Una nova assignatura
El nou curs 2007-2008 funciona amb total normalitat, els més petits ja coneixen tots els docents que impartiran l’ampli ventall d’assignatures que conformen el seu horari escolar. Una vegada han superat la primera setmana pròpia de les presentacions i orientacions inicials sobre el desenvolupament del curs, a aquestes alçades ja s’han encetat tots els llibres de text trencant el gel amb la primera unitat que acostuma a ser de caràcter introductori tot recordant coneixements adquirits durant el curs passat.
Les agendes es comencen a omplir d’anotacions perquè arriba el moment de recuperar un hàbit oblidat. Després del llarg estiu molts no associaven la tornada a les aules amb una de les obligacions acadèmiques per excel·lència, fer els deures a casa. Alguns protesten però els acaben fent perquè no els queda altre remei mentre que els més pragmàtics, el primer que realitzen quan arriben a casa és complir amb l’obligació i així se’n despreocupen.
El pas del temps manté inalterable les preferències dels infants perquè les assignatures que desperten més passió acostumen a ser les llengües, l’educació física i en menor mesura les relacionades amb les ciències socials i naturals mentre que tots sabem que la història o les matemàtiques sempre acostumen a ocupar els darrers llocs de llista de preferències. Ara bé, els alumnes de 3r d’ESO enguany compten amb una novetat perquè entre les matèries clàssiques descobrim una assignatura amb una bella denominació, Educació per la Ciutadania i els Drets Humans.
Des del primer moment en què es va parlar sobre la possibilitat d’incorporar aquesta assignatura a les aules del nostre país no van trigar ni dos minuts en sorgir tota una sèrie de detractors sota una fórmula que ens resulta molt familiar: la negació per sistema. Encara no es coneixia com s’articularia l’assignatura ni tampoc quins serien els elements que configurarien la base sòlida sobre la qual es construiria Educació per la Ciutadania però des dels sectors més conservadors de la nostra societat animats i liderats pel Partit Popular van iniciar una campanya ferotge per desprestigiar aquesta assignatura.
De sobte, amb l’inici del curs escolar el soroll s’ha convertit en silenci i lluny queden els crits a l’objecció de consciència o la negativa d’alguns pares perquè els seus fills estudiessin aquesta assignatura. L’objecció de consciència s’ha traduït en un 0,039% i amb aquesta ridícula xifra constatem que el rebuig és merament testimonial. Convé destacar la bona acceptació social i de manera molt especial els pares han vist amb bons ulls l’existència d’una assignatura on s’explica l’essència de la democràcia o què son els drets humans.
Durant aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir detingudament, des de la primera pàgina fins a la darrera, un llibre de text d’Educació per la Ciutadania. Sempre he pensat que s’ha de parlar amb coneixement de causa i aprofitant que aquest llibre tombava per casa perquè el meu germà serà un dels molts alumnes que estudiaran aquesta nova matèria no he deixat escapar l’oportunitat de llegir el llibre per poder-me construir una opinió pròpia.
Us puc assegurar que no he trobat l’adoctrinament per enlloc i tampoc es tracta d’un manual de catecisme socialista com alguns han assegurat sinó que la pluralitat d’opinions, de maneres de ser i de pensar tenen cabuda en tot el llibre que reflexa amb gran encert la diversitat de la nostra societat. Dono la benvinguda a una assignatura que té per objectiu educar els nostres joves perquè no oblidem que ells el dia de demà esdevindran els ciutadans del nostre país.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/09/07
Laia Gomis
Les agendes es comencen a omplir d’anotacions perquè arriba el moment de recuperar un hàbit oblidat. Després del llarg estiu molts no associaven la tornada a les aules amb una de les obligacions acadèmiques per excel·lència, fer els deures a casa. Alguns protesten però els acaben fent perquè no els queda altre remei mentre que els més pragmàtics, el primer que realitzen quan arriben a casa és complir amb l’obligació i així se’n despreocupen.
El pas del temps manté inalterable les preferències dels infants perquè les assignatures que desperten més passió acostumen a ser les llengües, l’educació física i en menor mesura les relacionades amb les ciències socials i naturals mentre que tots sabem que la història o les matemàtiques sempre acostumen a ocupar els darrers llocs de llista de preferències. Ara bé, els alumnes de 3r d’ESO enguany compten amb una novetat perquè entre les matèries clàssiques descobrim una assignatura amb una bella denominació, Educació per la Ciutadania i els Drets Humans.
Des del primer moment en què es va parlar sobre la possibilitat d’incorporar aquesta assignatura a les aules del nostre país no van trigar ni dos minuts en sorgir tota una sèrie de detractors sota una fórmula que ens resulta molt familiar: la negació per sistema. Encara no es coneixia com s’articularia l’assignatura ni tampoc quins serien els elements que configurarien la base sòlida sobre la qual es construiria Educació per la Ciutadania però des dels sectors més conservadors de la nostra societat animats i liderats pel Partit Popular van iniciar una campanya ferotge per desprestigiar aquesta assignatura.
De sobte, amb l’inici del curs escolar el soroll s’ha convertit en silenci i lluny queden els crits a l’objecció de consciència o la negativa d’alguns pares perquè els seus fills estudiessin aquesta assignatura. L’objecció de consciència s’ha traduït en un 0,039% i amb aquesta ridícula xifra constatem que el rebuig és merament testimonial. Convé destacar la bona acceptació social i de manera molt especial els pares han vist amb bons ulls l’existència d’una assignatura on s’explica l’essència de la democràcia o què son els drets humans.
Durant aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir detingudament, des de la primera pàgina fins a la darrera, un llibre de text d’Educació per la Ciutadania. Sempre he pensat que s’ha de parlar amb coneixement de causa i aprofitant que aquest llibre tombava per casa perquè el meu germà serà un dels molts alumnes que estudiaran aquesta nova matèria no he deixat escapar l’oportunitat de llegir el llibre per poder-me construir una opinió pròpia.
Us puc assegurar que no he trobat l’adoctrinament per enlloc i tampoc es tracta d’un manual de catecisme socialista com alguns han assegurat sinó que la pluralitat d’opinions, de maneres de ser i de pensar tenen cabuda en tot el llibre que reflexa amb gran encert la diversitat de la nostra societat. Dono la benvinguda a una assignatura que té per objectiu educar els nostres joves perquè no oblidem que ells el dia de demà esdevindran els ciutadans del nostre país.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/09/07
Laia Gomis
7 Comments:
Jo crec que s'ha parlat molt d'aquesta assignatura en va. No he vist el llibre, però crec com passa fins ara que cada professor o donarà a la seva manera i seguirà el llibre sobre el seu criteri com sempre s'ha fet. Estudia religió des d'un punt de vista històric i mínimament objectiu no és dolent a la fi i al cap portem 2000 anys sota el seu domini, però això si sabent que és cada cosa i el perquè. No vol dir que si estudíem els barbars sortim tots al carrer a fer el brètol. Ho hem d'apendre des de la distància i amb una bona vista. Crec que història pot ser més perjudicial que no pas conèixer que no dic aprendre els 10 manaments.
L'objectivitat no existeix i partint d'aquesta premissa els docents que imparteixen l'assignatura de religió acostumen a tenir una forta vinculació amb la religió. Per no parlar del tracte privilegiat que tenen vers els seus companys mestres ja que no oblidem que estan sotmesos a un règim diferent, una qüestió que dóna molt de si i ara tan sols la volia citar sense anar més enllà.
Sempre he pensat que la fe és una qüestió que ha de quedar reduïda a l'esfera totalment privada ja que es tracta d'una decisió personal i no hauria de tenir una presència com assignatura curricular. Perquè com interpreteu un excel·lent a religió? Tendiríem a pensar que és un gran catòlic mentre que aquell que treu un bé, encara li queda molt per aprendre???
Els pares que desitgin que els seus fills facin religió tenen totes les facilitats del món perquè a cada poble, per petit que sigui, podrà trobar una església i allà es podrà informar dels horaris de catequesis i de les celebracions de les eucaristies.
En canvi, la història, és quelcom que tots els ciutadans del nostre país hauríem de conèixer de prop perquè és un bagatge molt important i si no s'apren a l'escola és difícil que els nens puguin adquirir aquests coneixements.
Sincerament, jo preferiria que els nens del nostre país coneguessin on s'inicia l'edat contemporània de la mà de la Revolució Francesa i si ens centrem en la història més recent, la importància de la segona república en la societat espanyola del segle XX i l'iminent cop d'estat que va portar el nostre país dins uns anys foscos de dictadura.
Els 10 manaments no estarien de més però el més trist és que aquells que els haurien d'aplicar són els primers en saltar-se'ls, per tant crec que el primer que s'ha de fer és practicar amb l'exemple.
I jo hem pregunto, no seria interesant poder audir d'una asignatura que estudies la història de les "religions",?d'aquesta manera:
1º.- Tindriem criteri propi.
2º.- La majoria se sentiria identificat, un moment o altre.
3º.- I el mes important, s'adonariem de veritar, del que es la RELIGIO.
Laia,
La segona república si que va ser un temps fosc en la historia d´espanya, tothom anava a la seva i al final espanya haguès esdevingut la URSS de l´Europa del Sud.
Estudiar la història de les religions tampoc estaria malament però s'haurien d'abordar totes les religions eliminant els prejudicis que tant caracteritzen a alguna d'elles.
Garmir, no estic d'acord amb l'afirmació que realitzes perquè durant la II República no hi va haver foscor per enlloc, més aviat gràcies aquest període històric de gran importància amb l'elaboració d'una constitució pionera, a més dins les particularitats esmentar que les dones van poder votar per primera vegada a la història, reconeixement del matrimoni civil, supressió del delicte d'adulteri que només s'aplicava a les dones. A més també s'eliminaven les assignatures religioses i les domèstiques a l'escola i s'establia el principi de laicitat, entre moltes altres actuacions que no puc sintetitzar en aquest comentari. Ara si quelcom tinc clar és que la foscor va arribar de la mà de la dictadura franquista.
M'agradaria que en aquesta assignatura es tinguéssin en compte a les persones del nostre país que van acabar en camps de concentració nazis i s'expliqués, que no es perdés la nostra memòria històrica. Que es recordes a Francisco Batiste (autor de el sol sse extinguió en Mauthausen) a Joan de Diego, mort fa poc...i a tants d'altres
Comparteixo el teu desig perquè no ens podem permetre que fets que van patir ciutadans del nostre país i també d'arreu d'Europa com va ser l'extermini nazi caigui en l'oblit.
Aquestes qüestions s'han de parlar i donar a conèixer a les noves generacions perquè siguin conscients del dramatisme i la difícil situació en la qual van haver de viure milions de persones.
Tanmateix, afegir que en diversos llibres d'història he pogut llegir com aquesta qüestió s'explica detingudament.
Cordialment,
Laia
Publica un comentari a l'entrada
<< Home