Records sobre la verema…

Des de ben petita he relacionat el mes de setembre amb el fet d’anar a collir raïms, recordo que amb cinc o sis anys no era conscient de la duresa i la cruesa d’aquesta tasca perquè per mi anar a la vinya a collir raïms es convertia en una autèntica aventura. Pujar dalt del tractor i passar per camins estrets i perduts enmig de la muntanya, realment era quelcom novedós.

Jo reclamava treballar i les meves eines eren una galleda més petita que els cossis que els grans utilitzaven i unes tisores per anar tallant els raïms, una autèntica responsabilitat. La veritat és que quan portava unes quantes galledes plenes, buscava altres evasions com aprofitar per si trobava algun cargol entre els pàmpols o quan la calor s’imposava anar a buscar aigua i oferir-la entre tots els que collien de valent.

Any rere any acudia a la cita, els primers anys de manera puntual algunes tardes o algun dissabte però de mica en mica sense ser-ne conscient m’introduïa en el dur món de l’agricultura. Lluny queden aquells dies on anar a collir raïms era l’ocasió perfecta per passar un dia diferent perquè farà qüestió de sis anys que faig la campanya de la verema sencera, des del primer dia fins l’últim.

He de reconèixer que anar a collir raïms és una de les tasques del camp que no acostumen a despertar grans passions, la gent es queixa del mal d’esquena perquè et passes el dia acotat i la calor contribueix a generar pocs amics d’aquesta pràctica agrícola.

Tanmateix, a mi m’agrada anar a collir raïms, és més, procuro no perdre’m la verema perquè és una activitat amb la qual hi disfruto enormement. Potser el secret resideix en el fet que des de petita m’he mogut entre les vinyes i he viscut de prop aquesta realitat i de manera lenta però progressiva amb el pas dels anys he anat aprenent la tècnica i ara no em ve de nou.

A les terres penedesenques ara és temps de collir raïms, una pràctica que té els dies comptats almenys en el sentit tradicional de l’activitat. No vull ser catastrofista però la realitat és aquesta perquè cada any es redueixen el nombre de persones que es dediquen a l’agricultura, els joves aposten per altres feines allunyant-se de la inseguretat que sempre acompanya el camp, treballant durant tot l’any i sempre amb l’ai al cor perquè una pedregada o un mal any et pot fer quedar sense collita o veure-la reduïda a la meitat.

A més, d’aquí uns quants anys els cossis i les tisores passaran a formar part de les vitrines dels museus perquè la mecanització també arriba a l’agricultura i aquells que es volen dedicar a l’activitat agrícola opten per adaptar els conreus a les noves tecnologies. Recordo que abans en moltes converses entre pagesos sempre sortia d’una manera o d’una altra la necessitat de tenir més treballadors per dur a terme la campanya de la verema, fa un parell d’any el gran reclam es troba en la recol·lectora de raïm.

Aquest petit detall crec que és un bon indicador, allò que els tècnics descriuen afirmant que marca alguna tendència. De moment, de poc sereveixen les prediccions i les especulacions sobre el futur més immediat perquè enguany encara toca anar a collir raïms!