Una nova assignatura

El nou curs 2007-2008 funciona amb total normalitat, els més petits ja coneixen tots els docents que impartiran l’ampli ventall d’assignatures que conformen el seu horari escolar. Una vegada han superat la primera setmana pròpia de les presentacions i orientacions inicials sobre el desenvolupament del curs, a aquestes alçades ja s’han encetat tots els llibres de text trencant el gel amb la primera unitat que acostuma a ser de caràcter introductori tot recordant coneixements adquirits durant el curs passat.

Les agendes es comencen a omplir d’anotacions perquè arriba el moment de recuperar un hàbit oblidat. Després del llarg estiu molts no associaven la tornada a les aules amb una de les obligacions acadèmiques per excel·lència, fer els deures a casa. Alguns protesten però els acaben fent perquè no els queda altre remei mentre que els més pragmàtics, el primer que realitzen quan arriben a casa és complir amb l’obligació i així se’n despreocupen.

El pas del temps manté inalterable les preferències dels infants perquè les assignatures que desperten més passió acostumen a ser les llengües, l’educació física i en menor mesura les relacionades amb les ciències socials i naturals mentre que tots sabem que la història o les matemàtiques sempre acostumen a ocupar els darrers llocs de llista de preferències. Ara bé, els alumnes de 3r d’ESO enguany compten amb una novetat perquè entre les matèries clàssiques descobrim una assignatura amb una bella denominació, Educació per la Ciutadania i els Drets Humans.

Des del primer moment en què es va parlar sobre la possibilitat d’incorporar aquesta assignatura a les aules del nostre país no van trigar ni dos minuts en sorgir tota una sèrie de detractors sota una fórmula que ens resulta molt familiar: la negació per sistema. Encara no es coneixia com s’articularia l’assignatura ni tampoc quins serien els elements que configurarien la base sòlida sobre la qual es construiria Educació per la Ciutadania però des dels sectors més conservadors de la nostra societat animats i liderats pel Partit Popular van iniciar una campanya ferotge per desprestigiar aquesta assignatura.

De sobte, amb l’inici del curs escolar el soroll s’ha convertit en silenci i lluny queden els crits a l’objecció de consciència o la negativa d’alguns pares perquè els seus fills estudiessin aquesta assignatura. L’objecció de consciència s’ha traduït en un 0,039% i amb aquesta ridícula xifra constatem que el rebuig és merament testimonial. Convé destacar la bona acceptació social i de manera molt especial els pares han vist amb bons ulls l’existència d’una assignatura on s’explica l’essència de la democràcia o què son els drets humans.

Durant aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir detingudament, des de la primera pàgina fins a la darrera, un llibre de text d’Educació per la Ciutadania. Sempre he pensat que s’ha de parlar amb coneixement de causa i aprofitant que aquest llibre tombava per casa perquè el meu germà serà un dels molts alumnes que estudiaran aquesta nova matèria no he deixat escapar l’oportunitat de llegir el llibre per poder-me construir una opinió pròpia.

Us puc assegurar que no he trobat l’adoctrinament per enlloc i tampoc es tracta d’un manual de catecisme socialista com alguns han assegurat sinó que la pluralitat d’opinions, de maneres de ser i de pensar tenen cabuda en tot el llibre que reflexa amb gran encert la diversitat de la nostra societat. Dono la benvinguda a una assignatura que té per objectiu educar els nostres joves perquè no oblidem que ells el dia de demà esdevindran els ciutadans del nostre país.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/09/07
Laia Gomis