dimecres, de setembre 05, 2007

Records sobre la verema…


Des de ben petita he relacionat el mes de setembre amb el fet d’anar a collir raïms, recordo que amb cinc o sis anys no era conscient de la duresa i la cruesa d’aquesta tasca perquè per mi anar a la vinya a collir raïms es convertia en una autèntica aventura. Pujar dalt del tractor i passar per camins estrets i perduts enmig de la muntanya, realment era quelcom novedós.

Jo reclamava treballar i les meves eines eren una galleda més petita que els cossis que els grans utilitzaven i unes tisores per anar tallant els raïms, una autèntica responsabilitat. La veritat és que quan portava unes quantes galledes plenes, buscava altres evasions com aprofitar per si trobava algun cargol entre els pàmpols o quan la calor s’imposava anar a buscar aigua i oferir-la entre tots els que collien de valent.

Any rere any acudia a la cita, els primers anys de manera puntual algunes tardes o algun dissabte però de mica en mica sense ser-ne conscient m’introduïa en el dur món de l’agricultura. Lluny queden aquells dies on anar a collir raïms era l’ocasió perfecta per passar un dia diferent perquè farà qüestió de sis anys que faig la campanya de la verema sencera, des del primer dia fins l’últim.

He de reconèixer que anar a collir raïms és una de les tasques del camp que no acostumen a despertar grans passions, la gent es queixa del mal d’esquena perquè et passes el dia acotat i la calor contribueix a generar pocs amics d’aquesta pràctica agrícola.

Tanmateix, a mi m’agrada anar a collir raïms, és més, procuro no perdre’m la verema perquè és una activitat amb la qual hi disfruto enormement. Potser el secret resideix en el fet que des de petita m’he mogut entre les vinyes i he viscut de prop aquesta realitat i de manera lenta però progressiva amb el pas dels anys he anat aprenent la tècnica i ara no em ve de nou.

A les terres penedesenques ara és temps de collir raïms, una pràctica que té els dies comptats almenys en el sentit tradicional de l’activitat. No vull ser catastrofista però la realitat és aquesta perquè cada any es redueixen el nombre de persones que es dediquen a l’agricultura, els joves aposten per altres feines allunyant-se de la inseguretat que sempre acompanya el camp, treballant durant tot l’any i sempre amb l’ai al cor perquè una pedregada o un mal any et pot fer quedar sense collita o veure-la reduïda a la meitat.

A més, d’aquí uns quants anys els cossis i les tisores passaran a formar part de les vitrines dels museus perquè la mecanització també arriba a l’agricultura i aquells que es volen dedicar a l’activitat agrícola opten per adaptar els conreus a les noves tecnologies. Recordo que abans en moltes converses entre pagesos sempre sortia d’una manera o d’una altra la necessitat de tenir més treballadors per dur a terme la campanya de la verema, fa un parell d’any el gran reclam es troba en la recol·lectora de raïm.

Aquest petit detall crec que és un bon indicador, allò que els tècnics descriuen afirmant que marca alguna tendència. De moment, de poc sereveixen les prediccions i les especulacions sobre el futur més immediat perquè enguany encara toca anar a collir raïms!

9 Comments:

At 6:44 p. m., Anonymous Anònim said...

Bon escrit, com sempre.
Llàstima del poc valor que es dona a l'agricultura, al final tots en sortirem perjudicats.

 
At 6:56 p. m., Blogger Miquel Casellas Porcar said...

Estic totalmanet d'acord amb tu. Cosis i tisores als museus i la màquina recolectora passarà per on passarà i per no armassot. El vi va al preu de l'aigua. Aquest és el gram problema que els fruits estan molt mal pagats. És més econòmic portar vi, patates de Turquia que fer-ho aquí. Un treballador del camp al Marroc cobra uns cinc euros cada dia. Aquí pot cobrar entre 50 o 60 euros diaris. Contra això no tenim solució. Només hem de buscar alternatives en altres punts del teixit econòmic de la societat.

 
At 12:31 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Anònim, tothom infravalora el paper que desenvolupa l'agricultura en la nostra societat però crec que es comet un greu error.

Si les coses continuen així, d'aquí un parell de dècades hi haurà zones agrícoles que es deixaran de treballar i es convertiran en una continuació de la muntanya perquè els pins no demanen permís i ràpidament creixen en zones on antigament s'hi cultivava.

Per comprovar-ho, només cal que aneu a fer un volt per les nostres muntanyes i quan sota dels pins veieu marges, tindreu una bona prova que aquella zona uns anys endarrera es treballava.

Aquest exemple us el poso perquè davant un incendi, els conreus sempre suposen una mena de tallafocs ara si tot esdevé muntanya la propagació és segura.

Sense moure'ns de l'exemple que us citava, antigament els sotaboscs, la zona per excel•lència on creixen els matolls i els arbustos que s'encenen amb facilitat, es trobaven nets perquè els ramats contribuïen a mantenir a ratlla aquesta zona tan sensible als incendis.

D'aquí uns quants anys, tots plegats ens empenediríem de no haver estat prou receptius davant aquesta qüestió.

Miquel, en una economia global el paper que desenvolupa la nostra agricultura és ridícul perquè com molt bé exposes hi ha altres països que són més competitius que nosaltres, tot i que a vegades ho són a qualsevol preu.

Sóc la primera en reconèixer que no és lògic que el 75% del pressupost de la UE es dediqui a l'agricultura, fonamentalment traduït en forma de les subvencions agrícoles.

Dissortadament, no existeixen solucions màgiques perquè sempre tenim la dicotomia entre la fredor de les xifres, mesurant la rendibilitat econòmica sense anar més enllà però quan treballes i passeges per les vinyes la visió i la perspectiva et canvia completament perquè deixes de pensar amb la raó interposant els sentiments.

 
At 12:22 p. m., Blogger Joan Margall said...

Laia,
No podríem gaudir d'una ampolleta d'aquest meravellós vi que surt d'aquestes vinyes tan maques?

Jejeje.

Joan

 
At 2:10 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Joan, encara haurem d’esperar uns quants mesos abans que puguem degustar un bon vi de la collita 2007. Ara sempre ens quedarà recorre a les bodegues, cercant alguna ampolla d'una anyada especial i memorable.

Una abraçada!

Laia

 
At 2:27 p. m., Anonymous Anònim said...

Hola.
El 75% del pressupost de la UE es destina a l´agricultura.Si ho féssin bé, no caldria destnar-hi ni la meitat,els ajuts han d´anar dirigits a la gent que treballa la terra(explotacions familiars agràries i professionals)i no com ara, que la majoria dels ajuts s´els queden els grans terratinents com la Duquesa sde Alba o la Reina d´Anglaterra, dos dels terratinents més grans d´Europa...sempre plou sobre mullat...

 
At 2:44 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Crec que la distribució dels ajuts hauria de ser diferent però resulta molt difícil des del punt de vista estrictament tècnic i econòmic cercar la fórmula idònea per fer encabir dins els paràmetres legislatius aquestes propostes que tots veiem molt clares a simple vista però quan ens posem a treballar sobre les mateixes assoleixen un elevat grau de complexitat.

Tanmateix, això no suposa cap excusa per seguir treballant al respecte i cercar com es podria materaliatitzar necessitat.

Cordialment,

Laia

 
At 12:54 p. m., Anonymous Dani said...

Hola Laia, soc un penedesenc com tu, d'un petit poble enomenat "La Ràpita" (que no Sant Carles de la ràpita) situat entre l'Arboç i Vilafranca del penedès i també collidor des de que tinc ús de raó. He topat amb el teu escrit de miracle, curiosejant per internet. Senzillament m'ha encantat, ara estic collint raïms a jornada completa i, com molt be has dit, malgrat la duresa del treball i l'esforç dedicat, has sapigut transmetre amb una fluidesa i claredat el sentiment per la vinya propi d'una veternana. Es recomfortant saber que la frivolitat de la ciutat no contamina l'esperit de la terra.

 
At 11:23 p. m., Blogger Laia Gomis said...

Dani et dono la benvinguda al blog i sempre que vulguis ja saps que aquí sempre tindràs un espai per opinar sobre tots els assumptes que es tracten en el mateix. De pas, aprofito per agrair-te que t’hagis decidit en escriure en aquest blog i t’animo a fer-ho sempre que ho desitgis.

Cordialment,

Laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home