparèixer de nou. Tanmateix, Joan Manuel Serrat es posava al públic a la butxaca quan a través dels primers acords descobríem que “La cançó de Matinada” era l’escollida per donar el tret de sortida a l’espectacle. Joaquin Sabina tornava a aparèixer i aconseguia el mateix efecte que Joan Manuel Serrat quan cantava diverses de les seves cançons que avui en dia s’han convertit en un autèntic himne.

La combinació era molt encertada, hi havia cançons que cantaven plegats, altres de manera individual però resultava molt curiós escoltar cançons de Joan Manuel Serrat cantades per Joaquin Sabina i la situació a la inversa també resultava molt interessant.

Alguns tocs d’humor apareixien al llarg de la nit per marcar un punt de distensió entre cançó i cançó i malgrat estar dempeus les dues hores de concert havien passat volant i quan Serrat i Sabina s’acomiadaven del públic, tots plegats reclamàvem alguna altra cançó. Ells agafaven de nou la guitarra i ens oferien clàssics com Mediterraneo, Paraules d’amor, La del Pirata Cojo, Pastillas Para no Soñar o bé Calle Melancolía.

Tot el concert va ser realment especial perquè tant Joan Manuel Serrat com Joaquín Sabina van oferir un gran espectacle al públic tarragoní. Si hagués d’escollir entre un dels dos cantants no sabria amb quin d’ells quedar-me, per aquest motiu no vaig deixar escapar l’oportunitat d’escoltar en directe aquests genis de la cançó perquè més enllà de les melodies trobem una lletres acurades i treballades que desprenen sentiments i emocions.

Una nova assignatura

El nou curs 2007-2008 funciona amb total normalitat, els més petits ja coneixen tots els docents que impartiran l’ampli ventall d’assignatures que conformen el seu horari escolar. Una vegada han superat la primera setmana pròpia de les presentacions i orientacions inicials sobre el desenvolupament del curs, a aquestes alçades ja s’han encetat tots els llibres de text trencant el gel amb la primera unitat que acostuma a ser de caràcter introductori tot recordant coneixements adquirits durant el curs passat.

Les agendes es comencen a omplir d’anotacions perquè arriba el moment de recuperar un hàbit oblidat. Després del llarg estiu molts no associaven la tornada a les aules amb una de les obligacions acadèmiques per excel·lència, fer els deures a casa. Alguns protesten però els acaben fent perquè no els queda altre remei mentre que els més pragmàtics, el primer que realitzen quan arriben a casa és complir amb l’obligació i així se’n despreocupen.

El pas del temps manté inalterable les preferències dels infants perquè les assignatures que desperten més passió acostumen a ser les llengües, l’educació física i en menor mesura les relacionades amb les ciències socials i naturals mentre que tots sabem que la història o les matemàtiques sempre acostumen a ocupar els darrers llocs de llista de preferències. Ara bé, els alumnes de 3r d’ESO enguany compten amb una novetat perquè entre les matèries clàssiques descobrim una assignatura amb una bella denominació, Educació per la Ciutadania i els Drets Humans.

Des del primer moment en què es va parlar sobre la possibilitat d’incorporar aquesta assignatura a les aules del nostre país no van trigar ni dos minuts en sorgir tota una sèrie de detractors sota una fórmula que ens resulta molt familiar: la negació per sistema. Encara no es coneixia com s’articularia l’assignatura ni tampoc quins serien els elements que configurarien la base sòlida sobre la qual es construiria Educació per la Ciutadania però des dels sectors més conservadors de la nostra societat animats i liderats pel Partit Popular van iniciar una campanya ferotge per desprestigiar aquesta assignatura.

De sobte, amb l’inici del curs escolar el soroll s’ha convertit en silenci i lluny queden els crits a l’objecció de consciència o la negativa d’alguns pares perquè els seus fills estudiessin aquesta assignatura. L’objecció de consciència s’ha traduït en un 0,039% i amb aquesta ridícula xifra constatem que el rebuig és merament testimonial. Convé destacar la bona acceptació social i de manera molt especial els pares han vist amb bons ulls l’existència d’una assignatura on s’explica l’essència de la democràcia o què son els drets humans.

Durant aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir detingudament, des de la primera pàgina fins a la darrera, un llibre de text d’Educació per la Ciutadania. Sempre he pensat que s’ha de parlar amb coneixement de causa i aprofitant que aquest llibre tombava per casa perquè el meu germà serà un dels molts alumnes que estudiaran aquesta nova matèria no he deixat escapar l’oportunitat de llegir el llibre per poder-me construir una opinió pròpia.

Us puc assegurar que no he trobat l’adoctrinament per enlloc i tampoc es tracta d’un manual de catecisme socialista com alguns han assegurat sinó que la pluralitat d’opinions, de maneres de ser i de pensar tenen cabuda en tot el llibre que reflexa amb gran encert la diversitat de la nostra societat. Dono la benvinguda a una assignatura que té per objectiu educar els nostres joves perquè no oblidem que ells el dia de demà esdevindran els ciutadans del nostre país.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/09/07
Laia Gomis

Adéu Albert, Agur Josu Jon

Aquesta setmana rebia dues notícies colpidores, ambdues relacionades amb el món polític, tot i que he de reconèixer que una d’elles m’afecta més que l’altra per motius de proximitat i d’amistat. Ara bé ambdues em fan reflexionar enormement perquè es tracten de dues importants renúncies polítiques.

Dilluns, l'Albert Fauria em feia conèixer la seva decisió de deixar de formar part de la família socialista. La veritat és que no acabava d’entendre aquest fet però estava convençuda que si havia arribat a prendre aquesta decisió era arrel d’una sèrie de circumstàncies que l’havien forçat a prendre una decisió dura i difícil com aquesta.

És cert que no puc ser objectiva perquè conec a l’Albert més enllà del món polític perquè som companys de classe a la universitat i ja fa tres anys que compartim batalles estudiantils entorn a les nostres llicenciatures d’ADE i DRET. Són moltes les hores que hem dedicat a parlar sobre la política, des d’anàlisis que s’iniciaven en l’àmbit local i sense adonar-nos les nostres converses feien un salt qualitatiu arribant a l’àmbit europeu.

L’Albert és una persona compromesa amb les idees socialistes i que ha treballat fort i de valent perquè realment sentia el projecte socialista com a propi. A més, sé que la tasca que ha dut a terme ha estat molt important, de manera molt especial en la creació de l’Agrupació “Pobles de la Selva” i buscant la consolidació de la JSC a les Comarques Gironines de les quals era membre de l’Executiva de Federació de la mateixa.

Voldria pensar que tan sols es tracta d’un petit parèntesis però coneixent l’Albert em temo que no serà així. Tanmateix, quan aquesta decisió encara em rondava pel cap, els mitjans de comunicació es feien ressò de la dimissió del president del PNB, Josu Jon Imaz, el qual a través d’un escrit formulava la seva renúncia a presentar-se a la reelecció com a President del PNB.

Malgrat les distàncies que em separen amb els nacionalistes sempre havia vist en Josu Jon Imaz una persona amb la qual es podia parlar i abordar qüestions complexes i difícils sempre des d’un to moderat i seriós. Ell sense renunciar als seus principis i des de la defensa dels mateixos apostava per l’entesa allunyant-se de l’enfrontament i les sortides de to que tant ens tenen acostumats polítics del PNB com bé podrien ser lehendakari Ibarretxe o el conegut Joseba Egibar, per citar alguns exemples.

Lamento profundament que dues persones amb una gran vàlua política hagin decidit abandonar la política activa perquè totes dues havien d’aportar encara moltes idees i propostes als seus respectius partits polítics.

Ja veieu que a vegades arriba el moment d’escriure notícies que generen una gran tristesa, és en aquestes ocasions quan la facilitat de paraula i la fluïdesa argumental desapareix de cop perquè els sentiments i les emocions s’interposen per sobre de la raó. De totes maneres no volia fer veure com si no passava res davant aquestes notícies perquè tant l’Albert com el Josu Jon és mereixen molt més que aquestes humils paraules.

La gratuïtat dels llibres text

La tornada a l’escola marca el punt i final definitiu al període estival perquè malgrat moltes persones ja fa força dies que treballen fins que els més petits no comencen el nou curs sembla que la normalitat i la quotidianitat del dia a dia no s’acabi d’instal·lar a moltes llars.

El dia abans de començar un nou curs es poden escoltar dues velles cançons, d’una banda tenim aquells nens que esperen amb una especial il·lusió tornar a l’escola perquè quan s’enceta el mes de setembre les vacances comencen a fer-se una mica llargues i pesades. D’altra banda, tenim aquells nens que no voldrien tornar a l’escola perquè el parèntesis estival s’ha convertit en sinònim de llevar-se tard, oblidar els horaris estrictes i exigents, gaudir de vacances, entre moltes altres activitats que els ha deixat un dolç regust que desitjarien mantenir durant la resta de l’any.

Ara bé, aquestes sensacions quedaran oblidades ràpidament perquè abans d’entrar a l’escola, els nens comencen a trobar-se amb els companys de classe i no triguen ni dos minuts en explicar-se les aventures estiuenques, un relat que només es veurà interromput pel so del timbre.

Els pares mentre esperen que els seus fills entrin a classe aprofiten per intercanviar unes paraules i curiosament hi ha un assumpte que apareix en totes les converses que tenen lloc a la zona escolar el primer dia de curs. Tanmateix, fa dies que a les diverses llibreries del nostre municipi ja es podien escoltar les queixes reiterades dels pares i mares per l’incompliment del grup de Convergència i Unió de portar a terme la promesa electoral que garantia la gratuïtat dels llibres de text.

Aquesta qüestió va ser un dels temes estrelles de les passades eleccions municipals, Convergència i Unió en el seu programa electoral va incloure literalment la següent proposta: “Oferir la gratuïtat dels llibres de primària”. He decidit reproduir el seu contingut perquè no vull canviar cap terme per un altre per tal de no alterar-ne el sentit originari que des de la federació nacionalista es va escollir per la redacció d’aquesta proposta.

Imagino que les persones encarregades de redactar el programa electoral de CIU van pensar en l’atractiu que aquesta proposta podia generar en el conjunt de l’electorat i van decidir incloure-la perquè realment la despesa que les famílies han d’afrontar en l’adquisició dels llibres de text és important. Tanmateix, em sorprèn que un partit polític amb experiència de govern com és Convergència i Unió decideixi incloure una promesa en el seu programa de govern sense estudiar-la detingudament i analitzant de prop la viabilitat de la mateixa.

Les eleccions municipals encara estan molt lluny, tot plegat fa quatre dies que han passat però quan arriba el moment d’acudir a les urnes ens trobem que la població està desencisada, desmotivada, són molts els que perden la il·lusió vers els projectes polítics i aposten per quedar-se a casa, incrementant l’abstenció.

El mateix dia de les eleccions tothom lamenta l’abstenció però ràpidament hi ha qui s’oblida d’aquesta qüestió. Tots els demòcrates tenen la responsabilitat de treballar conjuntament perquè els falsos estereotips sobre la política vagin desapareixent paulatinament. Ara bé, l’actitud demostrada fins el dia d’avui per part de Convergència i Unió camina en el sentit contrari perquè no complint els seus compromisos electorals alimenta el desencís de la ciutadania.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/09/07
Laia Gomis

El primer ple ordinari de la legislatura

Sala de Plens de l'Ajuntament del Vendrell, gener 2007

Avui a les set del vespre tenia lloc el primer ple ordinari de la legislatura 2007-2011 i la veritat és que tenia certa curiositat per conèixer quin seria el posicionament de totes les forces polítiques que es troben amb representació al consistori respecte els diversos punts que integraven l’ordre del dia.

Després d’escoltar les dues hores que ha durat el ple recomanaria alguns regidors que no intentessin donar lliçons magistrals de dret administratiu ni tampoc de dret penal perquè produeix gran estupefacció escoltar com des de la Sala de Plens hi ha regidors que tenen la gosadia de pronunciar autèntiques barbaritats. No tinc cap inconvenient en donar noms i cognoms, concretament m’estic referint en primer lloc al regidor del partit popular, Ricard Giovani, el qual literalment ha dit que la legalitat o la il·legalitat d’una modificació de crèdit és el de menys, una frase que no mereix cap més comentari .

Al costat d’aquesta nova incorporació, per cert, regidor que de ben segur coneixeu malgrat no sigueu del Vendrell perquè Ricard Giovani va ser el presentador del polèmic vídeo que el Partit Popular de Badalona va realitzar en aquest municipi on s’abordava el fenomen de la immigració des d’una òptica totalment xenòfoba. Per si algú en dubtava, avui el sr Giovani durant el ple ha manifestat públicament que compartia tota una sèrie de coincidències ideològiques amb el tema de la immigració amb el sr. Amengol... tot i que puntualitzava afirmant que no estava d’acord amb les formes però si amb el fons.

Sense perdre el fil de l’assumpte, avui el gran mestre de la demagògia, el veterà August Armengol, també ha buscat el protagonisme durant la sessió de ple. Ja coneixem molt bé quin és el seu estil i avui ha seguit de prop la línia que tant el caracteritza i emparant-se amb quatre articles d’una llei i després deixar anar una bateria d’arguments que no s’agafen per enlloc, així presentava una proposta al ple.

Concretament la proposta presentada pel grup municipal de PxC, relativa a la tramesa a la Subdelegació del Govern dels expedients d'empadronament d'immigrants en situació irregular volia aconseguir acabar amb la immigració il·legal al Vendrell, segons defensava el propi Armengol. Tanmateix, sovint l’arrogància i la prepotència que alguns no es cansen de demostrar cau pel seu propi pes i si hi ha dies que faig veure que totes aquestes barbaritats no les escolto avui no serà així.

Davant aquest cúmul de despropòsits vull esmentar un parell d’aclariments. El primer que hauria de saber el sr Armengol és que l’article que ha citat avui en el ple es tracta d’una norma penal en blanc, és a dir, ens hem de remetre a la Llei 4/2000 per poder comprendre i desenvolupar amb total plenitud l’article 318 bis del vigent Codi Penal.

Tampoc està de més recordar-li que aquest article neix amb el propòsit d’evitar el tràfic il·legal de persones i que la llei 4/2000 versa sobre els Drets i les Llibertats dels Estrangers a España i la seva Integració social. Sé que no li agradarà gens ni mica l’existència d’aquesta llei perquè desmunta totes les seves teories a través de les quals intenta defensar per activa i per passiva que els immigrants no han de tenir cap dret, però el sr Armengol sap tant bé com jo que les lleis estan per complir-les.

La genialitat del numeret d’aquesta tarda ha conduït a Armengol a extreure relacions i conclusions no massa adequades perquè volia fer gala del seu abast coneixement de dret penal i ha fet un autèntic ridícul, perquè des de l’autèntica ignorància introduïa termes tan concrets i detallats en el marc penal com són la cooperació necessària, la complicitat i l’encobriment, relacionant-los amb l’article que citava anteriorment. I precisament, en aquest article la complicitat no hi té cabuda... per tant, una prova més del seu inexistent bagatge jurídic.

Podria seguir escrivint línies i més línies sobre aquesta qüestió perquè com veieu és un assumpte que dóna molt de sí però les matisacions realitzades anteriorment suposen un exemple prou il·lustratiu.

Abans d’acabar destacar que les persones que des de casa escoltàvem la retransmissió del ple a través de la ràdio local, Radio El Vendrell, no hem pogut conèixer quines han estat les diverses intervencions que els assistents a la sala de plens han realitzat. Si l’emisora de la ràdio pública del Vendrell assumeix el compromís de radiar els plens, crec que els oients també hauríem de poder escoltar les propostes, inquietuds, neguits o preguntes que el públic assistent realitza una vegada ha finalitzat el ple. Em consta que es tracta d’un problema tècnic però crec que no estaria de més començar a pensar sobre aquesta qüestió i posar fil a l’agulla per intentar solucionar-ho. D’aquesta manera és com es garanteix realment l’autèntica pluralitat perquè sinó els éssers humans sempre tenim a a malpensar...

Com podeu constatar, aquestes són les meves impressions personals sobre allò que ha donat de si la sessió de ple, m’he deixat moltes coses pel camí però no es tracta d’una crònica periodística de rigor sinó simplement un ràpid comentari.

La Diada al Vendrell

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya també arriba al Vendrell, ahir dilluns va tenir lloc la lectura de la glossa institucional a càrrec de Pilarín Bayés i acte seguit l’actuació de diversos esbarts. Avui, 11 de setembre a quarts d’onze del matí els vendrellencs i les vendrellenques ens aplegàvem al cementiri del Vendrell per dur a terme l’ofrena floral que les institucions conjuntament amb les entitats, partits polítics i associacions realitzen a la tomba del mestre Pau Casals.

Un escuet parlament de l’alcalde del Vendrell, Benet Jané, ens recordava la universalitat de Pau Casals i l’estima que sempre va demostrar vers Catalunya. Unes paraules que ens resulten molt familiar als vendrellencs i les vendrellenques perquè des de ben petits tenim la sort de conèixer de prop la figura del gran mestre Pau Casals. Acte seguit, un alumne de l’Escola de Música Pau Casals interpretava el Cant dels Ocells i sense més preàmbuls s’iniciava la concorreguda ofrena floral amb presència de nombroses entitats, associacions i partits polítics, per cloure l’acte, sonava l’himne de Catalunya, “Els segadors”

A més, una vegada finalitzat l’acte institucional he tingut l’oportunitat d’intercanviar unes paraules amb algunes de les moltes persones que s’havien desplaçat fins al cementiri vendrellenc. Trobant un moment per parlar de les recents acabades vacances, el retorn imminent dels més petits a les aules demà mateix, tot i que els que anem a la universitat encara tenim uns quants dies de marge. Ara bé, davant la nombrosa presència d’autoritats i tractant-se d’un acte institucional, un tema molt recorrent que no podia faltar en alguna de les nostres converses ha estat precisament l’actualitat política.

Sempre resulta enormement interessant poder intercanviar unes paraules amb aquelles persones que pensen de manera diferent a tu però que els seus raonaments i les seves argumentacions són prou lògiques tot i que no convincents, almenys per a la persona que escriu aquestes línies perquè tinc ben clars i molt ben dilimitats quin són els meus principis. Així doncs, he pogut parlar amb diferents membres del consistori vendrellenc, alguns d’ells membres de l’actual govern en minoria de CIU perquè més enllà de les rivalitats o les discrepàncies polítiques no s’ha d’oblidar mai la vessant personal ja que darrera dels polítics sempre hi ha persones.

El món dels blogs també ha tingut un petit espai en la jornada d’avui perquè aquest mitjà esdevé un instrument de gran utilitat per expressar les percepcions i les opinions de l’autor sobre aquelles qüestions més diverses, tot i que normalment giren entorn de l’actualitat política, econòmica, social o senzillament relatant experiències o anècdotes personals.

El Vendrell no és pioner en el si de la blogosfera, una reflexió que abordaré amb més deteniment recentment, però mica en mica es van adherint persones aquest interessant projecte. Un cas ben recent és el de la Yolanda González, que s’ha animat a formar part de la comunitat dels blogs i des d’aquest enllaç http://yolanda-quelcomadir.blogspot.com/ us convido a visitar el seu blog titulat Quelcom a dir.

Sense més preàmbuls us desitjo que acabeu de passar una molt bona Diada!

Les dues cares de la mort

Els nostres cors s’encongeixen quan coneixem la mort d’una persona, un calfred incontrolable ens recorre pel nostre cos durant una bona estona i aquesta sensació s’incrementa espectacularment quan es tracta d’una defunció inesperada.

Recentment, hem pogut viure una situació de commoció col·lectiva arrel de la mort del futbolista sevillà, Antonio Puerta. Les càmeres de televisió van captar el moment en el qual es desplomava en ple terreny de joc mentre jugava un partit de futbol. Davant aquesta situació, els equips mèdics no van trigar en acudir al terreny de joc però el més curiós és que Puerta es va alçar i va marxar pel seu propi peu del camp de futbol.

Tot semblava que havia quedat en un ensurt però la situació es va complicar enormement i el jugador del Sevilla amb el dorsal número 16 va abandonar l’estadi de futbol amb ambulància camí cap a l’hospital. Durant uns dies va estar batallant entre la vida i la mort però malgrat la seva joventut i fortalesa el seu cor va deixar de bategar per sempre.

Les visites no van cessar des del primer dia que va ingressar a l’hospital i a més a les portes d’aquest sempre hi van haver persones concentrades, membres de l’afició del Sevilla que es trobaven expectants per tal de conèixer de prop qualsevol detall sobre l’evolució de Puerta. Ara bé, quan van rebre la trista notícia del traspàs del jugador, les llàgrimes i els crits en honor a Puerta es van fer presents entre el gèlid silenci que sempre acompanya la mort.

Aquest tràgic succés va anar més enllà de l’esfera esportiva, obrint informatius, editorials i pàgines senceres dels principals rotatius nacionals i també internacionals. Si bé és cert que l’equip de futbol del Sevilla era el més afectat perquè havia perdut un jove jugador del planter convé destacar la solidaritat que van demostrar tota la resta d’equips de futbol vers el dolor de la família i del club. Una actitud realment admirable perquè es va prioritzar el record pel desaparegut jugador deixant de banda la típica competitivitat i rivalitat esportiva.

Totes les mirades es centraven vers la mort d’Antonio Puerta, cercant detalls i noves informacions per alimentar l’actualitat informativa evitant que decaigués l’interès per aquesta trista notícia. Ara bé, si quelcom és cert és que el món no s’atura i moltes eren les persones que ploraven amb gran dolor i impotència la mort dels seus familiars en un accident de trànsit on el culpable del mateix triplicava la taxa d’alcholemia.

Aquesta realitat sembla que no commou a les masses però convé no obviar ni tampoc menysprear el degoteig incessant de víctimes mortals que els accidents de trànsit ens deixen setmana rere setmana. Cinc-centes trenta-set persones han perdut la vida aquest estiu a les nostres carreteres, darrera de totes elles hi ha una família destrossada que haurà de suportar i calmar el dolor des de l’anonimat i amb extrema sol·licitud.

Ningú guardarà un minut de silenci per totes les persones que han perdut la vida en un accident de trànsit ni tampoc rebran cap homenatge sinó que el seu destí serà formar part d’una base de dades on quedaran reduïdes a un grapat de xifres imprescindibles per poder dur a terme les estadístiques de torn i els estudis comparatius, oblidant que darrera de cada mort també hi ha una persona i una família que plora la seva absència .

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/09/07
Laia Gomis

Records sobre la verema…

Des de ben petita he relacionat el mes de setembre amb el fet d’anar a collir raïms, recordo que amb cinc o sis anys no era conscient de la duresa i la cruesa d’aquesta tasca perquè per mi anar a la vinya a collir raïms es convertia en una autèntica aventura. Pujar dalt del tractor i passar per camins estrets i perduts enmig de la muntanya, realment era quelcom novedós.

Jo reclamava treballar i les meves eines eren una galleda més petita que els cossis que els grans utilitzaven i unes tisores per anar tallant els raïms, una autèntica responsabilitat. La veritat és que quan portava unes quantes galledes plenes, buscava altres evasions com aprofitar per si trobava algun cargol entre els pàmpols o quan la calor s’imposava anar a buscar aigua i oferir-la entre tots els que collien de valent.

Any rere any acudia a la cita, els primers anys de manera puntual algunes tardes o algun dissabte però de mica en mica sense ser-ne conscient m’introduïa en el dur món de l’agricultura. Lluny queden aquells dies on anar a collir raïms era l’ocasió perfecta per passar un dia diferent perquè farà qüestió de sis anys que faig la campanya de la verema sencera, des del primer dia fins l’últim.

He de reconèixer que anar a collir raïms és una de les tasques del camp que no acostumen a despertar grans passions, la gent es queixa del mal d’esquena perquè et passes el dia acotat i la calor contribueix a generar pocs amics d’aquesta pràctica agrícola.

Tanmateix, a mi m’agrada anar a collir raïms, és més, procuro no perdre’m la verema perquè és una activitat amb la qual hi disfruto enormement. Potser el secret resideix en el fet que des de petita m’he mogut entre les vinyes i he viscut de prop aquesta realitat i de manera lenta però progressiva amb el pas dels anys he anat aprenent la tècnica i ara no em ve de nou.

A les terres penedesenques ara és temps de collir raïms, una pràctica que té els dies comptats almenys en el sentit tradicional de l’activitat. No vull ser catastrofista però la realitat és aquesta perquè cada any es redueixen el nombre de persones que es dediquen a l’agricultura, els joves aposten per altres feines allunyant-se de la inseguretat que sempre acompanya el camp, treballant durant tot l’any i sempre amb l’ai al cor perquè una pedregada o un mal any et pot fer quedar sense collita o veure-la reduïda a la meitat.

A més, d’aquí uns quants anys els cossis i les tisores passaran a formar part de les vitrines dels museus perquè la mecanització també arriba a l’agricultura i aquells que es volen dedicar a l’activitat agrícola opten per adaptar els conreus a les noves tecnologies. Recordo que abans en moltes converses entre pagesos sempre sortia d’una manera o d’una altra la necessitat de tenir més treballadors per dur a terme la campanya de la verema, fa un parell d’any el gran reclam es troba en la recol·lectora de raïm.

Aquest petit detall crec que és un bon indicador, allò que els tècnics descriuen afirmant que marca alguna tendència. De moment, de poc sereveixen les prediccions i les especulacions sobre el futur més immediat perquè enguany encara toca anar a collir raïms!