divendres, de setembre 07, 2007

Les dues cares de la mort

Els nostres cors s’encongeixen quan coneixem la mort d’una persona, un calfred incontrolable ens recorre pel nostre cos durant una bona estona i aquesta sensació s’incrementa espectacularment quan es tracta d’una defunció inesperada.

Recentment, hem pogut viure una situació de commoció col·lectiva arrel de la mort del futbolista sevillà, Antonio Puerta. Les càmeres de televisió van captar el moment en el qual es desplomava en ple terreny de joc mentre jugava un partit de futbol. Davant aquesta situació, els equips mèdics no van trigar en acudir al terreny de joc però el més curiós és que Puerta es va alçar i va marxar pel seu propi peu del camp de futbol.

Tot semblava que havia quedat en un ensurt però la situació es va complicar enormement i el jugador del Sevilla amb el dorsal número 16 va abandonar l’estadi de futbol amb ambulància camí cap a l’hospital. Durant uns dies va estar batallant entre la vida i la mort però malgrat la seva joventut i fortalesa el seu cor va deixar de bategar per sempre.

Les visites no van cessar des del primer dia que va ingressar a l’hospital i a més a les portes d’aquest sempre hi van haver persones concentrades, membres de l’afició del Sevilla que es trobaven expectants per tal de conèixer de prop qualsevol detall sobre l’evolució de Puerta. Ara bé, quan van rebre la trista notícia del traspàs del jugador, les llàgrimes i els crits en honor a Puerta es van fer presents entre el gèlid silenci que sempre acompanya la mort.

Aquest tràgic succés va anar més enllà de l’esfera esportiva, obrint informatius, editorials i pàgines senceres dels principals rotatius nacionals i també internacionals. Si bé és cert que l’equip de futbol del Sevilla era el més afectat perquè havia perdut un jove jugador del planter convé destacar la solidaritat que van demostrar tota la resta d’equips de futbol vers el dolor de la família i del club. Una actitud realment admirable perquè es va prioritzar el record pel desaparegut jugador deixant de banda la típica competitivitat i rivalitat esportiva.

Totes les mirades es centraven vers la mort d’Antonio Puerta, cercant detalls i noves informacions per alimentar l’actualitat informativa evitant que decaigués l’interès per aquesta trista notícia. Ara bé, si quelcom és cert és que el món no s’atura i moltes eren les persones que ploraven amb gran dolor i impotència la mort dels seus familiars en un accident de trànsit on el culpable del mateix triplicava la taxa d’alcholemia.

Aquesta realitat sembla que no commou a les masses però convé no obviar ni tampoc menysprear el degoteig incessant de víctimes mortals que els accidents de trànsit ens deixen setmana rere setmana. Cinc-centes trenta-set persones han perdut la vida aquest estiu a les nostres carreteres, darrera de totes elles hi ha una família destrossada que haurà de suportar i calmar el dolor des de l’anonimat i amb extrema sol·licitud.

Ningú guardarà un minut de silenci per totes les persones que han perdut la vida en un accident de trànsit ni tampoc rebran cap homenatge sinó que el seu destí serà formar part d’una base de dades on quedaran reduïdes a un grapat de xifres imprescindibles per poder dur a terme les estadístiques de torn i els estudis comparatius, oblidant que darrera de cada mort també hi ha una persona i una família que plora la seva absència .


Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/09/07
Laia Gomis

6 Comments:

At 5:55 p. m., Blogger garmir said...

Hola:
La mort és el desti final de tots, tots un dia passarem per ella, i això per una banda genera angoixa, peró igual és el retrobament amb éssers estimats, en la mort no pensem en el dia a dia, peró..... buff , em fa por parlar d´aquest tema.

 
At 9:47 p. m., Blogger Laia Gomis said...

Garmir el problema que existeix en la nostra societat és precisament el fet d'esquivar parlar de la mort, sempre evitant-ho. Des de petits ens expliquen amb naturalitat moltes concepcions de la vida però sempre s'intenta amagar la qüestió de la mort.

Sóc partidaria d'abordar aquest assumpte amb la màxima naturalitat del món, com molt bé dius, la mort és el destí final de tots i també arribarà un dia en que nosaltres morirem però abans d'aquest fet, pel nostre camí en algun moment de les nostres vides haurem d'acomiadar a persones estimades.

Aquest serà un procés dur i difícil, també dolorós perquè no t'acabes de fer la idea que mai més podràs parlar amb aquella persona ni compartir un dinar al seu costat perquè el seu cor ha deixat de bategar.

Hi ha qui es consola pensat que el dia de demà es retrobaran, altres es deixen endur per les concepcions religioses però lluny d'aquestes legítimes opcions jo em decanto per acceptar la mort com quelcom natural i en els moments difícils sempre ens queda pensar els bons moments, únics i inoblidables que has passat al costat de la persona que ha mort.

 
At 10:42 p. m., Anonymous Anònim said...

No estic gens d'acord, amb la mort l'única persona perjudicada es el que marxa, els que queden s'en surtes, però de tota manera, quan aquesta es produeix de manera accidental, i a una edat antinatural, els que queden acostumen a pasar-ho molt malament.
Mira, nomès per un moment pensa, que perds una persona a la que necesites, això es molt fort, i nomès hen pot parlar aquell a qui li ha pasat.
I per acabar aquest es un tema totalment tabu del que no s'en parla, i si ho fessim, no creus que moltes de les actuacions les canviariem, però cal parlar-ne.
Una admiradora.

 
At 2:04 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Em sembla que hi ha hagut un petit malentès, en cap moment he volgut treure dolor i patiment a les persones que queden afectades per la mort d'un familiar.

És més, a les primeres ratlles de l'escrit exposo que quan es tracta de la mort d'una persona jove i inesperada la situació d'angoixa s'incrementa espectacularment. No són aquestes les paraules literals de l'article ni tampoc una trascripció de les mateixes sinó l'essència perquè no tindria cap sentit copiar allò que ja he escrit en una ocasió.

La mort s'ha convertir en un tema tabú per la infulència directa que ha tingut la religió en aquest assumpte. Sempre ha relacionat la mort amb la foscor, les tenebres, la dialèctica cel/infern acabant amb la irritant voluntat divina que tant s'esmenta en els funerals catòlics.

El fet de parlar de la mort no implica condicionar les nostres actituds amb aquesta qüestió sinó que nosaltres ens hem de comportar amb autèntica normalitat, podem abordar aquesta qüestió com tantes altres. Tampoc podem viure en un estat permanent d'angoixa, pensant dia i nit sobre la mort, però de tant en tant reflexionar-hi penso que no està gens malament.

Nosaltres sempre voldríem que les persones que estimem mai morissin i estiguessin sempre entre nosaltres, és un sentiment que tots en un moment o altre sempre hem tingut.

Els animals neixen, creixen, es reprodueixen i moren... els éssers humans també seguim de prop aquest cicle de la vida.

 
At 10:27 a. m., Anonymous Anònim said...

HOLA,LAIA.La muerte es un tema especial,mi suegro fallecio el pasado julio y no estoy de acuerdo que el que pierde es el que no esta.El que pierde es el que sequeda sin una sonrisa,sin una palabra,sin la presencia de la persona que quieres.Por desgracia nadie sabe que hay despues de la muerte,pero si sabemos que queda un bacio dificil de rellenar.Mi hija de diez años a vivido esta experiencia con mornalidad,porque no piensa en la perdida sino en lo que su avi en vida le enseño y recuerda con una sonrisa dulce todo aquello.Yo encambio pienso en la perdida y lloro entonces.Creo que como todo depende del cristal con que se mire.

M.O.C
ERES LA BOMBA NO CAMBIES NUNCA LAIA

 
At 12:20 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Un comentari que aporta una experiència personal i dóna un punt de vista diferent sobre el tema que abordavèm al llarg dels comentaris anteriors. Gràcies, M.O.C.

Tanmateix, si em permeteu, em quedo amb una frase del darrer comentari, tot depèn del mirall amb el qual es mirin les coses perquè la veritat absoluta no existeix i en un tema tan particular com és la mort aquesta frase pren major consistència.

Laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home