divendres, de març 27, 2009

Fòbia socialista

Hi ha tota una sèrie d’actituds i comportaments que analitzats detingudament permeten copsar l’estat d’ànim existent en un petit però concentrat nucli de persones. La manifestació de les seves opinions són un bon exemple per constatar el seu egocentrisme, desitjarien que el món comencés i acabés en els seus posicionaments ideològics, sense que més enllà existís quelcom.

Tanmateix, els molesta profundament que persones amb criteri realitzin reflexions en les quals apareix de manera directe o indirecta Plataforma per Catalunya. Automàticament aquell que s’allunya dels postul·lats ideològics d’aquesta formació política i té la gosadia de criticar-la, ipso facto, és declarat socialista. Una denominació emprada amb un cert menyspreu i rebuig com si d’una conducta delictiva es tractés.

El socialisme és una ideologia política que compta amb una llarga tradició històrica Precisament, va ser el moviment socialista el que va generar un poderós corrent de pensament polític en la lluita per l’emancipació de la classe treballadora. L’humanisme així com també la filosofia de la Il·lustració i els principis que van inspirar la Revolució Francesa es van convertir en la pedra angular de la defensa d’aquelles persones més desafavorides.

D’aquesta manera podem constatar el llarg recorregut que durant els anys ha realitzat aquesta ideologia política. Del punt de partida indicat a les línies precedents fins arribar als nostres dies, han passat molts anys i el camí no ha estat planer sinó més aviat atapeït de revolts i trams complexos. Especialment, en les èpoques en les quals la llibertat desapareixia de la vida pública i totes aquelles persones que s’allunyaven del règim instaurat eren condemnades amb el risc d’arribar a ésser executades per qüestions estrictament ideològiques.

Els socialisme ha tingut un paper clau en la recent història del nostre país i aquesta afirmació també es podria aplicar en relació a la nostra vila. Els socialistes vendrellencs han tingut un paper actiu tant quan han gestionat el govern municipal com quan han treballat activament des de l’oposició pensant sempre en benefici de la nostra vila i dels seus habitants. La responsabilitat i la coherència han conduït sempre les actuacions dels socialistes vendrellencs i precisament aquesta conducta resulta incòmoda per alguns.

Explorar nous camps allunyats del món polític és una activitat recomanable, precisament un bon amic psicòleg em comentava que l’actitud de Plataforma per Catalunya té una clara diagnosi. D’una banda, una marcada doble personalitat es fa palesa durant les seves actuacions, es propugnen com a oposició però en el fons són una peça més de l’engranatge de l’equip de govern de CiU. Gràcies als vots de PxC s’apugen els impostos a la nostra vila i de retruc impulsen l’acció de govern. De totes maneres no s’estalvien les crítiques i l’exigència de responsabilitat vers el PSC, actualment a l’oposició. Si PxC realment estigués a l’oposició, quin sentit tindria que l’oposició critiqués a l’oposició?

No obstant, un fort complex d’inferioritat és aquell que persegueix a una formació política sense tradició política i que es troba mancada d’un discurs creatiu, d’aquí neix la seva fòbia socialista. En el fons, PxC no és res més que partit de laboratori creat a través de barreges explosives com són el racisme, la xenofòbia, el populisme i per si no n’hi hagués prou tot això condimentat amb els principis feixistes que recullen de Fuerza Nueva.
El veritable rostre de PxC, interessants reflexions del seu president, Josep Anglada.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/03/09
Laia Gomis

dijous, de març 26, 2009

Jutjat de Violència sobre la Dona al Vendrell


A finals del present any arribarà un nou jutjat al nostre municipi, concretament es tracta del Jutjat de Violència sobre la Dona. Actualment, al Palau de Justícia del Vendrell s’hi troben aplegats vuit jutjats de primera instància i instrucció i en aquests moments és el Jutjat número 7 el competent per a la resolució de totes les qüestions relacionades amb violència de gènere.

La implantació de la Llei integral contra la Violència de Gènere no ha estat fàcil, de totes maneres la voluntat persistent en la lluita contra aquesta lacra social ha permès tirar endavant un projecte ambiciós i transversal. Més enllà de les mesures penals que tant ressò han tingut hi ha un ampli ventall de qüestions que aquesta llei aborda de prop, podem destacar l’aposta per la sensibilització del conjunt de la societat vers aquesta problemàtica així com també la dotació d’instruments i mecanismes per poder dur a terme un treball acurat en la imprescindible tasca de detecció i la prevenció.

A més, de l’articulat de la present llei es deriva la creació dels Jutjats de Violència sobre la Dona, organisme que concentra en una única dependència judicial tots els assumptes relacionats amb la violència de gènere. Així, les víctimes no han de peregrinar d’una instància judicial a una altra. Aquests jutjats coneixeran les causes penals en matèria de violència i també les civils, és a dir, en un mateix jutjat les víctimes podran denunciar el seu agressor o bé iniciar un procediment de separació, evitant la perillosa dispersió judicial.

A Catalunya existeixen setze jutjats exclusius de violència de gènere i crec que és una magnífica notícia que la nostra vila i per extensió tots els municipis que integren el Partit Judicial del Vendrell comptin amb un jutjat específic sobre violència de gènere.

Tots desitjaríem que aquests jutjats no existissin, seria un símptoma evident que aquesta problemàtica no existeix en el conjunt de la nostra societat. Dissortadament, la violència sobre les dones és una pràctica constant i reiterada, dia per altre, podem llegir informació a la premsa sobre aquest fet i tots coneixem algun cas proper que encaixa perfectament amb les conductes pròpies que es desprenen actituds on apareix la violència de gènere. Mentre la violència contra la dones sigui una realitat candent a la nostra societat són necessaris emprar tots els mecanismes per eradicar-la; precisament la creació dels Jutjats de Violència sobre la Dona són un bon exemple.

diumenge, de març 22, 2009

XXIII Escola d’Hivern del PSC


La ciutat de Tarragona ha aplegat durant el present cap de setmana la celebració de la XXIII Escola d’Hivern del PSC. Els socialistes no volem mirar cap un altre costat davant la complexa i difícil situació en la qual ens trobem i precisament per aquets fet trobo molt encertat el tema sobre el qual hem estat parlant, analitzant i debatent durant tot el cap de setmana -> Crisi: respostes des de l’esquerra.

L’Escola d’Hivern del PSC s’ha convertit en una cita ineludible per a molts socialistes i aquesta edició no ha estat una excepció. Precisament, crec que les 800 persones inscrites és una mostra que evidencia el bon estat de salut d’aquestes jornades. El primer que desitjaria destacar és el complet programa, d’una banda abordant qüestions tremendament interessants així com també convidant a participar a les jornades a persones que són expertes i gran coneixedores de la realitat que s’exposava a objecte d’anàlisi i perquè no dir-ho també de debat.

L’organització era ambiciosa i més enllà de l’estructura tradicional que ha acompanyat les darreres edicions, enguany hi introduïa dues importants novetats que allargaven el programa. D’una banda, el sopar de dones i homes socialistes per commemorar el dia de la dona treballadora amb la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aido i després d’aquest sopar, aquells que encara no havíem tingut prou, vam concloure la nit del dissabte amb un taller dirigit per Gabriel Colomé sobre les campanyes electorals i les eleccions americanes. Dues iniciatives que van comptar amb una elevada participació i ambdues van ésser un veritable èxit.

Dissabte va ésser una jornada tremendament interessant, el dia començava a les deu del matí quan recollíem les credencials i fins a quarts d’una no abandonaríem l’Hotel Ciutat de Tarragona. Durant el transcurs de tantes hores, vam tenir l’oportunitat de no moure’ns del plenari seguint fil per randa les brillants intervencions però no us negaré que també vam compartir cafès, saludar, intercanviar impressions i opinions sobre diverses qüestions amb companys i companyes d’arreu del nostre territori.

Aquesta és una activitat intrínseca que acompanya a tots els congressos, escoles i conferències. Personalment, crec que és una bona oportunitat per conèixer de primera mà aquelles qüestions que acostumen a passar desapercebudes o bé aclarir el traç tangencial que molts mitjans de comunicació efectuen sobre qüestions del dia a dia.

D'esquerra a dreta: Francesc Vallès, Pep Fèlix Ballesteros, Isidre Molas i Josep Maria Salas

El director de l’Escola, Francesc Vallès va ser el primer en prendre la paraula i durant la seva breu intervenció va abordar aspectes tremendament interessants, especialment retinc la idea que gira entorn al diferent enfoc que la dreta i l’esquerra efectua per sortir de la crisis. Francesc Vallès ens va recordar que mentre la dreta només pensa en baixar els impostos i retallar les polítiques socials, l’esquerra vetlla perquè les persones més vulnerables es resenteixin el menys possible de la crisis i evitar d’aquesta manera que tingui lloc la fractura social.

Isidre Molas, president del PSC, va realitzar una clara exposició sobre la situació en la qual ens trobem, no va dubtar en mirar endarrere per contextualitzar la crisis actual però lluny d’encadenar-se al passat va apostar per mirar amb ambició al futur, destacant que la societat que sortirà després d’aquesta crisis no serà la mateixa que l’actual. A més, també ens va plantejar una interessant idea, afirmant que en aquests moments es poden dur a terme polítiques per guanyar les eleccions o bé per adreçar la situació. Aquells que apostin per la primera opció el que surt perjudicat és el país i potser que es perdin les eleccions mentre que els que apostem pel segon estil, correm el risc de perdre les eleccions però intentem treballar per salvar la complexa situació en la qual es troba el país.

Després d’escalfar els motors, arribava el moment d’entrar en matèria i la primera taula portava per títol Respostes europees a la crisi. Celestino Corbacho ministre de Treball i Immigració, Juan Fernando López Aguilar cap de llista socialista a les eleccions europees, Anna Terrón, secretària per a la Unió Europea, Maria Badia, secretària de Política Europea i Internacional del PSC, van ser els encarregats d’abordar aquesta qüestió.


D'esquerra a dreta: Anna Terrón, Celestino Corbacho, Juan Fernando López Aguilar i Maria Badia

La crisi va planar en totes les intervencions però un element que no va passar desapercebut en l’exposició que tots els ponents van realitzar va ser la relació i l’enllaç amb la Unió Europea. El proper 7 de juny hi ha eleccions al Parlament Europeu i com molt bé va recordar Anna Terrón, el parlament és l’única institució que representa directament als ciutadans en l’àmbit comunitari i ho ha de fer amb tota la força, comptant amb un elevat suport popular. Juan Fernando López Aguilar també va destacar que aquestes eleccions seran més decisives que mai, així que cal treballar a fons per mobilitzar a l’electoral i per aquest motiu es durà a terme una campanya enèrgica i carregada de convicció.

Després d’aquesta intensa sessió del matí, arribava el torn de fer un petit parèntesis i anar a dinar fins a quarts de cinc, aquesta hora es reprenia de nou en el plenari l’enfoc de la crisi però des d’una perspectiva més extensa. Concretament, la taula portava per títol: La crisi del nou ordre global integrada per Cristina Narbona, ambaixadora d’Espanya a l’OCDE, Raimon Obiols, diputat al parlament europeu, Luis de Sebastián professor emèrit d’economia d’ESADE i Lluís Bassets periodista del diari El País. Des de diversos prismes vam contemplar la mirada que professionals i experts realitzen entorn la situació en la qual ens trobem actualment i no van deixar passar l’oportunitat per exposar algunes visions sobre el rumb i el camí vers el qual ens dirigim.



Pep Borrell i Cristina Narbona

La noció del temps s’esvaïa, especialment quan avançava la tarda i arriba el moment desitjat pels participants de l’escola obrint un espai en el qual la interacció entre els participants i els membres de la taula es converteixen en una realitat. A dos quarts de nou, es va concloure la segona taula i al cap d’una estoneta ens trobàvem entaulats, a punt de compartir un àpat amb la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aído. Els membres de l’Agrupació del PSC del Vendrell vam compartir el sopar asseguts al costat dels companys i amics de Roda de Barà, així que el sopar va ser molt distès i agradable en el qual vam parlar de política i també d’altres qüestions que poc tenen a veure amb aquesta matèria que ens havia ocupat durant tot el dia. Finalment, el dissabte el vam acabar amb el toc reflexiu però entretingut amb un taller focalitzant la nostra atenció entorn les campanyes electorals i concretament la recent campanya americana.


Una tasca mooolt complicada però vaig aconseguir intercanviar unes paraules amb la ministra. L'alcaldessa de Roda em va fer aquesta foto, gràcies Mayte per fer-me de fotògrafa.

Diumenge, a les deu es reprenia de nou la sessió amb una taula tremendament atractiva, economia en el seu estat pur: De totes maneres, que ningú es pensi que ha resultat avorrit ni tampoc ensopit perquè els integrans de la taula Governar la crisi s’han encarregat de trencar els tòpics que sempre s’associen entron les qüestions econòmiques. Pep Borrell, diputat al Parlament Europeu, Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances, Octavio Granados, secretari d’economia del PSOE i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, han estat els encarregats de dirigir la darrera taula.

D’una banda, Pep Borrell ens ha recordat que no ens trobem en una economia de mercat sinó en un casino, una idea que ha arrelat amb força en el conjunt de l’escola perquè tots l’hem comentat, així com també l’atenció especial que ha realitzar entorn la mà invisible, afirmant que veritablement aquesta mà és completament miop. Aquest to l’ha mantingut Octavio Granados quan ens ha revelat un refrany de Burgos que diu el següent “Cuando un tonto coge una vereda, la vereda se acaba pero el tonto sigue”. Una reflexió molt ajustada entorn la situació econòmica i la posició que alguns mantenen. Antoni Castells ha estat l’encarregat d’analitzar l’economia fent un paral·lelisme entorn el món de la salut, comparant l’actual situació econòmica amb un malalt.

D'esquerra a dreta: Octavio Granados, Antoni Castells, Jordi Hereu i Pep Borrell

Com podeu veure, aquests apunts es troben allunyats del llenguatge intel·ligible que s’associa a l’economia però aquests detalls han estat presents en sòlides, treballades i elaborades intervencions. Segurament, aquestes idees queden desnaturalitzades plasmades en aquest espai i allunyades del seu context,

La cloenda ha anat a càrrec del Primer Secretari de la Federació del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté que no ha dubtat en agrair a totes les persones que han participat però també aquelles que han vetllat per fer possible aquesta Escola d’Hivern. Acte seguit, amb la intervenció de José Montilla s’ha donat per acabada una interessant i fructífera edició de l’Escola d’Hivern del PSC.

divendres, de març 20, 2009

No han passat del segle XV

Els viatges oficials són una pràctica constant i regular en el món de les relacions internacionals. Una delegació de representants es desplacen fins a un territori per estrènyer llaços, comprovar in situ la situació econòmica, social i cultural en la qual es troba el conjunt de la població. A més, s’acostuma a aprofitar l’avinentesa per fomentar una fluïda comunicació i treballar a fons sobre aquells temes que uneixen i vinculen ambdues parts.

Habitualment, aquestes visites acostumen a passar desapercebudes i només es converteixen en un fet noticiable quan té lloc algun incident o quan succeeix alguna anècdota curiosa que no passa desapercebuda de cara als mitjans de comunicació. Aquesta setmana hem tingut un exemple, el Papa Benet XVI ha iniciat el seu viatge oficial pel continent africà. Ara, només arribar, el seu primer missatge ha estat totalment desafortunat: Els preservatius, lluny d’ésser la principal arma en la lluita contra la sida, contribueixen a expandir aquesta malaltia.

Una manifestació que evidencia la posició de l’església catòlica vers una epidèmia que diàriament acaba amb la vida de milers de ciutadans. Les opinions són lliures i la direcció que pren la doctrina de l’església catòlica també. No obstant, arribar a un continent en el qual resideix el 70% de la població mundial infectada per sida i cada dia 6000 persones moren a causa d’aquesta malaltia i pronunciar aquesta frase crec que és una veritable aberració.

A més, aquest posicionament des d’un punt de vista ideològic pot causar gran simpaties entre aquells que creuen que la veritable prevenció parteix de l’abstinència sexual, un argument que en altres ocasions hem sentit en veu d’alts representants de la jerarquia catòlica del nostre país. El Papa Benet XVI també es va referir aquesta qüestió, tot i que va optar per maquillar el seu discurs parlant de la necessitat de la "renovació espiritual i humana del sentit de la sexualitat". Que ningú s’enganyi, aquesta afirmació ens condueix al mateix punt de partida.

La irresponsabilitat de la màxima autoritat de l’església catòlica arriba a quotes inimaginables. Científics, investigadors i professionals de la medicina han esmerçats molts esforços en intentar conscienciar al conjunt de la ciutadania sobre la importància de l’ús del preservatiu quan es mantenen relacions sexuals, entre moltes altres raons per evitar el contagi de la sida. En un moment, a través d’una frase que no ha estat fruït de la casualitat, el pontífex ha reduït fins a la mínima expressió anys de recerca i investigació, que demostren d’escreix que el preservatiu és un mecanisme eficaç per la prevenció d’aquesta malaltia.

Tanmateix, les actituds retrògrades i arcaiques són una mostra evident de l’estancament en el qual es troba l’església catòlica. En ple segle XV es van aturar en el temps, els anys han anat passant però ells no han canviat els seus plantejaments ni tampoc han modificat les seves principals línies argumentals. No obstant, em sento orgullosa de pertànyer a una societat que precisament camina en una direcció totalment allunyada a les màximes catòliques. És més, les crítiques vers les afirmacions realitzades pel pontífex no s’han fet esperar i han aparegut des de diversos i plurals sectors ideològics, un fet inimaginable fa només unes quantes dècades.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/03/09
Laia Gomis

dijous, de març 19, 2009

Deu anys sense José Agustín Goytisolo


José Agustín Goytisolo un gran poeta que va pertànyer a l’anomenada Escola de Barcelona, conjuntament amb altres il·lustres literats del nostre país com ara Gabriel Ferrater, Carlos Barral, Ángel González o Jaime Gil de Biedma. Aquest grup de poetes van intentar reactivar la lírica del nostre país, un gènere que en plena postguerra estava ferit de mort.

No obstant, l’estil propi d’aquests poetes i el seu fort compromís social, van permetre reconduir un vaixell que durant massa anys anava a la deriva. Concretament, avui voldria centrar-me vers la poesia de José Agustín Goytisolo, molts versos els recordem de memòria amb un especial toc musical gràcies a les grans versions que Paco Ibáñez i també Joan Manuel Serrat han realitzat musicalitzant bells poemes.

Precisament, avui fa deu anys que aquest poeta barceloní va morir i sincerament trobo a faltar el reconeixement vers una figura clau en la nostra cultura. Les seves obres són molt importants amb un gran ressò a l’Amèrica Llatina mentre que aquí no li prestem l’atenció que realment mereixeria. Tanmateix, no podem oblidar la gran tasca que Goytisolo va dur a terme com a traductor de poesia, començant per importants autors italians com ara Pavese o Puchini però no hem d’oblidar la traducció de poetes catalans com ara Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli, J. V. Foix, Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu o Josep Mª de Segarra.

La millor manera d’acabar aquest escrit és reproduint un dels nombrosos poemes que aquest gran poeta ens va deixar. L’elecció no ha estat fàcil perquè la seva poesia m’atrau i em captiva, així que espero que gaudiu de la lectura d’aquest breu però intens poema amb una especial càrrega emocional.


PALABRAS NUNCA DICHAS

No sabía decirlas, no podía;
porque jamás las pronunciará antes,
juntas así.
La angustia la mataba,
imposible aguantar aquel anhelo
que era dolor cruel
de tan agudo.

Y las palabras nunca dichas
fueran el único remedio
en aquel trance
que alteraba su cuerpo:
de la piel, hasta lo más profundo.

Con voz rota ella pide:
¡oh tú, por caridad ayúdame
a decirte que...Palabras
José Agustín Goytisolo

dimecres, de març 18, 2009

Bona iniciativa

Periodistes, humoristes, cantants, professors d’universitat, esportistes, actors i actrius, tots plegats, sumant esforços participen en aquest vídeo contra la violència de gènere. A més, entre la trentena de participants també trobem la ministra d’Igualtat, Bibiana Aido i el delegat del govern en matèria de Violència de Gènere, Miguel Lorente.

Aquesta qüestió no ha de romandre en silenci, dissortadament la violència de gènere es troba massa present en el dia a dia. Així que cal treballar a fons aquesta matèria i especialment incidir en la tasca de prevenció. Precisament, crec que el present vídeo és molt encertat per focalitzar l’atenció del problema de la violència de gènere entre els joves. Sense més, us deixo amb una cançó repleta d’energia amb un missatge molt clar: Se acabaron las lágrimas

dimarts, de març 17, 2009

Malas noticias. Medios de comunicación, política criminal y garantías penales en España


En les darreres setmanes, el món del dret, ha tingut un protagonisme especial en els mitjans de comunicació. Un fet que ha desencadenat que aquest matèria ocupi un espai central i així desencadenant una translació pràctica a les tertúlies i de retruc en els comentaris que els ciutadans duen a terme en el dia a dia.

La veritat és que normalment totes aquelles qüestions relacionades amb els aspectes jurídics acostumen a causar un cert pànic i temor entre el conjunt de la ciutadania. Sovint, el llenguatge enrevessat, complex i extremadament tècnic poc ajuda a convertir aquest aspecte present en la vida de totes les persones en un moment o altre en atractiu. Tanmateix, entre aquest extrem i la divulgació populista i sensacionalista hi ha un abisme. De la nit al dia, descobrim com en el nostre país, des d’un fals rigor i un desconeixement monumental qualsevol persona es posa davant d’una càmera i és capaç de pronunciar un discurs que pretén ésser una lliçó magistral però que efectivament es queda en el camí.

En aquestes situacions és quan em produeix un cert estupor i un sentiment d’indignació perquè hi ha nombrosos professionals que són grans coneixedors de la matèria que s’exposa a debat i amb tota seguretat podrien informar al conjunt de la ciutadania des d’un rigor i una professionalitat envejable com es resolen determinades qüestions, quines són les previsions legals i el perquè d’alguns complexos entramats jurídics que no tenen una resposta afirmativa o negativa sense més.

La setmana passada es presentava un llibre que es troba estretament relacionat i connectat amb l’exposició realitzada a les línies precedents: Malas noticias. Medios de comunicación, política criminal y garantías penales en España

Una obra que tot i no haver-la fullejat he de reconèixer que em sembla tremendament interessant especialment per la connexió entre dues realitats polièdriques com són els mitjans de comunicació i el món del dret penal. A més, els autors que han realitzat el present treball són persones amb un bagatge i un coneixement minuciós i detallat de les matèries que s’aborden en l’obra citada a les línies precedents. No només es tracten de grans coneixedors del món jurídic com seria el cas de la coordinadora de la investigació, la catedràtica de Dret Penal, Mercedes García Arán, sinó que també hi participen especialistes de la ciència política, com seria el cas de Joan Botella i també experts en el món de la comunicació. A més també compta amb la participació de Rafael Rebollo, Joan Baucells y Luis Peres-Neto.

Així, que aquest llibre automàticament entra a formar part de les lectures pendents que tinc de cara al proper estiu. Tant aviat com finalitzi el curs, lluny de l’estricte horari acadèmic i les obligacions que el dia a dia comporta, gaudiré de la lectura i el repàs de tota una sèrie de qüestions especialment atractives i interessants en els temps que corren.

divendres, de març 13, 2009

Cinquanta anys, ningú ho diria

Les joguines estan presents a totes les llars on hi ha quitxalla, darrera de la innocència que acompanya els més petits de la casa trobem un complex món: l’oci infantil. Tots hem passat per l’etapa infantil, recordem amb melangia una època en la qual les responsabilitats i els problemes quedaven molt llunyans, el llenguatge dels més grans era incomprensible per nosaltres i les preocupacions giraven entorn de les nostres distraccions.

El pas del temps ha provocat que existeixin certes oscil·lacions i és evident que el gran ventall d’oci infantil que avui tenen la nostra quitxalla fa unes dècades no existia. De tota manera, resulta curiós constatar com hi ha una sèrie de joguines que el temps juga al seu favor, persisteixen generació rere generació, l’exemple més paradigmàtic d’aquest fet el trobem amb una nina famosa arreu del món, la Barbie.

Quan pronunciem aquest terme, automàticament a la nostra ment apareix la figura d’una dona esvelta amb una melena llarga, rossa, amb un rostre on destaquen uns profunds ulls blaus i uns llavis carnosos. Els cànons de bellesa que es desprenen d’aquesta joguina que tots en un moment o altre hem tingut a les mans ens fan replantejar-nos tota una sèrie de qüestions.

No és casual que els trets definidors d’aquesta nina es centrin entorn l’espectacularitat de la seva figura, a punt d’entrar a la dècada dels seixanta la Barbie trencava amb els models clàssics de nines de la seva època. Tanmateix, aquesta realitat no m’impedeix realitzar una reflexió perquè el passat dilluns 9 de març la Barbie celebrava cinquanta anys. Fent una ullada aquesta innocent nina, ningú diria que cinc dècades l’acompanyen i com no potser d’una altra manera, les arrugues són imperceptibles en el seu cos.

La popularitat d’aquesta joguina ha conduït a realitzar tota una sèrie d’estudis entorn la seva figura, si la Barbie existís a la vida real seria una dona amb una alçada de 1,75 metres, pesaria poc més de 45kg i les seves mesures serien 91-46-84. Els experts han afirmat que aquestes proporcions l’impedirien aguantar-se dempeus i així li resultaria impossible caminar perquè té unes cames massa llargues i uns malucs massa estrets.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la imatge d’aquesta nina cal valorar el context que amb el pas dels anys s’ha anat creant al seu volant. Dos anys després de la creació de la Barbie, apareixeria la figura d’un noi que sempre l’acompanyaria, el Ken, un jove esportista amb un cos esvelt i corpulent. La combinació de dues persones que compten amb figures impecables dóna lloc a una bonica història d’amor que neix des de la superficialitat on tan sols té importància l’aspecte sense que els sentiments i les emocions flueixin.

Aquest simplisme sembla que cinquanta anys després es continua mantenint, el mite de la parella perfecta resulta molt més atractiu que explorar camins incerts. No obstant, si quelcom ha caracteritzat a la Barbie és precisament el fet d’ésser la nina més cotitzada del mercat mundial que l’ha portat a desenvolupar més de cent vuit professions, entre les quals destaquem la seva aventura com a cantant, professora, advocada, atleta, roqueta i així fins arribar a candidata presidencial. Més de 800 milions de nines s’han venut d’ençà de l’aparició de la primera Barbie i malgrat la ferotge competència existent en aquest mercat, el manteniment d’aquesta insòlita i singular nina està assegurat especialment si tenim en compte el gran imperi que gira al seu voltant, tot destacant que amb el pas del temps, aquesta nina s’ha fet un petit espai més enllà de l’àmbit estrictament infantil.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/03/09
Laia Gomis

dimecres, de març 11, 2009

Un lustre...

Hi ha dies que mai s’obliden, avui 11 de març és un exemple. Recordo amb perfecte nitidesa el moment en el qual vaig conèixer que s’havia produït un atemptat a Madrid, eren poc més de les vuit del matí i a través de les ones radiofòniques de la Cadena Ser, Iñaki Gabilondo informava a tots els oients d’aquesta informació d’última hora.

Començava un dia tremendament trist, ara bé no quedava cap altre opció que anar a l’institut, el dijous a primera hora teníem català i quan va finalitzar la classe va ser impossible no realitzar un tímid comentari sobre aquesta notícia que tots coneixíem. Totes les mirades es centraven entorn una barbàrie que durant massa anys ha assolit el nostre país però en aquesta ocasió totes les sospites que teníem entorn el terrorisme d’ETA eren equivocades i la no reivindicació de l’atemptat i l’abast de l’atac terrorista conduïa l’autoria cap un altre sentit.

A mesura que passaven les hores el nombre de víctimes anava augmentant, una situació dramàtica, famílies desesperades cercaven informació sobre familiars i amics que havien acomiadat de bon matí i mai més tornarien a veure. Una xifra esgarrifosa, 190 persones perdien la vida en aquests atemptats, 190 vides trencades per sempre més. De totes maneres, no em vull oblidar d'esmentar els centenars de ferits que deixava aquest cruent i sagnant atemptat.

En honor a totes aquelles persones que van perdre familiars, amics i coneguts escric aquestes paraules, crec que des del respecte i l'educació s'ha de demostrar que estem al costat de totes aquelles persones que l'11 de març del 2004 els va canviar radicalment la vida. En un dia com avui, espero que tots plegats, ciutadans i mitjans de comunicació siguem capaços de deixar aparcat el sensacionalisme i la premsa groga

divendres, de març 06, 2009

Tots hi perdem

Corren temps difícils, aquesta és una realitat que tots en major o menor mesura constatem en el dia a dia. La particularitat d’aquesta complexa situació radica en el gran abast, lluny de concentrar-se en un àmbit concret, la transversabilitat de la crisis actual és que precisament s’estén com una taca d’oli, esquitxant a camps plurals i diversos que entre ells poc o res tenen a veure.

Aquest és el teló de fons per entendre una notícia que apareixia a finals de la setmana passada. Pocs esperàvem que un mitjà de comunicació consolidat al conjunt del Camp de Tarragona com era el diari gratuït l’Aquí, de manera inesperada anunciés el final de la seva activitat comunicativa.

No disposo de dades estadísticament rellevants per dur a terme un estudi exhaustiu i sempre és arriscat deixar-se anar però el meu objectiu en aquesta ocasió es troba molt lluny de les màximes econòmiques. Ara bé, crec que els 25.000 exemplars que el diari Aquí distribuïa arreu de les comarques del Camp de Tarragona és una xifra prou important, a tenir en compte i a considerar.

A més, desitjo incloure una percepció estrictament personal, que pot ésser ajustada a la realitat o molt allunyada a la mateixa. Ara bé, si quelcom és indubtable és que els exemplars del diari Aquí, al Vendrell, desapareixen amb una certa rapidesa durant les primeres hores del matí i aquest fet, per si mateix, és revelador d’una realitat i de retruc indica una tendència que amb tota seguretat es reproduïa en altres municipis.

La lectura fàcil i dinàmica era un dels principals atributs del diari Aquí, a través de les seves pàgines tots aquells que el fullejàvem en qüestió de minuts podíem fer una ullada a l’actualitat del conjunt del Camp de Tarragona. La nostra comarca també es ressent de la pèrdua d’aquest diari perquè si bé els baixpenedesencs comptem amb diverses revistes gratuïtes amb periodicitat setmanal o mensual, fins l’arribada de l’Aquí, el Baix Penedès no disposava de cap diari gratuït.

En aquest context, cal remarcar que els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en l’estructura d’una sòlida societat democràtica. A mitjans del segle XVIII, Montsequieu va establir la clàssica divisió de poders en tres branques: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Avui en dia, hi ha moltes veus que reclamen una actualització d’aquesta teoria que portaria de facto a la incorporació d’un quart poder que sense cap mena de dubte l’ocuparien els mitjans de comunicació.

Sempre he estat una ferma partidària de l’existència a la nostra societat d’una pluralitat de mitjans de comunicació, així indubtablement es veu ampliada la llibertat dels ciutadans. Reduint les fonts d’informació només s’aconsegueix caure en el dogmatisme i precisament la millor manera d’ajustar-se a una complexa realitat com és la que ens envolta és precisament contrastant les informacions i les opinions que apareixen als diversos mitjans de comunicació.

Tanmateix, quan algun d’aquests mitjans desapareix, aleshores els ciutadans perdem una de les perspectives des d’on podíem contemplar la realitat. El tancament de l’Aquí no suposa només la fi d’un mitjà de comunicació sinó que es posa punt i final a una manera d’entendre el periodisme on les màximes de la professionalitat i el rigor han estat present des del primer fins el darrer exemplar.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 06/03/09
Laia Gomis

dimarts, de març 03, 2009

Pactes...


El proper dijous, 5 de març a les 17h hi ha ple a l’Ajuntament del Vendrell. Repassant l’ordre del dia, m’he entretingut en centrar l’atenció vers algunes qüestions que s’abordaran durant el desenvolupament del ple. No detallaré els vint-i-cinc punts que s'inclouen dins l'ordre del dia però si que esmentaré un fet que m'ha resultat sorprenent, la figura de quatre pactes: Pacte per la Sostenibilitat del Vendrell, el Pacte per la Convivència i Civisme, el Pacte per la Qualitat mediambiental del les platges del Vendrell i el Pacte per la mobilitat del Vendrell... Crec que en falta un, el Pacte existent entre Convergència i Unió + Plataforma per Catalunya, se l’hauran descuidat???

dilluns, de març 02, 2009

Entre tots construïm el futur


Aquesta afirmació engrescadora ha estat el títol escollit per dur a terme la conferència que el delegat del govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, ha realitzat aquest vespre al Paranimf de la Universitat Rovira i Virgili.

La veritat és que no ha estat un balanç de l’acció del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona tradicional, d’aquells en els quals, els assistents només contemplen des d’una certa estupefacció les meravelles i els grans èxits aconseguits. Lluny del triomfalisme que acostuma acompanyar a molts polítics, Xavier Sabaté ha apostat pel realisme i durant la seva intervenció ens ha recordat grans actuacions en els quals hi està treballant a fons el Govern de la Generalitat a les nostres comarques però no ha dubtat en reconèixer que encara queden molt projectes pendents en el nostre territori.

A més, un tret que voldria destacar és l’aposta valenta que el Xavier Sabaté ha realitzat durant la conferència. En la primera part de la seva intervenció ha destacat alguns tòpics i certes percepcions instal·lades a la societat i ràpidament ha posat sobre la taula tota una sèrie d’arguments que demostren la coixesa d’aquestes afirmacions categòriques.

Segur que molts de nosaltres en alguna que altra ocasió hem escoltat o inclús arribat a pronunciar que en el nostre territori hi ha una mala comunicació i la mobilitat és una assignatura pendent. Però quan constatem que tenim dues autopistes, una de les quals s’estan fent les obres del tercer carril, a més de l’entrada en funcionament de l’autovia Reus-Alcover. A més, al Baix Penedès, s’ha millorat la C-31 al seu pas per Segur de Calafell i està previst iniciar les obres de la via que ha de facilitar la mobilitat entre l’Alt Camp i el Baix Penedès. Més enllà de la xarxa viària, trobem el Port de Tarragona que es troba entre els cinc més importants de l’estat i no podem oblidar l’Aeroport de Reus que anualment mou més d’un milió i mig de passatgers.

El delegat del Govern durant la seva intervenció no ha volgut obviar l’actual situació econòmica, s’ha referit a la mateixa destacant la seva gravetat i duresa. No obstant, ha defugit dels derrotismes en els quals molts es troben instal·lats i ha anunciat que res no serà com abans, així ha insistit afirmant que la solució no vindrà del cel però no està en exclusiva en mans dels governs sinó que cal sumar les energies individuals i col·lectives per tal de posar-nos tots plegats en marxa i reconduir la situació.

En una certa connexió amb aquesta qüestió, Xavier Sabaté, ha dedicat una estona de la seva conferència en destacar les potencialitats del sector de la logística. Concretament, ha introduït una noció història que m’ha semblat tremendament interessant perquè ha comentat que ja els romans es van adonar de les potencialitats que proporcionava el nostre territori per la seva bona ubicació. Precisament, la ubicació del Logis Penedès és estratègica, es troba en una zona compresa amb dues autopistes, equidistant amb l’aeroport de Barcelona i Reus, així com també amb el Port de Tarragona i Barcelona. A Saragossa, seguint amb la idea romana apuntada a les línies precedents, existeix la CésarAugusta, una àrea logística de més de mil hectàrees, l’actual projecte de la Generalitat del Logis Penedès gira entorn unes 180 hectàrees, una diferència considerable i destacable.

Una altra forta aposta es troba en el sector agroalimentari, especialment en la projecció dels nostres productes a l’exterior, les diverses Denominacions d’Origens entorn als nostres vins i olis així com també els productes que compten amb la distinció d’Indicació Geogràfica Protegida com la Patata de Prades o les Avellades de Reus per posar només alguns exemples. El turisme i la industria són sectors amb una incidència important en el PIB de les comarques del Camp de Tarragona, cal tenir en compte aquesta realitat i treballar coordinadament entre els diversos agents perquè aquests sectors continuïn desenvolupant un paper important en el nostre territori. Sense oblidar del paper de la recerca i la investigació, cal sumar esforços i comptar amb una major implicació del sector privat en aquest camp.

El Xavier Sabaté ens ha explicat moltes més qüestions que tots aquells que hem assistit a l’acte hem pogut gaudir amb una exposició dinàmica i entretinguda. El meu objectiu no és extrapolar el conjunt de la conferència sinó simplement destacar aquelles notes que per diversos motius he anat recollint durant la jornada i m’han semblat interessants compartir amb els lectors i les lectores d’aquest espai.

diumenge, de març 01, 2009

Una de freda i una de calenta


A les vuit del vespre tancaven els col·legis electorals a Euskadi i a Galícia, sense moure’m de casa tenia accés a informacions tremendament interessants de persones que vivien in situ des de Galícia i Euskadi l’inici de l’escrutini.

Aquestes són les primeres eleccions que segueixo via facebook i destaco la gran utilitat d’aquest instrument. Combino els mitjans tradicionals: els programes especials televisius, els teletips de la ràdio. Sense oblidar les noves tecnologies: les webs, els blocs i el facebook. Durant tot el dia he rebut missatges de diversos companys i companyes des de Galícia i també d’Euskadi. He creuat missatges amb diputats i senadors que també han anat comentat la jornada durant tot el dia així com també he procurat contestar a totes aquelles persones que via facebook m’han enviat missatges o senzillament em preguntaven la meva opinió i el meu parer sobre els resultats.

Els sondejos a peu d’urna que apareixien a les vuit del vespre no aclarien gens la situació. De totes maneres, cal alertar de la fiabilitat dels mateixos, no s'han d'interpretar al peu de la lletra però sempre són interessants i indicatius, com s'acostuma a dir, marquen tendències.
Els primers resultats han anat apareixent a quarts de nou del vespre, a Galicia amb el 5% dels vots escrutats, un percentatge poc representatiu donava la majoria absoluta al PP, un fet que s’ha consolidat quan en aquests moments, amb el 100% dels vots escrutats queden aquests resultats: PP: 39 escons, PSdG: 25 escons i BNG: 13 escons.

Cal reconèixer que aquest resultat és un cop molt dur pel Partit Socialista de Galícia, Emilio Pérez Touriño perd la presidència de la Xunta de Galícia i la dreta recupera el poder a Galícia. No obstant, el realisme ha estat una constant en les valoracions que ha realitzat el fins ara President de la Xunta. Des d’un primer moment ha reconegut la derrota electoral i ha felicitat al candidat del PP, Alberto Núñez Feijoo, per haver guanyat les eleccions.


Des d’aquest espai no vull deixar passar l’oportunitat d’enviar des del Vendrell, el meu recolzament vers els companys i companyes socialistes de Galícia. Una derrota electoral mai s’espera i cal reconèixer que aquells que hem viscut derrotes electorals, aquestes mai són agradables. No obstant, la prioritat del PSdG és treballar per Galícia i com molt bé ha dit el Pérez Touriño, cal analitzar els resultats, prendre nota dels mateixos i automàticament posar-se a treballar als serveis de tots els gallecs i les gallegues.

L’escenari a Euskadi és completament diferent, els resultats amb el 100% dels vots escrutats són els següents: PNV: 30, PSE: 24, PP: 13, Aralar 4, EA: 2, EB:1 y UpD: 1. En aquests resultats convé destacar que el Partit Socialista d’Euskadi ha perdut un escó a Àlava per vuit vots i és molt probable que a través dels vots exterior el PSE recuperi l’escó número 25.

Fet aquest apunt, destacar que el PNV ha guanyat les eleccions però no està clar que Ibarretxe torni a ser Lehendakari. No està de més, recordar que vivim en un sistema parlamentari i són els 75 diputats i les diputades qui decidiran qui serà el proper lehendakari.

El PSE ha obtingut els millors resultats de la seva història, concretament 315.000 ciutadans han confiat en aquesta formació política, 40.000 més que en les passades eleccions autonòmiques, un avanç enorme. Des d'aquest espai, felicitar a tots els companys i companyes socialistes d'Euskadi per el magnífic resultat obtingut, han estat molts mesos intensos de treball però aquí floreixen uns grans resultats electorals que esperem que converteixin a Patxi López en el futur Lehendakari d'Euskadi.

L’equip de govern actual, el tripartit basc ha perdut 63.000 vots, un indicatiu molt important. Els bascos i les basques volen canvi, així ho han manifestat a les urnes. Així doncs s’obre un nou temps a Euskadi, com molt bé ha reconegut Patxi López, s’ha acabat amb l'època d’enfrontament, de bronca i d’exclusió. El nacionalisme per primera vegada en trenta anys ha perdut l’hegemonia en el Parlament Basc. Ara bé, ara no hi ha res tancat, caldrà esperar els pactes postelectorals per saber qui ocuparà Ajuria Enea.

Euskadi i Galícia decideixen!



Avui donem la benvinguda a un nou mes del nostre calendari, acomiadem els vint-i-vuit dies que té febrer i arriba el març. Aquest nou mes s’estrena amb la gran festa de la democràcia, una comptesa electoral clau en dos territoris: Galícia i Euskadi.

L’inici de la campanya electoral va coincidir amb la meva època d’exàmens però tot i això vaig intentar no perdre detall, he anat seguint de prop l’evolució de la campanya a través dels mitjans de comunicació tradicionals. No obstant, seria absurd negar el paper que han desenvolupat les noves tecnologies durant aquesta campanya electoral. Una font d’informació primària, directa i sense intermediaris, per a tots aquells apassionats del món de la política. Així doncs, les visites regulars i constants als blocs i a les pàgines web dels candidats han estat una constant. Ara bé, l’element de major proximitat me l’ha proporcionat facebook, de manera especial a través dels missatges que he rebut dels meus dos candidats, Patxi López i Emilio Pérez Touriño.

El futur d’Euskadi i de Galícia està a les mans de tots els bascos i les basques i dels gallecs i les gallegues, respectivament. El més important és que la participació sigui massiva, que tots els ciutadans s’apropin als col·legis electorals, exerceixin el dret democràtic d’escollir els seus representants polítics. Un gest que comporta cinc minuts però que té una gran transcendència i importància en el conjunt de la societat.

No puc participar directament en aquestes eleccions però durant tota aquesta jornada tindré la mirada posada vers a Euskadi i a Galicia, els mitjans de comunicació duran a terme programes especials i no me’ls perdré. A partir de les vuit del vespre, hora del tancament dels col·legis electorals començaran els sondejos, els primers escrutinis i així fins arribar al resultat final.

De moment, deixo que el poble basc i gallec parli a través de les urnes durant tota la jornada, des de les nou del matí fins a les vuit del vespre, en horari interromput, poden apropar-se al seu col·legi electoral i dir la seva. Quan bascos i gallecs s’hagin pronunciat, aquesta nit, ens retrobem de nou en aquest espai quan disposem de l’escrutini definitiu.